Res de nou

Aquests dies s’ha parlat molt de la “marea roja”. Aquesta marea és com les de veritat, com les de la mar Cantàbrica: a la plenamar, li succeeix la baixamar. És a dir, en pocs dies, la marea roja haurà desaparegut. Ara bé, molts nacionalistes —dels nacionalismes perifèrics exacerbats— es pregunten si el triomf de la “roja” haurà augmentat el nombre d’espanyolistes. És una pregunta difícil de respondre, sense l’estudi sociològic pertinent —amb enquesta inclosa—, però jo vaig a arriscar una resposta: em sembla que el nombre d’espanyolistes no ha variat, roman estacionari. Segons el meu parer, hi ha tres classes d’espanyolistes: els espanyolistes d’extrema dreta de tota la vida —ja sabeu: partidaris de la unidad de destino en lo universal; els espanyolistes que defenen un nou projecte krausista, una Espanya moderna, democràtica i descentralitzada ma non troppo —ací estan clavats els xics del PSOE i el grup de comunicació PRISA; finalment, tenim els espanyolistes procedents de la humanitat a mig coure —segons expressió feliç de l’escriptor valencià Manolo Vicent. En aquest tercer apartat, cal incloure Manolo el del Bombo, tots els aficionats al futbol que es disfressen de toreros o guàrdies civils, els energúmens que enarboren banderes monàrquiques amb el bou d’Osborne, etc.

L’espanyolisme té aspectes transversals. El manolisme és un dels més evidents. I no parle sols del nostre paisà Manolo el del Bombo; em referisc també a Manolo Escobar i als redactors esportius del grup PRISA: Manolo Lama, Manu Carreño, Juanma Castaño i tutti quanti. De fet, això de la “roja” és un invent del seu canal de televisió, Cuatro, el color corporatiu del qual —ja hauríeu notat la coincidència— és també roig. Les ments pensants de PRISA van decidir, durant la passada Eurocopa, que aconseguir l’Espanya jacobina, il·lustrada, moderna i democràtica de què parlàvem adés ben valia una incursió en la humanitat a mig coure, sobretot si això podia produir abundants beneficis a l’empresa. Van encomanar una campanya de marketing molt ben feta —cal llevar-se el barret davant dels seus creadors— en què es confonien el color de la selecció nacional de futbol i el color corporatiu de la cadena. Al final, gràcies al triomf de la “roja”, van aconseguir un doll d’espanyolisme i negoci a parts iguals i sense complexos. Perquè això sí —no tot anaven a ser aspectes arterament monetaris—, l’operació de Cuatro aconseguí de llevar-li el monopoli de la bandera espanyola a l’extrema dreta reaccionària.

A partir d’aquella Eurocopa, la gent fa ostentació de la bandera rojigualda sense cap complex. I clar, tanta ostentació fa pensar que ha pujat el nombre de nacionalistes espanyols. Jo crec que és una falsa apreciació. Nacionalistes perifèrics “exacerbats” només són —vaig a pecar d’optimisme— la meitat dels catalans i els bascos, una tercera part dels gallecs i uns poquets baleàrics i valencians reclosos en reserves sioux. La resta continua sent tan espanyola com fa tres anys i com sempre. El que passa és que ara molts ciutadans trauen la bandereta sense vergonya, amb l’excusa que ha guanyat la seua selecció de futbol. (Ací, al País Valencià, fa temps que la trauen amb total desvergonyiment.) En definitiva, què hem de fer? Hem de ser optimistes o pessimistes? Jo diria que tan optimistes o pessimistes com ja ho érem abans del campionat mundial de futbol. A més, el triomf de la “roja” és fruit, en bona mesura, de jugadors catalans. Sí, ja sé: alguns diran que, tot i deure molt a Catalunya, el triomf de la selecció serà utilitzat políticament en contra dels catalans. Jo no ho tinc tan clar. Els mitjans de comunicació espanyols han donat, aquests dies, moltes explicacions sobre la normalitat de la “roja”.

Massa! Alguna cosa en deuen recelar. No caldrien tantes explicacions per a una cosa que, segons diuen, està tan clara. De fet, la nit de la final, els espectadors del canal Cuatro van ser testimonis d’una anècdota ben divertida. Mentre els guanyadors iniciaven la volta d’honor pel Soccer City Stadium, Manolo Lama i companyia exaltaven la cohesió del grup, l’absència de localismes, la normalitat amb que s’havien defès els colors “nacionals”. De sobte, Carles Puyol i Xavi Hernández es van cobrir els muscles amb la senyera quadribarrada. Els periodistes de Cuatro es van quedar muts. L’endemà, per a compensar, algú havia proporcionat una senyera blava a Albiol, una bandera d’Astúries a Villa... Ja sabeu: cafè per a tots. Sincerament, jo crec, en definitiva, que les coses són, més o menys, com eren abans del mundial.