Reconec que la convocatòria de l'1 d'octubre em provoca sentiments contraposats. D'una banda, si jo fos català, voldria que se celebrés el referèndum per a votar sí a un estat català independent i republicà. D'altra banda, però, no vull ni imaginar el futur que esperaria els valencians en una Espanya amputada. ¿Amputada? Ja s'ha dit en altres ocasions. Des de la Constitució de Cadis, la nació espanyola és un territori totalment delimitat i destinat a ser una unió perpètua indissoluble pels segles dels segles. La nació així entesa es fonamenta en un text quasi sagrat, la constitució, que estableix els límits territorials i el subjecte de la sobirania estatal, el conjunt de tots els habitants de l'estat nació. La forma que adopte —monarquia parlamentària, república federal— és qüestó secundària. Aquesta visió d'Espanya ens porta a la metàfora del cos i l'amputació. Una nació jurídica amb unió perpètua és concebuda com un cos format per cap, braços, cames... Si el PP hagués acceptat fa temps la celebració d'un referèndum pactat en Catalunya, és possible que els partidaris catalans de la unió perpètua l'hagueren guanyat. ¿Per quin motiu no es vol pactar?
Podríem pensar que hi ha temor a l'efecte contagi. Però les raons són més pregones. El sol fet de permetre que part del cos, un braç, vote si desitja segregar-se del tot corpori és inacceptable per als defensors de la unió perpètua. Les elits espanyoles ja van tenir prou amb Cuba. (Espanya és, en realitat, un vell imperi al qual li han estat arrabassades a poc a poc parts del seu territori.) Però tornem als sentiments contraposats. Els valencians pagaríem els vidres trencats d'una hipotètica secessió catalana. El nostre dèficit fiscal es multiplicaria; perduda la font d'ingressos catalana, les Illes Balears i el País Valencià serien els grans finançadors de l'Espanya profunda. Les conseqüències no serien únicament econòmiques, però. La nostra cultura i la nostra llengua, que ja són menystingudes per l'espanyolisme autòcton, esdevindrien peces a batre. Que no es repetís al nostre país un procés com el català seria la màxima obsessió dels partits centralistes. Amb tota probabilitat revifaria la caça del "catalanista" que ja es desfermà en altres moments de la nostra història recent. ¿Seríem capaços de plantar cara, els valencians, a totes les escomeses? Ho dubte.
També em provoquen sentiments contraposats les reaccions de persones que jo sempre he tingut en gran consideració, com ara Joan Manuel Serrat. Diu el cantautor que el referèndum no serà transparent. Home, m'estranya que Serrat no veja el cercle viciós: el centralisme nega validesa i garanties al referèndum per falta de transparència; el parlament crea els mecanismes —les sindicatures electorals, el procediment per a constituir les taules electorals— que asseguren la transparència i les garanties; Rajoy —via TC— elimina aqueixos mecanismes i després diu que no hi ha garanties ni transparència. Serrat no és l'únic miop. ¿Què s'ha fet d'alguns vells lluitadors? Ja no són capaços de detectar el totalitarisme i denunciar-lo? ¡I el PSOE? ¿Està desaparegut? ¿Com és possible que aquest partit done suport al PP? Tinc amics socialistes que baixen el cap aquests dies. I encara més: Mònica Oltra demana a Puigdemont que desconvoque el referèndum i negocie amb Rajoy. ¿Negociar què? ¿Un finançament com el basc, un Estatut sense raspallar, un reconeixement explícit del caràcter nacional de Catalunya, una anul·lació de totes les mesures —legals, administratives, judicials— contra la llengua catalana? Rajoy ha rebutjat sistemàticament aquestes vindicacions.
També em provoquen sentiments contraposats les reaccions de persones que jo sempre he tingut en gran consideració, com ara Joan Manuel Serrat. Diu el cantautor que el referèndum no serà transparent. Home, m'estranya que Serrat no veja el cercle viciós: el centralisme nega validesa i garanties al referèndum per falta de transparència; el parlament crea els mecanismes —les sindicatures electorals, el procediment per a constituir les taules electorals— que asseguren la transparència i les garanties; Rajoy —via TC— elimina aqueixos mecanismes i després diu que no hi ha garanties ni transparència. Serrat no és l'únic miop. ¿Què s'ha fet d'alguns vells lluitadors? Ja no són capaços de detectar el totalitarisme i denunciar-lo? ¡I el PSOE? ¿Està desaparegut? ¿Com és possible que aquest partit done suport al PP? Tinc amics socialistes que baixen el cap aquests dies. I encara més: Mònica Oltra demana a Puigdemont que desconvoque el referèndum i negocie amb Rajoy. ¿Negociar què? ¿Un finançament com el basc, un Estatut sense raspallar, un reconeixement explícit del caràcter nacional de Catalunya, una anul·lació de totes les mesures —legals, administratives, judicials— contra la llengua catalana? Rajoy ha rebutjat sistemàticament aquestes vindicacions.
Monica Oltra ja no deu recordar allò que va dir fa poc: «El govern central només sap parlar amb nosaltres a través dels tribunals.» En fi, ¿es produirà finalment la independència de Catalunya? No sé. L'independentisme guarda una última carta: la DUI. La mobilització social ha esdevingut permanent als carrers del Principat; hi conflueixen sobiranistes, estudiants i descontents hereus del 15M. Fins els preveres reclamen el dret a decidir. Augmenta la preocupació en Brussel·les i les cancelleries europees. Al PP se li acaben els cartutxos, però encara li'n queden: intervenció de TV3 —els mossos ja estan intervinguts—, detenció de consellers o del mateix president... És possible que l'Estat impedisca la consulta, però no podrà trepitjar l'independentisme. S'escampa la solidaritat amb Catalunya pertot arreu. Solidaritat amb la víctima de l'arbitrarietat. Ja no és qüestió de sí o no a la independència. Atès el rumb pres pels esdeveniments, es tracta de prendre partit per la democràcia o el totalitarisme. Tornem al principi: em sabria greu que no s'arribés a celebrar el referèndum, però tem les repercussions del conflicte català en el nostre país. Sentiments contraposats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada