¿Què pensaran
els xativins d’esdeveniments com ara la manifestació independentista de l’11 de
setembre o les accions del 25S? ¿Estarà d’acord, la majoria silenciosa
socarrada, amb la petició de rescat a l’eurogrup? Totes aquestes preguntes em
venien al cap mentre llegia, l’altre dia, una columna de Xavier Aliaga. El meu
company de plana reflexionava sobre unes declaracions de Rajoy: Permítanme
que haga aquí en Nueva York un reconocimiento a la mayoría de españoles que no
se manifiesta, que no sale en las portadas de la prensa y que no abre los
telediarios. Son la inmensa mayoría de los cuarenta y siete millones de personas que viven en
España […]. Esa inmensa mayoría de españoles está trabajando, el
que puede, y dando lo mejor de sí. Si la gente está a la altura todos debemos
estar a la altura del comportamiento social i no estropear con
intereses de vuelo corto la grandeza del comportamiento de nuestros
compatriotas. Aquestes declaracions tenien més trampes que un camp sembrat de mines.
El president parlava
de la immensa majoria d’espanyols que està treballant —el que puede— sense descomptar immigrants, ni
xiquets, ni persones desfavorides o impedides... (En tot cas, només es permetia
una al·lusió de passada als aturats.) En fi, si descomptem els sis milions
d’aturats i l’altra gent que s’acaba d’esmentar —entre els quals cal incloure
els immigrants sense papers que han vist retirada la seua tarja sanitària— la
xifra d’espanyols a la altura de las circunstancias
deu ser sensiblement inferior als quarant-set milions. Després tenim aqueixa mania de
Rajoy —producte de la seua arrogància, de la seua presumpció intel·lectual— de
classificar les persones en gent decent i gent rara, donant a entendre que els
primers són partidaris seus. ¿Quin criteri fa servir el president del govern per
a distingir els uns dels altres? Doncs, ¡el criteri de “normalitat”!
Tots els
xativins que vesteixen de manera corrent —o fins i tot de manera moderna i
elegant—, tots els veïns que romanen aliens a les protestes, totes les persones
que van a la seua són gent normal i decent; en canvi, els xativins que porten crestes o rastes,
els veïns que participen en manifestacions o reivindiquen un canvi democràtic
són gent “rara”. Segons el criteri de normalitat —que és una pauta merament estadística,
com tothom sap—, Xàtiva seria una ciutat corrent, un indret on rarament
trobarem algú que se’n surta per cap banda, una localitat on quasi mai no passa
res anormal. ¿Això és cert? No sé. De vegades, les aparences enganyen. Xavier
Aliaga ho recordava: entre la gent
respectable i normal, pot haver comissionistes, assetjadors... També hi pot
haver, atenció, indignats i dissidents. Jo, que solc vestir de manera
convencional, estic més a prop d’un jove amb rastes que de Mariano Rajoy.
Les mentides
i les polítiques antisocials del president em tenen francament indignat. No em
cal, per tant, el seu agraïment. Sóc un dels xativins que no van acudir a la protesta
convocada per la Coordinadora 25S. No forme part, però, dels resignats o dels
satisfets amb la política de Rajoy. Simplement, em va resultar complicat
de viatjar a Madrid a mitjan setmana: el nombre i la freqüència d’enllaços ferroviaris entre Xàtiva i la capital han empitjorat
gràcies a les polítiques del PP; el bitllet de l’AVE és caríssim; l’endemà del
25 de setembre havia d’estar al treball... No he aparegut, per tant, a les
primeres planes dels periòdics, però rebutge radicalment les brometes, els
incompliments i les absències del senyor Rajoy. Cal recordar, per altra banda,
que ell i els seus correligionaris no es privaven de participar, quan encara
estaven a l’oposició, en les manifestacions de protesta contra Rodríguez
Zapatero, convocades per les organitzacions catòliques ultramuntanes.
Pel que
sembla, quan governa l’esquerra, la gent normal i decent té barra lliure per a
manifestar-se. En canvi, quan governa la dreta, tots els manifestants són
facinerosos, extremistes, gent de got i ganivet. Jo veig, en tot açò, un intent, per part de
la dreta, d’apropiar-se el llenguatge. Quan es parla del partit del sofà o de
la majoria silenciosa, sembla insinuar-se que tots els ciutadans que es queden
a casa recolzen les polítiques governamentals. Res més lluny de la realitat. Entre
la gent “normal”, sempre pot amagar-se algun pijo ácrata com el jutge Pedraz —segons expressió espontània de Rafael
Hernando, portaveu adjunt del PP al Congrés dels Diputats. ¿Quants pijos àcrates hi haurà a la nostra
ciutat? ¿Serem, vostès, estimats lectors, i qui subscriu aquesta columna, uns
individus d’aqueixos que, tot i no acudir a les manifestacions, volen subvertir
el sistema democràtic?
(publicat a Levante-EMV,
el 06/10/2012)
4 comentaris:
"Pel que sembla, quan governa l’esquerra, la gent normal i decent té barra lliure per a manifestar-se. En canvi, quan governa la dreta, tots els manifestants són facinerosos, extremistes." Home, cal recordar-se de les actuacions policials dels anys huitanta i les declaracions que feia el president González.
Jesús, em perdonaràs, però no sé a quines actuacions policials dels vuitanta fas referència, ni tampoc no recorde de quines declaracions de González parles. Dóna’m alguna pista. Supose que la policia arrearia de valent. És el que sol fer a les ordes de tots els governs, de dretes o d’esquerres. Però el tema d’aquest text no és l’actuació de la policia antiavalots, sinó la desmemòria del PP, que critica ara les manifestacions, però les propiciava quan estava a l’oposició. Ja hi havia precedents d’aquesta doble vara de mesurar. Recorde com Aznar titllava els socialistes de pancarteros. Generalment, la doble vara de mesurar és utilitzada per tots els partits. Però en matèria de manifestacions, el PP es duu la palma. Fins i tot vol modificar el codi penal per tal d’aplicar mà dura a qui opose resistència pacífica. I parle des de certa neutralitat, perquè mai no he militant al PSOE —ni pense fer-ho.
Naturalment, he volgut dir resistència passiva, que el ministre de l'Interior vol qualificar, al Codi Penal, com atemptat a l'autoritat. Si Gandhi alçara el cap...
Trobe que he llegit el teu article sense massa atenció i el meu comentari no respon al teu text. Et demane disculpes. A més a més no trobe al yutube una entrevista amb el González dels huitanta posant verd els manifestants estudiantils del curs 1986-87. Un abraç, Ximo!
:)
Publica un comentari a l'entrada