Un dels majors experts mundials en biologia evolutiva,
Mark Pagel, professor de la Universitat de Reading, que també ha estudiat les
arrels del llenguatge humà, és el creador d’una mena de guies lingüístiques per
a viatjar a través del temps. Aquestes guies contenen expressions que permeten albirar, posem per cas, com era l’anglès que es parlava fa mil anys. Segons el doctor Pagel, com que el
llenguatge evoluciona en gran part igual que els gens, experimenta mutacions,
ço és, canvis en les paraules que el composen. Si dos grups de persones es
traslladen a llocs diferents, les llengües que parlen se separen de la mateixa
manera que ho fan dos organismes vius. I després de molt de temps, es pot veure
com apareixen grans famílies d’arbres lingüístics conforme s’han anat
instal·lant nous humans en diferents zones geogràfiques. Per això, els europeus
parlem llengües indoeuropees: anglès, català, italià... Es tracta de llengües
relacionades perquè han evolucionat d’una llengua anterior comuna. Donat que
les llengües evolucionen en gran mesura com ho fan les espècies, per un procés
de descendència amb modificacions, es poden seguir els passos de l’evolució del
llenguatge al llarg d’extensos períodes de temps.
Hom descobreix així que certs elements del llenguatge,
les paraules, canvien tan lentament que, si ens remuntem temps enrere, trobarem
formes lingüístiques relacionades amb dits elements d’una antiguitat de 5.000,
8.000 o 10.000 anys. Per exemple, existeix una paraula per a designar dos
objectes: two en anglès, dos en català, due en italià i zwei en
alemany. Cèsar, a l’antiga Roma, deia duo.
Un parlant d’indi diu do. Un parlant
de punyabí, do. Un grec, duo. I es pot apreciar que tots aquests
sons són molt semblants. Totes les llengües indoeuropees, inclosos l’espanyol,
l’italià, el portuguès, el francès, les llengües germàniques com l’anglès, el
noruec o els idiomes d’origen escandinau, i les llengües de Txèquia,
Rússia, Índia, totes són llengües relacionades. Ho podem constatar observant
simplement la paraula amb què designem dos objectes: tots els parlants
indoeuropeus fem servir un so relacionat. Els euskalduns són l’excepció. Els bascs, poble de caçadors recol·lectors,
ja vivien a Europa quan hi arribaren els grangers indoeuropeus. Per això la
seua llengua és inclassificable. (Probablement, el
seu idioma descendeix d’una llengua parlada a Europa fa 20.000 anys, mentre que
les llengües indoeuropees es remunten a un idioma comú parlat fa 8.000 o 9.000
anys.)
El llenguatge humà degué sorgir fa dos milions d’anys. Les
7.000 llengües que poblen la terra han evolucionat a partir d’un ancestre
lingüísticament comú, deixant un rastre de regularitats que permeten traçar la
seua història. Si poguérem retrocedir en el temps 8.000 o 9.000 anys,
reconeixeríem potser paraules com io,
tu, do, tre o cinc. Els pronoms i els números són
aquells components de les llengües que menys han canviat amb el curs del temps
(jo, jou, dos, tre, cinc,
je, you, ich, du, due,
drei, i, deux, three, io, two, trois, fem, ja, duzu, zwei, tair, ti, fümf,
jag, si, dvije, tri, vijf).
En canvi, els adjectius, els noms i els verbs serien irreconeixibles si viatjàrem
al passat. Els idiomes, com les espècies, estan subjectes a la llei de
l’evolució: o s’adapten modificant-se d’acord amb les noves condicions o s’extingeixen.
Algunes llengües estan a punt de desaparèixer i moltes ja han desaparegut. Altres
sobreviuran. Quan parlem de llengües que sobreviuen o s’extingeixen, és fàcil
pensar que unes són superiors a altres. Però això no és cert; segons Pagel, només
s’extingeixen les llengües de societats tecnològicament poc avançades. Tan
aviat com una llengua té menys de 500 parlants, corre perill d’extingir-se. I a
la inversa: quan una llengua té més d’un milió de parlants, dos o tres milions,
s’estén el seu ús.
Les llengües molt parlades estan relacionades amb
societats dominants política, econòmica, militarment... Les llengües dominants
al món actual són l’espanyol, l’anglès i el xinés. Quasi la meitat de la població
mundial parla alguna d’aquestes tres llengües. Pertanyen a tres cultures que han
tingut èxit a nivell econòmic, polític o militar. Què passarà en el futur? Segons
el professor Pagel, mai no s’hauria de subestimar el poder d’adaptació de les llengües.
En aquests moments està emergint, posem per cas, una nova forma d’anglès.
Alguns el denominen globish. Es
tracta d’un anglès que parla tothom, persones de distintes societats. És un
idioma globalitzat i simplificat. Utilitza paraules molts senzilles i pocs vocables
sofisticats. (en realitat, l’anglès no té cap norma que separe allò correcte d’allò
incorrecte; no té una reial acadèmia de la llengua.) En definitiva, els idiomes
que sobreviuen tenen, com les espècies supervivents, capacitat d’adaptació, permeten
l’entrada d’idees noves, de paraules noves. ¿Podríem extrapolar aquestes
reflexions finals de Mark Pagel a la nostra llengua?
4 comentaris:
Sí, tot açò sona molt bonic si no fóra perquè la proposta de Pagel és, bàsicament, ridícula. Se sosté en una visió simplista del fet lingüístic i en una aplicació rigorosa d'una teoria, la Stammbaumtheorie, o 'Teoria de l'arbre genealògic', que ja estava posada en dubte en el segle XIX. No és el primer no-lingüista que es dedica a la lingüística. El primer farsant va ser Chomsky, i fins i tot hi ha un Premi Nobel de Física ja retirat que es dedica també a aquestes indagacions.
Per altra banda, allò de que el basc és una espècie de llengua primigència d'Europa anterior a l'arribada quasi màgica dels indoeuropeus també està posant-se en dubte en els darrers temps.
Pel que fa a l'estudi dels orígens del llenguatge, que ha estat de moda en les darreres dècades, la meua impressió és a) que cada autor té la seua teoria (no falsificable, per tant irrellevant) i b) els més interessats en destacar la importància del llenguatge parlat en l'evolució humana són els propis lingüistes teòrics, que són els que viuen d'això. En alguns casos, del cuento.
Home, Tadeus, no siga vostè tan radical. Pagel no és lingüista, però Noam Chomsky sí. I dir que aquest va ser un farsant em sembla excessiu.
D'altra banda, no és igual posar en dubte determinades teories, ço és, sotmetre-les a crítica o revisió, que negar-les categòricament.
Chomsky va arribar a la lingüística des de la filosofia i l'anàlisi matemàtica. De fet, les seues teories estan plenes de fórmules que recorden el llenguatge matemàtic. D'estes teories no en queda pràcticament ni una en peu. L'auge de Chomsky només cal entendre'l en el context de la guerra freda, quan els estadounidencs tenien la necessitat de tenir alguna figura en tots els àmbits acadèmics o artístics.
Pagel no és el primer autor que fa càlculs sobre la velocitat del canvi lingüístic i la reconstrucció lingüística. El mètode pot resultar interessant però fa aigua per tots els costats.
Eld ebat sobre l'origen de les llengües ha estat reactivat des de principis dels noranta per autors com Steven Pinker, que és psicòleg. Autors com Pinkerton, Dunbar o el propi Chomsky li peguen voltes al debat però no avancen gaire. Al final caldrà fer cas a aquella famosa decisió que van prendre en el Cercle Lingüístic de París, en 1863, prohibint parlar de l'origen de la llengua als seus membres!
Jo, en canvi, pense que algunes contribucions de Chomsky continuen tenint plena vigència.
De tota manera, he penjat el post perquè m'han cridat l'atenció les reflexions de Pagel, sobretot les últimes (amb les quals, evidentment, no acabe d'estar plenament d'acord).
De ser certes, el futur de la nostra llengua estaria assegurat.
Publica un comentari a l'entrada