Invisibilitat aparent

Ningú no diria, passejant pels carrers de Xàtiva, que vivim immersos en una crisi terrible. Aparentment, res no ha canviat: les botigues continuen obertes, la gent va a la seua, la parroquià segueix freqüentant les terrasses... (Sense anar massa lluny, un establiment de tota la vida, emplaçat a l’Albereda, ha inaugurat una terrassa que ocupa bona part de la vorera i entrebanca el pas dels vianants.) En fi, aquesta sensació de normalitat és enganyosa. Si rasquem una mica la pàtina superficial del paisatge urbà, trobarem que el número de clients ha minvat, que alguns comerços han baixat la persiana, que es venen menys automòbils, que els menjadors socials es queden sense aliments, que algunes persones no poden pagar la hipoteca, que l’atur és altíssim a les nostres comarques... Des del nord d’Europa, tracten de convèncer-nos que som culpables, per cobrar uns salaris i unes pensions massa elevats, per gaudir d’unes prestacions socials i d’uns serveis públics (sanitat, educació) excessius. Tot això, no cal dir-ho, és pura fal·làcia.

En contra del que diuen alguns, la crisi no té res a veure amb els salaris —segons les enquestes, un 60% de la població espanyola ocupada guanya menys de 1.000 euros al mes. Les pensions tampoc no són altes —els nostres jubilats reben 750 euros de mitjana, un 40% menys que els jubilats dels altres països de l’Eurogrup. Amb aquestes quantitats irrisòries, que encara podrien experimentar retalls, moltes persones humils han de suportar les despeses ordinàries i les càrregues sobrevingudes: el repagament dels fàrmacs, l’augment de l’IVA, l’atenció a familiars discapacitats o dependents desatesos per les administracions públiques, l'ajuda als fills aturats... I damunt, s’ha de sentir contínuament la mateixa cantilena: «Per a superar la crisi, cal fer sacrificis.» ¿Més? Els xativins ja havíem començat a fer-los —paguem, posem per cas, un IBI caríssim—; ara se’ns anuncien de nous. I clar, amb tots aquests sacrificis, cada vegada hi ha més persones que pateixen dificultats, malgrat la invisibilitat aparent.

L’Ajuntament de Xàtiva no dissenya, però, cap política rigorosa i sistemàtica de recolzament a les persones més necessitades. No presta ajuda als menjadors atesos pel voluntariat social. (Les nostres autoritats podrien negociar amb les grans superfícies, per exemple, un pla de recollida d’aliments pròxims a caducar, que es podrien transportar amb vehicles de la brigada municipal.) ¿Per què hi ha tan poca sensibilitat social? És un problema de darwinisme. Els polítics conservadors solen professar un indissimulat darwinisme social. La dreta nord-americana n’és un paradigma: creu fermament en la llei del més fort; rebutja els subsidis, l’assegurança mèdica obligatòria o els sistemes de protecció social; proclama sense embuts que el món és dels més espavilats; defèn que la gent emprenedora no ha de carregar amb malfeiners o ineptes. I clar, és partidària d’abandonar a la seua sort les persones que pateixen infortuni. Fa pocs dies, vaig sentir com el nostre primer edil parlava en una ràdio local de «professionals de les ajudes». De seguida em vingueren al cap altres paraules, les pronunciades per Mitt Romney, un estirat que menysprea els treballadors i les classes socials més desfavorides del seu país.

El candidat republicà a la Casa Blanca fou caçat per una càmera de vídeo mentre s’esplaiava a gust: «Un 47% dels votants es consideren víctimes i creuen tenir dret a l’atenció mèdica, a la vivenda... ¡A qualsevol cosa! Creuen que el govern és responsable de vetllar per ells. El meu treball no és preocupar-me d’aqueixes persones. No aconseguiré convèncer-les que han d’assumir les seues responsabilitats i buscar-se la vida.» El candidat parlava de manera distesa; estava entre amics. Desbarrava en casa de l’empresari Marc J. Leder, cap executiu del fons d’inversions Sun Capital Partners (Romney ha invertit diners en aquesta firma, que maneja capitals per valor d’uns vuit mil milions de dòlars). Abans de posar en marxa Sun Capital, Leder havia estat vicepresident del banc Lehman Brothers, la fallida del qual, en 2008, desfermà l’actual crisi financera (el ministre Luis de Guindos també fou executiu de Lehman Brothers). La gent com Mitt Romney no acaba d’entendre una cosa ben simple: en la natura, els éssers desvalguts estan condemnats a mort; en canvi, les societats civilitzades consideren un imperatiu moral protegir els més dèbils.

 

(publicat a Levante-EMV, el 22/09/2012)