diumenge, 29 de març del 2009
dissabte, 28 de març del 2009
Flairances falleres
Si puc, tots els anys, quan arriben falles, fuig de Xàtiva. He de reconèixer que no sóc gens original. Són milers els valencians que també escapen del terrabastall. Com que es contravenen, durant les festes falleres, les normes sobre manipulació d’elements pirotècnics, diverses prohibicions —com la de consumir begudes alcohòliques a la via pública i subministrar-ne als menors— i els límits de soroll permesos, un riuada d’estrèpits inunda les places i els carrers de les nostres viles i ciutats. Jo deteste particularment el caos circulatori i el soroll provocat per esclats, despertades, cercaviles, mascletades, traques i revetlles.
Enguany, com que disposava de nou dies seguits de vacances, vaig decidir marxar a terres napolitanes. «Fuges d’un caos i vas a parar a un altre?», preguntava estranyat un amic meu. Tenia raó; segons com es mire, el paisatge urbà de Nàpols s’assembla molt al de la València en falles. Hi ha el mateix caos circulatori, la mateixa contaminació i la mateixa abundància de brutícia, deixalles, cartrons, vidres...
La nit d’arribada a la ciutat del Vesubi, fent un tomb per Piazza Garibaldi, em va sobtar una visió: un grup d’indigents havia encès, sota l’estàtua de l’heroi nacional per antonomàsia, una enorme foguerada alimentada amb cartrons i deixalles provenints de botigues del veí Corso Umberto I. El tremolí de les flames em féu recordar la nit de la cremà. Nàpols i València són dues ciutats agermanades per la història i la desídia de les autoritats, dues ciutats unides per la bellesa i el caos circulatori i especulatiu.
Altre dia, em sonà el mòbil mentre dinava en un restaurant de Via Toledo. Era la meua filla. «Papà! T’han tret a la falla de República Argentina», m’anuncià irònica. Està clar que el destí em volia castigar per la meua deserció. Efectivament, Jesús, Vicent i companyia havien decidit de col·locar-me —amb els amics dels esmorzars sabàtics a Caprichos—, entre els deixebles de Crist, a la Santa Cena de Vicente López, el famós quadre de les clarisses desaparegut de Xàtiva.
He vist una foto de l’apostolat i he de dir que mai no he sopat ni esmorzat amb algunes de les persones que hi apareixen (falten, en canvi, alguns habituals dels dissabtes a Caprichos que s’hauran sentit frustrats per no sortir a la falla). Tampoc no recorde haver reverenciat mai el messies de l’escena. Quant a les hipotètiques conspiracions, els tres o quatre assidus que ens mirem les rivalitats dels socialistes com qui veu un partit de tenis podem assegurar, amb prou fonament, que les seues intrigues solen ser d’opereta. Aquesta reflexió ja em va venir al cap mentre menjava unes orecchiette ben a prop del Teatro San Carlo de Nàpols. En definitiva, les meues vacances napolitanes han estat amerades de flairances falleres. Deu ser inevitable.
Enguany, com que disposava de nou dies seguits de vacances, vaig decidir marxar a terres napolitanes. «Fuges d’un caos i vas a parar a un altre?», preguntava estranyat un amic meu. Tenia raó; segons com es mire, el paisatge urbà de Nàpols s’assembla molt al de la València en falles. Hi ha el mateix caos circulatori, la mateixa contaminació i la mateixa abundància de brutícia, deixalles, cartrons, vidres...
La nit d’arribada a la ciutat del Vesubi, fent un tomb per Piazza Garibaldi, em va sobtar una visió: un grup d’indigents havia encès, sota l’estàtua de l’heroi nacional per antonomàsia, una enorme foguerada alimentada amb cartrons i deixalles provenints de botigues del veí Corso Umberto I. El tremolí de les flames em féu recordar la nit de la cremà. Nàpols i València són dues ciutats agermanades per la història i la desídia de les autoritats, dues ciutats unides per la bellesa i el caos circulatori i especulatiu.
Altre dia, em sonà el mòbil mentre dinava en un restaurant de Via Toledo. Era la meua filla. «Papà! T’han tret a la falla de República Argentina», m’anuncià irònica. Està clar que el destí em volia castigar per la meua deserció. Efectivament, Jesús, Vicent i companyia havien decidit de col·locar-me —amb els amics dels esmorzars sabàtics a Caprichos—, entre els deixebles de Crist, a la Santa Cena de Vicente López, el famós quadre de les clarisses desaparegut de Xàtiva.
He vist una foto de l’apostolat i he de dir que mai no he sopat ni esmorzat amb algunes de les persones que hi apareixen (falten, en canvi, alguns habituals dels dissabtes a Caprichos que s’hauran sentit frustrats per no sortir a la falla). Tampoc no recorde haver reverenciat mai el messies de l’escena. Quant a les hipotètiques conspiracions, els tres o quatre assidus que ens mirem les rivalitats dels socialistes com qui veu un partit de tenis podem assegurar, amb prou fonament, que les seues intrigues solen ser d’opereta. Aquesta reflexió ja em va venir al cap mentre menjava unes orecchiette ben a prop del Teatro San Carlo de Nàpols. En definitiva, les meues vacances napolitanes han estat amerades de flairances falleres. Deu ser inevitable.
(publicat a Levante-EMV, el 28/03/09)
dimarts, 24 de març del 2009
Concert d'orgue
Nou concert organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera.Se celebrarà el pròxim diumenge, dia 29, a l'església de l'Assumpció de Montesa.
Es farà servir l'orgue parroquial.
El programa serà executat per l'intèrpret mexicà Gustavo Delgado Parra.
dissabte, 14 de març del 2009
És impossible tenir els ous i els colomins
Qualsevol persona sap —sense necessitat d’haver llegit gruixuts toms de dret polític o filosofia del dret— que un partit és una agrupació de gent que intenta prendre el poder polític —o, almenys, influir en ell—, per tal d’usufructuar els avantatges de posseir-lo i afavorir els seus interessos de grup, facció o classe social. Com que la política està tan desprestigiada, molts creuen que aquests interessos són merament tangibles, oblidant que sovint es defenen també altres postulats diguem-ne més immaterials: objectius, per exemple, d’índole ètica o ideològica (en relació al sistema educatiu, al model familiar, al concepte de ciutadania, al paper de la religió en la vida social...). En definitiva, com que els partits solen reivindicar un determinat model social, aspiren a canviar o cisellar la realitat d’acord amb els seus postulats.
Quin ha de ser, a casa nostra, l’objectiu prioritari d’un partit nacionalista? Evidentment, tractar de canviar la realitat social; segons totes les enquestes, els valencians se senten majoritàriament espanyols. El nacionalisme ha d’afrontar, doncs, una comesa ben ímproba: canviar el sentiment d’adscripció nacional de nombrosos conciutadans. Es tracta, no cal dir-ho, d’un objectiu molt difícil d’assolir des d’instàncies merament cíviques, entitats culturals o plataformes ciutadanes. La vastitud del projecte exigeix l’eixamplament de la base electoral i una presència significativa a les institucions. El valencianisme ha de sortir, per tant, del cercle viciós en què roman des de fa temps: el bucle de l’escassa presència política per manca d’espai electoral, i de l’escàs espai electoral per manca de major presència política.
El Bloc, que ja havia provat de trencar aquesta situació de maneres molt distintes, ha marcat, al congrés celebrat el proppassat cap de setmana, una nova tàctica: la d’abraçar com a propis tots els valencianismes possibles. Aquesta tàctica, que explica perfectament la ponència política aprovada, té tres derivacions xocants: el Bloc adopta totes les simbologies, ofereix acollida a totes les adscripcions i propugna un model per a la societat valenciana massa confús. Pretén encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la moixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme de qui es considera tan espanyol com valencià a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.
Els defensors d’aquestes tesis addueixen que cal adaptar-se a la realitat; els detractors, que es renuncia a canviar la realitat. La ponència marc suma en un totus revolutum tots els interessos i tots els matisos de l’espectre ideològic. «Tot és nostre» i «totes i tots cabem al Bloc», proclama el text, oblidant que el progressisme i el valencianisme que s’hi propugnen podrien tenir cabuda, perfectament, al si del PSOE (en aquest sentit, la ponència fa unes distincions entre centralisme i centralitat molt difícils d’entendre). En resum: si la sensació de no ser carn ni peix incomoda els actuals votants, el Bloc podria obtenir, en pròximes conteses, pitjors resultats electorals. «És impossible tenir els ous i els colomins», fa la dita popular.
A Xàtiva, per exemple, els electors del Bloc sabien fins ara que votaven un partit nacionalista. El seu espai electoral ha anat creixent perquè, sense mentir sobre llurs veritables intencions, els nacionalistes, en comptes de fer vexil·lologia o metafísica, s’han dedicat a llançar propostes polítiques interessants per a la ciutadania. Els xativins creien, per tant, que el Bloc, tot i ser titllat per molts de catalanista, era mereixedor de confiança. Ara, però, la formació corre el risc de ser percebuda com un partit regionalista o —pitjor encara— com una gàbia de grills. El resultat podria ser catastròfic: el vot regionalista continuaria monopolitzat pel PP i el d’altres opcions valencianistes podria anar a parar a ERPV, EUPV, PSOE... Les divergències entre grups antagònics que volen usufructuar el mateix espai polític propiciarien, per tant, l’enèsim daltabaix electoral i la consagració definitiva del bipartidisme.
Quin ha de ser, a casa nostra, l’objectiu prioritari d’un partit nacionalista? Evidentment, tractar de canviar la realitat social; segons totes les enquestes, els valencians se senten majoritàriament espanyols. El nacionalisme ha d’afrontar, doncs, una comesa ben ímproba: canviar el sentiment d’adscripció nacional de nombrosos conciutadans. Es tracta, no cal dir-ho, d’un objectiu molt difícil d’assolir des d’instàncies merament cíviques, entitats culturals o plataformes ciutadanes. La vastitud del projecte exigeix l’eixamplament de la base electoral i una presència significativa a les institucions. El valencianisme ha de sortir, per tant, del cercle viciós en què roman des de fa temps: el bucle de l’escassa presència política per manca d’espai electoral, i de l’escàs espai electoral per manca de major presència política.
El Bloc, que ja havia provat de trencar aquesta situació de maneres molt distintes, ha marcat, al congrés celebrat el proppassat cap de setmana, una nova tàctica: la d’abraçar com a propis tots els valencianismes possibles. Aquesta tàctica, que explica perfectament la ponència política aprovada, té tres derivacions xocants: el Bloc adopta totes les simbologies, ofereix acollida a totes les adscripcions i propugna un model per a la societat valenciana massa confús. Pretén encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la moixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme de qui es considera tan espanyol com valencià a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.
Els defensors d’aquestes tesis addueixen que cal adaptar-se a la realitat; els detractors, que es renuncia a canviar la realitat. La ponència marc suma en un totus revolutum tots els interessos i tots els matisos de l’espectre ideològic. «Tot és nostre» i «totes i tots cabem al Bloc», proclama el text, oblidant que el progressisme i el valencianisme que s’hi propugnen podrien tenir cabuda, perfectament, al si del PSOE (en aquest sentit, la ponència fa unes distincions entre centralisme i centralitat molt difícils d’entendre). En resum: si la sensació de no ser carn ni peix incomoda els actuals votants, el Bloc podria obtenir, en pròximes conteses, pitjors resultats electorals. «És impossible tenir els ous i els colomins», fa la dita popular.
A Xàtiva, per exemple, els electors del Bloc sabien fins ara que votaven un partit nacionalista. El seu espai electoral ha anat creixent perquè, sense mentir sobre llurs veritables intencions, els nacionalistes, en comptes de fer vexil·lologia o metafísica, s’han dedicat a llançar propostes polítiques interessants per a la ciutadania. Els xativins creien, per tant, que el Bloc, tot i ser titllat per molts de catalanista, era mereixedor de confiança. Ara, però, la formació corre el risc de ser percebuda com un partit regionalista o —pitjor encara— com una gàbia de grills. El resultat podria ser catastròfic: el vot regionalista continuaria monopolitzat pel PP i el d’altres opcions valencianistes podria anar a parar a ERPV, EUPV, PSOE... Les divergències entre grups antagònics que volen usufructuar el mateix espai polític propiciarien, per tant, l’enèsim daltabaix electoral i la consagració definitiva del bipartidisme.
(una versió més breu d’aquest article ha estat publicada a Levante-EMV, el 13/03/09)
dijous, 12 de març del 2009
Símptomes d’hipertròfia
La festa fallera i els seus aspectes col·laterals s’han hipertrofiat. L’element central, el monument faller, ha pres unes dimensions exorbitants. Em referisc tant a la seua grandària física com a la vastitud dels seus ingredients: cost econòmic, gent que en depèn, materials utilitzats.... Els esdeveniments que assoleixen proporcions tan exagerades acaben per crear una dependència difícil d’eradicar. I passa el mateix amb els altres elements col·laterals: presentacions, llibrets, il·luminació, ornaments, caus fallers, música, vestits, pólvora, espectacles, restauració... Es mouen massa diners al voltant de les falles. Hi ha gremis —el d’artistes fallers, per exemple— que viuen del fenomen; alguns en depenen exclusivament, altres fan molta caixa en període faller. Els pirotècnics, posem per cas, obtenen els màxims guanys en aquesta època de l’any. En definitiva, les falles, que en principi eren un esdeveniment de caire merament festiu i etnològic, s’han convertit en un sector econòmic de què depenen moltes famílies.És obvi que molta gent es guanya les garrofes amb les falles. I clar, posats en aquesta tessitura —sobretot en moments de terrible crisi econòmica—, quin valent gosa tallar les ales al fenomen? (si és que n’hi ha, de valents). De les falles, tothom vol aprofitar-se. Se’n volen aprofitar els polítics —sense cap fonament, al meu parer—. Pensen que tots els fallers i totes les falleres votaran aquest o aquell partit per ser el màxim defensor de la festa. Somnien truites; només cal veure, per a comprovar-ho, com és de mordaç la sàtira fallera contra el poder establert. Podrà succeir, això sí, que unes determinades idees, majoritàries des del punt de vista sociològic, arrelen als casals. Això suscita, però, la següent pregunta: aqueixes idees arrelen primer al conjunt de la societat i després al col·lectiu faller o viceversa? No sabria dir. En qualsevol cas, qui crega que collirà més vots ensabonant fallers, va —crec jo— molt errat; al final, només en colliran aquelles propostes polítiques que interessen a l’electorat.
Sent les coses així, com és que les autoritats es mostren tan rebeques a tallar els abusos d’algunes falles? A mi sempre m’ha semblat que és una qüestió de prejudicis. A la societat valenciana, en suren molts. Un d’ells és el següent: el valencià que no s’estima ni les falles ni les bandes de música no és valencià. És la mateixa dèria que expressava Menéndez Pelayo a la seua Historia de los heterodoxos españoles, «quien no es católico no es español», aplicada als elements folklòrics de la nostra terra. I clar, als fallers i a les falles, quinta essència de la valencianitat, se’ls acaba permetent tot. Es tolera, per exemple, una ocupació exagerada dels espais públics. Des de finals de febrer, el fenomen faller s’estén com una marea per tots els carrers i les places de Xàtiva. Es tallen vies, s’obstrueixen accessos i es creen enormes caos circulatoris. S’entrebanca la mobilitat fins i tot en casos d’emergència. I la majoria silenciosa no sol dir ni piu perquè ha calat entre la gent la següent idea: qui gosa protestar no és un valencià de debò.
Tenim també aqueixa tendència tan nostra i tan generalitzada d’incomplir les lleis. Durant les festes falleres, hi ha barra lliure per a contravenir-ho tot: les normes sobre manipulació de productes pirotècnics, els límits de soroll permesos, la prohibició de subministrar begudes alcohòliques als menors o de consumir-ne a la via pública... I totes aquestes transgressions compten amb el beneplàcit o la indiferència de les nostres autoritats, que sovint són les primeres infractores. Les falles provoquen una enorme contaminació acústica: el ciutadà es veu obligat a suportar, durant tres o més setmanes, els enormes nivells de soroll provocats per balls, despertades, cercaviles, mascletades, altaveus, traques, revetlles, esclats... La contaminació també afecta l’aire; com més va més s’utilitzen, a la construcció dels monuments fallers, productes plàstics o matèries que emanen, durant la seua combustió, unes enormes fumarades. Hi ha, finalment, l’abundància de deixalles: papers, vidres, brutícia...
A poc a poc, diversos col·lectius ciutadans han anat revoltant-se contra aquesta situació. A València, per exemple, el veïnat està en peu de guerra contra algunes comissions que pretenen col·locar milers de bombetes elèctriques a les façanes dels edificis. Altres col·lectius veïnals porten anys denunciant l’absència d’insonorització dels casals. I clar, al final, les autoritats han hagut d’imposar als caus fallers les mateixes condicions que s’exigeixen als altres establiments de solaç (discoteques, sales de festa...). En general, el món faller ha acceptat, de grat o per força, aquestes disposicions. Sap que acabaran sent positives; pal·liaran els símptomes d’hipertròfia que apuntàvem a l’inici d’aquest article i eliminaran totes les adherències estranyes a la festa. Perquè s’ha de dir, en honor a la veritat, que els fallers no són culpables únics i absoluts de tots els perjudicis que s’acaben de ressenyar; sempre hi ha brètols que aprofiten la conjuntura per a sortir-se de mare. I és evident que s’haurà de combatre la incivilitat, si volem protegir els aspectes més genuïns de la festa. Les falles conserven elements etnològics i festius certament admirables. I per sort, encara hi ha comissions i altres col·lectius que lluiten per salvaguardar-los. Quedem-nos, doncs, amb aquesta idea positiva.
(publicat a Argentina 2009; llibret explicatiu de la Falla República Argentina)
dissabte, 7 de març del 2009
El vot captiu
«El que gana las elecciones coloca a un sinfín de gente. Y toda esa gente es un voto cautivo. Supone mucho poder en un ayuntamiento, en una diputación. Yo no sé la cantidad de gente que habré colocado en doce años, no lo sé. Pero entre Penveta, Hospital, Instituto de Promoción Cerámica, Escuela Taurina, la Diputación, el puerto... ni sé. Tonterías... Madre que quiere entrar en el colegio de la Consolación de Burriana... que está muy difícil... y esa señora es un voto agradecido. Por lo tanto, no hace falta que me extienda mucho más».
Carlos Fabra, president provincial del PP i president de la Diputació de Castelló
Pollastrets desemparats
Des d'aquell dia que un eixerit president de la Generalitat va llançar la famosa proclama «estamos en política para forrarnos», sempre han planat sobre el PP valencià les sospites de presumpta corrupció. Sobre les hosts del PSOE, han plogut les evidències; el suborn i la prevaricació solen tenir caràcter transversal. Sorprèn, però, que els periòdics valencians anuncien tantes detencions de càrrecs socialistes i tan poques de populars. De fet, només ha tingut cert ressò mediàtic l’empresonament de l’antic conseller Fernando Cartagena, condemnat per apropiar-se, sent alcalde d’Oriola, dels diners que li havien confiat unes mongetes de clausura.
I és que, en general, els polítics del PP tenen molta sort als tribunals. El primer afortunat fou Eduardo Zaplana, lliurat del cas Naseiro. La palma se l’enduu, però, el president de la diputació de Castelló, Carlos Fabra. A hores d’ara, les diverses acusacions que pesen contra ell, per presumptes frau fiscal, prevaricació i estafa, estan a punt de prescriure als jutjats de Nules, celebèrrims pels continus trasllats i substitucions dels jutges que porten el cas. «Fabra mai no canvia d’advocat; si el judici li va mal, canvia de jutge», diu amb sornegueria la veu popular.
Tots aquests precedents permeten aventurar que les imputacions contra Francisco Camps i Ricardo Costa quedaran en no res. De moment, cap dels dos pensa presentar la dimissió. Diferents indicis fan pensar al jutge Baltasar Garzón que els al·ludits han acceptat suborns i han finançat il·legalment el partit. Tanmateix, com que el president i el secretari general del PPCV tenen la condició d’aforats, Garzón ha hagut d’inhibir-se i traslladar el sumari al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.
Cal recordar unes declaracions de Camps dient que no trobava paraules per a definir la relació d’intimitat que l’uneix amb Juan Luis de la Rúa, president del TSJCV. Tenint present que els sumaris instruïts per Garzón solen presentar nombrosos defectes tècnics —són ben conegudes les insuficiències del magistrat— i que l’assumpte anirà, finalment, a un tribunal de composició majoritàriament conservadora, presidit per l’amic íntim de Camps —que damunt ja ha anunciat que no pensa abstenir-se—, la conclusió és òbvia: els populars se’n sortiran una vegada més. Això si, ens quedarà l’alegria d’haver-los vist, abillats de vint-i-un botó —amb pantalons i americanes de 20.000 euros—, gemegant la seua innocència com dos pollastrets desemparats.
I és que, en general, els polítics del PP tenen molta sort als tribunals. El primer afortunat fou Eduardo Zaplana, lliurat del cas Naseiro. La palma se l’enduu, però, el president de la diputació de Castelló, Carlos Fabra. A hores d’ara, les diverses acusacions que pesen contra ell, per presumptes frau fiscal, prevaricació i estafa, estan a punt de prescriure als jutjats de Nules, celebèrrims pels continus trasllats i substitucions dels jutges que porten el cas. «Fabra mai no canvia d’advocat; si el judici li va mal, canvia de jutge», diu amb sornegueria la veu popular.
Tots aquests precedents permeten aventurar que les imputacions contra Francisco Camps i Ricardo Costa quedaran en no res. De moment, cap dels dos pensa presentar la dimissió. Diferents indicis fan pensar al jutge Baltasar Garzón que els al·ludits han acceptat suborns i han finançat il·legalment el partit. Tanmateix, com que el president i el secretari general del PPCV tenen la condició d’aforats, Garzón ha hagut d’inhibir-se i traslladar el sumari al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.
Cal recordar unes declaracions de Camps dient que no trobava paraules per a definir la relació d’intimitat que l’uneix amb Juan Luis de la Rúa, president del TSJCV. Tenint present que els sumaris instruïts per Garzón solen presentar nombrosos defectes tècnics —són ben conegudes les insuficiències del magistrat— i que l’assumpte anirà, finalment, a un tribunal de composició majoritàriament conservadora, presidit per l’amic íntim de Camps —que damunt ja ha anunciat que no pensa abstenir-se—, la conclusió és òbvia: els populars se’n sortiran una vegada més. Això si, ens quedarà l’alegria d’haver-los vist, abillats de vint-i-un botó —amb pantalons i americanes de 20.000 euros—, gemegant la seua innocència com dos pollastrets desemparats.
dissabte, 21 de febrer del 2009
Feta la llei, feta la trampa
Sovint, les lleis preveuen mecanismes administratius excepcionals pensats per a resoldre situacions urgents o extraordinàries. És el cas, per exemple, de certs procediments que permeten adjudicar contractes d’obres i serveis sense subhasta. La Llei de Contractes del Sector Públic n’estableix dos: el procediment negociat, contemplat als articles 155 i 156, per a contractes d’obres i serveis que no superen determinades quanties —un milió d’euros quan són d’obra—, i l’adjudicació directa, autoritzada per l’article 122 en cas de contractes menors —els d’import inferior a 50.000 euros, en cas d’obres, o 18.000, en altres supòsits—. A més, l’article 161 permet l’absència de publicitat en determinades circumstàncies.
Quan les autoritats en fan ús de forma esporàdica, aquests procediments no alcen cap suspicàcia. Els problemes comencen, però, quan l’excepció esdevé norma. Sense anar massa lluny, aquests dies hem sabut que l’empresa Sarri-Hogar, SL facturà a l’ajuntament de Xàtiva, al llarg de 2008, 1,3 milions d’euros per contractes adjudicats a través dels procediments que s’acaben d’esmentar. Hi ha, a més, detalls ben curiosos. Les obres de remodelació dels vestidors del camp municipal de futbol «Francisco Coloma» es van adjudicar per 189.560 euros a una empresa de Mislata, Nuevas Formas y Diseños, SL, la qual, a la seua vegada, va subcontractar els treballs a Vidal Alventosa Contrucciones.
Com ja s’informava des d’aquestes mateixes planes, l’administrador de la segona constructora i el propietari de Sarri-Hogar són socis en una tercera empresa. Pel que es veu, la subcontractació no fou comunicada per escrit a l’ajuntament, tal com exigeix la LCSP. L’adjudicatària obtingué la contracta tot i no ser la proposta més barata; sembla que justificà el termini d’execució més breu —condició que, a l’hora de la veritat, no ha complit—. Com vostès poden comprovar, tot molt estrany. A la construcció del col·lector d’aigües pluvials del carrer Lingüista Sanelo ja havia passat el mateix. Es van fragmentar les obres per a poder adjudicar-les sense concurs. L’obra estava pressupostada en 90.000 euros, però l’ajuntament, per tal de no superar el límit dels 50.000 euros previstos a l’article 122 de la LCSP, adjudicà a Sarri-Hogar, SL, per 49.922 euros, una part del total. I com que aquesta empresa no sembla tenir la qualificació necessària, també hagué de subcontractar l’execució d’aquella obra.
Com que no és qüestió d’estendre’s massa, farem un resum: Sarri-Hogar presentà l’any passat a l’ajuntament 222 factures corresponents a obres i serveis que, en la majoria dels casos, havia subcontractat. Tots els contractes li havien estat concedits sense subhasta pública. I enmig de l’allau de notícies relatives a possibles casos de corrupció que afecten el PP, hem vist com aquesta història es repeteix. Serafí Castellanos, conseller de Governació i Desenvolupament Estatutari, venia adjudicant obres a dit, des de la seua època de conseller de Sanitat, a l’empresa Construcciones Taroncher y Asociados, SL, propietat d’uns amics. Les explicacions han estat, tant en un cas com en l’altre, sorprenents: el regidor xativí Vicent Parra ignorava els detalls legals dels contractes d’obres adjudicats pel seu ajuntament; Serafí Castellanos considera que allò ètic és allò legal. Males notícies per als electors!
El senyor Castellanos hauria de saber que ètica i dret pertanyen a esferes distintes: l’ètica es refereix a allò que moralment està bé o està mal; el dret, en canvi, a allò que legalment es pot o no es pot fer. Com que les qüestions ètiques són opinables, el conseller s’agarra a una paret llisa. Quant al nostre regidor d’urbanisme, els veïns esperen que estiga convenientment assessorat sobre els aspectes legals de la seua parcel·la. Coneix les lleis i les normes administratives el senyor Parra? I tant! El ciutadà comú sospita que els polítics coneixen perfectament els replecs legals. «Feta la llei, feta la trampa», sentencia la dita popular. A més, el senyor Parra és diputat, ço és, membre del legislatiu. Estaria bo que no tingués ni idea de qüestions legals... Sabrà, almenys, que la ignorància de llei no eximeix del seu compliment. En definitiva, s’escampa la sospita que les obres i serveis municipals li estan costant al contribuent una bona “picossada”.
Quan les autoritats en fan ús de forma esporàdica, aquests procediments no alcen cap suspicàcia. Els problemes comencen, però, quan l’excepció esdevé norma. Sense anar massa lluny, aquests dies hem sabut que l’empresa Sarri-Hogar, SL facturà a l’ajuntament de Xàtiva, al llarg de 2008, 1,3 milions d’euros per contractes adjudicats a través dels procediments que s’acaben d’esmentar. Hi ha, a més, detalls ben curiosos. Les obres de remodelació dels vestidors del camp municipal de futbol «Francisco Coloma» es van adjudicar per 189.560 euros a una empresa de Mislata, Nuevas Formas y Diseños, SL, la qual, a la seua vegada, va subcontractar els treballs a Vidal Alventosa Contrucciones.
Com ja s’informava des d’aquestes mateixes planes, l’administrador de la segona constructora i el propietari de Sarri-Hogar són socis en una tercera empresa. Pel que es veu, la subcontractació no fou comunicada per escrit a l’ajuntament, tal com exigeix la LCSP. L’adjudicatària obtingué la contracta tot i no ser la proposta més barata; sembla que justificà el termini d’execució més breu —condició que, a l’hora de la veritat, no ha complit—. Com vostès poden comprovar, tot molt estrany. A la construcció del col·lector d’aigües pluvials del carrer Lingüista Sanelo ja havia passat el mateix. Es van fragmentar les obres per a poder adjudicar-les sense concurs. L’obra estava pressupostada en 90.000 euros, però l’ajuntament, per tal de no superar el límit dels 50.000 euros previstos a l’article 122 de la LCSP, adjudicà a Sarri-Hogar, SL, per 49.922 euros, una part del total. I com que aquesta empresa no sembla tenir la qualificació necessària, també hagué de subcontractar l’execució d’aquella obra.
Com que no és qüestió d’estendre’s massa, farem un resum: Sarri-Hogar presentà l’any passat a l’ajuntament 222 factures corresponents a obres i serveis que, en la majoria dels casos, havia subcontractat. Tots els contractes li havien estat concedits sense subhasta pública. I enmig de l’allau de notícies relatives a possibles casos de corrupció que afecten el PP, hem vist com aquesta història es repeteix. Serafí Castellanos, conseller de Governació i Desenvolupament Estatutari, venia adjudicant obres a dit, des de la seua època de conseller de Sanitat, a l’empresa Construcciones Taroncher y Asociados, SL, propietat d’uns amics. Les explicacions han estat, tant en un cas com en l’altre, sorprenents: el regidor xativí Vicent Parra ignorava els detalls legals dels contractes d’obres adjudicats pel seu ajuntament; Serafí Castellanos considera que allò ètic és allò legal. Males notícies per als electors!
El senyor Castellanos hauria de saber que ètica i dret pertanyen a esferes distintes: l’ètica es refereix a allò que moralment està bé o està mal; el dret, en canvi, a allò que legalment es pot o no es pot fer. Com que les qüestions ètiques són opinables, el conseller s’agarra a una paret llisa. Quant al nostre regidor d’urbanisme, els veïns esperen que estiga convenientment assessorat sobre els aspectes legals de la seua parcel·la. Coneix les lleis i les normes administratives el senyor Parra? I tant! El ciutadà comú sospita que els polítics coneixen perfectament els replecs legals. «Feta la llei, feta la trampa», sentencia la dita popular. A més, el senyor Parra és diputat, ço és, membre del legislatiu. Estaria bo que no tingués ni idea de qüestions legals... Sabrà, almenys, que la ignorància de llei no eximeix del seu compliment. En definitiva, s’escampa la sospita que les obres i serveis municipals li estan costant al contribuent una bona “picossada”.
(publicat a Levante-EMV, el 21/02/09)
dilluns, 16 de febrer del 2009
Lliurament de premis
«EL PENJOLL, ART DE PARAULA» LLIURA ELS SEUS PREMIS
ALS MILLORS BLOGS DE LES COMARQUES CENTRALS
La seu de Camot a Xàtiva acollí un acte en què es lliuraren
els gravats de l’artista Albert Compte
La seu del col·lectiu Camot de Xàtiva ha acollit aquest cap de setmana, el dissabte a la nit, el lliurament de premis del concurs organitzat per «El Penjoll, Art de Paraula» per premiar els millors blogs de les comarques centrals. L’acte, conduït i animat pels poetes Toni Espí i Toni de l’Hostal, i amb una gran afluència de públic, entre premiats i membres i amics d’El Penjoll, va consistir en el lliurament a cada guardonat d’un gravat obra de l’artista Albert Compte. Prèviament, els conductors de l’acte llegiren un text al·lusiu, de Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc, i oferiren una xicoteta actuació musical interpretant la versió que va fer l’Ovidi Montllor del poema M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés. Un berenar, consistent en xocolatada i les tradicionals mones de Xàtiva, va tancar l’acte
Cal recordar que el blog de l’escriptor xativí Toni Cucarella «En roba de batalla», qui va manifestar durant l’acte la seua satisfacció per aquest guardó, va ser escollit com el millor blog de l’any 2008 a les Comarques Centrals Valencianes. A més del blog de Cucarella, el jurat havia distingit una desena de blogs, en les diferents categories, entre els tres finalistes de la votació popular celebrada prèviament. Recordem que els guanyadors per cadascuna de les categories eren els següents:
Art i audiovisuals: A TA MARE VA QUE FUMES!
Associacions socioculturals: CASAL JAUME I- LA SAFOR-VALLDIGNA.
Educació: DEPARTAMENT DE LLATÍ DE PEDREGUER.
Esports: CLUB DE PILOTA VALENCIANA VALIRATLLA CASTELL DE CASTELLS.
Humor: LES DONES NO SOM (TAN) COMPLICADES.
Informació i notícies: EL MIRADOR VALENCIÀ.
Literatura: NAUSICA.
Medi ambient: PEL PAISATGE DEL PAÍS VALENCIÀ.
Miscel·lània: HIC ET NUNC.
Política: TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA.
Els organitzadors van voler agrair la col·laboració dels col·lectius i persones que han ajudat a la celebració del lliurament de premis, cas de Camot, l’artista Albert Compte o els conductors de l’acte Toni Espí i Toni de l’Hostal. «El Penjoll, Art de Paraula», en tot cas, també va voler agrair la nombrosa participació en el concurs i es va comprometre a continuar amb aquesta tasca de difusió organitzant una segona edició dels premis en la qual espera comptar encara amb un grau major de participació.
El Penjoll, Art de Paraula. 16 de febrer de 2009
diumenge, 15 de febrer del 2009
l’objecció de consciència
Cada vegada s’estén més l’objecció de consciència. Abans, determinacions com ara convocar una manifestació o declarar-se objector de consciència solien ser privatives de l’esquerranisme —o del progressisme, si us sembla millor—. Ara, se’n fa ús de manera molt abusiva. Tan l’objecció com la manifestació adquireixen sentit ple quan s’exerceixen contra una dictadura. Sota els règims dictatorials, l’una i l’altra són els únics instruments incruents amb què compta qui batalla per aconseguir els drets més elementals. En arribar la democràcia, però, aquests mecanismes de lluita pacífica són objecte de múltiples adulteracions. La més habitual s’esdevé quan el dret de manifestació, posem per cas, és exercit pel poder polític, és a dir, per un govern. Contra qui s’ha de manifestar un govern? Contra si mateix? Crida l’atenció que els governants encapçalen manifestacions exigint tal o qual cosa. Qui ha d’exigir coses serà, en tot cas, qui manca de poder; una manifestació sempre es convoca per a reivindicar alguna cosa davant del poder. Per tant, la desfilada de dignataris o governants darrere de pancartes s’hauria de circumscriure a circumstàncies força extraordinàries —un intent de cop militar, per exemple—. Igual s’esdevé amb l’objecció de consciència. Cada vegada s’hi apel·la més. I és fa amb finalitats absolutament espúries. A casa nostra, els primers objectors coneguts foren aquells barbuts pacifistes que es negaven a fer la mili. Ara, l’objecció la solen exercitar els elements més reaccionaris de l’espectre ideològic, fent servir coartades que casen mal amb el caràcter democràtic del nostre ordenament. S’al·lega l’objecció per a no cursar una matèria acadèmica que el Tribunal Suprem ha declarat perfectament ajustada a dret, o per a no assistir avortaments legals —la immensa majoria de ginecòlegs de la sanitat pública es nega a practicar-los—. I si els poders públics (el legislatiu sobretot) no fiquen dics, l’onada amenaça d’estendre’s a altres matèries o assumptes, com ara la celebració de certes formes de matrimoni, l’acceptació del testament vital, l’eutanàsia, etc. Darrere d’aquestes objeccions, està —no podia ser d’altra manera— l’Església. La seua jerarquia, que des d’èpoques històriques remotes sempre ha aplicat un barem ben estret als no catòlics, reivindica ara que a ella se li aplique un tan ample com el túnel de Sant Gotard. On anirem a parar?
dijous, 12 de febrer del 2009
Homenatge a les victimes del 12 de febrer de 1939
El Consell de la joventut de Xàtiva, convoca als joves i a tota la societat civil xativina i comarcal, a l'acte d'homenatge a les victimes del bombardeig del 12 de febrer de 1939.
L'acte es durà a terme el proper diumenge 15 de febrer a l'explanada de l'estació de trens, davant del monument "Aixopluc", s'iniciarà a les 12h i tindrà com a principals participants a Feliu Ventura (cantautor) i Xavier Aliaga (escriptor), a més d'un breu parlament del president del CJX, Carles Sánchez.
Des d'el CJX volem arribar al major nombre de ciutadans i associacions possible, ja que considerem que aquest dia reflecteix la barbarie de les guerres, la mort, la destrucció del territori i dels essers humans, per aquest motiu volem impulsar aquest 12 de febrer com el nostre dia de la pau. Un dia on tots ens apleguem junts i esbrinem camins de pau i convivencia.
Gracies pel seu suport:
Carles Sánchez, president del CJX
L'acte es durà a terme el proper diumenge 15 de febrer a l'explanada de l'estació de trens, davant del monument "Aixopluc", s'iniciarà a les 12h i tindrà com a principals participants a Feliu Ventura (cantautor) i Xavier Aliaga (escriptor), a més d'un breu parlament del president del CJX, Carles Sánchez.
Des d'el CJX volem arribar al major nombre de ciutadans i associacions possible, ja que considerem que aquest dia reflecteix la barbarie de les guerres, la mort, la destrucció del territori i dels essers humans, per aquest motiu volem impulsar aquest 12 de febrer com el nostre dia de la pau. Un dia on tots ens apleguem junts i esbrinem camins de pau i convivencia.
Gracies pel seu suport:
Carles Sánchez, president del CJX
dimecres, 11 de febrer del 2009
Deure d’amor
«Els bancs han de mirar amb afecte les famílies que sol·liciten una hipoteca»
Beatriz Corredor, ministra d’Habitatge
Beatriz Corredor, ministra d’Habitatge
diumenge, 8 de febrer del 2009
“Llengua valenciana”?
Està comprovat que la publicació de qualsevol text relacionat —ni que siga de manera indirecta— amb qüestions sociolingüístiques, provoca immediatament la corresponent polèmica. La darrera sorgí fa poc al blog El Penjoll, arran d’haver publicat una entrada relativa a la revista La Lluna en un Cove. Els redactors explicaven —supose que sense cap mala intenció i només amb ànim d’informar— que aquesta revista està oberta a la col·laboració d’autors actuals d'arreu dels Països Catalans. Enllaçaven, a més, amb un mapa on s’indicaven els punts de venda de la publicació. Doncs bé, l’esment d'aquestes paraules fatídiques, “Països Catalans”, aixecà de seguida la controvèrsia. Un dels autors d’El Penjoll, conegut pel seu tarannà polemista, en fou l’iniciador. Sé que, amb aquesta reflexió sobre la llengua, pot reproduir-se la discussió al meu blog, però no puc resistir —ho confesse— la temptació de publicar-la. Primerament voldria dir que és molt difícil vorejar els aspectes polítics quan es parla de temes de sociolingüística; la matèria pren elements prestats de la sociologia, disciplina que no pot ser considerada com “absolutament” neutral. Això no vol dir que no s’haja de fer l’esforç —és clar— de tendir cap a l’objectivitat. Jo crec que, efectivament, la denominació “Països Catalans” està plena d’implicacions polítiques; s’hauria de bandejar, per tant, del debat filològic o lingüístic. Quina denominació hauríem d’utilitzar llavors? Si mirem el vocabulari específic propi dels filòlegs, comprovarem que habitualment s’hi fan servir les següents expressions: comunitat de parla portuguesa, països anglòfons, francofonia (al cas del francès) o països hispanoamericans. Ningú no parla —en això té raó l’autor polemista d’El Pnjoll— de països anglesos o països castellans.
Quina denominació podríem donar-li nosaltres a la nostra comunitat lingüística? Podríem dir-li, per exemple, comunitat de parla catalana. Algú dirà: «I per què no de parla valenciana?». He d’aclarir que jo no sóc persona supersticiosa; se me’n fot, per tant, que s’use l’una o l’altra denominació. Des de Ferdinand de Saussure ençà, els lingüistes saben que els noms de les coses són absolutament convencionals. Però clar, no m’agrada fer riure. I sovint, els valencians fem riure de debò. Conec gent de fora que “flipa” amb les nostres discussions. La solució “comunitat de parla valenciana” no és encertada per dos motius: primer, perquè va en contra de la denominació, ja assentada, que proposa la romanística internacional; segon, perquè existeix la tradició secular de fer correspondre l’onomàstica d’una llengua amb la denominació de les seues parles constitutives. Dir comunitat de llengua valenciana seria equivalent a dir, posem per cas, comunitat de llengua andalusa —en comptes de castellana— o comunitat de llengua quebequesa —en comptes de francesa—. Atenció: dir llengua catalana no ha de ser obstacle, naturalment, per a continuar nomenant valencià, a casa nostra, la llengua que parlem.
Deia el citat autor d’El Penjoll que li agrada la definició del nostre idioma que fa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A mi, gens. L’acord de l’AVL, adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprovà el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, diu textualment: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia». Si fem memòria, recordarem les circumstàncies en què es va prendre aquest acord. Van haver moltes pressions polítiques per a modificar la definició, molt més clara, del projecte de dictamen. L’enunciat finalment adoptat sona a eufemisme. Posaré un exemple. Imaginem que una hipotètica AAL (Acadèmia Austríaca de la Llengua) hagués dictaminat el següent: «L’austríac, idioma històric i propi d’Àustria, forma part del sistema lingüístic que els corresponents ordenaments jurídics dels territoris de l’antic Sacre Imperi Germànic reconeixen com a llengua pròpia». No és molt més fàcil dir les coses pel seu nom? No és més fàcil dir que els austríacs parlen alemany i els brasilers, portuguès?
L’AVL va nàixer amb tres pecats originals: fou creada amb intenció d’integrar “políticament” els partidaris de la disgregació, està formada per quotes partidistes i, en conseqüència, en formen part algunes persones que no tenen les condicions mínimes exigibles per a ocupar els seus escons (no tenen acreditats els mèrits científics o literaris adients; si la Real Acadèmia Espanyola actués igual que l'equivalent valenciana, elegiria els seus membres d’acord amb la seua adscripció al PSOE o al PP). En realitat, els “catalanistes” defensors de l’Acadèmia Valenciana s’han dedicat, des de la creació d’aquest ens, a tractar de convèncer els “blavers”. Allò ben cert és, però, que la seua empresa no ha tingut massa èxit: han aconseguit atraure cap a les seues tesis poquíssims partidaris de la disgregació i han vist, en canvi, com molts unitaristes es revoltaven. Es podrà adduir que el parlar valencià mostra trets diferencials respecte del català oriental, o que s’han de respectar i conservar les nostres varietats diatòpiques. Totalment d’acord! Faltaria més! Totes les llengües en tenen. Parlars consecutius com ara l’argentí, l’andalús o el canari són varietats diatòpiques del castellà. Ara bé, cap parlant d’aquestes varietats posa en qüestió la unitat de la seua llengua. Els elements d’adstrat i substrat que han propiciat l’aparició de les varietats catalanes estan perfectament estudiats. La qüestió ha estat fins i tot dictaminada per la RAE i el Tribunal Suprem Espanyol, que ha dictat nombroses sentències declarant la unitat del català (la més recent establint l’homologació, a efectes acadèmics, de les respectives titulacions universitàries).
L’existència de l’AVL és, per tant, supèrflua des del punt de vista lingüístic. Introdueix —amb l’aparença d’innocuïtat— un factor disgregant, els efectes del qual ja han començat a notar-se. S’està minant la tasca positiva que venien fent els mestres a les escoles (les enquestes diuen que la majoria de l’alumnat que ha estudiat l’assignatura de valencià durant el seu ensenyament obligatori té clara la unitat de la llengua). Algunes editorials han començat a fer dobles edicions (imaginem-nos que un llibre de Julio Cortázar es traduís a l’espanyol). S’exigeix als organismes internacionals la traducció duplicada —a les varietats valenciana i catalana— de discursos i documents oficials. Es creen a l’estranger centres d’ensenyament de l’idioma també duplicats. La ponència política i estratègica que es debatrà al pròxim congrés del Bloc també aposta per aquesta ambigüitat: «Des del consens, i comptant amb el suport del conjunt de la societat, s'ha iniciat un camí que millora objectivament la situació del valencià, gràcies a la creació de l'AVL i els dictàmens que li donen cobertura, i que amb el major dels tactes acoblen l'àmbit lingüístic del valencià-català amb l'orgull secular dels valencians pel que fa al nom i la consideració orgullosa de l'idioma propi». Consideració orgullosa? Segons el meu parer, el text de d’aquesta ponència equivoca el diagnòstic (fins i tot quan diu que «el consens al voltant de l'AVL ha estat bo per a tots aquells que ens estimem la llengua dels valencians»).
Tenim, finalment, el problema que planteja l’AVL als autors valencians. Diu Francisco Ayala: «La patria del escritor es su lengua». Això implicaria que Gabriel García Márquez, Juan Rulfo i Vázquez Montalbán són compatriotes lingüístics, com ho són Dickens i Twain. Va a resultar, en canvi, que Miquel de Palol i Josep Lozano Lerma no poden ser-ho? I encara altra pregunta: pot un autor valencià escriure com li vinga en gana o haurà d’estar, si vol publicar sense ensurts, al dictat dels documents normatius de la “llengua valenciana”?
Quina denominació podríem donar-li nosaltres a la nostra comunitat lingüística? Podríem dir-li, per exemple, comunitat de parla catalana. Algú dirà: «I per què no de parla valenciana?». He d’aclarir que jo no sóc persona supersticiosa; se me’n fot, per tant, que s’use l’una o l’altra denominació. Des de Ferdinand de Saussure ençà, els lingüistes saben que els noms de les coses són absolutament convencionals. Però clar, no m’agrada fer riure. I sovint, els valencians fem riure de debò. Conec gent de fora que “flipa” amb les nostres discussions. La solució “comunitat de parla valenciana” no és encertada per dos motius: primer, perquè va en contra de la denominació, ja assentada, que proposa la romanística internacional; segon, perquè existeix la tradició secular de fer correspondre l’onomàstica d’una llengua amb la denominació de les seues parles constitutives. Dir comunitat de llengua valenciana seria equivalent a dir, posem per cas, comunitat de llengua andalusa —en comptes de castellana— o comunitat de llengua quebequesa —en comptes de francesa—. Atenció: dir llengua catalana no ha de ser obstacle, naturalment, per a continuar nomenant valencià, a casa nostra, la llengua que parlem.
Deia el citat autor d’El Penjoll que li agrada la definició del nostre idioma que fa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A mi, gens. L’acord de l’AVL, adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprovà el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, diu textualment: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia». Si fem memòria, recordarem les circumstàncies en què es va prendre aquest acord. Van haver moltes pressions polítiques per a modificar la definició, molt més clara, del projecte de dictamen. L’enunciat finalment adoptat sona a eufemisme. Posaré un exemple. Imaginem que una hipotètica AAL (Acadèmia Austríaca de la Llengua) hagués dictaminat el següent: «L’austríac, idioma històric i propi d’Àustria, forma part del sistema lingüístic que els corresponents ordenaments jurídics dels territoris de l’antic Sacre Imperi Germànic reconeixen com a llengua pròpia». No és molt més fàcil dir les coses pel seu nom? No és més fàcil dir que els austríacs parlen alemany i els brasilers, portuguès?
L’AVL va nàixer amb tres pecats originals: fou creada amb intenció d’integrar “políticament” els partidaris de la disgregació, està formada per quotes partidistes i, en conseqüència, en formen part algunes persones que no tenen les condicions mínimes exigibles per a ocupar els seus escons (no tenen acreditats els mèrits científics o literaris adients; si la Real Acadèmia Espanyola actués igual que l'equivalent valenciana, elegiria els seus membres d’acord amb la seua adscripció al PSOE o al PP). En realitat, els “catalanistes” defensors de l’Acadèmia Valenciana s’han dedicat, des de la creació d’aquest ens, a tractar de convèncer els “blavers”. Allò ben cert és, però, que la seua empresa no ha tingut massa èxit: han aconseguit atraure cap a les seues tesis poquíssims partidaris de la disgregació i han vist, en canvi, com molts unitaristes es revoltaven. Es podrà adduir que el parlar valencià mostra trets diferencials respecte del català oriental, o que s’han de respectar i conservar les nostres varietats diatòpiques. Totalment d’acord! Faltaria més! Totes les llengües en tenen. Parlars consecutius com ara l’argentí, l’andalús o el canari són varietats diatòpiques del castellà. Ara bé, cap parlant d’aquestes varietats posa en qüestió la unitat de la seua llengua. Els elements d’adstrat i substrat que han propiciat l’aparició de les varietats catalanes estan perfectament estudiats. La qüestió ha estat fins i tot dictaminada per la RAE i el Tribunal Suprem Espanyol, que ha dictat nombroses sentències declarant la unitat del català (la més recent establint l’homologació, a efectes acadèmics, de les respectives titulacions universitàries).
L’existència de l’AVL és, per tant, supèrflua des del punt de vista lingüístic. Introdueix —amb l’aparença d’innocuïtat— un factor disgregant, els efectes del qual ja han començat a notar-se. S’està minant la tasca positiva que venien fent els mestres a les escoles (les enquestes diuen que la majoria de l’alumnat que ha estudiat l’assignatura de valencià durant el seu ensenyament obligatori té clara la unitat de la llengua). Algunes editorials han començat a fer dobles edicions (imaginem-nos que un llibre de Julio Cortázar es traduís a l’espanyol). S’exigeix als organismes internacionals la traducció duplicada —a les varietats valenciana i catalana— de discursos i documents oficials. Es creen a l’estranger centres d’ensenyament de l’idioma també duplicats. La ponència política i estratègica que es debatrà al pròxim congrés del Bloc també aposta per aquesta ambigüitat: «Des del consens, i comptant amb el suport del conjunt de la societat, s'ha iniciat un camí que millora objectivament la situació del valencià, gràcies a la creació de l'AVL i els dictàmens que li donen cobertura, i que amb el major dels tactes acoblen l'àmbit lingüístic del valencià-català amb l'orgull secular dels valencians pel que fa al nom i la consideració orgullosa de l'idioma propi». Consideració orgullosa? Segons el meu parer, el text de d’aquesta ponència equivoca el diagnòstic (fins i tot quan diu que «el consens al voltant de l'AVL ha estat bo per a tots aquells que ens estimem la llengua dels valencians»).
Tenim, finalment, el problema que planteja l’AVL als autors valencians. Diu Francisco Ayala: «La patria del escritor es su lengua». Això implicaria que Gabriel García Márquez, Juan Rulfo i Vázquez Montalbán són compatriotes lingüístics, com ho són Dickens i Twain. Va a resultar, en canvi, que Miquel de Palol i Josep Lozano Lerma no poden ser-ho? I encara altra pregunta: pot un autor valencià escriure com li vinga en gana o haurà d’estar, si vol publicar sense ensurts, al dictat dels documents normatius de la “llengua valenciana”?
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)