Prurit classista

La història de la capacitació per a exercir oficis o professions és ben antiga. A l'edat mitjana, els encarregats de certificar-la eren els gremis. Un xiquet entrava com aprenent en un gremi, sovint a canvi només d'habitació i menja, anava ensenyant-se l'ofici i podia arribar amb el temps al grau de mestre —de mestre d'obres, posem per cas. Per a exercir una professió calia obtenir un títol expedit per alguna universitat. Els estudis de dret i de medicina, per posar dos exemples, són molt antics. El títol de batxiller en arts era el grau universitari inicial, que concedia la facultat d'arts; seguia el grau de magister. Els estudis culminaven amb el grau superior de doctor. Ja es veu que, bàsicament, l'esquema continua vigent. Des de l'edat mitjana, qui es dedicava al dret o la medicina era considerat professional liberal. A la fi del renaixement i la primeria del període de la il·lustració es produí la separació entre les ciències i les humanitats. Durant el segle XVIII, es crearien les escoles estatals per a formar tècnics, com ara enginyers de camins o arquitectes. Al XIX, sorgirien també els col·legis encarregats de certificar la idoneïtat de certs professionals.

Avui, la col·legiació té rang constitucional i és obligatòria per a moltes professions, sobretot per a les relacionades amb la salut, el dret i la construcció (arquitectura, enginyeries...). Sovint s'ha discutit l'obligatorietat dels col·legis professionals, que solen ser percebuts com mecanismes de recaptació. «Vas, pagues la quota, et posen un segell i llestos», es queixen alguns. Hi ha, però, un element de reflexió més profund. Entre els objectius dels col·legis professionals està la vigilància de l'exercici de la professió i de l'observança de les normes deontològiques. ¿Això és necessari en totes les professions l'exercici de les quals exigeix estar col·legiat? Imagine que es tracta en alguns casos de lluitar contra l'intrusisme professional. ¿L'Estat no pot encarregar-se de vigilar? I ens podem plantejar una última pregunta: ¿demanar a un professional que es col·legie no suposa dubtar del títol de grau, màster o doctorat que li ha expedit una universitat, i de la formació d'especialitat en el cas dels metges? Fins ara, jo no trobava una resposta inequívoca. I continue sense trobar-la, bé que la situació universitària ha canviat molt des que jo vaig estudiar.

Han proliferat guinguetes universitàries privades que expedeixen títols de grau i màster com una parada de xurros. ¿Però els col·legis professionals són garantia que gent titulada per aquestes guinguetes exercisca la respectiva professió amb probitat? No sé. Però tornem a la capacitació per a exercitar certes activitats. ¿Cal un títol universitari per a exercir un càrrec polític? ¡No cal ni títol ni estar col·legiat! Per a obtenir una acta de diputat només calen vocació política, ideari, confiança del teu partit i suport dels electors. Per a ser president de govern tampoc és necessari cap títol. Basta amb el suport de la majoria parlamentària que hagen elegit els ciutadans. I es pot ser ministre o conseller si es compta amb la confiança del president. Corre la brama que han de governar els millors. ¿Qui són els millors, els qui són més honorables o els qui tenen més títols? Jo he conegut persones amb titulació universitària que no tenien ni idea de res, de vegades ni de la seua especialitat. També es pot ser universitari i mala persona. En canvi, hi ha gents que no tenen estudis universitaris reglats, però són un pou de saviesa adquirida de manera autodidacta.

¿Haurien de governar només els científics? Sòcrates contemplà aqueixa possibilitat —ho veiem en un dels Diàlegs de Plató—, però va concloure que la polis ha de ser regida pels polítics. Els científics poden aconsellar, però no tenen sovint més informació que la resta dels ciutadans, perquè la ciència i la filosofia es guien pel principi d'incertesa. A més, el col·lectiu científic no està lliure de contradiccions. En fi, res no impedeix que un electricista, una reposadora de súper, un oficial paleta, una mecànica, un miner, una treballadora d'arts gràfiques o un sindicalista puga ostentar un càrrec polític per elecció o designació. És lògic que siga així. Altrament, la classe treballadora tindria molt restringit l'accés a la política. De fet, el té prou restringit. (Això sí, com més formats estiguen els polítics, millor.) Llavors, ¿a què obeeix la dèria per mostrar títols universitaris, destapada arran del cas de Noelia Núñez? És una història molt llarga. Ja fa anys, l’accés universal a l’educació, impulsat per l'estat del benestar, tingué un efecte inesperat: el batxillerat deixà d'actuar com a barrera de classe. Abans, els títols acadèmics havien estat molt valorats.

 

Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes socials, els títols deixaren de ser selectius; la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzà la utilitat del títol com a mèrit. Però s'ha perpetuat en les classes altes el prurit de tenir estudis universitaris. «¿Com pot ser que el fill d'un obrer siga més que el meu fill?», pensen els membres de les elits. Jo he arribat a escoltar aquesta frase literalment, quan encara era professor en actiu. S'ha de tenir present que estudiar el batxillerat i una carrera requereix esforç i talent. ¿Què fem si el xiquet no aprova? (Segons es diu al "Nou Testament", «L'Esperit Sant distribueix els dons com vol.» ¡No passa res! Aquí entren a funcionar moltes escoles i universitats privades que solucionen el problema. ¡Amb diners, torrons! Pablo Casado, per exemple, aprovà dotze assignatures de Dret —d'un total de vint-i-cinc— i aconseguí el títol en quatre mesos, després d'haver estat elegit diputat a l'Assemblea de Madrid. ¡Tot un rècord!

Professors de la Cardenal Cisneros diuen que Esperanza Aguirre i altres càrrecs del PP trucaven sovint a la universitat per a urgir l'aprovat de Casado. (Li havia costat set anys aprovar en Icade les altres tretze assignatures.) Per a molts polítics de dretes, tenir títols universitaris —més d'un si és possible— ha esdevingut un prurit classista. Com no poden suportar la idea de no tenir-ne, estan disposats fins i tot a mentir i a inventar titulacions inexistents. I el classisme es filtra cap a baix i contamina, dissortadament, alguns polítics d'esquerres —socialistes, per exemple. Als diputats i als senadors no els cal aportar cap títol quan accedeixen als seus càrrecs. Però la informació que vulguen aportar ha de ser veraç, perquè així se'ls demana en una declaració responsable que han de firmar. Mentir amb el currículum és un mal símptoma. Denota autoodi, classisme o manca d'honestedat, tres característiques gens desitjables en homes i dones que hagen de representar-nos o regir la cosa pública. ¡Perill! Hem d'aspirar a tenir polítics ben formats, però sobretot honestos. L'espectacle d'aquests dies duu a la desafecció política, perillosa per a la democràcia.

Panorama educatiu a Xàtiva

Sembla que l'ensenyament públic no rutlla massa bé a Xàtiva. Això no és cap novetat. En 2024, la majoria de les Corts que dóna suport al govern valencià, formada pel PP i Vox, aprovà la llei de llibertat educativa, una contrareforma que pretén reduir a la mínima expressió l'ensenyament públic i convertir els seus centres en guetos. A Xàtiva no calia fer massa esforç. Ja abans de la llei, alguns centres públics de ciutat vella i el Raval acollien molts fills d'immigrants i persones d'extracció social baixa. Paral·lelament, els centres privats concertats tenien molta demanda. La implantació del districte únic apel·lant a la llibertat d'elecció ha consolidat el fenomen. És lògic; si hi ha un districte escolar únic i tots els centres elegits per ordre de preferència es prenen en consideració al baremar les sol·licituds de matrícula, pares de zones deprimides no volen que els fills vagen al centre públic del barri, ple d'immigrants. Alguns, l'Attilio Bruschetti, per exemple, són l'excepció a la tònica general. I ja que esmentem l'Attilio, anem a parlar del Pla Edificant.

Aquest pla fou dissenyat pel Botànic per tal d'accelerar la construcció, l'ampliació, l'adequació i la reforma de centres docents públics. Preveia la delegació de competències als ajuntaments perquè aquests pogueren realitzar tràmits previs relatius a la viabilitat de parcel·les, redacció, supervisió i aprovació de projectes, licitació, serveis auxiliars necessaris per a l'execució de l'obra, direcció facultativa, etc. El finançament corria a càrrec de la Generalitat. L'Ajuntament de Xàtiva va sol·licitar que s'inclogueren obres de construcció i reforma de set centres, però la conselleria només acceptà la inclusió de quatre: el centre d'educació especial Pla de la Mesquita, l'IES Josep de Ribera, el CIPFP La Costera i el CEIP Attilio Bruschetti. ¿Com marxa el Pla Edificant a Xàtiva? ¡Regular! L'ampliació de l'IES Josep de Ribera està enllestida fa temps. Les obres al CIPFP La Costera estan en curs. Però la construcció del CEE Pla de la Mesquita està paralitzada des del final de l'anterior període municipal. Sembla que hi hagué modificacions al projecte, apujà el cost d'execució de l'obra i cal esperar que l'empresa adjudicatària acabe de pensar-s'ho.

¿I què passa amb l'Attilio Bruschetti? Que cap empresa constructora no ha licitat per la reforma integral del col·legi, pressupostada en 826.295 euros. (En el procediment obert, basta una sola empresa licitant per a procedir a l'adjudicació d'un contracte d'obra pública.) L'Ajuntament s'ha posat en contacte amb vàries constructores, però cap no està interessada en l'obra. ¿Per què? Segons diuen els empresaris, conselleria tarda moltíssim a pagar. (Recordem que les obres del Pla Edificant les paga la Generalitat.) Sembla que la demora en els pagaments ha augmentat des que governa el PP. La reforma del centre s'aguanta per un fil. L'obra tarda molt a adjudicar-se i conselleria podria retirar la delegació de competències perquè l'obra tarda molt a adjudicar-se. ¡El peix que es menja la cua! Si la reforma queda fora del pla, ¡a començar de zero! També seria casualitat que no es rehabilités un dels pocs centres públics que no han esdevingut guetos. En fi, a més dels terminis d'obres, els retalls de personal també amenacen l'ensenyament públic xativí. Dos centres, el CIPFP La Costera i el CPFPA Francesc Bosch i Morata en van a patir.

Els retalls fan feredat. Conselleria ha reduït un 50% la plantilla del centre públic de formació de persones adultes, que gaudeix d'un enorme prestigi. ¡El 50%! Això significa que caldrà reduir grups i horaris i deixar d'impartir molts programes (de primària i secundària per a l'obtenció del graduat escolar i el graduat de l'ESO, d'alfabetització, de castellà i valencià per a immigrants, d'anglès, de competències digitals...). El retall també posa en perill la integració dels estrangers. Quant al centre integrat públic de formació professional, perdrà cent trenta hores docents, que implica la pèrdua de vuit llocs de treball i la disminució d'oferta formativa. Total: la combinació de retards en l'execució d'obres i els retalls de plantilles auguren un panorama molt dolent per a l'educació pública a partir del pròxim setembre. Dies enrere, Pedro Sánchez deia que invertir un 5% del PIB en defensa, com vol l'OTAN, equivalia a pujar imposts i retallar serveis socials. Al PP li semblava bé això del 5% en defensa. Ja sabem per què. No té problemes amb els retalls.

(publicat a Levante-EMV, el 26/07/2025)

Escenari ideal per a l'extrema dreta

Des de fa molt de temps, la dreta i l'estat profund no saben què fer per a carregar-se el govern de coalició. No és que estiguen particularment en contra del PSOE, que és al cap i a la fi un partit del sistema. De fet, Pedro Sánchez només accepta impulsar polítiques d'esquerres quan li posen la pistola a l'esquena. Recordem que el PSOE es creà del no res, durant la transició, amb diners procedents bàsicament dels socialdemòcrates alemanys, que estaven en aquella època immersos en un gran escàndol de corrupció, el cas Flick. La Fundació Friedrich Ebert, molt pròxima a l'SPD, destinà donacions per valor d'un milió de marcs per a finançar el PSOE. Avui, sabem que Felipe González no té un pèl de socialista. Incomplí la promesa de traure Espanya de l'OTAN. Els seus mandats foren una llarga successió d'escàndols: finançament il·licit del partit, cas governador del Banc d'Espanya, terrorisme d'estat, ús indegut de fons reservats, el cas Roldán, el germà d'Alfonso Guerra, entrada en presó del ministre José Barrionuevo y el seu número dos Rafael Vera... Pedro Sánchez és l'actual cap del partit que va protagonitzar tots aquells casos.

Es pot dir d'ell que per força els pengen (ja he recordat en texts anteriors que la seua primera opció era governar amb Albert Rivera), però el PSOE és necessari per a qualsevol combinació de govern progressista. Sumar, esqueixat de Podemos, va a menys. La cap més visible, Yolanda Díaz, ja no té la valoració positiva que rebia quan entrà al govern. I només faltava la presumpta trama corrupta de Cerdán, Ávalos i Koldo, que ha ensorrat el PSOE en les enquestes. La dreta està desesperada, perquè sabia que podia guanyar les eleccions si se celebraren ara. ¿Per què dic «podia»? Perquè s'ha produït un imprevist, el cas Montoro, que desbarata l'estratègia del PP. L'assetjament a Sánchez arribava a límits que no sé si jo suportaria. Però el presumpte cas de corrupció de Montoro posa el PP davant de l'espill. En tot cas, que ningú no pense que les dretes cessaran llurs escomeses contra Pedro Sánchez. En realitat, l'estat profund no abomina el PSOE, sinó l'acord de govern en vigor i alguns partits que donaren suport a la investidura de Sánchez. L'establishment no tindria cap problema amb un partit socialista com el de Felipe González.

De fet, els analistes han especulat sobre la possibilitat d'una coalició del PP amb un PSOE sense Sánchez, si Vox empatés amb el PP o superés el 20% dels vots en les futures eleccions generals. (L'última enquesta del CIS ja situa el grup d'extrema dreta en aquests percentatges.) Per tant, cal tombar Perro Sanxe com siga. Els atacs contra ell han anat superant a poc a poc totes les línies roges. Durant uns dies, potser veurem un PP a la defensiva intentant tapar l'enorme via d'aigua que està provocant l'escàndol del ministre d'Hisenda d'Aznar i Rajoy. «Coses passades», diuen des del partit. Tanmateix, la investigació de la trama Koldo aportarà novetats. Portaveus del PP —¿tenen informació privilegiada de la fiscalia o la UCO?— semblen saber que les novetats es produiran després de l'estiu. El cas Montoro també proporcionarà dades noves. (De fet, ja n'està proporcionant mentre escric açò.) Es desencadenarà una guerra d'acusacions mútues entre el PP i el PSOE. El més beneficiat de la situació és Vox. La intenció de vot a la formació neofeixista no para de créixer. Urgeix que el govern es deixe de guerres i es dedique a les polítiques socials.

 

La por que fan alguns jutges

Momentàniament, el nou cas de corrupció que afecta el PP ha dut a segon pla l'assetjament al govern, però els peperos tornaran a la càrrega aviat. A més, la guerra bruta judicial tampoc no cessarà. Bé que ja no se'n parle, l'intent d'incriminar Bolaños deixà clar que el jutge Peinado no actua per lliure. L'exposició raonada que envià fa dies al Tribunal Suprem perquè fos investigat el ministre Bolaños comptava amb l'aval d'un acte de la secció 23 de l'Audiència de Madrid, que suggeria l'existència d'un entramat a Moncloa. Faltaren mil·límetres per a fer servir l'expressió "banda criminal". L'artilleria apuntava a presidència. Per sort, el Suprem rebutjà d'investigar el ministre. ¿De què era acusat l'"entramat de Moncloa"? De tràfic d'influències i malversació per contractar una assistenta per a Begoña Gómez que l'ajudà ocasionalment en tasques privades. (El PP ha oblidat totalment que la dona de Rajoy tenia un assistent que portava les bosses quan ella anava de compres.) Jo em temia el pitjor, perquè la sala que estudià la petició de Peinado estava formada, entre d'altres, per dos magistrats, Pablo Llarena i Ángel Hurtado, afins al PP.

El que pueda hacer que haga, va dir Aznar. El tret fallat de la secció 23 s'ha de relacionar amb altres paraules de l'expresident i d'Alfonso Serrano, secretari general del PP de Madrid. Aznar digué dies abans del congrés del seu partit: Sánchez acabará en prisión. Serrano reblà: Sánchez se aferra al poder porque sabe que si deja Moncloa lo más seguro es que vaya esposado o imputado. ¡Volen Sánchez en presó! Des de l'adveniment de la democràcia, mai no s'havien dirigit amenaces d'aquest calibre a un president del govern. En fi, les amenaces no haurien de caure en sac foradat. Podria semblar que el perill ja ha passat. ¡Falsa apreciació! Ha passat de moment. Els delictes que s'imputen a Montoro i altres alts càrrecs del seu ministeri en època de Rajoy poden donar un respir a Sánchez. Però tornarà el foc granejat contra l'executiu. Els atacs se succeiran diàriament; no hi haurà pausa. D'altra banda, alguns membres de la cúpula judicial han demostrat altres vegades de què són capaços. No els importa gens destrossar les vides d'un governant i els seus familiars pel bé superior d'Espanya. ¿Els preocupa la justícia, a certs jutges?

 

Vinyeta de Ferreres

 
Hi ha motius de sobres per a pensar que no. Estan preocupats perquè es trenca Espanya, perquè els independentistes no reben un escarment, perquè Sánchez vol canviar el sistema d'accés a la carrera judicial... ¿L'economia, l'atur, els salaris, el prestigi internacional de l'Estat? ¡Passen de tot això! Ells es creuen cridats a l'elevada missió de salvar Espanya. Hi ha, però, dues objeccions: primera, la missió d'un jutge no és fer política, sinó impartir justícia; segona, Espanya no està trencada. (Per tant, no cal salvar-la de res.) En fi, la situació fa por. Díaz Ayuso ha dit: ¡Sánchez es un tirano. Tiene que caer ya! Sembla una bacinada més d'aquest personatge. Tanmateix, si s'encaixen totes les peces del puzle que s'acaben d'enumerar... ¡Mare meua! Sé que açò que vaig a dir pot semblar un al·legat a favor del malmenorisme. Potser. Desitge que Sánchez resistisca, que els presumptes corruptes del seu partit siguen investigats, però que ell no llance la tovallola. Díaz Ayuso, que ja té prou amb la pena que demana fiscalia per al seu promès, tres anys i nou mesos de presó, estaria al gulag en una dictadura estalinista. ¡A mi em fan por alguns jutges!

Altra granota del bassal d'Aznar

Superant totes les línies roges

Ja és recurrent que la dreta vulga establir simetries entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra. Jo no sé quantes vegades hauré sentit dir que els socis de govern del PSOE (abans Podemos i ara Sumar) són formacions d'extrema esquerra. Es crea confusió intencionadament entre termes que no són sinònims, "ultra" i "radical". Hi ha un tret que distingeix clarament un ultra d'un radical, el respecte a la legalitat i als procediments democràtics. Segons el diccionari, el radicalisme és el corrent de pensament polític que propugna, d’una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’estat. Fins on jo sé, Podemos mai no ha volgut atacar la Constitució, sinó fer-la complir de manera més exigent. Reivindica, per exemple, que es complisca l'article 47 de la carta magna, que estableix el dret dels espanyols a gaudir d'un habitatge digne i adequat. També propugna mesures legislatives per a garantir de manera eficaç la imparcialitat dels jutges. Mai no ha dit que vulga eliminar les autonomies. En definitiva, res als programes de Podemos o Sumar no sembla atemptar contra la legalitat vigent.

En canvi, la ultradreta és el corrent polític de dreta més autoritària, caracteritzat sovint per la utilització de mètodes violents i al marge de la legalitat. Feixisme, nazisme i règims corporatius com el de Franco a Espanya i el d'Oliveira Salazar a Portugal eren ultradretans. També són trets molt freqüents de la ultradreta el tradicionalisme, el racisme i el nacionalisme antiliberal i antisocialista. A hores d'ara, Vox ja està instal·lat en el racisme i en la violència verbal —alguns dels seus satèl·lits també en la física. Els seus líders han manifestat sovint la seua nostàlgia per la dictadura franquista. Quant a algunes de les seues intencions si arribaren a governar (suprimir el Tribunal Constitucional, eliminar les comunitats autònomes, modificar les circumscripcions electorals, prohibir certs partits) xoquen frontalment amb la Constitució, que és pràcticament impossible de modificar. L'esquerra radical i l'extrema dreta no són coses simètriques. Podemos, partit que em pot caure millor o pitjor, i Vox no són la mateixa cosa. Podemos no té posicions negacionistes en qüestions com ara la salut pública, la violència de gènere o el canvi climàtic.

Tanmateix, sempre que ve a tomb, en debats parlamentaris, tertúlies, entrevistes o declaracions, el PP acusa el PSOE d'haver pactat amb extremistes. És una excusa de Núñez Feijóo i els seus per a justificar els pactes, presents i futurs, amb Vox. En aquesta deriva, el PP està assumint com més va més propostes racistes i antisocials de l'extrema dreta. Ho comprovem aquests dies. Tal com va, és difícil distingir el discurs de l'un i de l'altre. Però seguim amb les comparacions. Escoltarem moltes vegades que acusar Sánchez de vinculacions amb el negoci de la prostitució és la resposta simètrica a l'acusació a Feijóo d'estar vinculat amb un narcotraficant. No. No són casos equiparables. La relació de Feijóo amb un narcotraficant, Marcial Dorado, és irrefutable; hi ha proves. En canvi, absolutament res no prova que Sánchez tinga alguna cosa a veure amb la prostitució. Tot naix de l'espionatge il·legal a què foren sotmesos Sánchez i la seua família en 2014 durant el govern de Rajoy. Les clavegueres de l'Estat, per ordres del número dos d'Interior, Francisco Martínez, practicaren seguiments. Un àudio de Villarejo trau l'assumpte de les saunes.

 

Vinyeta de Maikel (eljueves)

El sogre de Sánchez, ja traspassat, i un germà eren propietaris d'uns locals d'ambient gai. En una conversa entre Villarejo i Martínez, enregistrada pel comissari, se sent com aquest diu: Eso es mortal. Hay que comunicar el asunto al uno (el ministre) y al presidente. Eso mataría a cualquiera. Mortal, mortal. L'àudio seria publicat en 2015 per OK Diario i altre mitjà. El PSOE demanà que l'Audiència Nacional obrís una recerca. Bé que fou desestimada, tres magistrats de sala afirmaren en un acte, el ponent del qual fou el conservador Francisco Javier Vieira, que el negoci de les saunes era una actividad privada lícita, recriminaren la deplorable utilización partidista de l'assumpte i conclogueren que airejar-lo per a danyar un adversari polític els mereixia todo el reproche moral. Doncs bé, els portaveus del PP es limiten a dir que ells es fan ressò del que contà la premsa i han presentat al Congrés i el Senat una bateria de preguntes. Cal dir que els germans Gómez es desprengueren del seu negoci en 2013. Potser no volien danyar la carrera política de Sánchez, que seria elegit secretari general del PSOE l'any següent, el 2014.

Evidentment, la foto de Feijóo amb Marcial Dorado i les saunes gai del sogre de Sánchez no són coses equiparables. ¿Empat entre afers simètrics? ¡No! (A més, les insinuacions del PP emanen un tuf homòfob que tira de tos.) En realitat, el PP ha decidit utilitzar el fang que tenia guardat al calaix des de 2014, època en què hi hagué un primer intent, per part d'OK Diario i altre mitjà semblant, de posar a funcionar la màquina del fang. L'operació supera tots els límits que jo havia conegut. Es tracta de colpejar els familiars íntims de Sánchez (dona, germà) per a esgotar psicològicament el president. Se l'ataca personal i humanament per a veure si llança la tovallola ja d'una vegada. Si resisteix, el PP espera almenys que la seua estratègia disminuïsca els deu punts de diferència de vot femení que li va traure el PSOE en les últimes eleccions. La dreta ja no té prou amb l'escàndol provocat per la presumpta corrupció al si del PSOE. Els atacs sense pietat no cessaran. Aznar insinua fins i tot que Sánchez podria acabar a la presó. Deslegitimar l'adversari polític fent servir informació espúria és el procediment que donà la victòria a Trump.

La falsedat i les informacions irrellevants que intenten menyscabar l'honorabilitat d'un oponent i arruïnar la seua carrera política són combustible per a la màquina del fang, que sent predilecció per la vida privada dels polítics. Escampar boles sobre l'adversari ideològic o els seus familiars i furgar en les seues vides privades són tot un clàssic de la màquina del fang. Damunt, qui la posa a funcionar exigeix explicacions. La situació és surrealista. ¿Explicacions sobre fets inexistents? La desesperació de la dreta per arribar al poder obeeix a tres causes almenys: venjança, perquè encara no s'ha paït la moció de censura a Rajoy; molta pressa de Feijóo, que tem no arribar a ser president mai; urgència de l'IBEX, que no tolera polítiques d'esquerra, encara que siguen light. Es podria pensar que el PP ha abandonat les maneres opositores i ha entrat en mode cacera, però l'estratègia de caça començà en 2018, l'endemà del dia en què Sánchez esdevingué president. Però ara s'han superat totes les línies roges. El tret li pot sortir al PP per la culata. ¿Lluitar contra el rival polític disparant al cadàver del seu sogre? Feijóo el Moderat no deixa de sorprendre'ns.

Canvia el riu i canviem nosaltres

La fletxa del temps corre imparable. Tot canvia. Recorde la impressió causada per la lectura del meu primer llibre de text de filosofia quan estudiava el batxillerat. (Avui, aquesta assignatura manca del reconeixement degut.) Hi havia coses evidents que no se m'havia acudit pensar. Per exemple açò d'Heràclit: «No es pot entrar en el mateix riu dues vegades.» Segons el filòsof grec, això és així perquè tant el riu com el banyista es transformen contínuament. Al món físic, res no roman inalterat. (Com no vull avorrir, ja reflexionaré altre dia sobre el retorn etern, sobre la idea d'univers circular.) Xàtiva ha canviat molt des dels anys cinquanta. I jo també. El paisatge urbà dels meus dies d'infant era distint al d'ara. Començaven a ser construïts alguns edificis al carrer República Argentina, però les vores de la ciutat eren pràcticament l'Albereda i el carrer de la Reina —en penjaven els apèndixs de les baixades del Carme i l'Estació. És un clàssic parlar dels negocis desapareguts (forns, ultramarins, carnisseries, pescateries, merceries, botigues de roba, estudis fotogràfics) sobretot als carrers Sant Francesc, Trobat i Botigues, i a la plaça del Mercat.

Avui, les desaparicions continuen a l'eixampla. Les sucursals de bancs i caixes d'estalvis minven de manera ostensible. Alguns establiments —els hostalers, posem per cas—, molt obsolescents, desapareixen i apareixen a velocitat de vertigen. Però hi ha elements del paisatge que semblen destinats a la mort definitiva. És el cas del quiosc de premsa. Jo he arribat a conèixer no menys de setze punts de venda, repartits per tota la ciutat. Em referisc també a les gasolineres, les papereries —com la Vidal o la Sicluna, esfumades fa temps—, el quiosc de l'Estació i les tendes on venen una mica de tot —també diaris i revistes. Bona part d'això ha passat a la història. Si no vaig errat, al centre de Xàtiva només queden tres llocs on es ven premsa. Un dels esvaïts és l'emblemàtic quiosc de Gregorio a l'Albereda. Jo li comprava el diari a ell i, quan morí, a la seua vídua i a la seua neboda. Els diaris noten les conseqüències d'aquest canvi de paisatge; sovint tenen menys fulls que una al·leluia parroquial. A l'apartat d'elements extingits del centre estan també els cines i els videoclubs. En fi, els quioscs formen part de la meua educació sentimental.

Quan els meus germans i jo érem xiquets, els meus pares ens treien a passejar els diumenges per l'Albereda. ¿Originalitat? ¡Cap! Les voreres estaven ben atapeïdes de gent. El matí de diumenge a l'Albereda és altre costum que ja no existeix. La passejada tenia els seus rituals. Un era anar al quiosc situat davant del Banco de Vizcaya, per a comprar el Pumby o el TBO. Pumby era un personatge d'historieta creat per José Sanchis Grau en 1954. Les seues aventures, d'enorme èxit entre el públic infantil, foren publicades per Editorial Valenciana entre 1955 i 1981 en revistes com Pumby o Super Pumby. La influència de Mickey Mouse era evident. La revista setmanal TBO, que es va publicar, amb alguna interrupció, des de 1917 fins a 1998, era altra de les meues il·lusions. (Mon pare també gaudia amb el seu contingut.) Hi destacaven "Los grandes inventos de TBO" i les historietes de Muntañola ("Josechu el vasco"), Benejam ("Melitón Pérez" o "La familia Ulises") i Josep Coll, el centenari del naixement del qual es va celebrar el passat 2024.

 

 

Jo em col·leccionava els exemplars de les revistes. De fet, encara en conserve alguns. Coll tenia un estil únic. A les seues historietes, breus i sense personatges fixos, apareixien els estereotips del nàufrag, el vagabund, el caníbal, el caçador, l'explorador, el portador africà, l'automobilista, el ciutadà de peu... Sovint prescindia de diàlegs. Tot solia acabar amb el fracàs del protagonista. Els dibuixos de Coll eren molt estilitzats. L'any passat em vaig comprar Coll, trayectoria de un historietista insólito, edició en tapa dura amb text explicatiu, biografia, reproduccions en color i una sola tinta de nombroses historietes i portades de TBO, múltiple material fotogràfic, índex de col·leccionistes... Efectivament ja no existeix aquell món de revistes infantils, on vivien també Pulgarcito (amb aventures de "Carpanta", "Zipi y Zape", "Mortadelo y Filemón", "El repórter Tribulete", "La familia Cebolleta"...) i Tío Vivo que publicava "13, rue del Percebe", d'Ibáñez. No, no es pot entrar al mateix riu dues vegades, però podem recordar antics banys de felicitat.

(publicat a Levante-EMV, el 12/07/2025)

Completar la legislatura

La compareixença parlamentària de Sánchez ho ha deixat clar: els seus socis d'investidura no volen eleccions generals ara. Imagine que Junts, el partit que suscita més dubtes, fuig d'embarcar-se en aventures perilloses. Però Sánchez haurà d'anar amb cura. «No està el forn per a rosques», fa la dita. Qualsevol relliscada amb els independentistes pot liquidar la legislatura. De fet, Núñez Feijóo no descarta acords amb Junts. En el congrés del PP celebrat el passat cap de setmana es va suavitzar l'esmena a la ponència política presentada pel cap dels peperos catalans, Alejandro Fernández, que hauria impedit, en cas d'haver prosperat sense retocs, qualsevol pacte amb Junts. L'últim a parlar, Xavier Garcia Albiol, també va enviar a Junts un missatge conciliador. D'altra banda, l'alternativa a la censura, plantejar la qüestió de confiança, sembla una iniciativa cada vegada menys probable. ¡Llàstima! Es podria haver aprofitat el seu debat per a recordar que els governs d'Espanya no han estat mai tan ben considerats com l'actual, malgrat el soroll polític intern i els problemes concrets —el de l'habitatge, per exemple— encara pendents de solució.

El creixement de l'economia, la minva de l'atur, la producció d'energies renovables o la baixada de la inflació susciten enveja. ¡Quin regalàs per a un govern del PP! Trump ho posà de manifest: «L'economia els va molt bé, però això podria desaparèixer d'un cop de ploma si passés alguna cosa mala.» En situació de normalitat, els governs de Sánchez haurien gaudit d'una placidesa total. Tanmateix, han patit des del primer minut tota classe d'adversitats: pandèmia, catàstrofes naturals, insults i desqualificacions de l'oposició, polèmiques per les lleis del només sí és sí i l'amnistia, guerra bruta judicial, casos de corrupció... Jo no crec que les eleccions de 2027 es guanyen amb l'argument de la por. Recuperar el vot progressista passa per enllestir polítiques socials que beneficien la gent, i per saber-les publicitar malgrat el soroll polític descomunal que anirà en augment. Els enemics de Sánchez es multipliquen a les files del PSOE, als partits que sostenen el govern, a la judicatura, a l'Església, a la banca, a les grans empreses, als cossos de seguretat i l'exèrcit... (L'animadversió de la dreta i de l'extrema dreta es dóna per descomptada.)

No tinc una particular simpatia pel personatge; volia governar amb Albert Rivera. Però cal que Sánchez complete la legislatura, si no hi ha censura ni pèrdua de confiança. No es deu trencar la norma democràtica, com pretén el PP. Sobta que García-Page sostinga la mateixa teoria: Hay que tener en cuenta lo que desea la ciudadanía. La norma democràtica diu que la legislatura dura quatre anys, llevat que prospere una moció de censura o que el president vulga convocar eleccions anticipades. La democràcia està pensada perquè no hi haja canvis violents de govern. I la Constitució no ordena que es convoquen eleccions quan les enquestes li siguen adverses al govern. En aquest sentit, la continuïtat de Sánchez és vital per al futur democràtic. La ciutadania tindrà ocasió de manifestar en les urnes la seua voluntat quan finisca la legislatura, moment en què la tendència dels sondeigs podria haver variat. Malgrat els casos de corrupció a l'entorn de Sánchez, certs o inventats, l'electorat podria opinar que l'alternativa és horrífica. Ni la ciutadania ni els pobles que integren l'Estat podem esperar res de bo si ens governa la il·lustració fosca.

Les intencions de vot poden canviar. Per això, la dreta té tanta pressa. No es tracta de defendre el PSOE, partit que ha demostrat molt sovint de què és capaç, sinó de defendre un acord polític beneficiós per a la salut democràtica i la normalitat institucional. A més, gràcies a aquest acord no s'invertirà, com exigeix l'OTAN, l'astronòmic percentatge del 5% del PIB en defensa, és a dir, 80.000 milions d'euros que haurien de sortir d'un enorme augment d'impostos o de retalls dràstics en sanitat, educació, dependència... (El PP acataria l'ordre de Trump sense dir ni piu.) Un govern democràtic no pot ser abatut per un informe policial que encara ha de ser adverat durant el procés d'instrucció judicial i, en última instància, per una sentència. Si els informes policials pogueren enderrocar governs, ¡estaríem llestos! El de Rajoy, farcit de corruptes, caigué a causa d'una sentència ferma. Respectar la presumpció d'innocència i els processos democràtics establerts és bàsic per al bon funcionament de l'estat de dret. Jo preferisc que Sánchez complete la legislatura. Això sí, esperem que no hi haja finançament irregular del PSOE, perquè llavors...

Els esculls d'una qüestió de confiança

En els països de llarga tradició democràtica, la responsabilitat política d'un primer ministre o president se sol substanciar de dues maneres, previstes als marcs constitucionals: presentant la dimissió o sotmetent-se a una qüestió de confiança, que implica presentar la dimissió si es perd. L'altre procediment per a exigir responsabilitat, la moció de censura, competeix a l'oposició. ¿Ha incorregut en responsabilitat política Pedro Sánchez? Jo crec que sí. Que persones de la màxima confiança del president, dos successius secretaris d'organització del PSOE (ministre un d'ells), siguen investigats per presumpta corrupció és un supòsit claríssim que demana l'assumpció de responsabilitat política, màximament quan un dels investigats roman en presó preventiva. La presentació de meres disculpes per no haver sabut elegir i vigilar millor els seus col·laboradors no és suficient d'acord amb els usos vigents en els països democràtics. Qüestió distinta és saber quantes democràcies liberals queden. ¡Cada vegada menys! S'estén l'il·liberalisme, sistema que, sota l'aparença d'una veritable democràcia —permet les eleccions—, nega els principis liberals.

Els partidaris de l'il·liberalisme accedeixen al govern per procediments formalment democràtics. Però una vegada assolit el poder, neguen la participació ciutadana, retallen drets civils i intenten eliminar la possibilitat de l'alternança política i d'oposició al seu règim. Convé tenir present açò, perquè Vox és un partit que pot enquadrar-se perfectament en la tendència il·liberal, que alguns també anomenen autoritarisme tou o populisme d'extrema dreta —altres prefereixen parlar de neofeixisme. Totes les enquestes auguren un futur govern de coalició del PP i Vox. L'escàndol provocat per la presumpta trama corrupta descoberta al si del PSOE —amplificat de manera estratosfèrica com sempre que s'esdevenen fets semblants en partits de l'esquerra— ha provocat l'ensorrament de les perspectives electorals de les forces progressistes. Però les enquestes són una foto d'ara i d'aquí. I encara queden dos anys de legislatura. El PP té pressa, perquè estan per caure nombroses sentències en casos de corrupció que l'afecten. No pot presentar una moció de censura perquè no li surten els números; no pot comptar amb el suport de l'EAJ-PNV o Junts.

 

Vinyeta de Ferreres

 
Segons el meu parer, els grups progressistes i moderats tenen l'obligació d'endarrerir, com més, millor, l'arribada del populisme d'extrema dreta al govern de les Espanyes. En aquest context, la temptació d'eximir Pedro Sánchez d'assumir responsabilitats és molt forta. Però es crearia un precedent contrari als usos democràtics que, a més, llevaria qualsevol força moral per a exigir responsabilitats a altres en un futur. Crec, per tant, que Sánchez hauria de plantejar una qüestió de confiança prèviament negociada amb els socis d'investidura. La iniciativa tindria diferents aspectes positius. Tots —el PSOE també— estarien obligats a decidir si volen o no que continue la legislatura. Caldria consensuar un programa de mesures per als dos pròxims anys que compte amb l'aquiescència de forces a les antípodes ideològiques —de Podemos i Junts, per exemple—; Sánchez hauria de renunciar al seu joc habitual de prometre coses que després no pensa complir. Si s'atorgués la confiança, l'acord de legislatura es veuria renovat. Ara bé, és ineludible garantir l'activitat legislativa del parlament. La perspectiva de dos anys d'inoperància no té cap sentit.

Puc entendre que Sánchez siga renitent a plantejar la qüestió de confiança. Bé que els articles 112 de la Constitució i 174.5 del Reglament del Congrés només demanen majoria simple, no està garantit superar-la. Grups que donaren suport a la investidura s'ho podrien estar pensant. Comencem per Junts. El PP ha dit tantes bestieses de Junts, especialment de Puigdemont, que costa de creure una retirada de suport al govern. Però l'ambigüitat ha sigut la tònica general en aquesta matèria. Recordem que hi hagué contactes entre Junts i PP abans de la investidura de Sánchez, en 2023. Daniel Sirera, regidor del PP a l'Ajuntament de Barcelona, ho va reconèixer, bé que Tellado llancés balons fora. La hipocresia és supina; el PP acusa el PSOE de pactar amb qui vol trencar Espanya. Gabriel Rufián ha advertit moltes vegades sobre la possibilitat que PP i Junts acaben pactant per a enderrocar el govern. La política sempre s'ha de llegir entre línies. Núñez Feijóo ha llançat una oferta a Puigdemont: «Posar el comptador a zero i donar la veu als electors.» ¿Què significa això? Un periodista amb olfacte, Enric Juliana, ho ha explicat molt bé.

Si Junts dóna suport a una moció de censura, el PP es compromet a convocar eleccions generals de seguida. Com creu que obtindria majoria parlamentària suficient per a formar govern, Núñez Feijóo donaria l'amnistia a Puigdemont. En teoria cap la possibilitat; sabem que la Sala Segona del Tribunal Suprem té majoria de magistrats conservadors afins al PP. Però, ¿estarien disposats a seguir els suggeriments de Núñez Feijóo? ¡Vés a saber! Tot és possible. Tanmateix, hi ha un detall que desbarata el pla, Vox. ¿Moció de censura amb Junts i Vox? A més, totes les enquestes auguren que el PP no tindria majoria absoluta, en cas de celebrar-se eleccions ara, i hauria de pactar tant sí com no amb Abascal i els seus, que ja sabem com les gasten. És poc probable, per tant, que Junts es preste a pactar cap moció de censura. Imagine que Sánchez tampc no deu estar molt inclinat a plantejar cap qüestió de confiança, perquè amb Junts, mai no se sap. D'altra banda, Podemos no vol donar suport a un govern esguitat per la corrupció, que està a favor del rearmament, que es resisteix a l'embargament d'armes a Israel, que no soluciona el greu problema de l'habitatge...

Tot això són meres paraules, perquè Ione Belarra ha dit alhora que Podemos no donarà suport a una moció de censura. ¡Tant se val! El seu maximalisme fa molt difícil consensuar el programa legislatiu en què s'hauria de basar l'atorgament de confiança al govern. De tota manera, Sánchez té més a prop el perill. En el recent Comité Federal del PSOE, García-Page demanà a Sánchez la qüestió de confiança o la convocatòria d'eleccions anticipades, però anà amb compte, això sí, de dir què votarien els diputats de Castella-La Manxa en el primer supòsit. Òbviament, Sánchez no tindrà moltes ganes d'esbrinar-ho. ¿Per què actua així Emiliano? Perquè té por que se celebren eleccions autonòmiques amb Sánchez encara a Moncloa. El baró creu que això passaria factura, que podria perdre la majoria absoluta a la seua comunitat autònoma. En aquest joc, ningú no té totes les cartes bones. Crec que si es plantegés la qüestió de confiança, García-Page no gosaria provocar una escissió em el seu grup de diputats ordenant el vot en contra o, més probablement, l'abstenció. Però el president del govern no voldrà arriscar-se. ¿Sol·licitarà la confiança? No crec.

Hi ha un últim factor que també pot inquietar Pedro Sánchez: l'evolució dels processos judicials que l'afecten. No es pot descartar que la judicatura prenga alguna resolució desestabilitzadora tot just quan s'haja de votar la hipotètica qüestió de confiança; la guerra bruta es manté vigent. ¿Què passarà si el president no fa ús del mecanisme constitucional previst per a substanciar les responsabilitats polítiques dels governants? Potser puga estalviar-se la necessària negociació d'un paquet legislatiu, però això aboca a dos anys de legislatura perduts. És fàcil imaginar que serà molt complicat aprovar els pressuposts generals de l'Estat de cada exercici. I la perspectiva de la seua pròrroga indefinida és totalment absurda. Quant als projectes de llei, l'experiència diu que s'aprovaran ben pocs o cap. Caldrà negociar-los separadament i amb cadascun dels grups que fins ara han vingut donant suport al govern. Les seues derrotes parlamentàries podrien estar a l'ordre del dia. Amb aquestes credencials, les forces polítiques progressistes difícilment van a aconseguir de mobilitzar l'electorat en 2027. Cal reconèixer que el panorama és molt complicat.

La instrucció judicial va per llarg

En aquests moments, la principal prova de càrrec contra Koldo, Ábalos i Cerdán són els àudios que la UCO intervingué a Koldo. Els altres dos imputats ja s'han afanyat a qüestionar la validesa dels enregistraments. És clar que les tecnologies actuals —la intel·ligència artificial sobretot— permeten d'imitar la veu d'una persona amb molta fidelitat. Però hauran de ser els perits els qui comproven si els àudios estan manipulats o no. I en cas d'impugnació per part d'algun imputat, la sala decidirà si els accepta com a prova. Hi ha precedents per a tots els gustos. En el cas Gürtel, els àudios de converses amb membres de la trama aportats per l'exregidor del PP José Luis Peñas foren considerats vàlids. En canvi, al cas Guateque, l'Audiència Provincial de Madrid absolgué els imputats d'una presumpta xarxa de funcionaris corruptes que cobraven a canvi de concedir llicències exprés. Va anul·lar la validesa de l'enregistrament que havia donat origen al procediment judicial i va exonerar els acusats. Segons els magistrats, l'enregistrament s'havia obtingut de forma il·legal per part de la guàrdia civil, per no estar autoritzat per un jutge.

L'Audiència deia que l'enregistrament havia desplegat un efecte contaminant sobre tot l'actuat, perquè havia esdevingut una font privilegiada de coneixement que devia haver-se obtingut sense subterfugis encaminats a eludir la vigència de les garanties que són pròpies del procés penal. La fiscalia presentà un recurs davant del Tribunal Suprem. Al·legava que les dades aportades per la conversa enregistrada, que provava l'existència d'un suborn, foren assumides i ratificades per l'autor de l'enregistrament. La fiscalia recordava que l'enregistrament de la conversa per part d'un dels intervinents no vulnera el dret a la intimitat de l'altre. També al·legava que la conversa enregistrada s'havia produït abans de l'inici de la investigació policial, ja que encara no s'havia presentat denúncia. Tanmateix, el Tribunal Suprem desestimà el recurs i convalidà la sentència de l'Audiència Provincial. Imagine que les defenses d'Ábalos i Santos Cerdán intentaran que els àudios intervinguts a Koldo no siguen considerats una prova vàlida. La jurisprudència del Tribunal Suprem té dit que les paraules enregistrades d'un inculpat no es consideraran una confessió. Els àudios serveixen únicament per a ratificar les declaracions dels altres intervinents en les converses enregistrades.

 

Koldo guardà silenci durant la seua darrera compareixença davant del jutge. La UCO hauria de trobar, per tant, proves més inapel·lables. Haurà de descobrir, per exemple, tots els cooperadors necessaris. A l'adjudicació de contractes d'obra pública intervenen moltes persones: funcionaris membres de les taules de contractació, interventors, advocats de l'Estat, alts càrrecs del ministeri concernit... Un ministre no pot actuar en solitari. Cal el concurs de molta gent. D'altra banda, comet suborn tant el funcionari que accepta diners o regals a canvi de favors com l'inductor del delicte. Cal investigar les empreses que hagen pagat els favors. Però la prova definitiva és trobar el parador dels diners que haja guanyat la trama, cosa gens fàcil. En aquest sentit, la instrucció encara està verda. Cal recordar que la UCO va confondre pesos colombians amb dòlars. Valorà una finca que posseïa Ábalos a Colòmbia en 2'5 milions d'euros, quan només valia 751,23. Fins ara hi ha indicis, però proves definitives... En tot cas, els àudios i un contracte privat amb el CIF erroni ja han servit per a enviar Cerdán a presó preventiva. La justícia és cega, però no sorda.

El cas Koldo, Ábalos i Cerdán va per llarg, i les presumibles filtracions efectuades per la policia judicial, també. Alguns mitjans afirmen que la UCO està investigant el ministre Ángel Víctor Torres i la presidenta del Congrés Francina Armengol. Com he dit en un post anterior, la policia no pot filtrar els informes que elabora. Els ha de lliurar només al jutge instructor. Si finalment s'incorporen a la causa altres atestats en què apareguen Torres i Armengol, això seria la prova del nou de la pràctica de filtracions. En fi, el degoteig d'ndicis i àudios que incriminen els presumptes corruptes no donarà treva al PSOE. Bé que no siguen concloents, les coses que van apareixent proporcionen combustible per a la campanya contra Sánchez. La dreta no deixarà d'utilitzar el cas, de manera hipòcrita, per a desgastar un govern que va fer bandera de la lluita contra la corrupció. Jo crec que enarborar certes banderes amb entusiasme excessiu és perillós; ningú no sap mai què ens oferirà el destí. Tampoc no es deu ficar la mà en el foc per ningú. Els caps del PSOE haurien d'aprendre bé la lliçó. Però l'experiència demostra que mai no s'aprèn.

Les dones al cas Cerdán, Ábalos i Koldo

Simplificant, les dones que apareixen en els àudios intervinguts a Koldo es poden classificar en tres grups: càrrecs del PSOE que s'oloraven el pastís —Adriana Lastra, per exemple—; parelles i ex-parelles; proveïdores de serveis sexuals. (També cal esmentar el cas d'Isabel Pardo de Vera, presidenta d'Adif entre juny de 2018 i juliol de 2021, que pot haver col·laborat en possible tràfic d'influències.) La trama aconseguia treballs en organismes públics o empreses privades per a les ex i les amants. Pel que es veu, era habitual que cobraren el sou sense acudir al lloc de treball. La trama també pagà allotjament i gadgets de luxe a alguna d'elles. El tercer grup confirma allò que ja sabíem: hi ha homes "presumptament" d'esquerres que són puters i uns masclistes dels grossos. Koldo i Ábalos feien servir un llenguatge repugnant per a referir-se a les seues xiques de "companyia". Les proclames feministes i a favor de la igualtat que llançava Ábalos eren ben hipòcrites. «Per la boca s'escalfa el forn», diu el refrany. Damunt, planeja la sospita que aquests "cavallers" pagaven els seus vicis amb diners dels contribuents. En fi, ¡tot molt sòrdid i fastijós!

 

Vinyeta d'Idígoras

Decisió amb punts febles

El jutge Puente ha enviat Santos Cerdán a presó preventiva, comunicada i sense fiança. Aquesta mesura cautelar havia estat sol·licitada pel fiscal i les acusacions populars. La decisió de privar de llibertat una persona —una mesura duríssima— ha d'estar molt ben fonamentada. En principi resulta cridaner que no s'actués igualment amb Koldo i Ábalos. Durant la seua compareixença, Cerdán s'ha limitat a negar-ho tot. Afirma que no ha cobrat cap suborn, que el contracte privat de compra d'accions de Servinabar mai no arribà a executar-se, que no hi ha hagut finançament irregular del PSOE i que els àudios aportats per la UCO estan trets de context. (La seua defensa ha anunciat que demanarà un examen pericial.) Potser, l'última declaració de Cerdán ha tocat els nassos del jutge i el fiscal. Cerdán ha dit que és perseguit pel seu paper de negociador amb els dirigents de Junts, PNB i Bildu, per a la formació d'un govern progressista. El fiscal ha basat la seua petició de presó preventiva en uns motius cridaners. Ha titllat les explicacions de Cerdán de «pobres, esbiaixades i victimistes», sobretot les d'atribuir la imputació a motius polítics.

El fiscal afirma que hi ha una càrrega inculpatòria rellevant i indicis de la comissió de delictes amb molts anys de condemna, cosa que implica risc de fuga. També creu que Cerdán era el cap de la banda i qui portà la corrupció des de Navarra fins al Ministeri de Transports. Jo trobe alguns punts febles en l'argumentació del fiscal. ¿Explicacions pobres, esbiaixades i victimistes de l'acusat? És que aquest no està obligat a declarar en contra seua. ¿Indicis inculpatoris? Sí, però cap prova sòlida. Es desconeix el parador dels diners irregulars presumptament cobrats. La recerca encara no ha pogut establir el motiu dels delictes —¿ànsia d'enriquir-se o finançament irregular del PSOE?—, ni ha trobat rastre dels diners obtinguts per presumptes comissions. Amb aquests materials s'ha decidit la presó preventiva de Cerdán i la llibertat de Koldo i Ábalos. Qualsevol sap que Ábalos encara no ha renunciat l'acta de diputat. En canvi, Santos Cerdán ja l'ha lliurada. ¿Risc de destrucció de proves o de fuga? ¡Home! Ha disposat de molts dies per a fer una cosa i l'altra. El jutge instructor podria haver ordenat l'escorcoll de domicilis i despatxos de Cerdán, com decidí en altres casos.

Ho havien sol·licitat fa deu dies les acusacions populars. El jutge ho rebutjà. Ciertamente, el eventual riesgo de destrucción de pruebas no se conjuraría, resultando para el investigado en extremo previsible, en particular cuando ha tenido aquel, ya varios días atrás, conocimiento previo y cumplido de la existencia de la investigación. Cerdán es presentà al tribunal. No eludí l'acció de la justícia. Però ja està a Soto del Real. ¡Quanta contradicció! ¿No serà que la presó preventiva de l'investigat té altres objectius? ¿Es pretén fer passar Cerdán per l'adreçador perquè "cante"? ¿Es vol crear divisions entre ell i els altres acusats? ¿S'ha enviat un avís a les empreses que pagaven els hipotètics suborns? ¿S'ha cregut convenient posar en un mal tràngol el govern de Sánchez? Cap d'aquests objectius està contemplat a l'article 503 de la Llei d'Enjudiciament Criminal. El 502 diu que la presó provisional sólo se adoptará cuando objetivamente sea necesaria, [...] y cuando no existan otras medidas menos gravosas para el derecho a la libertad a través de las cuales puedan alcanzarse los mismos fines que con la prisión provisional.

En tot cas, la dreta i l'extrema dreta ja han aconseguit el gran titular que desitjaven. Els insults, els escarafalls, les hipèrboles, les incriminacions i les acusacions de delinqüents dirigides a líders del PSOE que no figuren en la causa, almenys de moment, van a enrarir l'ambient polític, que és allò que es pretén. Que Cerdán estiga en presó preventiva és presentat com un fet ben inusitat. Malauradament, el nombre de càrrecs polítics del PSOE i, sobretot, del PP que han entrat a la presó, sovint amb condemna ferma, és aclaparador. Sobre Cerdán encara no hi ha cap sentència. Però ja carrega amb la condemna mediàtica. Els seus mateixos ex-companys de partit han destruït la seua presumpció d'innocència. Sánchez i altres líders del PSOE han declarat que estan avergonyits i dolguts per la conducta de Cerdán. Per tant, l'han condemnat. Això planteja un dilema: ¿saben coses que no ens volen explicar o actuen així per tal d'atenuar el nerviosisme dels socis d'investidura? En fi, si la presó preventiva és producte d'una mala defensa, tocaria canviar d'advocat. Però si fiscal i jutge instructor ja tenien decidida la mesura, no hi ha res a fer.

Fira 2025

¡Meravella d'exposicions!

L'Ajuntament, a través de la seua Regidoria de Cultura, ens té ben acostumats a una magnífica programació d'exposicions d'arts plàstiques. Sense anar massa lluny, fa pocs dies es va cloure la d'Artur Heras. Les mostres solen exhibir-se en edificis històrics de la ciutat molt valuosos (Sant Feliu, Sant Domènec, la Casa de l'Ensenyança i l'Almodí). Potser es podria posar un però: poca presència femenina. La Casa de Cultura, per separat, també se suma a la programació. El saló de columnes i la primera planta exhibeixen mostres de gran interès, en què sí ha aparegut alguna dona. Recorde, per exemple, D'un temps, d'un País, de la xativina Carme Jorques, que va estar exposada d'octubre a desembre. És una artista versàtil i compromesa que fa servir tècniques i suports diversos (dibuix, collage, pintura, muntatge) i llenguatges variats (figuració, abstracció, textures). L'obra s'organitza en sèries: Paisatges de la meua història, Terra cremada i Gaza, Distòpies, País petit, Dones (homenatge a Da Vinci), Personatges de la meua història, Retrat, Records d'infància, Memòria històrica, Homenatges a Isabel-Clara Simó i Ovidi Montllor...

A hores d'ara, el saló de columnes exhibeix Diàleg entre art i territori (des de la Polaca de Xàtiva), una col·lecció d'obres —pintures i escultures— de Toni Grau Mompó, artista nascut a l'Olleria però resident a Xàtiva des de 1970. Impacten el dinamisme i la gran claredat dels seus acrílics, predominantment abstractes, amb incursions en la figuració i algunes notes futuristes i surrealistes. Toni sempre fa servir profusament els tons suaus i pastís, però també es produeixen esclats de colors intensos. A l'opuscle anunciador figura la declaració d'intencions: «Conèixer per a estimar. La costa del castell i la serra de Vernissa, contemplades a través de la mirada de l'artista resident Toni Grau, que des de la Polaca, al bell mig de la muntanya, crea les seues obres en diàleg amb un territori molt viscut i connectat amb els orígens de Xàtiva.» Encara es pot visitar l'exposició aquest cap de setmana. I, sense sortir de la Casa de Cultura, a la primera planta s'exhibeix Passejades per Xàtiva amb Estellés, exposició col·lectiva d'artistes xativins.

És una excel·lent producció de la Càtedra Antoni Miró d'Art Contemporani i del MUA (Museu Universitari d'Alacant) en estreta col·laboració amb l'Associació d'Amics de la Costera - Institut d'Estudis Comarcals. La producció compta amb el patrocini de la Generalitat i l'Ajuntament de Xàtiva. El grup Passejades per Xàtiva amb Estellés està format per Carmen Caldes, Fina Caldes, Rubén Colomer, Ernest García, Mariamaria, Miquel Mollà, Joan Ramos, Miquel Soro i Ricard Vila. La mostra plàstica, conseqüència d'uns passeigs que van rebre el nom de Rutes Literàries amb Estellés, organitzades per Amics de la Costera per a celebrar el Centenari d'Estellés, ja s'ha exhibit a dues ciutats, Alacant i Alcoi. A la portada del magnífic catàleg, dissenyada per Antoni Mirò, figura una imatge de Rubèn Colomer. Els textos introductoris estan firmats per Vicent Torregrosa i Antoni Martínez, que explica les relacions d'Estellés i la inspiració que va rebre de molts artistes antics i contemporanis: Jacomart, Ribalta, Joan de Joanes, Ribera, Renau, Alfaro, Miró, Tàpies, Sorolla, Muñoz Degrain, Benlliure, Porcar, Manolo Gil, Picasso, Boix, Heras, Armengol, Castejón...

 

La llista d'artistes participants a la col·lectiva ja permet que el futur visitant es faça una idea de la varietat de suports, tècniques i llenguatges que trobarà: l'abstracció de les germanes Caldes, la figuració amb tocs coloristes, pops i surrealistes de Rubén Colomer, l'experimentació matèrica de l'últim Ernest García, els colors voluptuosos de Mariamaria (María Teresa Gosalbes Cháfer), la barreja d'hiperrealisme i surrealisme de Miquel Mollà, les trames i collages de Miquel Soro, l'expressionisme de Ramos, els collages de Ricard Vila impresos digitalment... I per si tot açò fos poc, el pròxim dia 3 de juliol s'inaugura a l'antic convent de Sant Domènec l'exposició Mirades, d'Eduard Francés, un dels millors fotògrafs xativins, premiat nombroses vegades en salons locals, nacionals i internacionals. Totes les fotos en blanc i negre exposades, pertanyents a la modalitat street photography (fotografia de carrer) són d'unes dimensions enormes (100 x 80 cm aproximadament) i estan preses en diversos països del món. ¡Meravella d'exposicions!

(publicat a Levante-EMV, el 28/06/2025)

L'informe de la UCO

Per a molts columnistes i tertulians ja no té sentit, després de conèixer-se l'informe de la UCO sobre el cas Koldo, que el PSOE continue parlant de lawfare contra ell. Lògicament, els màxims defensors d'aquesta tesi són els portaveus de la dreta i l'extrema dreta. Tanmateix, diversos fets tornen a posar damunt la taula les sospites de guerra bruta per a derrocar el govern. Vegem com actua la UCO. D'acord amb l'ordenament jurídic vigent, la policia judicial no pot superar certes línies roges durant les seues indagacions. Només s'ha de dedicar a tasques de recerca sota ordenació i supervisió judicials i fiscals estrictes i amb subjecció també estricta a la llei, perquè la funció instructora, que està per damunt de la merament investigadora, és competència d'un jutge. ¿Són totalment professionals i neutrals els membres dels cossos de seguretat en funcions de policia judicial? Hi ha motius per a sospitar que no. Queden encara, als cossos i les forces de seguretat, abundants residus del franquisme i funcionaris que treballen dins les clavegueres de l'Estat. Es pot comprovar als noticiaris i a l'hemeroteca. ¿La UCO és una veritable policia democràtica?

Un nombre indeterminat de comandaments i agents, que no simpatitza gens amb l'esquerra, pot caure en pràctiques rebutjables. Sovint, la policia judicial es llança a qualificar jurídicament els fets, tasca que no li correspon. S'ha de limitar a descriure els indicis descoberts. Tampoc no ha de filtrar a ningú el resultat de les seues perquisicions. Només ha d'informar al jutge instructor. La policia no ha de decidir pel seu compte quins indicis són importants i quins no a l'hora de redactar l'atestat. S'han d'incloure tots. El jutge ja decidirà allò que calga rebutjar. Tampoc no s'han de redactar atestats pel procediment de tallar i enganxar. En 2020, una jutgessa ordenà a guàrdies civils que investigaren el presumpte comportament delictiu del delegat del govern a Madrid. Quan redactaven l'informe en què havien de recollir el resultat de la seua investigació, els agents seguiren el procediment de tallar i enganxar. ¿Què retallaren? ¡Boles aparegudes en periòdics! Va sortir un atestat ple d'errades i falòrnies adobades amb testimonis tergiversats. El cap dels redactors, un coronel, filtrà a la premsa l'informe que sols havia de lliurar a la jutgessa.

Però tornem al cas Koldo, Ábalos i Santos Cerdán. En 2024, Koldo quedà en llibertat amb unes mesures cautelars molt lleugeres. Dilluns passat, és repetí la història. El magistrat del Suprem Leopoldo Puente mantingué en llibertat Koldo i Ábalos, bé que el PP, que exerceix l'acusació popular, havia demanat presó preventiva per als dos. La dreta es quedà sense el titular que buscava. ¿Per què? Potser, el magistrat dóna un valor relatiu a l'informe de la policia. De fet, Leopoldo Puente ha protestat perquè la UCO "selecciona" el material que passa a l'instructor. Oiga, usted no tiene ninguna facultatd para decidir qué material me passa y cual no. Démelo todo, que soy yo quien lo tiene que valorar. Segons alguns especialistes en dret penal, l'atestat de la UCO no és suficient per a una sentència condemnatòria; falten proves. El jutge també va demanar a la policia que li lliurés aviat el contracte privat en què apareix Santos Cerdán com a propietari del 45% d'una empresa que presumptament va rebre tracte de favor. ¿Quina validesa tindrà el document? S'ignora si va acabar en una notaria i si és, per tant, una escriptura pública.

 

Vinyeta de Ferreres

 

Per altra banda, alguns dies abans que ningú no sabés res de l'informe de la UCO, Núñez Feijóo semblava conèixer-lo. Així es desprèn d'un debat al Congrés dels Diputats durant el qual el líder del PP al·ludí a l'informe mentre Elías Bendodo, assegut darrere del cap, intentava que aquest no parlés sobre això. ¿La guàrdia civil havia filtrat l'informe al PP? En fi, a més del que s'acaba de contar, s'ha sabut que un anterior cap de la UCO, el coronel Sánchez Corbí —condemnat en 1997 per tortures i indultat per Aznar— és ara el director de seguretat internacional d'Acciona, l'empresa presumptament beneficiària de la trama. I per si tot açò no fos prou, Paloma Pérez de los Cobos Almiñana, responsable de comunicació de la mateixa empresa, és filla del coronel Pérez de los Cobos, que dirigí la repressió contra Catalunya en octubre de 2017. ¿La UCO haurà demanat ja autorització al magistrat instructor per a escorcollar la seu central d'Acciona? Però tornem a l'inici. ¿Hi ha o no hi ha guerra bruta contra el govern de Sánchez? No sé, però aquest mateix dimarts, el jutge Peinado ha demanat al Suprem que impute el ministre Félix Bolaños.

Exposició dedicada a Estellés

¿Quant durarà la coalició de govern?

Sempre m'agrada reflexionar sobre els fets d'actualitat. Però no tinc cor d'opinar de manera taxativa sobre la presumpta trama de corrupció descoberta al si del PSOE. Les coses que se'n van coneixent, convertides en un escàndol majúscul, ocupen les primeres planes dels mitjans. Tanmateix, el que ja sabem podria ser només la punta d'un iceberg. En març de 2024, vaig escriure açò: «La corrupció és transversal; afecta tots els partits quan governen. [...] La corrupció és sistèmica. Per tant, tots els controls i els filtres per a impedir-la són pocs.» En aquell moment només havia esclatat l'assumpte de les mascaretes aconseguides per Koldo, l'assistent de l'exministre Ábalos. Tenim tendència a vindicar partits polítics —no importa de quin color— completament nets, formats per persones impol·lutes i seràfiques. Això és impossible; tota estructura humana és imperfecta. Els pares fundadors de la democràcia ja ho sabien. Allà on s'ajunten diners i poder sol aparèixer gent amb ànim d'aprofitar-se'n. En època de Felipe González, el PSOE tingué un munt de casos de corrupció. I falten dits per a comptar els corruptes del PP d'Aznar i Rajoy.

Que la corrupció siga inherent a la política no vol dir que tots els polítics siguen corruptes. N'hi ha honrats a tots els nivells, però sempre tenen més ressò les males que les bones notícies. Al final, el legislador hauria d'establir mecanismes legals més eficaços per a combatre la corrupció i aconseguir màxima transparència. Electoralment, ¿a qui sol perjudicar més el descobriment de casos de suborn, a l'esquerra o a la dreta? ¡A l'esquerra! L'electorat de dretes perdona més fàcilment els seus representants. Es pot comprovar al País Valencià, on polítics del PP immersos en causes judicials guanyaven eleccions sense cap problema. Només acaben penalitzats quan l'escàndol esdevé enorme. Rajoy, posem per cas, que havia obtingut majoria aclaparadora de 185 diputats en la X legislatura, baixà a 134 en juny de 2016 i a 66 en abril de 2019. És important tenir present açò per dos motius: primer, perquè apel·lar a l'«i tu més» quan el càstig està amortitzat no té sentit; segon, perquè ha d'existir necessàriament una oposició que fiscalitze l'acció del govern, bé que aquesta oposició tinga antecedents corruptes (ja ha estat castigada).

El votant d'esquerra no perdona els seus representants corruptes. Es produeixen desafecció cap a la política i abstenció en les eleccions. La dreta mediàtica ho sap. Per això amplifica els casos de corrupció que afecten el PSOE. ¿Són greus? Sí. Hom espera que els defensors de la classe treballadora no roben. Que ho facen és percebut com una traïció de classe. Però hem de prendre-nos les coses amb calma. El Tribunal Constitucional, per exemple, ha anul·lat vàries condemnes a antics càrrecs socialistes andalusos pel cas dels ERO. La realitat és que, vist el carés que va prenent, el cas Koldo deixa totalment devastats els votants de partits progressistes —jo entre ells. Ja apareixen els predicadors habituals —com l'actor Pepe Sacristán— afirmant que Sánchez ha de prendre decisions dràstiques, però van amb compte de dir quines. ¿Dimissió? ¿Qüestió de confiança? ¿Convocatòria d'eleccions anticipades? Ja se sap que és molt més fàcil predicar que repartir blat. Jo confesse que no tinc clar quina decisió s'hauria de prendre. Em falten dades. Torne al text de 2024: «¿Sánchez ja sabia en 2021 que la trama Koldo estava sent investigada?

Sánchez diu que no. Val més que siga veritat. Altrament, ¿quin sentit tenia permetre que Ábalos es presentés com nº 2 per la circumscripció de València a les últimes eleccions generals? I se'm plantegen noves preguntes. ¿Sánchez desconeixia que Santos Cerdán cobrava suborns? ¿Com s'explica que aquest li clavés un gol per l'esquadra al president? (Hom espera que un governant estiga ben informat.) ¿Apareixeran més càrrecs socialistes involucrats a la trama? ¿Hi ha hagut finançament il·legal del PSOE? ¿Són fiables l'informe de la UCO i els àudios que hem conegut aquests dies? ¡Massa interrogants! Quan falten respostes és difícil opinar sobre quines decisions s'han de prendre. En qualsevol cas, com els esdeveniments se succeeixen tant de pressa, cap la possibilitat que els daus ja hagen estat tirats mentre escric aquestes línies; l'estabilitat del govern depén de socis alguns dels quals podrien retirar el seu suport. La presumpta trama corrupta posa en un destret greu un govern d'esquerres agafat amb pinces que la dreta tracta d'enderrocar des de 2018 valent-se de tots els mitjans al seu abast (clavegueres de l'Estat, premsa i jutges afins...).

Corpus 2025

Rerefons de l'agressió israeliana

A poc a poc, els EUA i Israel, amb l'ajuda d'altres països, han anat destruint els règims que donaven suport als palestins (Sudan, Somàlia, Iraq, Líbia, Síria). En alguns casos, han eliminat físicament —o han deixat fora de circulació— els seus dirigents (Saddam Hussein, Moammar al-Gaddafi, Baixar al-Àssad i els caps de les milícies d'Hezbol·là al Líban i Hamàs a Gaza). ¿Últim enemic a batre? El règim dels aiatol·làs d'Iran. Resulta evident que l'objectiu últim d'Israel no és destruir les centrals nuclear iranianes, sinó enderrocar el règim dels aiatol·làs. Els últims dies, Netanyahu i Trump han deixat caure que podrien matar l'aiatol·là Ali Hosseini Khamenei, líder suprem de l'Iran. (Ho poden fer; ja han assassinat en aquest país científics, polítics i militars.) Sabem per experiència que la destrucció de règims polítics porta aparellada la conversió dels atacats en estats fallits. D'altra banda, les guerres d'Iraq, Líbia i Síria han provocat milions de víctimes (morts, deportats, exiliats). Els EUA i Israel menteixen. Diuen que Iran està a punt d'aconseguir ogives nuclears. ¡Totalment fals! Es repeteix l'episodi de "les armes de destrucció massiva".

El govern iranià ha afirmat sovint que no fabrica armes nuclears. L'agència Reuters es féu ressò d'un informe dels serveis d'intel·ligència estatunidencs segons el qual Iran havia paralitzat en 2003 el seu programa per a desenvolupar armes nuclears. L'OIEA (Organització Internacional d'Energia Atòmica), organisme de l'ONU, corroborà la informació. Cal recordar que Iran i sis països (EUA, Xina, Rússia, Regne Unit, França i Alemanya) van firmar en 2015 un acord que implicava l'aturada del projecte iranià d'aconseguir l'arma nuclear. L'acord fou saludat tant per Obama com per Hassan Rohaní, president d'Iran, però fou molt criticat pel primer ministre israelià Netanyahu. ¿Per què? Perquè deixava sense coartada els seus plans d'eliminar el règim iranià. Tanmateix, Trump, només accedir al seu primer mandat presidencial, decidí d'abandonar l'acord nuclear amb Iran. Tornàvem a la casella de sortida. L'opinió pública internacional, els ciutadans de peu, estan molt intoxicats per les contínues mentides sobre Iran. Més enllà de les seues habituals fanfarronades retòriques, no suposava cap perill existencial per a l'estat d'Israel.

Es pot argüir que els grups proxy d'Iran, Hezbol·là i els houthis de Iemen, sí amenacen Israel, però l'amenaça és més aparent que real; la milícia d'Hezbol·là està molt malmesa. I no s'ha de perdre de vista que les diverses milícies islamistes són la resposta a l'acció genocida israeliana contra els palestins. A més a més, des de fa anys, els atacs injustificats d'Israel a Iran han estat freqüents. A hores d'ara, EUA i Iran tornaven a negociar un acord nuclear. Trump pretenia que Iran destruís totes les centrifugadores d'urani. Iran contestava que havia de conservar-ne algunes per a fins civils. Altres països —Alemanya, per exemple— enriqueixen urani per a usos civils. ¡Tant se val! Netanyahu, necessitat de desviar l'atenció de Gaza i de conjurar els seus problemes polítics i judicials, ha decidit d'atacar Iran amb l'excusa de "les armes de destrucció massiva". Israel mai no ha admès tenir armes nuclears, però sempre s'ha negat a firmar el Tractat de No Proliferació Nuclear. Mordejái Vanunu, un ex tècnic nuclear israelià, revelà detalls del programa nuclear del seu país a la premsa britànica en 1986. Israel posseeix armes de destrucció massiva.

 

En definitiva, les negociacions d'Iran amb EUA estaven a punt de fructificar. Això no interessa a Israel, que pretén ser l'única potència nuclear regional d'Orient Mitjà, cosa que va molt bé als interessos nord-americans. ¿Què faran els EUA? Fins ara, Donald Trump i el Secretari d'Estat Marco Rubio no acabaven de posar-se d'acord. «El govern d'Israel ens ho ha comunicat, però ha actuat unilateralment (Rubio).» «Estàvem perfectament assabentats (Trump).» Menteixen. L'atac israelià durant la nit de dijous a divendres de la setmana passada no hauria estat possible sense el suport dels EUA (abastiment de combustible en vol, informació dels satèl·lits espies...). I a partir d'ara, ¿què? Netanyahu desitjaria que els EUA s'involucraren més, que declararen la guerra a Iran. Mentre escric aquestes línies, Trump no diu ni sí ni no. S'ho està pensant. S'ha empipat amb el primer ministre israelià; li ha trencat la negociació amb Iran. D'altra banda, hi ha divisió d'opinions al si del Partit Republicà: els falcons són partidaris de la guerra total sense més preàmbuls; l'ala més moderada pensa en Iraq i Afganistan i en les possibles conseqüències.

Washington ja té molts fronts oberts. Però se li'n podrien obrir altres —al Pacífic, posem per cas. La "guerra preventiva" —dir-li "agressió unilateral no provocada" sona mal— pot tenir imitadors. En qualsevol cas, com he vist durant la meua vida tantes agressions imperialistes dels EUA, una més no em causaria sorpresa. La condemna internacional hauria de ser contundent contra el règim sionista d'Israel. Recordem quina fou la resposta quan Iraq envaí Kuwait. Però la senyora Úrsula von der Leyen ha parlat amb el criminal de guerra Netanyahu —el Tribunal de la Haia ha decretat contra ell una ordre de detenció «per crims contra la humanitat i crims de guerra»— i li ha dit que Israel té dret a defendre's. La intoxicació de l'opinió pública internacional no va a cessar. ¿Von der Leyen parla en nom dels quatre-cents cinquanta milions d'habitants de la Unió Europea? Doncs, no. Almenys no en el meu nom. L'atac israelià a Iran és una violació del dret internacional i de la sobirania, la seguretat i la integritat territorial del país. I podria ser que els EUA, els únics que han llançat bombes atòmiques, ataquen Iran perquè no puga defendre's.