dijous, 22 d’octubre del 2009

La virtut

—És evident que els humans posseïm una tendència innata a sublimar les nostres necessitats biològiques i els nostres mecanismes de relació social.

—Posa’ns algun exemple, mestre.

—Tenim el cas de la manduca. Menjar és una necessitat humana ben bàsica que s’ha convertit en art, ritual, religió... Es dediquen tractats ben gruixuts a la gastronomia i les arts culinàries, se celebren amb àgapes els principals esdeveniments dels nostres cicles vitals, són obsequiats amb banquets fastuosos els alts dignataris que visiten la seu del superior govern...

—I tot això què té a veure amb la religió, mestre?

—Molt! Des de sempre, els confrares de certes confessions religioses celebren llurs ritus amb festins sagrats. En aquests àpats, mengen les vísceres o beuen la sang d’algun animal propiciatori. Sovint, s’hi practica fins i tot l’antropofagia, ni que siga de manera simbòlica: els fidels es cruspeixen directament el cos de qualsevol divinitat.

—Es tornen més virtuosos, els seguidors d’aquests ritus?

—Generalment, no! Però se solen aprimar; acaben consumint-los l’emoció febril d’haver engolit un déu i el subsegüent fervor proselitista. Solen ser més virtuosos, i més grassos, els epicuris i els membres de les societats gastronòmiques.

2 comentaris:

Cul de sac ha dit...

El problema el tenim els acòlits de la santa religió del bon menjar, en la que les nostres adoracions van a San-Gonera, San-Güango o San-Gria entre d'altres. Les nostres fagocitacions de santedats emergents, últimament s'imposa el bou de Kobe, no queden exemptes d'acumulacions indegudes en el pannicle adipós. És mes, l'increment en el fervor o proselitisme a les nostres deïtats, és directament proporcional a l'augment de l'adiposició (abdomen emergentum).

Ximo ha dit...

Cul se Sac, gràcies per il·lustrar la virtut, i la beatitut, dels confrares del bon menjar.