Música de cambra

Records de la barbàrie

Acaben 145 anys d'història

La Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats vol tancar la llar de Sant Antoni. ¿Per què? ¡Ves a saber! Circulen fa dies versions distintes del motiu. Potser, si ajuntem totes les explicacions que s'han donat —és possible fins i tot que se'n donen encara més—, tindrem un relat que s'ajuste prou a la realitat. Dies enrere, el senyor abat de Xàtiva, durant una entrevista que li feren en una ràdio local, va dir que Xàtiva hauria de reflexionar; les monges de diverses congregacions (les clarisses, les germanes dels ancians) abandonen la nostra ciutat. «¿Per què serà?», es preguntava el titular de la Col·legiata. Aquesta pregunta de l'examen és fàcil. Com més va, menys vocacions religioses hi ha. El fenomen s'estèn per la pell de brau. Molts convents i monestirs sobreviuen gràcies a la importació de monges del tercer món, de Sud-Amèrica, de l'Índia... Si no fos per aquest pla B, moltes més cases religioses ja haurien tancat les portes. Ara mateix sembla que els moviments ultracatòlics són l'únic viver de vocacions. Tenim exemples de monestirs recuperats gràcies a aquests moviments —la Trinitat de València, posem per cas.

Ara bé, qui ha de reflexionar sobre la manca de vocacions religioses és la Santa Mare Església, no Xàtiva. Jo, per exemple, no he de fer cap reflexió; el tema no és de la meua incumbència. Això afectarà, en tot cas, els catòlics. Sembla que el senyor abat ha fet altra observació als seus feligresos. Les monges pleguen per culpa dels sindicats. Preguntat sobre això, ha contestat que els periodistes són uns mentiders. Podem fer suposicions. ¿Serà que l'asil del carrer Caputxins no compleix la normativa sobre accessibilitat? ¿Serà que part del seu personal està en situació irregular amb la coartada del voluntariat? Una pregunta més: ¿algú haurà acudit als sindicats per a informar-se dels seus drets? Segons siga la resposta a aquests interrogants, estaríem davant de tot un clàssic. Es tira la culpa d'una irregularitat a qui la denúncia, però no a qui incompleix la norma. En qualsevol cas, l'explicació oficial, escassesa de monges, és inapel·lable; avui, la vida conventual atrau poca gent. Una residència no pot ser atesa per set religioses. ¿Solució? Només n'hi ha una: imitar els col·legis concertats de l'Església, contractar personal laboral laic.

Això es pot fer de dues maneres: cobrant el cost real de la plaça de resident o concertant places amb la Generalitat. Altrament, el centre no sobreviurà. Ara bé, la primera opció exclouria de l'atenció persones velles amb escàs poder adquisitiu. La residència esdevindria un establiment sols per a rics, traint així els principis d'una congregació que diu atendre ancians desemparats. ¿S'havia intentat la via del concert? No; la Llar de Sant Antoni no compleix els requisits exigits per a formar part de la xarxa pública. (De fet, les monges diuen que adaptar el centre els resulta inviable econòmicament.) A més, estar concertat implica donar plaça respectant l'ordre de la llista pública de peticionaris. Sense concert, la residència pot admetre, però, qui vulga. ¿Com es finança, llavors, el centre? Els interns donen tota la seua pensió, més alta uns, més baixa altres. (Imagine que alguns hi estaran acollits per caritat.) I ningú no rep ajudes a la dependència. Això de pagar cadascú segons la seua capacitat semblarà molt "comunista", però la realitat és altra.

S'ha funcionat en bona mesura d'acord amb postulats del segle XIX. L'asil fou creat fa més de 145 anys. Recorde l'òbol periòdic que donava mon pare a les mongetes. El centre també compta amb l'acció solidària de voluntariat. Però, clar, vivim en el segle XXI. Ara, la caritat ha d'estar subordinada al dret de rebre una atenció pública adequada. Un establiment que atén gent major ha d'oferir serveis estàndards, cosa que no és incompatible amb la solidaritat, amb les donacions que puguen millorar els serveis mínims exigibles. Les llars per a la tercera edat haurien de tenir almenys metge, infermers, fisioterapeuta, treballador social i personal auxiliar suficient. En fi, a ningú no pot agradar que les monges abandonen l'asil. Fan un treball abnegat per vocació. Cal agrair llur dedicació a persones sovint desvalgudes. Qui tinga pares majors sabrà com són de desagradables certes tasques. Llàstima que uns criteris de funcionament poc actualitzats puguen deixar en situació de desempar, ves per on, seixanta-nou residents i una vintena de treballadors.

(publicat a Levante-EMV, el 18/01/2020)

Col·lecció Mariano Moret

La veritat

Em fa l'efecte que alguns partits no han dit la veritat a l'hora d'explicar el seu vot durant el debat d'investidura. Em referisc concretament al PP, la CUP i Junts per Catalunya. Els peperos s'han fet un fart de dir que Pedro Sánchez ha pactat amb aquells que volen destruir la unitat d'Espanya i, referint-se a Bildu, amb gent que és hereva d'ETA i no ha condemnat la violència de la banda terrorista. La falsia és triple. Bildu és una coalició formada per Eusko Alkartasuna (partit fundat per l'antic lehendakari Carlos Garaikoetxea), Alternatiba (grup procedent d'Esquerra Unida-Verds), les agrupacions Herritarron Garaia i Araba Bai, i persones independents abertzales. Bildu no és, per tant, hereva d'ETA. De fet, Oskar Matute, líder d'Alternatiba i diputat a les Corts Generals, milità en grups d'insubmissió al servei militar i en el moviment pacifista Elkarri. Diumenge, Matute i els seus companys de grup parlamentari hagueren d'escoltar com la dreta els llançava l'insult d'assassins. Segona mentida del PP: Bildu ja ha condemnat la violència d'ETA. (En canvi, no consta que PP o Vox hagen condemnat ni la repressió ni els assassinats perpetrats per la dictadura franquista.)

Tercera mentida: fins ara, el PP mai no havia trobat inconvenients els pactes, en diferents escenaris, amb els grups independentistes. ¿Quin és, per tant, el veritable motiu de la seua còlera contra el nou govern de coalició? Que hi participa Unidas Podemos. Als components del Deep State, als mitjans informatius de la caverna, als grans poders fàctics econòmics i institucionals (l'Ibex, bona part de la judicatura, l'Església...) els aterreix la presència de Pablo Iglesias i els seus en el nou govern. Aquest és el veritable motiu de l'espectacle que ha muntat la dreta aquests dies al Congrés dels Diputats. Fins ara, el PSOE mai no havia suposat un perill per al sistema. Ara, les coses podrien canviar. Per això, la dreta va a combatre el nou govern des del minut zero. Intentarà enderrocar-lo. Ja s'han sentit crides gens dissimulades al cop d'estat, a la intervenció militar, a les accions judicials contra un president que no ha tingut temps ni de fer pública la llista dels seus ministres. Trifulgues com les muntades per la dreta durant el debat d'investidura remeten als llibres d'història, a les esbroncades de la dreta parlamentària durant la Segona República.

Tenim també el vot negatiu dels diputats de la CUP i Junts per Catalunya a la investidura del candidat socialista. ¿Per quines raons? Perquè no volien facilitar la investidura de cap candidat si no s’obria abans una ronda de negociacions sobre el dret d'autodeterminació i l’amnistia als presos polítics i als exiliats, perquè temien perdre capacitat de pressió quan el govern central ja estigués constituït, perquè desconfien de la paraula dels socialistes i perquè creuen que només s'aconseguirà la independència de manera unilateral. Per tant, han votat "no" a la investidura, com PP, Vox i C's. «És que els socialistes no són de confiança», diuen. ¡Evident! El PSOE està acostumat a posar un ciri a l'arcàngel Sant Gabriel i un altre al diable. A les files socialistes militen molts nacionalistes espanyols de soca-rel. Ja ho crec. Ara bé, per als no catalans, la perspectiva d'un govern d'ultradreta era terrible. Jo simpatitze totalment amb el moviment sobiranista català, però pensar que el vot de formacions independentistes podria haver afavorit unes terceres eleccions i el triomf de la dreta em deixa noquejat. Els valencians haguérem patit les conseqüències.

Si no es volia votar a favor de Sánchez, però tampoc no es volia afavorir l'extrema dreta, sempre es podia haver optat per l'abstenció. Al cap i a la fi, el nou govern de coalició no disposarà d'una majoria parlamentària que garantisca la seua estabilitat. Gabriel Rufián ho va recordar: «Sense mesa de diàleg, no hi haurà legislatura.» I és que no s'acaba de dir tota la veritat. Les raons de la CUP i JuntsxCat per a rebutjar Sánchez es poden resumir en una sola: com pitjor, millor. Ambdues formacions afirmen que PSOE i PP reprimeixen els catalans exactament igual, cosa que jo no negaré. Els de Puigdemont i la Candidatura d'Unitat Popular suposen que un govern salvatge de la dreta afavoriria la revolta majoritària dels catalans. No oblidem tampoc la lluita pel triomf en les pròximes eleccions autonòmiques catalanes. Ningú no vol quedar com botifler. Ni als uns ni als altres els preocupava, per tant, facilitar un tamayazo a la investidura de Sánchez. Al final, la ultradreta espanyola i part de l'independentisme han votat el mateix. ¡Quines coses! Cadascú és lliure de pensar com vulga, però jo respire alleujat. Les maquinacions de la dreta no han reeixit. ¡De moment!

Els Reis d'Orient

Leonardo, Sant Vicent i la Lluna

Tots els anys se solen rememorar diferents fets de transcendència històrica o cultural. L'any que finí dimarts passat ha estat ben pròdig de remembrances. Es commemorà, per exemple, el 75 aniversari del traspàs de Vasili Vasílievich Kandinski. Generalment se sol admetre que aquest pintor d'origen rus fou l'iniciador de l'informalisme. En realitat, ja hi havia hagut abans d'ell precursors de l'abstracció —l'artista sueca Hilma Af Klint, posem per cas, la mort de la qual també s'esdevingué fa 75 anys. Kandinski conreà l'abstracció lírica, que derivaria més tard en l'expressionisme abstracte, corrent nord-americà que rebria denominacions diverses (American Type Painting, Action Painting, Drip Painting...). Vasili Kandinski havia començat a estudiar pintura als 30 anys. En 1896, es va establir a Munic. Es formà a l'Acadèmia de Belles Arts de la ciutat bàvara. Després d'una nova estada a Rússia, tornaria a Alemanya i exerciria la docència a la Bauhaus. Amb l'ascens del nazisme, Kandinski marxà a França on acabaria els seus dies. I és una casualitat que la Bauhaus també haja celebrat en 2019 el centenari de la seua fundació.

L'Staatliche Bauhaus (Casa d'Arquitectura Estatal) fou l'escola fundada a Weimar el 1919 per Walter Gropius. La Bauhaus renovà profundament l'arquitectura i les arts aplicades. Hi donaren classe docents molt prestigiosos. En 1933, fou tancada pels nazis, que la consideraven un focus d'"art degenerat". Molts dels seus professors s'exiliaren als Estats Units. Pel que fa als artistes, l'efemèride més transcendent que s'ha commemorat en 2019 és, però, el traspàs de Leonardo da Vinci fa 500 anys. Durant 1502 i 1503, l'homo universalis, el gran humanista del Renaixement italià que dominava totes les disciplines artístiques i científiques, va treballar al servei de Cèsar Borja, fill del papa Alexandre VI. Leonardo fou nomenat capità i enginyer general. Es dedicà a inspeccionar les fortaleses dels territoris conquerits per Cèsar a les Marques i l'Emília Romanya. També dissenyà diferents sistemes defensius per a les tropes del Borja. Es conserven alguns quaderns de Leonardo amb múltiples observacions, croquis i relació de les obres que consultà a les biblioteques de les ciutats que va visitar. I si parlem dels Borja, hem de recordar Lucrècia.

La filla del papa i Leonardo moriren el mateix any, 1519. L'Ajuntament de Xàtiva i l'Associació d'Amics de la Costera han commemorat el quint centenari del traspàs de Lucrècia Borja amb dos concerts de música renaixentista a càrrec de Capella de Ministrers, el grup de música antiga que dirigeix Carles Magraner, i un cicle de conferències. La nombrosa assistència de públic als actes palesa que l'interès de socarrats i socarrades pel llinatge xativí més universal no decau. No voldria deixar de destacar altre fet que vincula indirectament la nostra ciutat amb Leonardo da Vinci. Durant l'any passat, Mariano Moret, un gran col·leccionista valencià de gravats antics ha adquirit un xicotet però singular conjunt, únic al nostre país, d'estampes derivades de dibuixos de Leonardo. Ara mateix, el conjunt s'exposa al Museu de Belles Arts de València amb el títol de Teste Grottesche, aiguaforts sobre els caps grotescos de Leonardo da Vinci a la Col·lecció Mariano Moret. Ja fa dos anys, el senyor Moret féu una oferta temptadora a Xàtiva. Cedia en dipòsit la seua col·lecció de gravats si la ciutat aportava un edifici adequat per a instal·lar-la.

En 2019 també s'han commemorat el sisè centenari de la mort de Vicent Ferrer i el quint de l'inici de la primera volta al món. El frare dominicà, ple de llums i ombres, ha estat escassament recordat a Xàtiva. Segons la tradició, el xiquet Alfons de Borja acudí amb sa mare a escoltar un sermó del predicador en la nostra ciutat. Aquest mirà el menut i digué: «Seràs papa i m'elevaràs als altars.» Durant la guerra civil, moltes imatges religioses sucumbien, però les de Sant Vicent es mantenien miraculosament als altars. Hom conta que els membres dels escamots anarquistes, quan trobaven una figura del sant, només la mutilaven. En comptes de cremar-la, li tallaven el dit i deien riallers, enlairant el puny tancat: «¡Este és dels nostres!» Ara, els xativins semblem estar a la lluna en matèria vicentina —i en altres assumptes. Per cert, que també s'han commemorat els 50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna; en 1969, la missió Apol·lo 11 portà Neil Armstrong fins al nostre satèl·lit.

(publicat a Levante-EMV, el 04/01/2020)

L'Infans Romanus

Pel febrer de 1498 es descobrí un afer amorós de Lucrècia Borja. Un cambrer del papa, un cubiculari, anomenat Pere Caldes o Calderón, dit Perotto, n'era l'encarregat de trametre notícies entre el papa i Lucrècia, tancada al monestir de San Sisto. Perotto era jove i eixerit; Lucrècia només tenia 17 anys. Sembla que van tenir relacions amb l'ajuda d'una donzella, Pantasilea. A conseqüència d'aquesta relació, nasqué un fill. El papa va reconéixer el nascut, Joan, dit Infans Romanus, més que res per donar-li al xiquet uns cognoms i uns drets a l'herència familiar, i preservar Lucrècia per a futurs matrimonis. Els cadàvers de Perotto i Pantasilea van aparèixer en el Tíber.

¡Un feliç any 2020 en llibertat!

Bon any 2020

La immunitat parlamentària

Des de fa temps circulen per les xarxes socials moltes proclames en què s'exigeix la supressió dels privilegis judicials dels polítics. S'estableixen comparacions entre Espanya i altres països. De vegades, no sempre, aquestes campanyes pretenen intoxicar l'opinió pública. Ara mateix, la immunitat parlamentària ocupa les primeres planes dels mitjans informatius a causa del cas dels presos polítics catalans. Convé aclarir, primerament, la diferència entre immunitat i fur especial. Que els càrrecs públics estiguen aforats implica la pressuposició que els tribunals superiors estan més capacitats o són més justos que els inferiors. Això és molt discutible; encarregar la instrucció d'un assumpte complex —un cas de corrupció, posem per cas— a magistrats que no instrueixen una causa des de fa 30 anys no sembla un bona idea. En realitat, el fur especial és un intent de protegir certs càrrecs públics establint que siguen jutjats per tribunals pròxims al poder executiu. (Els magistrats dels tribunals superiors són designats pel CGPJ, els membres del qual són designats, a la seua vegada, a instàncies dels partits.) El fur es justifica amb diferents raons.

S'al·lega que les autoritats estaran més protegides davant de demandes espúries o que els jutges dels tribunals superiors no pateixen tantes pressions com els de primera instància a l'hora de jutjar persones destacades de la vida política o companys de professió. Aquests raonaments, a més d'ofensius —semblen pressuposar que uns jutges no tenen independència ni professionalitat i altres sí—, són jurídicament inexactes; qualsevol tribunal —aquell que resulte competent de conformitat amb les regles generals— és en si mateix expressió indivisible del poder judicial. El fur és una alteració de les normes de competència i repartiment d'assumptes judicials. Implica, per tant, desigualtat dels ciutadans davant la llei. El privilegi és una derivació desfasada de dues figures de protecció parlamentària: la inviolabilitat i la immunitat. La primera impedeix qualsevol actuació penal contra un parlamentari per opinions expressades en l'exercici del seu càrrec. La immunitat obliga a demanar permís exprés del parlament —fer un suplicatori—, per a poder perseguir un parlamentari per delictes comesos abans o durant l'exercici del seu càrrec.

Immunitat i fur no són, doncs, la mateixa cosa. A diferència del fur, la immunitat parlamentària és una figura molt estesa. Nasqué amb la Revolució Francesa i està implantada en tota Europa continental amb diferents formulacions. En Espanya, el parlamentari només pot ser detingut “en flagrant delicte”, però la cambra respectiva ha d'autoritzar el seu processament. Durant l'Antic Règim, els monarques absoluts podien detenir arbitràriament qualsevol súbdit i empresonar-lo indefinidament. Amb l'adveniment de les revolucions burgeses, les constitucions van establir la inviolabilitat i la immunitat dels parlamentaris amb una doble finalitat: a nivell individual, impedir que un representant electe siga objecte d'actuacions punitives arbitràries per l'exercici del càrrec públic; a nivell col·lectiu, evitar qualsevol alteració en la composició del parlament. La immunitat dels seus components i el suplicatori garanteixen el funcionament normal de la cambra i eviten ingerències externes que desvirtuen la voluntat popular. (Un parlament plasma la manifestació de voluntat del cos electoral, representa el principi de sobirania popular.)

Per tant, la figura no ha perdut vigència. És garantia institucional de la integritat del parlament, garantia individual de cada membre i clàusula jurídica que assegura el respecte a la voluntat dels ciutadans. Tot açò adquireix plena rellevància aquests dies. El TS ha incomplit amb els presos polítics catalans tot allò que estableix la normativa en matèria d'immunitat parlamentària. Ni després de les eleccions generals d'abril ni després de les últimes europees fou respectada la immunitat parlamentària d'Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Puigdemont i Toni Comín. En les generals, la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, se sumà al frau en sucumbir al dictat de Manuel Marchena, president de la Sala Segona del Tribunal Suprem. El magistrat, sense haver demanat cap suplicatori, ordenà a la presidenta del Congrés que procedís a la suspensió dels quatre diputats catalans en presó preventiva. La senyora Batet s'hi plegà. ¡La separació de poders a fer punyetes! Ja tenim, però, una primera correcció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Junqueras és europarlamentari i gaudeix d'immunitat. I darrere d'aquesta correcció podrien venir altres. ¿On queden la imparcialitat i la independència del Tribunal Suprem?

L'ombra de la prevaricació

La causa judicial contra els independentistes catalans fou un frau monumental de principi a la fi. Nombrosos juristes de prestigi ja van advertir que els encausats no havien comès els delictes imputats. De fet, el mateix Tribunal Suprem acabà desestimant el delicte de rebel·lió en la seua sentència. Tanmateix, el frau processal i els greus perjudicis per a tots els encausats ja no tenen remei. Mai no va existir violència. Des que començà el procés independentista català, les grans mobilitzacions de les diades i altres convocatòries sempre s'havien desenvolupat de manera pacífica. El 20 de setembre de 2017, no hi hagué violència durant l'escorcoll de la Conselleria d'Hisenda. De fet, per la nit, després de tot un dia de concentració, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, condemnats a nou anys de presó, demanaren a la multitud que es dispersés pacíficament. Sense violència no hi ha rebel·lió. Si hom llegeix atentament els articles 472, 473, 475, 476 i 480 del Codi Penal, s'adonarà aviat que l'ús de la violència és part constitutiva i essencial del delicte de rebel·lió. És més: contínuament s'hi parla d'armes, militars, tropes, força armada, lliurament d'armes... És a dir, el legislador està pensant en un colp militar semblant al perpetrat per Tejero i Milans del Bosch el 23 de febrer de 1981.

Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente, estableix l'article 472 del Codi Penal. Qualsevol pot sospitar, per tant, que es va cometre frau en la instrucció. El fiscal general José Manuel Maza qualificà de rebel·lió, sedició i malversació els presumptes delictes comesos pels investigats. ¿Per quina raó? Per tal d'atraure la causa a Madrid. Pablo Llarena, el magistrat instructor del Tribunal Suprem, donà per bona aquesta estratagema del fiscal Maza. ¿Conseqüències? Es va conculcar el dret dels acusats a comparèixer davant del jutge ordinari predeterminat per la llei, dret que està consagrat a l'article 24, 2 de la Constitució. Els hauria d'haver jutjat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però tot el procés fou traslladat al Tribunal Suprem. Amb aquest frau de llei, se'ls privava de la possibilitat d'apel·lar en instància superior una previsible sentència desfavorable. La injustícia és especialment sagnant per als dos imputats que no ostentaven càrrecs públics, Sánchez i Cuixart. Damunt, la gravetat dels càrrecs justificà la imposició d'una mesura cautelar del tot exagerada, presó incondicional sense fiança.

Quant a l'altre delicte que s'imputà als líders catalanistes, el de sedició, el TS ha hagut de fer una interpretació extravagant del que tipifica l'article 544 del Codi Penal, perquè els condemnats ni induïren, ni provocaren, ni protagonitzaren cap alçament tumultuari. Però se'ls han imposat unes penes desproporcionades —a alguns, quasi la mateixa que s'aplica als autors d'un homicidi. Des del punt de vista jurídic, protestar al carrer contra una operació policial que intentava impedir la celebració d'un referèndum no pot ser qualificat sense més com un delicte de sedició. (A partir d'ara, tota resistència a una ordre judicial podria ser considerada sediciosa.) En realitat, no hi ha hagut rebel·lió ni sedició, sinó desobediència i exercici del legítim dret a manifestar-se. Tampoc no existí malversació, bé que el TS la veja; entén que el govern català utilitzà diners públics en l'organització d'un referèndum il·legal. Fins a la reforma de 2015, duta a cap pel govern de Rajoy gràcies a la majoria absoluta del PP al Congrés i el Senat, el Codi Penal establia que incorrien en malversació las autoridades o funcionarios que, con ánimo de lucro, sustrajeran o consintieran que un tercero sustraiga los caudales o efectos públicos que tenga a su cargo por razón de sus funciones.

Els condemnats no tenien, però, cap ànim de lucre; els diners hipotèticament malversats no van acabar a les seues butxaques. En tot cas, farien servir els cabals en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre, però un informe del llavors ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro afirmava que no s'havien utilitzat diners públics en la consulta. (Recordem que la hisenda catalana estava pràcticament intervinguda.) Total: en comptes d'impartir justícia, la Sala Segona del TS sembla haver actuat políticament. És inevitable pensar que ha pogut prevaricar. Els jutges han d'aplicar les lleis amb imparcialitat, independència, professionalitat i equitat. Per imperatiu legal, han de considerar sempre el supòsit més favorable per al reu. No s'han de deixar influir per conviccions ideològiques o religioses personals. ¿Han actuat així els magistrats de la Sala Segona del TS? Un jutge pot prevaricar si pren resolucions sabent de ciència certa que són injustes. El sistema de recursos serveix per a reparar errors, però una sentència del TS sols pot ser recorreguda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). La reparació arribaria massa tard.

Rebent felicitacions

¿Hi ha intel·lectuals?

Fernando Vallespín en El País i César Calderón en Público reflexionaven sobre les causes que han determinat la pèrdua d'influència dels intel·lectuals en la societat contemporània i la seua retirada de l'espai públic. Segons Vallespín, l'expansió de les xarxes socials en forma d'eixams virtuals ha suposat una veritable rebel·lió de les masses. Els tertulians han donat el cop de gràcia a aquells que tenien certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió pública mitjançant l’assaig o la presència als mitjans de comunicació. Calderón creu que qui juga amb regles i mètodes del passat no pot aspirar a mantenir el seu prestigi social. Qui es dirigeix a una societat que ja no existeix amb un llenguatge poc apropiat i fent servir canals obsolets no té influència pública. Ambdós punts de vista són complementaris, però no expliquen totalment el problema dels intel·lectuals espanyols. A més d'estar a sou dels mitjans dominants (son los poderes fácticos los que tratan de definir cuál es la verdad buscándose los portavoces adecuados, ya sean pensadores o think tanks, diu Vallespín), els acadèmics, els escriptors o els artistes de la pell de brau solen estar molt contaminats pel nacionalisme supremacista espanyol.

Ara mateix, Catalunya constitueix el major factor desestabilitzador de la democràcia espanyola. No es tracta d'un mer assumpte d'ordre públic, com alguns volen fer creure. Som davant d'un problema polític. Des dels aparells centrals de l'Estat s'ha decidit, però, d'abordar-lo policial i judicialment. El tractament del conflicte català comença a tenir aspectes que haurien d'alarmar qualsevol demòcrata. Es fiquen en qüestió drets i llibertats consagrats a la Constitució. Després de quaranta anys de suposada democràcia, Espanya torna a tenir presos polítics. Hi ha catalans que han hagut de marxar a l'exili. Fins ara, la deriva antidemocràtica dels poders de l'Estat només ha concernit els independentistes, però demà podria afectar qualsevol persona. ¿Què han dit els intel·lectuals espanyols? ¿Hi ha intel·lectuals a la pell de brau? I ja posats a fer preguntes, ¿hi ha intel·lectuals espanyols d'esquerres? En 1894 esclatà a França el famós afer Dreyfus. Un oficial d'origen jueu, acusat falsament de traïció, fou expulsat de l'exèrcit i deportat a perpetuïtat a l'Illa del Diable, en la Guaiana. Émile Zola publicà en 1898 una carta oberta dirigida al president de la República titulada J'accuse, un al·legat a favor de Dreyfus que colpí molts intel·lectuals.

Els presos catalans no tenen un Zola que denuncie llur situació, totalment injusta. «Boca muda mai no és batuda», diu el refrany. La immensa majoria d'acadèmics, escriptors o artistes amb capacitat d'influir críticament en l'opinió pública no ha gosat badar boca —les excepcions es poden comptar amb els dits d'una mà. Davant la disjuntiva weberiana d'elegir entre ètica de la convicció o ètica de la responsabilitat, l'intel·lectual clàssic solia posar-se sempre del costat de la convicció. Ara preval el compromís amb la causa de la unitat d'Espanya. No pot estranyar, per tant, que sols hi haja manifestos a favor d'allò que convé a la causa. Diversos intel·lectuals "progressistes" firmaren, per exemple, el manifest Torra dimissió. Javier Cercas, Rosa Montero, Javier Marías, Juan Marsé, Javier Reverte, Juan José Millás, Luis Goytisolo, Fernando Colomo o Juan Torres eren alguns dels signants. Vaig trobar a faltar un pronunciament dels susdits sobre la repressió política. En vista, però, del seu manifest, s'ha de concloure que el nacionalisme espanyol obnubila les ments més preclares. Preferible que hagueren continuat callats. Han estat incapaços de detectar i denunciar la injustícia, la repressió política i el retall de llibertats.

Bon Nadal 2019

 

Díptic de Wilton