Ningú no ho diria

Avui és la vespra d'un dia si més no transcendental. Em fa por utilitzar l'adjectiu 'històric', perquè la paraula està molt banalitzada. Però sí. En els llibres d'història, l'1 d'octubre de 2017 figurarà com una fita ben important en la successió dels esdeveniments hispànics. Quan escric aquestes línies, ningú no sap encara les conseqüències del famós xoc de trens. Hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns pensen que no passarà res. Evidentment, l'Estat —o, en altres paraules, el sistema tradicional de partits— ha fet el possible i l'impossible per impedir el referèndum català. Quan Joan Manuel Serrat diu que la consulta no serà transparent cau en un dial·lel (un cercle viciós); podria no haver-hi transparència perquè el govern central ja s'ha preocupat de dinamitar els mecanismes que la garantien. En tot cas, si el referèndum s'arriba a celebrar amb uns percentatges significatius de participació —cosa poc probable— i un triomf rotund del sí a la independència, ¿com es fa per a expulsar del territori català les forces de la policia nacional, la guàrdia civil i l'exèrcit espanyol? ¿Algú s'imagina que hi hauria prou amb invitar-los a marxar?

Altres asseguren, en canvi, que la situació catalana és una veritable bomba de rellotgeria que pot acabar enderrocant el sistema polític inaugurat en 1978. S'ha de tenir en compte que bona part de l'entramat institucional ha resultat ser una xarlotada. El govern central, que exigeix a tothora el compliment estricte de la legalitat, ha pogut suspendre l'autonomia catalana i proclamar un estat d'excepció encobert sense utilitzar cap ni una de les vies que estableix la nostra legislació —article 155 de la Constitució inclòs. A l'hora de la veritat, resulta que és ben fàcil botar-se tot l'ordenament jurídic de l'estat autonòmic. Si s'ha pogut fer a Catalunya, no vull ni pensar la facilitat amb què es trepitjarien les altres autonomies —la valenciana, posem per cas. No ha calgut enviar l'exèrcit a la comunitat rebel; s'hi han traslladat 6.000 efectius policials —una part dels quals, els de la guàrdia civil, estan militaritzats— i s'han intervingut els mossos d'esquadra. Fins i tot les Nacions Unides han advertit al govern espanyol que la seua estratègia contra el referèndum col·lisiona amb drets fonamentals, com ara les llibertats d'expressió i reunió.

En definitiva, travessem per una de les crisis més importants des de 1978. A Xàtiva, ningú no ho diria. Sí, es parla de l'assumpte, al carrer, a les cases, als aplecs d'amics. Tanmateix, el silenci és la nota dominant als nostres espais públics. Pel carrer, tot segueix el seu rumb habitual: els mercats de dimarts i divendres, la fira outlet, multes elevades per infraccions de trànsit, cues a les entrades dels col·legis... La setmana passada se celebrà davant l'Ajuntament una concentració de protesta contra les detencions del dia 20 a Barcelona. Però hi havia només un centenar de persones. Sembla com si la gent tingués por de ressuscitar vells dimonis familiars. Els polítics valencians tampoc no han mogut massa soroll. Únicament han saltat a les primeres planes unes paraules de Mònica Oltra dirigides a Puigdemont. Li demanava que desconvoqués la consulta i obrís negociacions amb Rajoy. La vicepresidenta del Consell ja no recordava unes declaracions seues recents: «El govern central només sap parlar amb nosaltres a través dels tribunals.»

Tampoc consta que l'equip de govern local haja dit alguna cosa sobre la deriva autoritària del govern central. En aquest ambient de contenció —el conflicte podria tenir unes repercussions molt negatives per al nostre país—, crida l'atenció el comunicat de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE), liderada per Juan Roig, amo de Mercadona, i Vicente Boluda, navilier. AVE demana solucions polítiques a un problema polític i apel·la al bon veïnatge entre catalans i valencians. «Catalunya, catalans, vos estimem», diu la nota dels nostres empresaris. ¡Viure per a veure! Fins i tot la Conferència Episcopal Espanyola ha demanat diálogo generoso, respetando los principios de la Constitución y los derechos propios de los pueblos que integran el Estado. ¡Mare Meua! ¿Estaran d'acord amb açò, els rectors xativins? En fi, sort que no hem vist en Xàtiva escenes d'energúmens cantant el Cara al sol o cridant A por ellos, oé. Ja dic: atesa la mar plana local, ningú no diria que demà serà un jorn ben complicat per al nostre futur democràtic.

(publicat a Levante-EMV, el 30/09/2017)