Segons els promotors, dues circumstàncies, els continus canvis normatius i —sobretot— l’índex de fracàs escolar, aconsellaven de subscriure un acord d’estat en matèria d’educació. Les dades oficials mostren que el 31% dels alumnes espanyols no obté el títol de graduat a l’acabar els seus estudis obligatoris. També és molt elevat el nombre de joves que abandonen els estudis prematurament; no continuen estudiant després d’haver obtingut el graduat en ESO. La situació no és igual a tot arreu. El País Valencià, capdavanter en tantes coses, també és campió en fracàs escolar, amb un índex del 40%. Tampoc no són iguals els percentatges de xics i xiques que fracassen, un 37,6 i un 23,6%, respectivament, al conjunt de l’Estat. Quines són les causes del desastre? S’han apuntat moltes: l’exigua despesa pública en educació (un 4,2% del nostre PIB, front al 5,4 que inverteix el conjunt de països de l’OCDE), la immigració, l’extracció social i el nivell educatiu dels pares... Altres circumstàncies (com ara l’escassa correspondència entre estudis i expectatives laborals o l’excessiva entronització social del desig, que aboca a la frustració quan roman insatisfet) també hi poden haver col·laborat.
En aquest sentit, cal recordar que, durant l’època de vaques grosses, molts joves abandonaven els estudis atrets pels sous que es pagaven en sectors com la construcció. (Això explicaria, en bona mesura, les xifres de fracàs al País Valencià, on el rajol era rei absolut.) Ara, alguns d’aquells joves volen tornar a l’institut, a rebre formació professional de grau mitjà o superior. Les xiques sempre han estat més constants. Potser perquè intueixen que les seues perspectives laborals milloren molt amb la formació. (A la funció pública, tan vilipendiada aquests dies, no hi ha discriminació salarial per raó de gènere.) En definitiva, tirar la culpa de totes les calamitats al model educatiu, com fa el PP, resulta absolutament demagògic; amb idèntic model, Astúries, Galícia o País Basc tenen uns índexs de fracàs més baixos, pròxims a l’objectiu fixat per la UE per a 2010: el 15%. Vaig a referir-me, per tant, a dos factors que, segons el meu parer, són més determinants.
Tenim, primer, el problema de la lectoescriptura. Diferents estudis demostren que un percentatge elevat d’alumnes (major entre xics que entre xiques) no aprèn a llegir comprensivament ni a expressar-se correctament per escrit. El fenomen, conegut des de fa temps, apareix, aproximadament, a finals de 3r de Primària. Les coses s’esdevenen de la següent manera. El mestre —més aviat la mestra, perquè l’ensenyament primari està molt feminitzat— fa llegir al xiquet un text i després li fa unes preguntes. Si verbalitza de manera satisfactòria (velocitat lectora, entonació i pronuncia acceptables) i és capaç de contestar les qüestions, el docent conclou que el nen sap llegir bé. Molts especialistes han demostrat, però, que verbalitzar i llegir comprensivament són coses distintes. Daniel Cassany i altres proposen, a l’obra Ensenyar llengua, un exercici ben simple, consistent a lllegir el següent text i contestar unes preguntes: Plot ro jo vaig pidre al cató. Vaig socre un ban cotell. El grasc estava cantament linent. No ho vaig drinir. Una Para jocia i un Pari joci estaven plinant a l’enditant meu. Estaven gribblant atment. Jo vaig grottre al Pari i a la Para fotnament. No van goffre nu platió. Na el hini jo no ho vaig potre ilcre’l. Vaig lindre vala. Vaig possre forbanament.
Heus ací les qüestions: On va pidre l’escriptor plot ro? Va drinir el grasc? Qui estava plinant a l’enditant seu? Estaven gribblant atment o sapament? Va lindre o no? Si provem de contestar-les, és possible que encertem les respostes malgrat no haver entès res. I és que —tornem a dir-ho— descodificar verbalment un escrit i comprendre’l són coses distintes. Comprendre un text de certa complexitat implica destriar-ne l’estructura, la idea principal, les idees secundàries... En realitat, molts alumnes no entenen les lectures que fan a classe. Com que els mestres no detecten el problema, molts xiquets comencen a fracassar, a partir del cicle mitjà de Primària, en altres matèries; són incapaços d’entendre l’enunciat d’un problema matemàtic o un text de Ciències Naturals. Tampoc no són capaços de fer resums, d’escriure textos expositius...
El fracàs repetit desmotiva. L’escola comença a ser percebuda com un lloc desagradable on s’aprenen rutines que no serveixen per a la vida quotidiana. Els alumnes, que durant l’educació infantil i primer cicle de Primària havien anat contents a l’escola, comencen a delerar que no s’acaben les vacances. En arribar al primer cicle de l’ESO, molts —sobretot xics— esdevenen un problema disciplinari i candidats a l’abandonament prematur dels estudis. I açò ens duu a l’altre factor que influeix en el fracàs escolar: l’escassa formació del professorat. En altres països de l’OCDE, els estudis de magisteri són equiparables a les anteriors llicenciatures i els professors de Secundària reben una formació específica. En canvi, ací, aquests professors tenen molts coneixements epistemològics, però escassa preparació didàctica i pedagògica. Sovint, no saben gestionar els problemes que plantegen els adolescents a l’aula (rebel·lia —provocada, en el cas dels xics, per l’excés de testosterona—, conflictes, falta de motivació) o no saben aplicar, en l’ensenyament de la matèria respectiva, les metodologies més adients. Millorar els resultats del model educatiu implica, per tant, millorar la formació del professorat.
En aquest sentit, cal recordar que, durant l’època de vaques grosses, molts joves abandonaven els estudis atrets pels sous que es pagaven en sectors com la construcció. (Això explicaria, en bona mesura, les xifres de fracàs al País Valencià, on el rajol era rei absolut.) Ara, alguns d’aquells joves volen tornar a l’institut, a rebre formació professional de grau mitjà o superior. Les xiques sempre han estat més constants. Potser perquè intueixen que les seues perspectives laborals milloren molt amb la formació. (A la funció pública, tan vilipendiada aquests dies, no hi ha discriminació salarial per raó de gènere.) En definitiva, tirar la culpa de totes les calamitats al model educatiu, com fa el PP, resulta absolutament demagògic; amb idèntic model, Astúries, Galícia o País Basc tenen uns índexs de fracàs més baixos, pròxims a l’objectiu fixat per la UE per a 2010: el 15%. Vaig a referir-me, per tant, a dos factors que, segons el meu parer, són més determinants.
Tenim, primer, el problema de la lectoescriptura. Diferents estudis demostren que un percentatge elevat d’alumnes (major entre xics que entre xiques) no aprèn a llegir comprensivament ni a expressar-se correctament per escrit. El fenomen, conegut des de fa temps, apareix, aproximadament, a finals de 3r de Primària. Les coses s’esdevenen de la següent manera. El mestre —més aviat la mestra, perquè l’ensenyament primari està molt feminitzat— fa llegir al xiquet un text i després li fa unes preguntes. Si verbalitza de manera satisfactòria (velocitat lectora, entonació i pronuncia acceptables) i és capaç de contestar les qüestions, el docent conclou que el nen sap llegir bé. Molts especialistes han demostrat, però, que verbalitzar i llegir comprensivament són coses distintes. Daniel Cassany i altres proposen, a l’obra Ensenyar llengua, un exercici ben simple, consistent a lllegir el següent text i contestar unes preguntes: Plot ro jo vaig pidre al cató. Vaig socre un ban cotell. El grasc estava cantament linent. No ho vaig drinir. Una Para jocia i un Pari joci estaven plinant a l’enditant meu. Estaven gribblant atment. Jo vaig grottre al Pari i a la Para fotnament. No van goffre nu platió. Na el hini jo no ho vaig potre ilcre’l. Vaig lindre vala. Vaig possre forbanament.
Heus ací les qüestions: On va pidre l’escriptor plot ro? Va drinir el grasc? Qui estava plinant a l’enditant seu? Estaven gribblant atment o sapament? Va lindre o no? Si provem de contestar-les, és possible que encertem les respostes malgrat no haver entès res. I és que —tornem a dir-ho— descodificar verbalment un escrit i comprendre’l són coses distintes. Comprendre un text de certa complexitat implica destriar-ne l’estructura, la idea principal, les idees secundàries... En realitat, molts alumnes no entenen les lectures que fan a classe. Com que els mestres no detecten el problema, molts xiquets comencen a fracassar, a partir del cicle mitjà de Primària, en altres matèries; són incapaços d’entendre l’enunciat d’un problema matemàtic o un text de Ciències Naturals. Tampoc no són capaços de fer resums, d’escriure textos expositius...
El fracàs repetit desmotiva. L’escola comença a ser percebuda com un lloc desagradable on s’aprenen rutines que no serveixen per a la vida quotidiana. Els alumnes, que durant l’educació infantil i primer cicle de Primària havien anat contents a l’escola, comencen a delerar que no s’acaben les vacances. En arribar al primer cicle de l’ESO, molts —sobretot xics— esdevenen un problema disciplinari i candidats a l’abandonament prematur dels estudis. I açò ens duu a l’altre factor que influeix en el fracàs escolar: l’escassa formació del professorat. En altres països de l’OCDE, els estudis de magisteri són equiparables a les anteriors llicenciatures i els professors de Secundària reben una formació específica. En canvi, ací, aquests professors tenen molts coneixements epistemològics, però escassa preparació didàctica i pedagògica. Sovint, no saben gestionar els problemes que plantegen els adolescents a l’aula (rebel·lia —provocada, en el cas dels xics, per l’excés de testosterona—, conflictes, falta de motivació) o no saben aplicar, en l’ensenyament de la matèria respectiva, les metodologies més adients. Millorar els resultats del model educatiu implica, per tant, millorar la formació del professorat.
3 comentaris:
El fracàs escolar és un assumpte complex. Tota reflexió seriosa, com és el cas d'aquesta entrada, aporta elements per al debat.
Normalment he impartit l'assignatura d'Anglés a Primària. Però alguna vegada m'ha tocat fer altres coses. Fa dos anys, per exemple, donava Valencià a un grup de 6é.
No sé si tots els mestres treballen els textos com dius. En la meua experiència, seguint les indicacions pedagògiques de la guia didàctica, feia servir estratègies interessants com la predicció prèvia a la lectura (a partir del títol o de la il·lustració), cerca ràpida d'informacions específiques al text, identificació d'idees principals, lectura silenciosa, etc.
Però també he de dir que he vist mestres treballant la comprensió lectora tal com tu dius.
Un altre element que s'ha de tenir en compte, al meu parer, de cara a abordar l'assumpte del fracàs escolar, és de caire social. L'estructura familiar que existia abans -masclista- oferia una estabilitat que afavoria el rendiment acadèmic. Ara mateix, molts xiquets no tenen una xarxa familiar tan estructurada: sovint treballen el pare i la mare, els avis estan molt de temps amb els nets...; el control disciplinari a casa és menor que abans i els criteris de comportament menys homogenis.
Amb açò, no pretenc fer un al·legat de la família tradicional (en clar retrocés, amb menys presència social cada vegada). Tracte de constatar un fet objectiu que ens hauria de dur a plantejaments nous des del punt de vista educatiu. Les "comunitats d'aprenentatge" són una idea innovadora més que interessant.
Salut!
Efectivament, no crec que tot el professorat faça el mateix, però hi ha massa mestres que es deixen arrossegar per la inèrcia del llibre de tex i acaben treballant d’aquesta manera. Tampoc no crec que actuen de mala fe. Per això propugne, a la meua entrada, més formació, inicial i contínua, del professorat.
Estic d’acord amb tu en altre aspecte que cites. Cada vegada sovinteja més l’adolescent de família acomodada que provoca problemes disciplinaris al centre i trau un rendiment acadèmic molt baix. Sovint, es tracta d’un xiquet que no rep pautes morals de conducta, perquè el pare i la mare passen molt de temps fora de la llar. Ningú no li diu, per tant, allò que està bé o està mal. Es farta d'entretenir-se amb la televisió o, més aviat, els videojocs. A més, els pares supleixen les seues absències amb excés de beneplàcit (allò que tota la vida s’ha dit malcrio).
De tota manera, continue pensant que l’assumpte de la lectoescriptura és cabdal. La majoria d’alumnes que fracassen —és fàcil de constatar— tenen problemes de comprensió lectora i expressió escrita. Una dada més. Diversos estudis han demostrat que les xiques són més precoces en l’adquisició de les capacitats lingüístiques i que dominen més, al llarg de la seua escolarització, aquestes capacitats. I, ves per on, elles tenen uns índexs de fracàs molt més baixos que els xics (catorze punts de diferència!). Pots consultar l’article El fracaso escolar, ¿cuestión de sexo?, ben interessant, polsant ací.
Gràcies pel teu comentari.
Salut!
Aquesta entrada està molt encertada, Ximo. Sovint, a Secundària, arriben alumnes amb significatives mancances de lectoescriptura i això, indefugiblement, els aboca al fracàs escolar, tot i les mesures d'atenció individualitzada que reben alguns d'ells. La solució, pense jo, no està en aquestes mesures (que mai no sobren), sinó en la detecció a temps del problema i en la dotació de mitjans per tal d'atallar-lo. En definitiva, passaria per millorar tots els serveis psicopedagògics i terapèutics dels centres de Primària.
Salutacions cordials
Publica un comentari a l'entrada