Tracte preferent

Fa pocs dies, la premsa informava que el professorat valencià de religió cobra, segons dades sindicals, 48 milions anuals, que paga “religiosament” la Generalitat. Si això fos cert —deu ser-ho, perquè ningú no ha desmentit la dada—, aqueix professorat estaria rebent un tracte preferent respecte d’altres col·lectius docents. La cosa és cridanera, perquè el nombre d’estudiants de Batxillerat dels centres públics que elegeixen l’assignatura de Religió va de caiguda. «Enguany, al meu centre només hi ha tres estudiants de Batxillerat que han optat per la matèria de religió catòlica. Tanmateix, les instruccions d’inici de curs enviades per Conselleria ordenen que es forme grup amb el corresponent professor. En altres matèries, com dibuix tècnic, he vist com 8 o 9 alumnes no rebien el mateix tracte. Aquesta situació injusta no és un cas singular. Sé de molts centres on passen històries semblants», explicava el director d’un institut que preferia mantenir l’anonimat per por a les represàlies.

Pel que es veu, un total de 1.385 professors de religió catòlica donaran classe en els col·legis i els instituts públics valencians durant el present curs. El document sindical pren com a referència una nòmina de 35.000 euros bruts anuals per docent i conclou que el Consell destina 48 milions d’euros a l’ensenyament de la doctrina catòlica —a l’adoctrinament, dit en altres paraules. El col·lectiu de professors de religió està format per un grup heterogeni de persones que han d’acreditar formació específica relacionada amb la teologia. Tots han de comptar amb la pertinent Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica (DECA), títol que garanteix la preparació necessària per a impartir classe en Primària o Secundària. La DECA és gestionada per la Conferència Episcopal, que té l‘última paraula i controla la idoneïtat de tots els aspirants. Graduats en magisteri que s’han especialitzat després de passar per la Universitat o titulats en institucions acadèmiques lligades a l’Església són els dos perfils majoritaris.

 

Aquests docents sovintegen més en Infantil i Primària que en Secundària, i més en zones rurals que en urbanes. Un portaveu sindical afirma: «Conforme es fan majors, els xiquets abandonen les classes de religió. La presència del seu professorat es minimitza, per tant, en la part alta de l’espectre educatiu. Això no obstant, tothom sap que existeix un col·lectiu estable de vora 1.400 professors de religió que a penes ha patit els últims retalls educatius. Tenen un tracte preferent; responen davant de les jerarquies eclesiàstiques —que actuen de fet com una patronal. Ara bé, és la Generalitat qui paga les nòmines d’unes persones no han hagut d’aprovar cap oposició. Els 48 milions que costen servirien per a pagar les beques de transport, llibres o menjador. L’Església hauria de fer-se càrrec d’aquests sous, i les classes s’haurien de donar fora de l’horari escolar.» En fi, no deixa de tenir raó aquest sindicalista. Sempre s’ha dit que els instituts han d’acollir les ciències i les humanitats. Les supersticions, per tant, s’haurien d’ensenyar fora.