¿Premi a la manca d'honorabilitat?

En molts estats del centre i el nord d'Europa s'estilava que els polítics dimitiren en determinades circumstàncies per responsabilitat política. Faig servir el temps verbal en passat perquè ignore si el costum encara manté vigència; el món canvia a velocitat de vertigen. Va dimitir un ministre britànic que havia comès una infracció de trànsit i assajà de encolomar-li la pèrdua de punts a la seua dona. Dimitiren dos polítics alemanys per haver plagiat les seues tesis doctorals. Va dimitir un ministre suec de Justícia perquè s'havia fugat de la presó un condemnat perillós. En fi, les dimissions es produïen a conseqüència d'actuacions irregulars o presumptament delictives, però també per fracassos de gestió, per escàndols atribuïbles a l'àmbit de competències pròpies, per errors, per falta de vigilància dels subordinats... A casa nostra no sol dimitir ningú. Jo m'he de remuntar a l'època del ministre Antoni Asunción per a trobar una dimissió a l'europea, per la fuga de Roldán. Entre els nostres polítics, la responsabilitat, que se substancia amb la dimissió, és una rara avis. Deu ser un tret cultural. Es confon responsabilitat política amb culpa penal.

És evident que la gestió de l'emergència provocada per la dana d'octubre de 2024 fou desastrosa. La incompetència va causar 230 morts i pèrdues materials que afectaren una quantitat ingent de persones. Es poden barallar moltes explicacions sobre el perquè de la nefasta gestió: manca de responsabilitat i competència dels membres del govern valencià; por a perjudicar els interessos del sector hostaler (la darrera setmana d'octubre acabava en un pont de tres dies, per la festivitat de Tots Sants); desconfiança en els consells científics; gust per la vida ociosa i contemplativa de Mazón; actuació pusil·lànime de la consellera Pradas... Potser fou una combinació de tot plegat. En qualsevol cas, la magnitud de la tragèdia exigia la immediata assumpció de responsabilitats polítiques. Si fórem un país del nord d'Europa, Mazón hauria dimitit i tindríem altre president de la Generalitat des de fa temps. No era on havia de ser el dia mès tràgic de la història recent dels valencians. Un president com cal hauria suspès l'agenda oficial i s'hauria posat al front dels serveis d'emergència, encara que el comandament correspongués a la consellera Salomé Pradas.

Mazón no féu res del que tocava. Va estar enjogassat tot el dia. Si això no és causa suficient per a substanciar la responsabilitat política, ¿què haurà de motivar-la en el futur? ¿Què ha de passar perquè el president de torn assumisca la seua responsabilitat? Mazón ha posat el llistó molt alt. Molta gent es preguntarà quins són els motius pels quals Mazón no dimiteix. Les raons exactes només les sap ell, però podem suposar-ne algunes sense por a equivocar-nos. Primerament està la confusió entre responsabilitat política i culpa penal. De fet, que Mazón reba algun retret penal és molt problemàtic per tres motius: la responsable de gestionar una emergència de nivell 2 era la consellera de Justícia i Interior (el president no volgué elevar el nivell malgrat la gravetat dels fets); serà difícil provar davant la sala la comissió dels delictes d'homicidis i lesions imprudents que s'imputen de manera indiciària a Pradas i Emilio Argüeso, l'ex secretari autonòmic (caldrà acreditar el nexe causal entre l'actuació dels polítics i les morts); les resolucions precedents dels tribunals valencians (al cas Mónica Oltra, posem per cas) han solgut afavorir clarament el PP.

Així i tot, Mazón deu creure que la dimissió pot ser interpretada com acceptació de culpa penal. No vol perdre el fur. D'altra banda, vol assegurar-se el futur. Si completa la legislatura, tindrà, com estableix l'Estatut dels Expresidents de la Generalitat Valenciana, oficina, dos assessors i xofer al seu servei, i passarà a ser membre nat del Consell Jurídic Consultiu per un període de quinze anys. Tampoc no s'ha de descartar l'ambició d'estar dalt de tot; assegura que vol tornar a presentar-se candidat a presidir la Generalitat. ¿Mala lectura de la realitat o clarividència? Si Trump o Milei guanyen eleccions, ¿perquè no hauria de guanyar-les Mazón? La tragèdia del 29 d'octubre de 2024 ens ha descobert que els valencians tenim un president de la Generalitat gens ni mica honorable. És un mentider, un desentit a qui tant li és ali com pardali, un covard capaç de passar el mort als subordinats per salvar la pell, un tipus desmemoriat (Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria, deia Marcos Mundstock, del grup Les Luthiers) i mancat de decor (quan estigué desaparegut el dia 29, ¿feia alguna cosa que no s'atreveix a confessar?)

No té empatia amb els familiars de les víctimes mortals, que no ha volgut rebre. No ha demanat perdó («¿De què?», deu pensar). Ha llançat totes les culpes de la catàstrofe als altres. Té la corfa més dura que un cocodril; quan surt al carrer, suporta l'allau d'insults i retrets sense immutar-se. Menteix als ciutadans, als periodistes i en seu parlamentària amb una total desimboltura. ¡A fer punyetes la responsabilitat política! ¡El poder és el poder! Usted ya conoce a los valencianos. No hubieran hecho caso de la alerta, li digué a un home d'Aldaia que li recriminava la tardança a enviar el missatge d'alerta. ¡L'equivalent al se hubieran muerto igual de Díaz Ayuso! ¿Per què tolera el PP tot açò. ¡Per pur tacticisme! Fins ara, ha considerat molt arriscada una convocatòria electoral anticipada. Potser, prefereix esperar a veure què passa amb la legislatura de Sánchez. Descartada la dimissió de Mazón (perquè caldria consensuar amb Vox el nom del nou president o la nova presidenta de la Generalitat), els dirigents de Génova semblen tenir la vista posada únicament en les enquestes. Esperen que l'efecte nociu d'El Ventorro vaja diluint-se a poc a poc.

Alguns sondejos auguren que la dreta i la ultradreta tornaran a obtenir la majoria absoluta en les pròximes eleccions autonòmiques, amb una persona candidata a presidir el govern valencià que no siga Mazón. (Vox resultaria ser el grup més afavorit per l'enorme malestar ciutadà.) I mentre, ¿què fa l'oposició? Jo trobe que està desapareguda, sobretot la del PSOE. Crec que el mantra de "Mazón dimissió" ja no dóna més de si. Caldria una oposició en positiu i encoratjadora per al votant progressista i per als valencianistes. Altrament, ¡estem llestos! És possible que la nul·la prevenció de la catàstrofe i la pèssima gestió de la pitjor emergència patida pels valencians des de la riuada de 1957 no tinguen el càstig merescut a les urnes. Si malgrat superar totes les línies roges de la ignomínia i el maltracte als ciutadans, la dreta revalidés el suport electoral, caldrà passar el tant de responsabilitat als votants. Però que mai no es puga dir que l'oposició no va fer bé la seua feina. La feina opositora és cosa sobretot del PSOE i Compromís; altres formacions —com ara Sumar, IU o Podemos— estan sumides a hores d'ara en la més absoluta de les irrellevàncies.

Seguint un mateix patró

Les polítiques neoliberals provoquen dos tipus de víctimes, les genèriques i les específiques. El PP, en solitari o amb Vox quan no li queda altre remei, propugna la privatització dels serveis públics. Justifiquen aquesta privatització apel·lant a l'eficiència. Sostenen que l'empresa privada és molt eficient. Supose que volen dir que presta un millor servei a un cost menor. Es tracta, no caldria dir-ho, d'una excusa; d'alguna manera han de justificar els seus programes polítics. No està demostrat que les empreses privades presten els millors serveis socials al menor cost. La cosa té la seua lògica; una empresa cerca obtenir beneficis. Això s'aconsegueix de diferents maneres: reduint costos (plantilles, salaris, qualitat dels béns o serveis ofertats), augmentant marges... En realitat, els partits de la dreta no busquen bons serveis, sinó proporcionar oportunitats de negoci a la classe social que representen. Volen privatitzar progressivament els serveis públics i reduir l'estat al mínim imprescindible. Els serveis essencials solien ser tradicionalment públics. Avui, però, el neoliberalisme considera que molts d'aquests serveis són susceptibles de privatització.

Per definició, les coses de què no podem prescindir (l'assistència sanitària, l'ensenyament, les infraestructures i els mitjans de transport, la protecció civil, els serveis funeraris, la recollida i el tractament de residus, els abastiments, el subministrament d'energia, les pensions, els sistemes de protecció i assistència social...) sempre tenen demanda. Per tant, són una veritable bicoca per a qui pensa en el negoci; té la clientela assegurada. Per això proliferen residències geriàtriques privades, assegurances mèdiques privades, universitats i escoles privades, transport ferroviari privat... I ja s'albira un futur en què també hi haurà policies privades, exèrcits privats, presons privades... Aquesta estratègia neoliberal provoca molts problemes: llistes d'espera interminables per a les consultes i les intervencions mèdiques, obstacles insalvables per a accedir a l'habitatge social, mala qualitat de l'atenció a les persones majors... Les víctimes d'aquests problemes són genèriques. I el sistema té una gran habilitat per a banalitzar-les i assumir-les. De fet, l'enorme nombre de damnificats quotidians no sembla passar-los factura electoral als partits de la dreta.

Ara bé, la privatització d'alguns serveis (la sanitat, la prevenció i l'atenció a les emergències, les ajudes a la dependència de persones majors) provoca víctimes específiques: 7291 morts a les residències de Madrid durant la pandèmia, 230 morts valencians durant la dana d'octubre de 2024, les fallades en la prevenció del càncer de mama que poden haver afectat a moltíssimes dones andaluses i valencianes... El PP mostra zero empatia amb aquestes víctimes específiques, perquè desmunten la cobla del millor funcionament dels serveis privats. Al ciutadà tant se li'n dóna la lata de l'eficiència. Vol atenció eficaç, que és cosa distinta. Quan es veuen superats per esdeveniments que susciten una allau de víctimes extraordinàries, els governs de dretes reaccionen seguint un mateix patró: tardança a reaccionar, minimització de danys quan és possible —el PP andalús va dir al principi que les afectades pels errors en el diagnòstic de càncer de mama eren només tres o quatre—, negativa a demanar perdó —o demanar-lo massa tard—, culpabilitzar les mateixes víctimes, acusar de politització les seues associacions, endossar la culpa als adversaris polítics...

Al final, tot es redueix a la necessitat de dissimular el cor de la qüestió: suprimir inversions en serveis públics provoca el seu mal funcionament, sobretot en situacions extraordinàries que cada cop ho seran menys. La dreta practica deliberadament aquesta política; si allò públic no funciona, la gent es veurà empentada cap al sector privat. Sovint, no hi ha opció. A Xàtiva, per exemple, l'única residència d'ancians existent és privada. Però la dissimulació té els seus límits. Les víctimes específiques dels accidents que escapen a l'assiduïtat de les nombroses incidències normalitzades només es poden amagar amb boles més grans que el campanar de la Seu. A més, les mentides no tracten sols d'ocultar les deficiències dels serveis públics. També són útils per a amagar la incompetència i la manca de moralitat de polítics sense la preparació necessària per a fer front a problemes d'envergadura. Els valencians patim un govern autonòmic, sostingut pels grups parlamentaris del PP i Vox, que sembla preocupat únicament per dos assumptes: la guerra cultural i la implementació del programa neoliberal. ¿Empatia amb les víctimes d'octubre de 2024? ¡Zero!

Seguir pressionant cívicament

¿Pau en Gaza? Es podia preveure que l'acordat a Egipte només era un alto el foc ben precari. Els Acords d'Oslo foren un pla de pau signat pels dos contendents. Al llevant mediterrani, la pau és cosa d'israelians i palestins, però els segons han de tenir un suport internacional que suplisca la seua situació d'enorme inferioritat. Un full de ruta pactat per Trump i Netanyahu, en què els palestins no han tingut res a dir, no és un pla de pau. Un dels aspectes positius decidits el passat dia 13, l'alto el foc, duu camí d'esvair-se a la carrera. De fet, Israel ja l'ha incomplit; continuen les bombes diàries i les víctimes —xiquets entre elles. Es podia esperar; Israel sempre trenca les treves. A més, compta, en aquesta ocasió, amb el vistiplau de Trump. Resultava obscè escoltar el discurs del president dels EUA davant els diputats de la Knéset: «Netanyahu em trucà moltes vegades demanant-me armes de les quals jo ni havia sentit a parlar. Però te les aconseguírem, ¿veritat? I les vas usar molt bé.» El primer ministre israelià reia. Els dos mandataris han dit que la guerra continuarà si cal. «Completarem el treball», afirma l'israelià. Per tant, vol completar el genocidi.

Bona part de la dreta s'entesta a dir que hi ha guerra a Gaza. La lògica més elemental diu que no. Una guerra és, per exemple, la d'Ucraïna; s'hi enfronten dos exèrcits, l'ucraïnès i el rus (els de l'estat agredit i l'estat agressor). A la Franja de Gaza, però, només hi ha un exèrcit, el d'Israel, el dissetè del món i el més potent amb diferència de l'orient pròxim. (Recordem a més que Israel disposa d'armes nuclears.) Davant de la potència destructiva israeliana, les milícies palestines no deixen de ser formigues davant d'un elefant. D'altra banda, com més va, més clar queda que Israel utilitza Hamàs com un subterfugi. El govern israelià buscarà excuses per tal de seguir aniquilant la població civil desarmada i emparar-se de tots els territoris palestins, tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània. La matança indiscriminada de xiquets, dones i ancians persegueix aqueixos objectius. La llista d'iniquitats comeses per l'exèrcit israelià és inacabable: bombardeig i destrucció massiva de ciutats, viles, habitatges, campaments de refugiats, dispensaris, hospitals, escoles, infraestructures, seus d'organismes de l'ONU i ONG... Les imatges de Gaza són devastadores.

Els soldats disparaven —i continuen fent-ho— contra civils desarmats. Han assassinat una xifra estratosfèrica de periodistes —per a desfer-se de testimonis incòmodes del genocidi. Disparaven contra gent que esperava la distribució d'aliments i ajuda humanitària. Es dedicaven al pillatge en les zones que controlaven, es filmaven fent burla de les víctimes i difonien els vídeos per les xarxes. S'ordenaven desplaçaments forçosos i massius dels habitants de la Franja de Gaza. La relatora especial de l'ONU eleva la xifra de morts a 600.000. Deuen haver-hi mils de cadàvers sota els edificis enderrocats. La mortaldat infantil per desnutrició severa fa feredat. Manca aigua potable. Proliferen les malalties infeccioses. Els metges no disposen de mitjans per a atendre malalts i ferits. No hi ha subministraments de combustible i electricitat. El passat dia 13 s'acordà l'entrada massiva d'ajuda humanitària en Gaza, però això tampoc no es compleix. Israel permet sols una entrada mínima. Els crims de guerra són evidents. La crisi humanitària és immensa. El govern d'Israel no respecta el dret internacional humanitari. No era una guerra. Era un genocidi.

 

I com més va, més ciutadans del món ho tenen clar, encara que molts mandataris internacionals miren cap a altre costat. És possible que es reprenga el genocidi, atesos els precedents a què ens té acostumats Israel i la precarietat de l'alto el foc. Caldrà seguir pressionant cívicament. A més, la treva no renta la greu responsabilitat de Netanyahu i alguns dels seus ministres. Recordem que la Cort Penal Internacional ordenà l'arrest de Netanyahu i el ministre de Defensa per crims de guerra i contra la humanitat. En teoria, si viatgen a un estat que reconega la jurisdicció del tribunal, han de ser detinguts. Cal exigir que seguen davant els jutges. Allò que Netanyahu haja pactat amb Trump no elimina les responsabilitats per crims d'extrema gravetat. L'acció que va dur a cap la milícia de Hamás el 7 de octubre de 2023 fou un atac terrorista terrible, però un espant no pot justificar altre encara major. L'atac terrorista, que costà la vida de 1195 persones —766 civils, inclosos 36 xiquets— i la captura de 251 ostatges, no justifica de cap manera que Israel haja contestat amb un genocidi. I també s'hauria de parlar de la complicitat dels EUA.

Casa la Abuela

Enguany s'està complint el setanta-cinc aniversari de Casa la Abuela. Des d'aquestes planes i des d'altres mitjans s'ha glossat l'efemèride. L'establiment el fundaren en 1950 Manuel Reig Sanchis i Maria Pastor Ferri, els dos de la Vall d'Albaida. Els quatre fills del matrimoni havien nascut en Albaida abans de 1950. La parella va comprar un negoci del carrer de la Reina, una taverna on es venien vi a granel i productes envinagrats i en salmorra, i decidí de transformar el local en casa de menjar, bé que continuà venent vi, licors, olives... La casa era freqüentada especialment per treballadors. S'hi servien potatges, lentilles, fesols bullits o estofats, tripes, bledes... A partir de 1966 esdevingué restaurant. La revolució de la casa arribaria amb el segon fill, Manolo. (Hi havia una filla major, Mª Ángeles.) Manolo, que es casaria amb la pintora Carme Caldes, era un gran cuiner. Havia adquirit experiència a la cuina d'un iot que va navegar per tot el món. Es féu càrrec dels fogons del restaurant familiar. El nou xef combinava la tradició amb la innovació. El germà menor, Pepe, duia la gestió. La reputació del restaurant ultrapassà els límits de la ciutat.

Altre fill dels fundadors, Genaro, obrí el bar Sait i s'encarregaria després de Salones Reina, però aquests capítols mereixen ser contats en altra columna. En 2000, Manolo, malalt, es retirà. El seu nebot José Reig, fill de Pepe, prendria el relleu en la cuina fins a 2014. El xicot havia après de la iaia i l'oncle, però també havia rebut formació acadèmica. Introduí tapes, postres i plats de creació pròpia. D'altra banda, a més de la gent que hi treballa, també s'ha de parlar dels clients, fonamentals per al prestigi d'un establiment. El nombre de gents conegudes (escriptors, polítics, cantants, professors, pintors, periodistes...) que han menjat a Casa la Abuela és infinit: Raimon, Vicent Ventura, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Sanchis Guarner, Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Joan Lerma, Vicent Todolí, Artur Heras, Empar Moliner, Ximo Puig... Miquel Roca Junyent hi presentà amb Enric Morera, en 1994, la llista conjunta de CiU, PSM i Bloc al Parlament Europeu. José Luis Rodríguez Zapatero va visitar la casa el passat mes de febrer.

Casa la Abuela està lligada a la vida social, cultural i política de Xàtiva. Els Reig adquiriren les plantes del damunt del restaurant. Al principal s'han celebrat actes de tota mena (de l'Associació d'Amics de la Costera, del Rotary Club, del Fòrum d'Opinió). Pep Gimeno "Botifarra" i el grup Bicicleta Teatre han actuat a la sala del restaurant. Quant a mi, he viscut moments molt plaents a Casa la Abuela; quan la meua dona i jo ens casàrem, per exemple, hi celebràrem l'àpat de noces. Amics meus i jo hi hem acudit també múltiples vegades amb personatges il·lustres, xativins o forans. Aquestes visites a la casa dels Reig són una font inesgotable d'anècdotes. En certa ocasió —degué ser a mitjan dècada dels noranta—, uns íntims organitzàrem un sopar d'homenatge a Toni Cucarella (Lluís per a nosaltres). Celebràvem una fita literària seua. Manolo abandonà la cuina i segué amb nosaltres. Havia preparat un plat nou en honor a l'escriptor. Aquest contestà, impertèrrit, que volia dos ous caiguts, una llonganissa i creïlles fregides, com és el seu costum.

 

Tampoc no puc oblidar els cambrers i caps de sala de Casa la Abuela: Vicent Solís, Lola Carpio, l'elegant José María Esandi, Vicente Pla, Paco Barba... (En realitat, el traspassat José María hi estigué poc de temps; marxà amb Genaro al Sait i a Salones Reina.) Paco, que treballa a la casa des de 1983, és lector de les meues columnes. «¿Escrius hui, Ximo?», em preguntà un dissabte quan vaig arribar al restaurant amb uns amics. «Jo llegisc el Levante per la seua columna i la de Salvador Català», digué en veu alta i amb un somrís. Els meus acompanyants mogueren gatzara. Menjàrem una fideuà d'ànec i bolets excel·lsa. Mentre preníem cafè, Paco em féu a cau d'orella: «N'ha quedat. ¿Vols que te la fique en un tàper i te l'endús?» ¡Veges! En fi, Pepe, el fill menut dels fundadors de la casa, que podria estar jubilat fa temps, encara continua al peu del canó. Des de 2014, és el xef. A més, gestiona el negoci familiar ajudat pel seu fill Ricardo Reig Insa, és a dir, per la tercera generació dels Reig. Segons ha contestat en alguna entrevista, Pepe encara es veu amb força i ganes de seguir endavant. I jo espere visitar Casa la Abuela durant molts anys.

(publicat a Levante-EMV, el 18/10/2025)

Simetries i asimetries

Si fem comparacions entre palestins i israelians, amb voluntat d'imparcialitat, no se'ns escaparan detalls que convé tenir presents per a entendre millor l'etern conflicte al llevant mediterrani. Pel que fa a les mentalitats, les simetries són evidents. Alguns partits palestins voldrien eliminar l'Estat d'Israel. Al bàndol contrari, partits israelians somnien amb l'aniquilació del poble palestí. El suport a aquestes idees també és simètric: la immensa majoria dels israelians creu legítima l'aspiració sionista a un Gran Israel que siga llar exclusiva de jueus; per la seua banda, l'objectiu de tenir un Estat propi des del riu fins a la mar mai no ha deixat de ser la màxima aspiració de tot el poble palestí. El recurs a l'ús de la força, per tal d'aconseguir els seus objectius, és ben vist majoritàriament per uns i altres. Els israelians anomenen terroristes tots els palestins. Des del punt de vista sionista, tots els habitants de la Franja de Gaza i Cisjordània són o seran terroristes —per això són assassinats xiquets sense cap escrúpol moral. Entre els palestins està molt estesa la idea que tots els israelians —sobretot policies, soldats i colons— són veritables terroristes.

S'ha de tenir present que l'ús d'armes de foc (pistoles, fusells, metralletes) està permès en Israel. Els colons que ocupen terres palestines a Cisjordània van armats i cometen freqüents assassinats sense conseqüències penals. (A mi, des d'una òptica imparcial, tan terroristes em semblen els soldats del Tzahal com la milícia al-Qassam.) Els milicians diuen que tenen dret a defendre's del colonialisme hebreu. El govern israelià diu que duu a cap una guerra de defensa legítima contra el terrorisme de Hamàs. Els palestins anomenen presoners els israelians retinguts i els 11.000 connacionals tancats a presons de l'estat hebreu. Els israelians fan servir els termes pres per terrorisme i ostatge per a referir-se respectivament a palestins —sovint menors d'edat— i jueus retinguts. Com a conseqüència de l'alto el foc acordat al pla de pau que han negociat, s'ha procedit a un intercanvi de presoners, segons Hamàs, o a un canvi de delinqüents per ostatges, segons el govern d'Israel. En fi, ací s'acaben les simetries. A nivell material, les asimetries són enormes. Les milícies palestines són una formiga i el Tzahal (les forces armades israelianes), un elefant.

Els palestins es defensen de la dominació colonial, l'apartheid, l'ocupació de la seua pàtria i la usurpació de les seues terres. En canvi, Israel és l'estat colonitzador. Els milicians de Hamàs han comès actes terroristes i l'exèrcit israelià, crims de guerra i un genocidi. El territori de la Franja de Gaza ha estat totalment arrasat per les forces armades d'Israel. L'estat hebreu, en canvi, sols ha patit lleugeríssimes pèrdues materials per l'acció de Hamàs. La diferència entre el nombre de víctimes israelianes i palestines (morts, gent amb ferides i amputacions, persones sense llar a causa dels bombardejos...) és sideral. A la Franja de Gaza hi ha malaltia, desnutrició i manca d'ajuda. A Israel no li cal res, llevat de subministrament d'armes, que rep dels EUA i els seus aliats. Els palestins tenen escàs suport internacional; bona part dels estats, fins i tot àrabs veïns, mira cap a altre costat. En canvi, els israelians compten amb el suport de la majoria dels estats occidentals. El suport popular planetari és de signe contrari: enorme a Palestina i escàs al règim sionista israelià. L'actual pla de pau que s'ha negociat a Egipte també és totalment asimètric.

 

S'exigeix a les milícies palestines el lliurament de les seues armes. Els habitants de la Franja de Gaza hauran d'estar totalment desmilitaritzats. Però l'exèrcit israelià només es compromet a una retirada parcial (no s'ha concretat data de la definitiva) i es reserva el dret d'envair Gaza de nou si, a criteri de les autoritats de Tel Aviv, no es compleixen els termes d'allò acordat. Hamàs ha de lliurar tots els ostatges, vius o morts. El govern israelià decidirà si allibera alguns presoners. No vol lliurar, per exemple, Marwan Barghouti, popular líder de les intifades, dirigent de Fatah, laic i possible candidat unitari a succeir el cap de l'autoritat palestina Mahmud Abbas. (Alguns mitjans comparen Barghouti amb Nelson Mandela.) La reconstrucció de Gaza la pagaran estats àrabs, no l'autor de la destrucció. Israel ha deixat Gaza sense aigua, energia, habitatges, escoles, hospitals, comunicacions, infraestructures... Binyamín Netanyahu no serà jutjat per crims de guerra i contra la humanitat. Els caps de Hamàs responsables de l'atemptat de 2023 tampoc; estan morts. La vida és injusta. ¡La llei de l'embut! Els poderosos sempre se surten amb la seua.

Recordant el canonge Gonzalo Viñes

Lleó XIV va aclarint dubtes

Com més va, més clar queda que Lleó XIV no s'assembla molt al seu predecessor Francesc. «La Santa Seu no pot posicionar-se ni dir si Israel està cometent un genocidi a la Franja de Gaza», afirmà el papa en una entrevista publicada el passat dijous 18 de setembre. En altra entrevista en anglès amb la periodista estatunidenca Elise Ann Allen, inclosa al llibre León XIV: ciudadano del mundo, misionero del siglo XXI, el pontífex fa aquestes declaracions sorprenents: «El mot genocidi s'està usant cada vegada més referit a Gaza. Oficialment, la Santa Seu no creu que puga fer cap declaració al respecte en aquest moment. Hi ha una definició molt tècnica d'allò que podria ser un genocidi, però cada vegada més persones estan plantejant la qüestió, incloent dos grups de drets humans en Israel que han fet aqueixa declaració.» (¿...?) ¡Bonica manera de traure's les puces del damunt! Més o menys la mateixa resposta de Núñez Feijóo i altres caps del PP: «Mentre qui tinga la competència tècnica no es pronuncie, no podem utilitzar la paraula genocidi.» Amb Allen, ¿parla el papa de l'Església o el cap de l'Estat de la Ciutat del Vaticà?

Quant a la guerra en Ucraïna, Prevost diu: «El Vaticà no ha de ser el mediador. La Santa Seu només ha d'alçar la veu per la pau.» Les diferències amb Bergoglio són ben evidents; el papa Francesc va desenvolupar una intensa tasca diplomàtica. De fet, condemnà la guerra, reclamà d'investigar si allò que estava esdevenint-se a Gaza era un genocidi i tractà de ser mediador al conflicte entre Ucraïna i Rússia. Prevost no vol enredar-se. Crida l'atenció la seua actitud sobre el president dels EUA: «Si hi hagués temes específics en què fos possible comprometre'm amb ell, no tindria cap problema a fer-ho [...], especialment sobre qüestions de dignitat humana i de promoció de la pau al món que, com ha deixat clar de vegades, vol dur endavant. M'agradaria donar suport a Trump en aqueixos esforços.» ¿Donald Trump promou la pau al món? I una perla final. Referint-se a la sinodalitat, Prevost adverteix: «No es tracta d'intentar transformar la direcció de l'Església en una espècie de govern democràtic. En molts països del món, la democràcia no és necessàriament, a hores d'ara, una solució perfecta per a tot.» Prevost ens va aclarint dubtes.

Després estan decisions que han passat desapercebudes, com nomenar Piero Pioppo nunci en Madrid i Andorra. El prelat, conservador, té un passat controvertit; va ser secretari personal del cardenal Angelo Sodano, el polèmic i ultraconservador "número dos" del papa Joan Pau II. El nomenament del nunci havia estat decidit pel papa Francesc uns dies abans de morir. El fet que la decisió es produís quan l'argentí es trobava en estat greu fa sospitar que es tractà d'un gol en temps afegit del sector conservador de la Cúria. Segons fonts vaticanes, Pioppo no gaudia del favor del papa Francesc. La confirmació ha tardat sis mesos, però Prevost ha donat finalment el vistiplau. Una de les tasques principals del nou ambaixador papal serà la de seleccionar les ternes de candidats a nous bisbes de les diòcesis a mesura que es produïsquen jubilacions. Ens podem imaginar quina classe de candidats seleccionarà. Lleó XIV també ha nomenat l'italià Filippo Iannone nou prefecte del Dicasteri per als Bisbes i president de la Comissió Pontifícia per a Amèrica Llatina. El papa Francesc no havia volgut fer cardenal aquest arquebisbe. Mmm.

Octubre 2025

     

No a la doble vara de mesurar

¿Tenen dret a defendre's els palestins? Les possibilitats d'èxit davant la potència destructiva de l'Estat d'Israel són nul·les, però tenen dret a defendre's. Diferents resolucions de Nacions Unides han reafirmat la legitimitat de la lluita dels pobles per tal d'aconseguir el seu alliberament de la dominació colonial, l'apartheid i l'ocupació estrangera per tots els mitjans disponibles, inclòs l'ús de la força. Les resolucions fan menció explícita a pobles d'Àfrica i al poble palestí, que pot recórrer a tota classe de mitjans, inclosa la força armada, per tal d'acabar amb l'ocupació que impedeix l'exercici del seu dret a la lliure determinació. Açò duu necessàriament a preguntar-se què és una organització terrorista. La lluita armada té límits. Una acció armada palestina podrà incloure atacs contra objectius legítims, com ara les unitats o bases militars. En cap cas, però, no tenen cobertura de les resolucions de Nacions Unides el segrest de civils o la realització d'actes de terror. Els mitjans solen titllar de terrorista la milícia o el grup guerriller que combat contra el colonialisme. En canvi, s'accepta sense més que les forces armades dels estats són honorables.

Històricament, dos grups palestins han intentat la via armada. Hamàs fou en part una creació del Mossad, el servei secret israelià, que volia dinamitar l’OLP de Yasir Arafat. Israel, a fi de minar l’autoritat i el prestigi del desaparegut líder palestí, considerat per Israel terrorista i enemic de l’estat hebreu, aplicà la màxima “divideix i venceràs”. Després dels acords d'Oslo firmats per Isaac Rabin i Arafat, l'OLP deixà de ser considerada terrorista. Ara, l'acusació apunta a Hamàs. ¿Són terroristes les Brigades Izz ad-Din al-Qassam de Hamàs? Sí. Realitzen actes de terror i tenen segrestats ostages. Però l'Estat d'Israel té empresonats en pèssimes condicions uns 11.000 palestins —400 d'ells menors. I no podem oblidar que l'embrió de l'actual exèrcit d'Israel fou un grup terrorista, les milícies jueves. Durant el Mandat Britànic de Palestina, posaren explosius en mercats, vehicles de transport públic, l'hotel King David de Jerusalem i els cossos de dos soldats anglesos que prèviament havien segrestat i executat. Els colons israelians també realitzen actes terroristes. I, ¿com s'han de denominar les accions de les FDI contra civils palestins desarmats?

Evidentment, els pobles oprimits tenen dret a rebel·lar-se, però l'experiència mostra que la lluita armada no sempre aconsegueix els seus objectius. Sovint, la desesperació mena a ultrapassar els límits. La Cort Penal Internacional ordenà l'arrest de Netanyahu i el seu ministre de Defensa per crims de guerra i contra la humanitat, però també va ordenar la detenció d'un cap de Hamàs per idèntics càrrecs, des de l'acció del 7 d'octubre de 2023. Recordem que la milícia palestina matà civils (inclosos nens i dones) i prengué ostatges, alguns dels quals encara romanen en captiveri. S'ha de condemnar amb rotunditat el genocidi que duu a cap el govern israelià, però també l'evident activitat terrorista de Hamàs. La lluita armada no ha estat útil per al poble palestí. En realitat, només ha servit per a deixar Palestina en situació d'extrema debilitat davant d'Israel i els EUA, que volen convertir Gaza en una colònia a perpetuïtat, en un lloc on traure grans beneficis dels negocis immobiliaris, del turisme i de l'explotació de les reserves de gas. (Enfront de les platges de la Franja hi ha dos bosses de gas submergides a la Mediterrània, Gaza Marine 1 i 2.) Els habitants supervivents del genocidi serien la mà d'obra barata perfecta. ¡Paletes i cambrers!

L'interès econòmic també explica la tebior de molts governs —inclosos els dels estats membres de la Unió Europea— davant les enormes atrocitats comeses per les autoritats sionistes d'Israel. La pressió dels ciutadans del món, que demanen aturar el genocidi a Gaza, hauria de menar a la consecució de la pau. Ara bé, costa molt imaginar aquest horitzó pacífic si Hamàs conserva la seua hegemonia. L'organització pertany al wahhabisme, o salafisme, corrent rigorista majoritari a l'islam sunnita. Es compon d'un braç polític i un militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això. L'organització islamista guanyà les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per majoria absoluta. No sabem si ara les guanyaria. És possible que molts palestins n'estiguen tips. Fa feredat pensar en una Palestina governada per salafistes; seria una dictadura teocràtica. En tot cas, les perspectives de pau són poc falagueres. Amb extremistes instal·lats a totes les bandes, la creixent pressió ciutadana internacional hauria d'aconseguir almenys un alto el foc.

El nimfeu romà

Abel Soler és doctor en Història Medieval per la Universitat d'Alacant i en Filologia Catalana per la Universitat de València. Es dedica a la docència, la investigació i la divulgació històrica, literària i patrimonial. En desembre de 2021, presentà a la Casa de Cultura el llibre Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463), el fill secret de la reina Margarida de Prades. L'èxit acadèmic més reeixit d'Abel és el descobriment de l'autor de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa. L'obra fou escrita per Enyego d'Àvalos, gran camarlenc d'Alfons el Magnànim. Ara, a Abel li ha pegat per la intel·ligència artificial. Fent servir aquesta eina, recrea o interpreta diferents elements del patrimoni valencià (monuments, peces arqueològiques, retrats de personatges, paisatges urbans...). Publica els resultats al seu compte d'una xarxa social molt coneguda. S'hi poden trobar moltes entrades relacionades amb Xàtiva i la seua comarca: l'ermita de Santa Anna, retrats de Roderic de Borja i els seus fills Cèsar i Lucrècia, la plaça de la Trinitat, la Seu, el Palau de l'Ardiaca, la pica califal que s'exposa a l'Almodí, els castells de Xàtiva i Montesa, les sinagogues, la Torreta de Canals...

Em va cridar especialment l'atenció la recreació dedicada al nimfeu romà del segle I dC. Abel explica els seus orígens. L'Aigua Santa (aquas sacras en llatí) brolla en Aiacor. Els romans, que atribuïen la font a unes nimfes, portaren l'aigua a Saetabis i reteren culte a les deïtats amb un nimfeu monumental (de 100 x 100 peus, equivalents a 30 x 30 metres). L'ornaren amb escultures, marbres, pintures murals, mosaics i jocs d’aigua fets amb fistulae plumbae, canonades de plom. Com que les restes no aporten massa informació, Abel s'ha inspirat en el nimfeu del Santuari de Fortuna (Múrcia), molt semblant i millor conservat. Les restes del monument xativí s'excavaren el 2002 al carrer Sariers, a l’antiga entrada de la Via Augusta en la ciutat, venint de la Bètica. El descobriment de les petjades romanes tingué les seues derivacions polítiques. En aquell temps, l'Ajuntament de Xàtiva estava presidit per Alfonso Rus. El solar en què s'amagava el nimfeu era propietat de l'empresa promotora i constructora Conlogar, que volia edificar-hi un bloc de pisos. Les restes romanes van emergir durant la neteja del terreny per als treballs de fonamentació.

Com la llicència d'obres encara no estava concedida —faltava el preceptiu informe arqueològic de la Direcció General de Patrimoni Cultural—, els grups municipals estudiaren solucions per a conservar el jaciment i fer-lo visitable. El grup socialista proposava l'adquisició del solar o una permuta —cedir els mateixos metres de superfície en alguna de les noves zones urbanitzables. Així, el nimfeu, situat al costat del jardí de Sariers, podria romandre obert bé que protegit amb una coberta. L'Associació de Veïns del Raval hi estava d'acord. Però l'alcalde acabà accedint a les pretensions de l'empresa Conlogar. ¿Per què? ¡Vés a saber! Es decidí d'encaixonar el nimfeu, entre murs de formigó, en un soterrani arqueològic. Que ningú no pense que l'Ajuntament —és a dir, el contribuent— s'estalvià diners; calgué pagar a Conlogar les places d'aparcament que perdé l'edifici per respectar el nimfeu. Els tècnics municipals, arquitecte i arqueòleg, avalaren la decisió. José Manuel Despiau, arquitecte de la Direcció General, advocava per la solució oberta.

 

L'oposició pensava que l'informe dels tècnics estava fet a mesura del parer de Rus. Les protestes socialistes tingueren conseqüències. L'alcalde expulsà el regidor Rafael Llorens de la Comissió Municipal de Patrimoni, de la qual era membre. A les pàgines de L'informador, Pacus Rocus (Paco Roca) publicà la vinyeta titulada "Segle I de l'era Rus-Augusta". Hi figuraven l'emperador Rus, amb corona de llorer, i el cònsol Vicent Parra. Rus feia senyal que Llorensus (Llorens), tancat al nimfeu, fos lliurat als lleons del circ. La vinyeta encara tenia altres detalls irònics. Però bromes a part, el destí del nimfeu ha estat decebedor; roman sempre tancat i rarament es pot visitar. Podria haver-hi més restes sota el jardí o les cases annexes al bloc edificat per Conlogar. La recreació d'Abel Soler mostra una gran façana amb columnes, fornícules quadrangulars, escultures, un absis central amb font dedicada a les nimfes i un jardí. Potser, la construcció fou finançada per algun patrici local. Però pocs xativins i forans deuen conèixer el jaciment romà.

(publicat a Levante-EMV, el 04/10/2025)

Contra el genocidi a Gaza

Pla de Trump amb més forats que un formatge suís

Donald Trump s'ha tret de la mànega un pla de pau per a Palestina. ¿L'ha negociat amb algú? Sí, amb els seus pebrots. ¡Ni Nacions Unides, ni l'opinió d'una de les parts a les quals va dirigit, ni la possibilitat d'introduir-hi modificacions, ni res! Sabedor que ostenta un poder imperial planetari —relatiu, perquè li està sorgint algun contrapoder—, Trump ha dissenyat un pla amb més forats que un formatge suís. No obliga Israel a obeir les múltiples resolucions de Nacions Unides que ha incomplit i el dret internacional humanitari, ni penalitza l'acció genocida. Donald Trump diu que Netanyahu accepta el pla. ¡Lògic! Sap que Hamàs difícilment s'hi avindrà, perquè implica la seua rendició i l'absoluta desmilitarització de tota la Franja de Gaza. En canvi, Israel només es comprometria a retirar les seues forces armades fins a una línia per determinar i sense calendari precís de retirada. Si Hamàs no accepta açò, els militars israelians tindran les mans lliures per a continuar la massacre de civils desarmats —«per a completar el treball», diu el primer ministre. El govern d'Israel té molts incentius per a acceptar el pla, perquè guanya en qualsevol escenari.

De tota manera, no està gens clar que els socis de Netanyahu, una colla d'ultres, accepten el full de ruta de Trump, perquè suposa la renúncia a annexionar-se els territoris de Gaza i Cisjordània, objectiu que veuen a tocar. Precisament, evitar l'annexió i poder salvar la pell són els dos únics i teòrics incentius de Hamàs —teòrics, perquè queden a mercè dels EUA i els sionistes, que tenen una llarga experiència en incompliment d'acords. El pla contempla la constitució d'un organisme internacional denominat “Junta de Pau”, presidit pel mateix Donald Trump, que governarà Gaza fins que es cree un govern autònom de tecnòcrates palestins sense presència de Hamàs. (No es fixa la data per a la creació d'aquest govern.) Tony Blair, amic dels sionistes, formarà part de la Junta de Pau —serà una mena de virrei, un delegat de l'emperador. És difícil d'entendre que no s'haja elegit un mandatari musulmà —l'emir de Qatar, per exemple. Tot s'ha dissenyat sense conèixer l'opinió dels afectats, que s'ho troben tot ja amanit. El refrany valencià diu: «Qui pren fiat no tria.» La comunitat internacional també ha quedat completament al marge del pla de pau.

Resulta sarcàstic que l'ex primer ministre del Regne Unit, la potència que va crear el merder d'orient pròxim, jugue un paper preponderant en la hipotètica solució del drama de Gaza. Allò més positiu del full de ruta de Trump és que podria obrir, si es porta a cap, un període indefinit de cessament de la matança indiscriminada de civils palestins. També hi hauria alliberament de captius: ostatges israelians en mans de Hamàs a canvi de nombrosos palestins tancats en presons israelianes, inclosos menors d'edat. La resta del futur de Palestina (com les al·lusions vagues a un estat viable) roman en una nebulosa. Ni es concreta com es reconstruirà el territori devastat, ni es diu com serà atesa la població mentre es realitze la tasca de reconstrucció, ni es garanteix el respecte als títols de propietat de terres i habitatges... Altra incògnita és saber quines empreses es beneficiaran de la reconstrucció. Hom pot sospitar que les immobiliàries de Trump i els seus amics s'enduran el pastís. Al final, si uns i altres accepten, l'enorme matança d'innocents haurà servit perquè uns quants desaprensius s'enriquisquen. Això sí, el pla li sembla acceptable a Pedro Sánchez.

Països àrabs, moltes paraules i pocs fets

Hi hagué un temps en què jo pensava que el finançament de Hamàs per part del Mossad només havia pretès un objectiu, fer la guitza a l'OLP del desaparegut Yasir Arafat. També pensava que ni Hamàs ni Israel podien esperar una victòria o una derrota absoluta. Només aspirarien, de cara a firmar treves successives, a modificar la situació del conflicte de la millor manera possible en cada moment, és a dir, de la manera més avantatjosa per als seus interessos respectius. Estava equivocat. El finançament inicial de Hamàs tenia, des del punt de vista de la dreta israeliana, un objectiu més important, comptar amb l'excusa perfecta per a desencadenar l'aniquilació dels palestins. També em vaig equivocar en la segona apreciació; Israel té capacitat destructiva de sobres per a no deixar cap petjada de la insurgència palestina, és a dir, pot infligir una derrota absoluta a les milícies palestines. A més a més, jo calculava que els països àrabs circumdants mostrarien la seua solidaritat amb els palestins si l'estat hebreu intentava una neteja ètnica a la Franja de Gaza i Cisjordània, la qual cosa podia suposar un fre per a les intencions israelianes. ¡Cras error! Només els houthis de Iemen han reaccionat. (La milícia libanesa d'Hezbol·là està desactivada i Síria també.) Els governs dels grans països àrabs —especialment Egipte i Aràbia Saudita— semblen muts. Una barreja de por i d'interessos econòmics i estratègics els té tenallats. Fins i tot, hi ha països majoritàriament musulmans, com ara Indonèsia, que semblen donar suport a Israel. Tenim, per tant, una gran paradoxa: milions de ciutadans de països occidentals protesten contra el genocidi a Gaza mentre els mandataris de molts països musulmans semblen estar pesant figues.

No queda temps

Segons "El llibre dels jutges", de la Bíblia, Gedeó fou el cinquè jutge dels hebreus. El llibre bíblic narra que els madianites s'havien emparat d'Israel. Un àngel enviat per Jahvè va anunciar a Gedeó que seria l'alliberador del seu poble. Gedeó va exterminar els madianites amb tres-cents soldats. Els militars de Netanyahu han batejat l'operació d'atac a Ciutat de Gaza com "Carros de Gedeó II". El seu objectiu no és salvar la vida dels ostatges supervivents que capturà Hamàs el 7 d'octubre de 2023. Els fets ho demostren. S'estava preparant a Qatar la negociació d'una treva i l'intercanvi de presoners (ostatges que reté Hamàs per palestins tancats en presons d'Israel). El passat 9 de setembre, l'aviació militar israeliana bombardejà l'hotel de Doha en què s'allotjava l'equip negociador de Hamàs. ¡Més clar, l'aigua! La prioritat de Netanyahu és aplanar la Franja de Gaza. Ho ha dit al discurs pronunciat en l'Assemblea de Nacions Unides: «Anem a acabar el treball.» A més, té molta pressa, perquè sap que se li acaba el temps. La treva no li interessava gens; suposava ajornar seixanta dies la finalització del "treball", és a dir, ajornar la neteja ètnica.

L'operació "Carros de Gedeó II" s'ha avançat un mes. ¿Per què? El govern d'Israel vol buidar de palestins la Franja de Gaza, però sap que no disposa de temps il·limitat. Condemnes i sancions arribaran aviat. Les protestes ciutadanes augmenten pertot arreu. Veig ben difícil que Netanyahu aconseguisca el seu objectiu. Ja ha matat molta gent, però queden a la franja almenys un milió i mig de palestins. És difícil aclarir-se amb les xifres. Francesca Albanese, relatora especial de les Nacions Unides per als territoris palestins ocupats ha suggerit que els morts palestins poden ser 600.000. També han fugit de la franja unes 100.000 persones. Si la població abans d'octubre de 2023 era d'uns 2.200.000 habitants, quedarien 1.500.000. La idea israeliana es traslladar-los a al-Mawasi i Rafah, on fam i malalties (disenteria, polio...) ajudarien a delmar els palestins, que és allò que desitja Netanyahu. En tot cas, ja podria haver "netejat" el 40% de la població de Gaza. És clar que el govern israelià va molt de pressa i els governs suposadament democràtics, a pas de tortuga. El reconeixement de l'Estat de Palestina no haurà servit de res si s'arriba tard.

Bandera palestina a la Penya Roja de Xàtiva

Qui denuncia el genocidi no és antisemita

Molt sovint, el nom d'una cosa és producte de la convenció. Si aquesta es generalitza, la relació entre significant i significat és molt difícil de trencar. Tenim l'exemple del mot "antisemitisme". Durant el segle XIX, es generalitzà la idea de considerar semites diverses poblacions d'orient mitjà i el nord d'Àfrica entre les quals es trobaven els jueus i els àrabs. El terme tenia, per tant, connotacions racials o ètniques. Bona part de l'explicació estava basada en mites. Els semites descendirien de Sem, un dels fills de Noè. Per contraposició a l'ètnia semita estaven la camita, descendent de Cam, i l'ària. Durant el XIX, es va encunyar el concepte de raça caucàsica que englobava els semites, els camites i els aris. En definitiva, el semita era l'individu d'un d'aquests grups ètnics. Avui, la ciència nega amb rotunditat l'existència de races humanes i, per tant, d'una denominada ètnia semita —que en tot cas incloïa també, no ho oblidem, els àrabs. A hores d'ara, tots aquests termes pertanyen exclusivament al camp de la lingüística. Només es pot parlar, per tant, de llengües semítiques, com l'hebreu i l'àrab. Avui, ètnia és sinònim de col·lectiu social.

Però mentrestant, havia sorgit el mot antisemitisme referit exclusivament als jueus. Els nazis, per exemple, eren antisemites. L'antisemitisme és una forma de racisme. Els racistes consideren inferior un grup humà. Els antisemites pensen que els jueus són éssers inferiors, deshumanitzats. Aquesta actitud és doblement rebutjable; no existeixen, ja s'ha dit, races humanes i no hi ha cap població de caire infrahumà. Encara més: no existeix un poble jueu o una nació ètnica jueva. En realitat, és jueu qui professa la religió jueva, siga quin siga el traç dels seus ulls o el color de la seua pell. Amb els jueus passa com amb els cristians. Jo, posem per cas, puc ser considerat cristià en el sentit que vaig nàixer al sí d'una família de tradició cristiana i vaig ser batejat, però no sóc una persona religiosa, ni freqüente les esglésies. També existeixen jueus no practicants. Els noms i cognoms poden donar pistes sobre les arrels d'una persona, però això no és infal·lible. Jo em dic Pérez de segon cognom i hi ha jueus sefardites que també duen el cognom Pérez. (Ma mare era castellana.) A Israel, els jueus que no són religiosos reben el nom de jiloní (secular).

 

Aquesta vinyeta de Perich té molts anys, però no ha perdut vigència.

¿Continuen existint els antisemites? Potser; l'odi al jueu covat des de fa segles pot haver deixat pòsit en la mentalitat d'algunes persones. Però jo no detecte al meu voltant actituds antisemites. Per tant, manquen de lògica les acusacions d'antisemitisme que ens llancen, als qui critiquem el genocidi en Gaza, Netanyahu, Trump, el sionisme internacional, alguns partits i diversos grups d'interès que donen suport a les tesis sionistes. Estar en contra del sionisme genocida no equival a odiar els jueus; són coses distintes. Això no vol dir que l'holocaust en Gaza no puga acréixer les actituds antisemites, molt minoritàries a hores d'ara. («Tal faràs, tal trobaràs», fa la dita.) Cal recordar que jueus de tot el món, religiosos i seculars, condemnen la política de Netanyahu. A Israel, on el sionisme és transversal (impregna el partit laborista i els partits de dreta, i és abraçat per la immensa majoria de la població), també comencen a sortir nombroses veus de protesta contra el genocidi. De fet, hi ha un degoteig de joves (xics i xiques) que es neguen a fer el servei militar, obligatori. I sovintegen les manifestacions multitudinàries contra el corrupte Netanyahu.

Em resulten insuportables les imatges de mort i destrucció a Gaza. Al llarg de la vida, he conegut moltes atrocitats. El genocidi perpetrat en Gaza, transmès diàriament pels noticiaris de televisió, supera amb escreix altres episodis esdevinguts durant el primer terç del segle XXI. Figurarà a la història universal de la infàmia —junt amb els de Ruanda, Cambodja o Sebrenica, per posar tres exemples. Crida l'atenció el debat semàntic en què està embarcada la dreta hispana. ¿Matança, genocidi, crim contra la humanitat? Pel que es veu, està esperant que una autoritat internacional competent definisca jurídicament la massacre de civils desarmats. ¡Una manera com qualsevol altra de perdre temps! A mi, tant se me'n fum la definició jurídica. De tota manera, si el PP té dubtes, pot consultar el Diccionario Panhispánico del Español Jurídico. La immensa majoria de la ciutadania ho té clar. En fi, el boicot i les pressions a l'Estat d'Israel haurien de ser universals. Si es vol evitar que l'extermini dels palestins es consume, la comunitat internacional (almenys la dels estats democràtics mereixedors del qualificatiu), ha d'actuar amb celeritat o arribarà tard.

El caliquenyo

De vegades es publiquen notícies relacionades amb el caliquenyo. Ningú no sap de ciència certa com arribà a casa nostra la tradició de fabricar cigars artesanals. Segons uns, va arribar amb els soldats que havien combatut a la guerra de Cuba. Segons altres, vingué de Cali, Colòmbia. El cas és que l’activitat va arrelar en diverses zones rurals, perquè proporcionava ingressos extres als camperols. Fer els cigars corria principalment a càrrec de les dones. El costum es transmeté de generació en generació i donà origen al caliquenyo. L'elaboració, amb tabac Burley, varietat americana aclimatada a les vores de la Mediterrània, és una activitat bàsicament clandestina; els llauradors planten tabac en indrets de difícil localització, el camuflen enmig d’altres conreus o enganyen les autoritats fiscals fent creure que la collita legal ha estat més minsa de l’esperat. Per a burlar el pagament de les taxes a Hisenda, els cigars es distribueixen de contraban pels bars i establiments de pobles i ciutats. També es fan arribar encàrrecs, de manera discreta, a clients particulars de “confiança”. Xella, a la Canal de Navarrés, n'és el principal centre productor.

S’ha de tenir cura; sovint, la Guàrdia Civil rep avisos de partides de cigars que tracten de sortir d'amagatotis de les zones productores. Generalment, tothom afirma que la pàtria del caliquenyo és Alboraia, a l’Horta Nord. (En localitats com ara Almàssera i Poble Nou, o pedanies i barris de València com Borbotó, Benifaraig i el Cabanyal, també se solien fabricar els caliquenyos.) En realitat, Alboraia sols és el bressol de l'orxata de xufla; els caliquenyos valencians van nàixer a la Canal de Navarrés i la Ribera Alta (Navarrés, Xella, Bolbait, Sumacàrcer, Antella...). Pel seu caràcter humil i clandestí, el cigar artesanal era emblema de rotlles de camperols escampats pertot arreu. Però també es fumava, i es fuma, en zones urbanes —a Xàtiva posem per cas. Els caliquenyos fan bona lliga amb el cremat i formen part de fires, festivitats populars, esmorzars d’amics, partides de dominó o truc, tertúlies... El costum de fumar-los està tan arrelat que es venen legalment des de fa temps en estancs i altres establiments uns succedanis de caliquenyos.

Els veritables continuen sent clandestins, toscos i d’un sabor i un aroma inigualables segons els seus fumadors. Un amic meu, que sempre en duu als llavis, fa broma: «De Salses a Guardamar, el caliquenyo és com la llengua: un dels nostres senyals inequívocs d’identitat.» A la rodalia de València, la lenta extinció de l’horta ja ha acabat amb el conreu de tabac. En la Canal, a causa de les lleis restrictives del tabac i la persecució per part de les autoritats, el caliquenyo té els dies comptats. Però la producció continua. Sense anar massa lluny, aquesta setmana s'ha celebrat el judici contra quatre persones acusades d'elaborar i distribuir caliquenyos des de Xella de forma clandestina entre els anys 2013 i 2016 —la justícia va molt lenta. Mmm. La quantitat de diners defraudats a Hisenda puja a 800.000 euros i el valor de les labors de tabac, tant intervingudes com comercialitzades, podria superar els 2'5 milions d'euros. Guàrdia Civil, Agència Tributària i Vigilància Duanera requisaren 70.000 cigars i 1.350 quilos de tabac picat. Si a això se suma el ja comercialitzat, costa d'imaginar el nombre de caliquenyos elaborats. ¡Un negoci ben boiant!

Les xifres que s'acaben de donar són la punta de l'iceberg; deu haver-hi molts tallers clandestins no detectats per la Guàrdia Civil. Fiscalia demanava provisionalment quatre anys i mig de presó per a cadascun dels acusats. Al marge de certa flaire romàntica, l'activitat dels encausats passava de la ratlla (treball en negre, falsificació de marques conegudes, frau fiscal...). Algun càstig els ha de caure. Però com ja s'ha dit adés, al ritual del caliquenyo li queden quatre dies. ¡Molt bona notícia per a la salut! Ja no es fuma a la Murta, ni a Mestalla, ni a can Barça mentre s'observen les evolucions de Lamin, Lewandowski, Fermín o Pedri. Tampoc no s'aspira fum a les places de bous, perquè està prohibit fumar i perquè desapareixen les corregudes —a Xàtiva, per exemple. Sempre es podrà substituir el cigar per un Chupa Chups, com feia Johan Cruyff. (En certes zones de Catalunya, com ara Lleida, també es conreava tabac Burley.) ¡Ah, quins temps aquells, quan Adolfo i Felipe fumaven inclús al Congrés dels Diputats! Però no encenien caliquenyos.

(publicat a Levante-EMV, el 20/09/2025)

Documental sobre Estellés

¿Ús proporcionat de la força?

S'ha de reconèixer que la papereta del govern el diumenge era molt complicada; simpatitzava amb l'anunciada manifestació de protesta contra la presència d'un equip israelià en la Vuelta Ciclista a España, però havia de donar la impressió que protegia el normal desenvolupament de l'esdeveniment esportiu. En el seu monòleg, Alsina ho va resumir així: En Madrid, lo único que pasaba era una prueba deportiva que el gobierno se comprometió a proteger y no quiso, o no supo, hacerlo. Evidentment, el govern difícilment podia justificar una suspensió de la celebració de l'etapa. ¿Què fer? ¿Permetre alhora la celebració de la manifestació i la conclusió de la cursa ciclista? ¡Uf! ¡Quadratura del cercle! Beure i bufar no pot ser, però el govern ho intentà amb un resultat regular. No podia donar la sensació que abdicava una obligació. Per tant, organitzà un dispositiu policial extraordinari. Aquest no aconseguí, però, de contenir els manifestants. Al final, un centenar de milers de persones envaïren les vies públiques per on havien de circular els ciclistes i l'etapa s'acabà suspenent. La solidaritat i la dignitat de la ciutadania se'n va sortir.

Tanmateix, alguna cosa no quadra; Pedro Sánchez va dir que sentia admiració per les persones que s'havien manifestat contra el cruel genocidi perpetrat pel govern d'Israel, però la policia que dirigeix el ministre Grande-Marlaska utilitzà una violència desproporcionada. «Tant et vull, que et trac un ull», diu el refrany. En termes generals, la manifestació fou pacífica i transversal; hi participaren gents de tota edat i condició (inclús moltes famílies amb xiquets.) ¿Pogué haver-hi algun grup aïllat violent? És possible; a les grans aglomeracions sembla inevitable que uns pocs es passen de la ratlla. Però predominaren clarament les actituds pacífiques. Lògicament, una protesta sempre implica cert grau de coacció a l'autoritat (tall de vies públiques, retirada de tanques...), però això no es pot confondre amb violència. ¿A què va obeir, per tant, la força desmesurada desplegada per agents —quadrats com armaris— contra gent que estava darrere de les tanques, dones pacífiques de mitjana edat, homes majors colpejats contra terra? Jo creia que els policies havien de fer un ús proporcionat de la força i que no podien colpejar per damunt de la cintura.

Si es compara l'actuació policial en la manifestació de diumenge amb altres actuacions —contra manifestants d'extrema dreta, per exemple—, les diferències en l'ús de la força són tan enormes que fan sospitar. El sindicat Jusapol ha dit que Grande-Marlaska havia nugat de peus i mans els policies, és a dir, que li sembla poca la llenya que va repartir la UIP. Potser caldria recordar que Jusapol es manifestà a Madrid en març de 2021. Aquesta associació de policies i guàrdies civils va trencar el cordó policial i arribà fins a les portes del Congrés. Representants del PP, Vox i C's sortiren a saludar. ¿La UIP repartí llenya aquell dia? ¡Noo! En canvi, els policies donaren canya diumenge passat, repartiren cops a destra i a sinistra. ¿Els manifestants eren anarquistes radicals i violents que trencaven i cremaven aparadors i mobiliari urbà o agredien algú? No. Ignore si la manifestació contra el genocidi a Gaza estava comunicada, però il·legalitat i disturbi són coses distintes. No està justificada la violència exagerada contra una concentració pacífica. Les forces de seguretat han d'actuar sempre amb moderació i proporcionalitat, no com els gossos rabiosos.

 

El comportament forassenyat d'uns policies acostumats a exercir la violència depèn de dos factors: de la seua ideologia i dels caps que comanden les unitats. Segons dades del CIS i anàlisis de resultats electorals, la majoria dels antiavalots és  d'ultradreta. Si els policies hagueren vist una munió de banderes espanyoles, potser la seua actuació hagués estat la mar de moderada. Però en veure tanta bandera palestina, els degué pujar la testosterona. Els comandaments han de ser molt ponderats. Un cap d'unitat amb seny frena els excessos. Però si falta seny... Ni l'obediència deguda ni el patriotisme de cada qual eximeixen la policia d'actuar amb proporcionalitat. No, l'actitud de la UIP diumenge no és aquella que cal esperar d'una policia democràtica. Va donar canya injustificada en molts casos. Va repartir llenya sense cap mirament. (Tampoc no ens pot estranyar; per al secretari general del PP de Madrid, els manifestants eren gentussa.) Pel que es veu, després de quasi cinquanta anys de democràcia, encara no tenim una policia democràtica i professional. En fi, ¿no era possible suscitar l'admiració del govern sense ser estovat per la UIP?

L'assassinat de Charlie Kirk

S'ha produït als EUA l'enèsim assassinat per arma de foc. En aquesta ocasió, la víctima ha estat un personatge famós, Charlie Kirk, pes pesant del moviment MAGA que dóna suport a Donald Trump. En realitat, Charlie Kirk no era un activista, com s'entesta a repetir molta gent de dreta. Era un agitador professional d'extrema dreta, que és cosa distinta. Tampoc no era un polemista. Diferents portaveus polítics i mediàtics de la dreta afirmen que Kirk organitzava debats. En tot cas, i a jutjar per alguns pocs fragments enregistrats en vídeo que han circulat per les xarxes, els seus debats eren ben "peculiars". Tothom sap que els oponents d'una bona controvèrsia han de defendre les seues posicions, o han de rebatre les de l'adversari, mitjançant raonaments. Quan jo encara estava en actiu i preparava alumnes de batxillerat per a la prova d'accés a la universitat, analitzàvem una gran diversitat de tipologies textuals i discursives. Dedicàvem molt de temps al discurs argumentatiu. El llibre de text dels alumnes mostrava un extens catàleg d'arguments i, atenció, de fal·làcies, és a dir, formulacions amb aparença d'arguments que en realitat no ho són.

Algunes fal·làcies són clàssiques: ad verecundiam (d'autoritat), ad hominem, de l'home de palla, del pendent relliscós, circular, naturalista, ad populum (demagògia)... Amb exemples s'entendrà millor. Si un oponent defensava el matrimoni entre persones del mateix sexe, Kirk tallava: «Està prohibit per la Bíblia.» (I a veure qui és el valent que retruca, en un ambient molt extremista, republicà i cristià, que la Bíblia no és cap autoritat en un assumpte de dret civil.) Altre exemple. Segons Kirk, ser gai o trans és antinatural (fal·làcia naturalista). I així tot. Ens podem imaginar, per tant, com eren els debats que organitzava Kirk. D'altra banda, tots els qui enalteixen la seua figura afirmen que defenia pacíficament idees perfectament honorables. ¡Ni una cosa, ni l'altra! Si acceptem aqueixa afirmació, entrem al terreny de joc que més convé a la dreta —a l'extrema sobretot. No, totes les idees no són honorables. Charlie Kirk era un racista, trànsfob, homòfob i misogin recalcitrant que embolcallava la seua intolerància amb versicles de la Bíblia, perquè no trobava altra manera millor per a argumentar que les seues idees eren les moralment correctes.

Quant a la defensa pacífica de les seues opinions, cal dir que es dedicava a elaborar llistes negres de professors progressistes que publicava, animant els alumnes dels assenyalats a assetjar-los en les aules i des de les xarxes socials. Una de les seues víctimes va ser una professora afroamericana, Stacey Patton, que patí tota classe d'insults i amenaces. La universitat arribà a témer per la seua vida. Kirk fou un feixista que promovia l'odi, la violència i la discriminació. També era defensor acèrrim de les armes de foc. Però els trumpistes el volen convertir en màrtir de la llibertat. Els ultres, nord-americans i de tot el món, volen fer creure que l'esquerra és responsable de la mort de Kirk. Per a Donald Trump, el Partit Demòcrata, que no arriba ni a socialdemòcrata, és un grup de comunistes perillosos. En realitat, l'agitador mort ha estat víctima de les mateixes idees violentes que ell propugnava i amb les quals guanyava molts diners. I es va coneixent que el seu assassí és potser encara més extremista que el mateix Kirk. Ara bé, malgrat el que acabe de dir, no m'alegre del seu assassinat, ni intente minimitzar un acte de violència perquè afecta un ultra.

Segons Núñez Feijóo, algunes persones minimitzen l'assassinat de Charlie Kirk per la ideologia que professava. Encara que no dóna noms concrets, deu referir-se a gent d'esquerra. No, des de l'esquerra democràtica no es promou la violència contra ningú. Kirk era un ultra, però això no justifica el seu assassinat. No podem distingir la violència per colors. Tota és rebutjable. Però la dreta hauria de prendre model. Quan algun eixelebrat dispara a una diana en què s'ha enganxat la foto del president del govern o quan esquadristes ultres organitzen caceres contra immigrants magrebins no se senten condemnes sense pal·liatius per part del PP. Que la dreta reaccionària manipule un fet tràgic en benefici propi denota baixesa moral. Els aficionats a les "caceres" no estan per a donar lliçons a ningú. En definitiva, Charlie Kirk no és un nou Martin Luther King, com ha tingut la gosadia de dir un seguidor afroamericà de Trump (¡...!), ni José Antonio Primo de Rivera era un apòstol de la no violència. Però els assassinats polítics, tots —sense distinció de colors— s'han de condemnar. I convindria no establir analogies entre els EUA i casa nostra. Ja tenim el pati prou marejat.

¿Complot de jutges i fiscals?

Ja és recurrent sentir a dir que l'existència de guerra bruta judicial contra Pedro Sánchez i el seu govern queda desmentida per l'actualitat. Tan aviat com es va conèixer l'informe de la UCO que incriminava José Luis Ávalos i Santos Cerdán en un cas de presumpta corrupció (organització criminal dedicada al blanqueig de capitals, al suborn, als delictes contra la hisenda pública i al tràfic d'influències), la dreta i els seus mitjans afins van sortir en tromba a dir que el PSOE ja no podia escudar-se en el lawfare. En canvi, jo trobe indicis d'assetjament judicial, perquè, com ja vaig escriure en un text anterior, existeixen punts febles en alguns aspectes de la instrucció del cas (inclosa la presó preventiva dictada contra Cerdán). ¿Més arguments per a negar el lawfare? La petició, per part de fiscalia, de tres anys i nou mesos de presó per a González Amador, parella de Díaz Ayuso, i la investigació a Cristóbal Montoro i el seu despatx Equipo Económico per presumpta corrupció. «¿Veus com els jutges també persegueixen delictes que afecten el PP?», diuen els portaveus de la dreta política i mediàtica. Gent poc avisada pot pensar que tenen raó.

Les coses no són tan simples. La guerra judicial és com els escacs; de vegades, convé sacrificar un alfil o una torre per a salvar la reina. Però deixant a banda les analogies, els jutges no poden fer res pels corruptes quan el lladronici és exagerat. Els corruptes peperos passen a la categoria de xoriços quan se'ls va la mà a l'hora de prendre "gratificacions", o quan posen el seu partit en una situació molt compromesa. Bárcenas, Jaume Matas, Ignacio González o Zaplana se'n van passar. Però l'intent d'instrumentalitzar la justícia queda patent en una conversa famosa entre els dos últims: Vamos a ver, Eduardo. Tenemos el Gobierno, el ministerio de Justicia, no sé qué y tal. Y escucha: tenemos a un juez [Eloy Velasco] que está provisional. Tú lo asciendes. Yo le digo: "A ver, venga usted pacá. ¿Cuál es la plaza que le toca? ¿Onteniente? A tomar por el culo a Onteniente y aquí que venga el titular [García-Castellón], que ya me las apañaré con el titular, coño". Arriben a parlar fins i tot d'aconseguir que Manuel Moix siga nomenat cap de la fiscalia anticorrupció. Sería cojonudo, li va dir González a Zaplana. Tenia dots endevinatoris.

 

Dibuix de Luiso García

 
Però acotem el sentit i l'abast del mot anglès lawfare, contracció de law (llei) i warfare (guerra). En realitat és un complot per a enderrocar un govern sense fer ús de l'exèrcit. També ha rebut la denominació de cop tou. Els promotors intenten accedir il·lícitament al poder de connivència amb els jutges. Xarxes socials i mitjans de comunicació controlats pels impulsors del lawfare també són útils per a desprestigiar adversaris polítics i precipitar la caiguda del govern posat a la diana. La caracterització pot semblar massa extrema si la referim a la situació espanyola, però arreplega els elements essencials de la guerra bruta judicial. Ara bé, convé fer almenys tres precisions. Dir que tota la judicatura està involucrada en l'assetjament és inexacte. Això seria tant com dir que el cent per cent de jutges i fiscals prevarica. Hi ha togats honestos. Tanmateix, l'objectiu del lawfare és factible si participa al complot una part important del poder judicial que incloga els membres dels òrgans superiors de la judicatura, com al cas espanyol. La segona precisió fa referència a l'aparició d'episodis que semblen contradir la realitat del lawfare.

En tota guerra hi ha maniobres de distracció. Durant la Segona Guerra Mundial, es féu creure als alemanys que el desembarcament aliat anava a produir-se en Calais, no en Normandia. Estic quasi convençut que González Amador no entrarà en presó. I el cas Montoro pot quedar en no res si les defenses aconsegueixen que s'anul·le tot l'actuat al·legant indefensió dels seus clients i irregularitats en la instrucció del sumari, que s'ha mantingut secret set anys. Intenten repetir un "Naseiro". Encara més: l'actuació del cap de la fiscalia anticorrupció durant la instrucció, negant diligències essencials a la fiscal que duu el cas, adoben la tesi del lawfare. I la tercera precisió ens remet als conflictes bèl·lics. Tant important és atacar les posicions enemigues com defendre les pròpies. Jutges i fiscals que assetgen presumptament el govern han protagonitzat una extensa llista de favors al PP: desestimació de denúncies, denegació de diligències, arxiu de causes, inaccions conduents a la prescripció... Recordem l'actuació del jutge Hurtado durant la declaració com a testimoni de Rajoy a l'Audiència Nacional pel cas Gürtel. ¡I el jutge García-Castellón!

La conclusió és clara. Si pensem en el lawfare com un tot homogeni i monolític, la cosa no ens quadra. Però si tenim presents les precisions amunt esmentades (existència de jutges imparcials, bé que siguen pocs, les maniobres de distracció i la defensa de gent afí quan té problemes), ens fem una idea exacta de la guerra judicial. Començà en 2010, amb la sentència de l'Estatut de Catalunya, i culminà amb la sentència del procés. (La decisió del TS de no aplicar íntegrament l'amnistia a diversos líders independentistes seria una continuació del lawfare.) Hi hagué una campanya semblant contra Podemos, amb la complicitat del govern de Rajoy —que posà en marxa l'anomenada "policia patriòtica"— i dels mitjans de comunicacions afins, però naufragà als tribunals, que han arxivat més de vint causes contra els morats. (En tot cas, ha tingut èxit; ha ensorrat la representació del grup polític.) També hi ha assetjament judicial contra Mónica Oltra, és evident. Al final, el lawfare, que requereix les complicitats del deep state, els mitjans i els operadors judicials, vol protegir la raó d'estat tal com l'entén el conservadorisme reaccionari.

Amb la denominació que hom vulga (persecució judicial de l'adversari, instrumentalització de la justícia o judicialització de la política), el lawfare manté plena vigència. Com que una part de la judicatura ja té ben lubricat l'engranatge, ara toca atacar Sánchez i el seu govern. I en la guerra val tot. Per tal d'aconseguir esgotar psicològicament Pedro Sánchez, són atacats la seua família i el seu entorn polític més pròxim. Les causes obertes contra la seua dona, el seu germà i el fiscal general de l'Estat són escaramusses del mateix complot. L'allau d'escomeses personals contra el president persegueix que llance la tovallola. Es tracta, ja es veu, de l'objectiu típic de qualsevol cop tou, enderrocar el govern. Els jutges que hi participen creuen obrar rectament, perquè defensen la raó d'estat, la unitat d'Espanya. ¡Lawfare de manual! L'intent secessionista català de 2017 ha esdevingut l'excusa perfecta. De fet, l'acusació més habitual a Sánchez és la d'haver pactat amb separatistes que volen trencar Espanya. Alguns polítics i tertulians de la dreta diran que el fiscal general de l'Estat i l'esposa i el germà de Sánchez podrien ser declarats innocents.

Sí, però la persecució judicial a Álvaro García Ortiz, impulsada pel director del gabinet de Díaz Ayuso, cercava que el fiscal general dimitís. Si la dimissió s'hagués produït, el PP ja hauria obtingut una victòria parcial. Esperem que s'estenga el seny entre els membres de la Sala Segona del Suprem i que vegen que l'assumpte ja ha arribat massa lluny. Miguel Ángel Rodríguez vol que el fiscal vaja p'alante com a venjança pel cas González Amador. Quant a la dona i el germà de Sánchez, l'objectiu és el mateix: que el president llance la tovallola. En definitiva, allò que pretén la dreta i el deep state és un canvi de govern per procediments antidemocràtics. Si els sortís bé la jugada, la podrien repetir en el futur, si és que existís futur democràtic amb governs escorats cap a l'il·liberalisme. ¿Ha desaparegut el lawfare? ¡No! La majoria de jutges és de dreta i d'extrema dreta. Ara no es donen les circumstàncies adients, però cal una reforma radical de la judicatura, hereva del franquisme en molts aspectes. En aquests instants, equiparar justícia amb jutges no acaba de quadrar. I sense justícia imparcial no hi ha democràcia, sinó tirania judicial.