¡Bon any 2026!

La bona i la mala fe

El principi de la bona fe és un pilar fonamental del dret. Exigeix que les persones actuen amb honestedat, lleialtat, sinceritat i rectitud en les seues relacions i actuacions legals, ara exercint drets,  ara complint obligacions. D'acord amb el principi de bona fe, estan prohibits l'engany, el frau i l'abús de dret. La bona fe fomenta la confiança mútua i l'equitat, imprescindibles per al bon funcionament del sistema jurídic. L'honradesa i la sinceritat consisteixen a declarar els fets veraçment i sense omissions malicioses. La lleialtat implica complir els pactes i no aprofitar-se de la vulnerabilitat aliena. Hi ha confiança en la relació jurídica quan cada part espera que l'altra actue de bona fe, és a dir, una i altra creuen que ambdues actuaran amb la mateixa rectitud. El principi de la bona fe també obliga l'Estat. Els ciutadans han de confiar que l'Estat complirà les seues pròpies normes, farà prevaler el bé públic sobre el privat i tractarà totes les persones respectuosament. La bona fe és, en definitiva, l'estàndard de conducta ètica que deu presidir l'exercici dels drets subjectius i tots els procediments i les pràctiques tant administratives com processals.

Per tant, el principi té aplicacions en diferents àmbits del dret (civil, processal, tributari...). Té efectes, posem per cas, en els terminis de prescripció adquisitiva, més curts per als posseïdors de bona fe i més llargs per als de mala fe. En el dret processal, la bona fe exigeix que les parts actuen amb probitat, amb convenciment sincer de tenir raó. (Hi ha mala fe quan s'actua de manera dilatòria, per tal d'allargar el procés.) La bona fe és el contrari de l'abús del dret. L'article 7 del Codi Civil ho deixa clar: 1. Los derechos deberán ejercitarse conforme a las exigencias de la buena fe. 2. La Ley no ampara el abuso del derecho o el ejercicio antisocial del mismo. Todo acto u omisión que por la intención de su autor, por su objeto o por las circunstancias en que se realice sobrepase manifiestamente los límites normales del ejercicio de un derecho, con daño para tercero, dará lugar a la correspondiente indemnización y a la adopción de las medidas judiciales o administrativas que impidan la persistencia en el abuso. En les assegurances, l'assegurat que firma una pòlissa ha d'informar veraçment dels riscos i dels sinistres que es puguen produir.

També l'article 11 de la Llei Orgànica del Poder Judicial apel·la a la bona fe: 1. En todo tipo de procedimiento se respetarán las reglas de la buena fe. No surtirán efecto las pruebas obtenidas, directa o indirectamente, violentando los derechos o libertades fundamentales. 2. Los jueces y juezas, así como los Tribunales rechazarán fundadamente las peticiones, incidentes y excepciones que se formulen con manifiesto abuso de derecho o entrañen fraude de ley o procesal. En essència, la bona fe pretén que les relacions jurídiques es desenvolupen amb ètica i transparència, assegurant un funcionament just de la societat i el dret. L'aplicació del principi és, però, molt difícil. La mala fe és el nostre pa de cada dia. Les tàctiques dilatòries als judicis són ben freqüents. Inclús alguns jutges i magistrats actuen de mala fe. Si la lleialtat i la probitat no estan totalment garantides a l'àmbit judicial, ¿que podem dir de l'àmbit polític? Que la bona fe hi sol brillar per la seua absència. És evident que ètica, dret i política són àmbits distints. Però hom esperaria que la probitat també regís en política. Tanmateix, la realitat mostra tot el contrari.

La cara oposada de la bona fe és la falsia. Bé que s'utilitze com instrument polític —això no és cap novetat—, la mentida no és legítima. A l'hora de mentir, hi ha graus. Ja he explicat en altra ocasió que no és la mateixa cosa l'incompliment d'una promesa que la bola premeditada. La dreta menteix amb desimboltura. Escampa les boles sense cap problema. Però l'esquerra no menteix de manera grollera. Un personatge que està resultant ser el campió de la mala fe és Núñez Feijóo. Mentia quan deia que no coneixia un narcotraficant. Utilitzà l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant un debat electoral amb Pedro Sánchez. Intentà repetir la jugada amb la periodista Silvia Intxaurrondo, però li sortí mal. I per no fer-ho molt llarg, Núñez Feijóo mentí el 31 d'octubre de 2024 en dir que Mazón l'havia informat en temps real des del dia 28 sobre l'emergència de la dana. Ara sabem que la primera comunicació la van tenir passades les 20.00 hores del dia 29. Mentí i obligà Mazón a mentir. Aquest li digué a Núñez Feijóo que havia estat en contacte amb el govern central i la delegada del govern, i que estava rebent tota l'ajuda que calia.

El mateix dia 31, Mazón li havia dit a Sánchez: Quiero agradecer la presencia del presidente. Querido presidente, gracias por venir tan pronto y por el contacto desde el principio, contigo a través de WhatsApp y con la vicepresidenta, y con el comité donde estaban los ministros de Defensa e Interior. Y desde el primer momento estaba aquí la delegada del gobierno. Gracias por tu cercanía y tu presencia tan rápida y adecuada. Després arribà Núñez Feijóo i va obligar Mazón a canviar la versió. Este marrón no se lo va a comer el partido. Se lo tiene que comer Pedro Sánchez, degué ordenar el cap estatal del PP. La resta ja és història. ¿I les víctimes? Està clar que els importen un rave als dirigents peperos. Mentides i més mentides. ¡I molta mala fe! L'home vingut de Galícia amb imatge de serietat i rectitud ha resultat ser un mentider habitual i maldestre. (Cal tenir traça perquè no t'atrapen en la mentida.) Un amic gallec diu: Porque no lo conocíais. En fi, el sac de mentides aspira a presidir el govern d'Espanya. Tot podria ser; a la dreta se li perdona tot, també la mentida. ¿S'atrevirà el falsari a mentir davant la magistrada de Catarroja?

Els amics ens feliciten

Costums que van canviant

La setmana vinent acabarà l'any amb dotze campanades i començarà un de nou. Gràcies al gran folklorista i etòleg Joan Amades, sabem que la commemoració popular de la diada de Cap d’any o Ninou (nom derivat del llatí annum novum) té orígens druídics i romans. Pel que es veu, Ròmul regalà a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia desitjant-li sort per a l’any que naixia. El poble romà va conservar el costum de l’ofrena durant segles; els amics i els parents rebien en aquesta diada el branquilló de Strenia. L’arbust sagrat dels romans fou substituït pel bolet de les cerimònies druídiques, vegetal sagrat que els sacerdots tallaven al bosc amb un falçó d’or i que consideraven protector contra els esperits malèfics. Aitals pràctiques continuen ben presents al costum de col·locar a la llar, durant les festes nadalenques, grèvol o branquetes de pi. No sempre, però, s’ha celebrat Ninou l’u de gener; els romans el celebraven per març, al començ de la primavera. El costum de fer regals la diada de Cap d’any és també molt antic.

Els pobles pagans posaven una taula ben parada a la porta de casa perquè els vianants menjaren de franc; aquells pobles recordaven els sacrificis oferts als genis en temps més remots. Bé que l’àpat extraordinari de Cap d’any podria ser una reminiscència de les taules parades, el pas del temps féu evolucionar la pràctica fins als regals i les estrenes actuals. En els segles XIII i XIV, s’estengué el costum de fer estrenes als familiars i als amics. L’hàbit esdevingué tan abusiu que es dictaren disposicions reguladores i prohibicions. Fins i tot s’arribà a condemnar els infractors a presó o penyora. Fou manat que ningú no gosés donar, per festes de Nadal, Ninou i Reis —des d’un mes abans fins a un mes després—, ni diners ni nous ni ametlles a cap mena de persona, gran o petita, fadrina o casada (s’exceptuaven de la prohibició les estrenes als infants o a la esposa dins de casa). Els infractors havien de pagar una multa considerable o —si els mancaven els diners— anar a presó. Cal imaginar que en aquesta prohibició de les estrenes s’amagaven la persecució de les donacions dissimulades i la pèrdua d’exaccions per a les arques reials.

L’Església, contrariada per l’origen pagà de l’ús, també combaté les estrenes. La diada de Cap d’any encara servava elements pagans; se celebrava el dia de l’Encarnació, és a dir, el 25 de març, tot just iniciada la primavera. En 1350, Pere el Cerimoniós, per tal d’honorar la Nativitat de Crist, ordenà que els seus dominis celebraren Ninou el dia de Nadal. Per tant, des de llavors fins al regnat de Felip II, al reialme d’Aragó, Nadal i Cap d’any van coincidir en un sol dia. Un paràgraf de la Pragmàtica dictada pel rei Pere a Perpinyà, el 16 de desembre de 1350, demostra la pervivència de costums pagans en època medieval: «E per ço que pus sovint la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia aguda e encara foragitats idus, nones e chalendas». La presència de l’arbre de Nadal també té arrels a la nostra tradició, malgrat la creença que es tracta d'un costum arribat del nord d'Europa. Fou costum estès en molts pobles celebrar consell després dels sants oficis de Ninou. El rector l’anunciava des de l’altar en acabar la missa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri de l’església. S’hi deliberava sobre afers comunals. Després es feia un ball d’origen cerimonial.

En casos extraordinaris, que afectaven vàries poblacions o tota la comarca, es feia junta d’arbre, consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. Pels volts de 1870, es va establir el costum d’enviar targes de visita felicitant els parents, amics i coneguts (al principi, hom combaté aquest costum d’origen francès). En la diada de Cap d'any era obligat que els néts anaren a visitar els avis, per a rebre llur felicitació. Hom anava a veure també els amics més íntims. La diada de Cap d’any era l’escollida per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refredades. Els servents, dependents i gent humil visitaven llurs ascendents per tal de desitjar-los un any pròsper i feliç. De les persones felicitades, n’hi havia que donaven estrenes als seus subordinats. Però molts d’aquests costums van canviar inexorablement, a causa de la modernitat. Ara, l'arbre que es planta a la plaça del Mercat de Xàtiva és artificial i ple de leds. I es balla al ritme de cançons de Taylor Swift o Rosalía. En fi, bon any a lectors i lectores.

(publicat a Levante-EMV, el 27/12/2025)

Bon Nadal 2025

La salut universal trontolla

Els cinquanta anys de la mort de Franco s'han endut totes les primeres planes dels mitjans de comunicació, però altre aniversari ha passat quasi desapercebut. Enguany ha fet vint-i-cinc anys de l'assassinat d'Ernest Lluch. El mataren el 21 de novembre de 2000 al garatge del seu domicili barcelonès. El crim fou reivindicat pel denominat Comando Barcelona d'ETA, format per tres membres. Els nostàlgics del franquisme exalcen l'"obra" del dictador. Diuen, per exemple, que Franco va crear el sistema universal de salut. ¡No! Sent ministre del primer govern socialista, Ernest Lluch va posar les bases legals per a la universalització de l'atenció sanitària amb la Llei General de Sanitat de 1986. El principi de salut universal garanteix que totes les persones han de tenir accés als serveis sanitaris de prevenció, tractament de malalties i rehabilitació sense patir discriminacions per motius econòmics o socials. Lluch aspirava a uns serveis sanitaris públics de qualitat per a tothom. Diferents organismes internacionals, com ara l'OMS, vindiquen que el de la salut ha de ser un dret humà fonamental i un dels objectius de desenvolupament sostenible.

En altres ocasions ja he parlat de les vinculacions de Lluch amb Xàtiva. Durant la Transició, va visitar la nostra ciutat almenys dues vegades. En 1976, participà en unes xerrades celebrades al Comerç per a commemorar la mort de Jaume I. Vaig compartir estrada amb ell. També participà en una taula redona sobre l'autonomia. En octubre de 1984, sent ministre de Sanitat i Consum, Ernest vingué a inaugurar l'hospital Lluís Alcanyís, com recorda una placa situada a l'entrada. Han passat quaranta anys i la instal·lació hospitalària ha envellit per manca de manteniment i d'inversions importants. Ernest no viu per a veure la deriva presa per la sanitat pública que ell impulsà. Les autonomies governades pel PP aposten per externalitzar i concertar els serveis públics de salut amb empreses privades. Però l'estratègia neoliberal provoca unes llistes d'espera interminables per a consultes i intervencions mèdiques, i víctimes específiques (7291 morts en residències de Madrid durant la pandèmia, fallades en la prevenció del càncer de mama...).

Es retallen inversions en serveis públics per tal que no funcionen i la gent es veja empentada cap al sector privat. Però les suposicions sobre pràctiques rebutjables realitzades per empreses s'han vist confirmades per l'escàndol de l'hospital de Torrejón. Algú pensarà que certes coses només passen a terres llunyanes, però també sovintegen a casa. El conseller de Sanitat admeté un retard d'entre dos i tres anys en la realització de mamografies a 150.000 dones. Amigues i familiars meues, molt pròximes, han estat afectades; se'ls havia d'haver realitzat la mamografia en 2024 i van rebre l'avís enguany. Al centre d'atenció primària d'Ausiàs March, les esperes per a cites telefòniques o presencials són llarguíssimes. Els metges de família deuen tenir ordres de derivar el mínim de pacients als especialistes. (Algunes persones perden la paciència i acaben acudint a consultes privades.) L'ambulatori pateix manca crònica de pediatres. Per tant, cal habilitar metges de família. Al Lluís Alcanyís i l'hospital d'Ontinyent també hi ha múltiples dificultats.

Aquestes planes informaren l'octubre passat del dèficit, a tota l'àrea Xàtiva-Ontinyent, de tècnics per al diagnòstic amb imatge. I escassegen especialistes. De moment, el problema és apressant a Ontinyent, però la conselleria ha reconegut que acabarà declarant tot el departament àrea de difícil cobertura. La falta de plantilla té una possible explicació. Molts metges que viuen fora de les nostres comarques aspiren a treballar al Cap i Casal. Abans de demanar destinació al nostre departament, estudien les comunicacions. Xàtiva està ben connectada amb València per tren i autovia, cosa que permet l'anada i la tornada en un dia entre casa i el treball. La connexió amb Ontinyent és més limitada. La probabilitat que el futur hospital de referència a la Vall d'Albaida tinga prou dificultats per a cobrir les places, de medicina i d'infermeria, és molt alta. Per tant, calen incentius. I s'hauria d'ampliar el Lluís Alcanyís. La saturació provocada per la grip és una nova advertència. Aturar el declivi dels serveis públics concerneix tota la ciutadania. Al cap i a la fi, la privatització es produeix perquè compta amb l'aval d'un nombre significatiu de votants.

(publicat a Levante-EMV, el 13/12/2025)

Zzzzzz

 

Vinyeta de Julio Rey

Fa cinquanta anys

El proppassat dia 20 va fer cinquanta anys de la mort de Franco. En 1975, jo acabava d'aprovar les meues primeres oposicions docents i tenia destinació provisional en un centre de Carcaixent, el Navarro Darás. La seua fesomia s'adeia amb els signes dels temps; tenia pavellons separats de xics i xiques. Aquestes havien d'anar uniformades. Jo prenia el tren tots els dies per a traslladar-me al treball. Recorde molt bé aquell matí de novembre. Trobàrem el centre tancat; s'havien decretat tres dies de dol. La directora, Josefina Ros, murciana militant de la Secció Femenina de Falange, estava ben afligida. (Al meu company Emili de la Pobla Llarga i a mi ens havia posat un àlies, los Yeyés.) En trobar el col·legi tancat, dues dones col·legues de feina, l'Emili i jo vam anar a un bar situat enfront del parc, per a celebrar l'esdeveniment. Avui, vells demòcrates que van viure aquell dia històric expliquen els sentiments que els suscità la mort del dictador: uns s'alegraren; altres se sentiren alleugerits. Per descomptat, els quatre joves reunits al bar sentíem alegria i alleugeriment alhora. Però el futur encara era una incògnita aquella tardor de 1975.

A Xàtiva, la barreja de sentiments era contradictòria. No es produí un esclat generalitzat de joia; trenta-sis anys de dictadura havien creat la seua sociologia. Avui encara queden moltes restes de franquisme. I el feixisme reviscola pertot arreu. Segons les enquestes, per a més d'un 21% de la població espanyola, els anys de dictadura foren bons o molt bons. Un percentatge semblant, el 20% de joves d'entre 18 i 24 anys (que no van viure el feixisme, per tant), valora positivament el franquisme. En realitat, la desaparició del dictador només fou celebrada per uns pocs lluitadors antifranquistes, per gent que havia romàs muda tenallada per la por i per joves que anhelaven la llibertat. Les primeres eleccions generals amb pluralitat de partits se celebrarien en juny de 1977, però les municipals no arribarien fins al 3 d'abril de 1979. La mort de Franco no significà l'eliminació instantània del consistori franquista, presidit per Jesús Miguel Cuadrado. Durant un any i deu mesos, vam tenir govern central elegit democràticament i ajuntaments franquistes. Els regidors xativins, falangistes de camisa blava uns quants d'ells, semblaven en estat catatònic.

Quan se celebraren els comicis de 1977, l'alcalde Jesús Miguel Cuadrado volgué fer constar en l'acta del plenari la satisfacción de la corporación por el espíritu de ciudadanía demostrado por los vecinos de esta ciudad en el día 15 de junio, con ocasión de las elecciones a Cortes. L'any següent, hagué de donar la benvinguda a Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, que vingué a la ciutat a descobrir la pedra dedicada als maulets erigida a la plaça Porta de Sant Francesc. ¡Ha! Feia goig veure l'enorme incomoditat de les autoritats franquistes (regidors, comissari de policia...) junt amb representants dels partits d'esquerres. I les mateixes autoritats locals permetien coses que avui serien impensables. Els cartells de la Fira d'Agost de 1977 i de les edicions de 1976 i 1977 del Festival de la Cançó exhibien la senyera quadribarrada i un mapa dels Països Catalans. Avui, això seria motiu d'un gran altercat polític. Però els hereus del franquisme eixiren de la catatonia i desencadenaren allò que es coneix com Batalla de València.

Ara, molts d'aquells que amagaren les camises blaves al fons de l'armari han perdut la vergonya. De fet, estan en contra de commemorar la fi de Franco. Continuen abonats a la teoria de l'oblit. Xàtiva intenta preservar la memòria. Commemora tots els anys el bombardeig de l'estació. En 2014, l'Associació d'Amics de la Costera celebrà unes jornades d'estudis comarcals dedicades a la Transició. En 2021, publicà el volum titulat La Transició a la Costera. A la primeria d'aquest novembre foren lliurades als seus familiars les despulles de Manuel Cháfer Chafer, víctima de la primera execució extrajudicial documentada a Xàtiva després de la victòria feixista en la Guerra Civil. Les restes s'han exhumat gràcies a l'ajuda d'Ajuntament, Diputació, Associació de Víctimes de les Fosses i Arqueoantro. Sobreviuen dos fills de Manuel, Adelino i Pascual, de 89 i 97 anys. Podem imaginar la seua emoció. Cinquanta anys semblen molts, però encara queden familiars directes de víctimes de la repressió franquista. ¡Un bon motiu per a la commemoració!

(publicat a Levante-EMV, el 29/11/2025)

¿Lawfare?

Davallada a l'abjecció

Quan comparegué a la comissió del Congrés dels Diputats que investiga la dana, Mazón va ser titllat de psicòpata i homicida per Gabriel Rufián. Unir psicopatia i homicidi —o assassinat— és tot un clàssic de la cultura popular. Molta gent creu que el psicòpata és una persona violenta, un assassí. ¡No necessàriament! La psicopatia és una alteració de la conducta social que no sempre està vinculada a la violència. Entre els trets que caracteritzen aquest trastorn de la personalitat destaquen els següents: manca d'empatia, remordiment i culpa; predisposició a culpar els altres i a construir racionalitzacions versemblants de la conducta pròpia; comportament manipulador i egocèntric; inclinació a mentir; actitud marcada i persistent d'irresponsabilitat i despreocupació per les normes, les regles i les obligacions socials; capacitat de dissimulació... Els especialistes diuen que calen almenys tres d'aquests trets per a parlar de personalitat psicopàtica. Només en aqueix sentit es pot dir que Mazón és un psicòpata. Ha donat moltes mostres d'irresponsabilitat, no s'ha penedit de res, no té cap empatia amb les víctimes, ha mentit, ha atribuït la culpa de la tragèdia als altres... Amb independència que aquesta caracterització de l'expresident puga semblar exagerada, és evident que mostra prou signes de personalitat psicopàtica. Ara bé, atribuir exclusivament la conducta de Mazón, des del dia de la dana fins a la seua dimissió, a un possible trastorn de personalitat seria massa simplista; en la gestió incompetent de l'emergència d'octubre de 2024 van intervenir molts altres factors: inconsciència, total falta de preparació (hi ha qui es presenta a les eleccions per comboi, sense valorar que les coses poden venir mal dades), negacionisme de les prediccions dels científics, supeditació a interessos econòmics i polítics, classisme... Cal tenir present que les funcions perceptives i mentals dels psicòpates no solen veure's afectades. És ben difícil acreditar la psicopatia i fer-la servir d'atenuant legal. En qualsevol cas, la davallada de Mazón cap a l'abjecció és innegable. Ja ni els seus el poden defendre. No ha tingut ni un àtom d'altura de mires. Només pensa a salvar la pell. És un covard capaç de deixar als peus dels cavalls els seus subordinats. En política ja s'ha vist quasi tot, però des del final de la dictadura franquista —de què ara es compleix el cinquantenari— no s'havia patit un estigma igual. En fi, resulta difícil trobar la figura d'un polític més baix, vil i digne de menyspreu que Mazón, pervingut al darrer grau de l’abaixament i la infàmia.

¿Condemna o absolució?

El Tribunal Constitucional té dit que qualsevol procés s'ha de desenvolupar seguint el mètode contradictori, que possibilita la pugna dialèctica de les dues parts enfrontades i permet que jutge o tribunal conega els arguments de cadascuna. Al procés penal, el principi de contradicció garanteix el dret de defensa. A més, té reconeguda la seua gran utilitat per a conèixer la realitat fàctica. D'acord amb l'experiència universal, el mètode basat en la controvèrsia i el diàleg és el més adequat per a decidir sobre la veritat dels elements fàctics integrants d'una imputació; està generalment acceptat que de la discussió surt la llum. Altres principis que regeixen el procés penal són: la càrrega de la prova recau sobre la part acusatòria; l'acusat té dret a no incriminar-se (dret fonamental a no declarar en contra seua i a no confessar-se culpable); principi in dubio pro reo. Els debats del judici oral contra el Fiscal General de l'Estat han acabat i el procediment ha quedat vist per a sentència. Coneixerem la decisió del Tribunal Suprem abans de Nadal. ¿Hi haurà sentència condemnatòria o lliure absolució? ¡Uf! A hores d'ara, fer pronòstics és arriscat.

 

Si atenem tot el que s'acaba de dir sobre els diferents principis que informen el procés penal, el FGE hauria de ser absolt. Però si parem esment en els membres del Tribunal Suprem que han de dictar la sentència (Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Manuel Marchena, Antonia del Moral, Ana María Ferrer, Susana Polo i Carmen Lamela), cinc magistrats conservadors i dues magistrades progressites, pot passar qualsevol cosa. Per als conservadors, absoldre el FGE equivaldrà a desautoritzar un dels seus, Ágel Hurtado, el magistrat responsable d'una instrucció força anòmala. A més, podem sospitar que volien deixar Álvaro García Ortiz fora de circulació; el fiscal general és l'única peça progressista en una cúpula judicial majoritàriament reaccionària. Encara més, l'objectiu últim és probablement la desestabilització del govern de Pedro Sánchez. ¿Com han pogut arribar les coses tan lluny? Potser, els magistrats conservadors pensaren que el FGE s'anava a acoquinar, que anava a presentar la seua dimissió. Però García Ortiz prengué la determinació d'aguantar la pressió, de defendre la seua innocència del càrrec que se li imputa.

Ara, els conservadors de la Sala Segona es trobaran davant d'un dilema. Siga quin siga el sentit de la seua sentència, el mal està fet. ¿Condemnaran sense proves o absoldran? ¿Faran el ridícul o provocaran un escàndol majúscul? ¿Destrossaran la carrera i la vida d'Álvaro García Ortiz o restituiran la dignitat d'una persona innocent? Ningú no està en condicions de dir què passarà. Algunes fonts conservadores admeten en privat que podria haver-hi absolució. ¿Per què? Durant el tràmit contradictori, les diverses acusacions no han presentat cap prova directa del delicte imputat, sinó indicis molt febles o mancats de connexió lògica i base racional. De fet, com s'ha dit adés, l'acusat no ha de provar la seua innocència. És la part acusatòria qui ha de provar l'acusació. L'acusat no està obligat a presentar proves que l'inculpen. Pot aportar, això sí, les contraproves que crega adients. Perquè hi haja sentència condemnatòria, ha d'haver-hi una prova de càrrec suficient que destruïsca la presumpció d'innocència. No hi ha prou amb meres possibilitats, sospites o hipòtesis. I recordem: in dubio pro reo (en cas de dubte, a favor del reu).

S'ha donat una situació anòmala. L'acusat ha hagut de provar la innocència. Els seus advocats han deixat en evidència la instrucció esbiaixada, la manca de caràcter reservat del correu objecte de litigi, l'actuació incorrecta de la UCO (que pot haver efectuat diligències il·lícites susceptibles de provocar la nul·litat de la causa), les inferències o suposicions dels testimonis de l'acusació... S'ha palesat l'animadversió de la fiscal Almudena Lastra envers el FGE. Diversos periodistes, testimonis de l'acusat, han declarat que tenien el correu abans que el FGE i que llur font està a la tercera planta de fiscalia, on té el despatx la fiscal superior de Madrid. La jurisprudència diu que els indicis són suficients per a condemnar si són múltiples i concloents, és a dir, no admeten dubtes, i si no són meres sospites. Que l'acusat no aporte un element inculpatori no pot ser utilitzat contra reo. Però recordem que hem assistit a un judici polític. Alguns magistrats de la Sala Segona han estat darrere de decisions com les condemnes del "procés" o la retirada de l'acta de diputat a Alberto Rodríguez. ¿Condemna o absolució? Ves a saber. Pot passar qualsevol cosa.

Sospites de doble joc

Vaig escoltar per les xarxes alguns fragments del discurs victimista amb què Mazón anunciava la seua renúncia al càrrec de president de la Generalitat —no esmentà la paraula dimissió— i vaig creure que feia aquesta afirmació: No pedimos la declaración de emergencia nacional porque el presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. Em va semblar una revelació de la màxima gravetat, perquè Núñez Feijóo havia demanat a Sánchez moltes vegades, després del 29 d'octubre de 2024, que decretés l'emergència nacional. I el cap del PP ha recriminat al president del govern central no haver-ho fet. (¿...?) Per tant, les paraules de Mazón resultaven sorprenents. Es podien interpretar com un lapsus que deixava en evidència un possible doble joc: «Tu no li has de demanar el nivell d'emergència 3, perquè perdràs el comandament. Ja ens encarregarem nosaltres d'exigir-li-ho. Si accepta i la seua gestió és un fracàs, li fotrem canya. Si és nega a decretar l'emergència nacional, també li fotrem canya.» Si hagués existit aquest doble joc, els nivells d'hipocresia política i d'insensibilitat amb la tragèdia de molts valencians serien descomunals. Tanmateix, vaig poder escoltar dies després les paraules completes de Mazón: No pedimos la declaración de emergencia nacional porque, según el propio Gobierno, no iba a traer más efectivos ni iba a hacer que llegaran antes. La realidad es que los días posteriores descubrimos que nos quisieron dejar solos por estrategia política. El presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. Com enumerava errors comesos, el paràgraf semblava tenir un sentit diferent del que jo havia interpretat. Però continuaven els meus dubtes a causa d'un enunciat molt ambigu. El presidente de mi partido me lo aconsejó, y tenía razón. ¿Quina cosa t'aconsellà el teu cap, que demanares o que no demanares la declaració d'emergència nacional? Una intervenció de Gabriel Rufián al debat d'ahir en el Congrés dels Diputats m'augmenta la perplexitat; el diputat d'ERC li va preguntar directament a Núñez Feijóo: ¿Usted pidió a Mazón que no solicitara la emergencia nacional? Ignore quina va ser la resposta del cap del PP i, per tant, quin va ser en definitiva el consell que donà a Mazón.

La política valenciana es cuina a Madrid

Durant molts mesos, se sentia a dir que Núñez Feijóo no era capaç d'obligar Mazón a fer un pas enrere. Ara, tenim un idea més exacta del que passava. Al si de l'organització valenciana del PP hi ha molta divisió. De fet, el grup que controla el partit, de rància estirp zaplanista, féu saber a Génova que no estava disposat a tolerar imposicions. El darrer divendres d'octubre es reuniren a Alacant els tres presidents provincials i el secretari regional del partit (Juanfran Pérez Llorca) i decidiren que un d'ells, Vicente Mompó, siga candidat a presidir la Generalitat en unes futures eleccions autonòmiques. No volen que María José Catalá deixe de ser el cartell per a l'alcaldia de València. Car tenir present, a més, que la persona que substituirà Mazón ha de comptar amb el vistiplau de Vox, que no té una bona relació amb Catalá. Per la seua banda, l'alcaldessa, apadrinada per Esteban González Pons, tampoc no volia assumir el marró de ser suplent durant dos anys. González Pons aspirava a desbancar els zaplanistes. Aquest embolic tenia paralitzat a Núñez Feijóo. Damunt, hem sabut que José María Aznar es va reunir amb Mazón dues vegades.

Tú no vas a dimitir, vas a seguir ahí porque el Partido Popular no va a cargar con las muertes. Aquí no hay más culpable que Pedro Sánchez. Si te parten la cara setenta veces como si te la parten setecientas, tú aguanta, li va dir Aznar a Mazón. Ja es veu que l'interès dels valencians o l'exigència moral de reparació a les víctimes de la dana estan absents de les reflexions del PP, tant a Madrid com al País Valencià. Els dirigents estatals i regionals només pensen en els vots i a conservar el poder. La cúpula de Génova creu que no convé celebrar eleccions anticipades; amb l'enorme esclat de sentiments i el soroll generats per la commemoració de l'aniversari de la dana i la celebració del funeral d'estat, el PP té pànic a perdre el govern de la Generalitat. Ha preferit elegir substitut per a Mazón i que es complete la legislatura. L'elegit és Pérez Llorca com era previsible; va participar al pacte del tovalló i està habituat a negociar amb Vox. Negociar consisteix bàsicament a passar per l'adreçador a canvi del suport ultra al pressupost i l'activitat legislativa. El candidat proposat per Núñez Feijóo —no hi ha altra alternativa— li ha de semblar bé a Vox, que té la paella pel mànec.

Abascal no té pressa. Mazón podria continuar sent president en funcions durant unes setmanes. Vox no descarta unes eleccions anticipades; les enquestes li somriuen. Somnia amb el sorpasso al PP. Núñez Feijóo ha dit que no calen eleccions anticipades sinó estabilitat perquè es puga completar la reconstrucció del territori afectat per la dana. (En canvi, exigeix tothora a Sánchez anticipar eleccions generals. «Vol donar consells i la casa li cau», diu el refrany.) En tot cas, les negociacions a Madrid, entre el cap del PP i Abascal, estan obertes. Després del primer contacte exploratori entre els dos líders, l'encarregat de negociar per part de Vox és el seu vicepresident i secretari general, Ignacio Garriga. Es discutirà el programa d'investidura —que serà imposat per Vox, naturalment. Els ultres no amagaven la seua preferència per Pérez Llorca, de qui podran traure tot el que voldran. Però han de pensar-se si renuncien a les eleccions anticipades. Creuen que obtindrien un bon resultat ara mateix. D'ací dos anys, l'efecte ascendent que auguren les enquestes podria haver-se diluït. Però l'esquerra podria guanyar ara les eleccions. ¡Uf! ¡Dilema!

Tornem a l'inici. També s'ha sentit a dir sovint com era d'incomprensible que Núñez Feijóo no dissolgués la direcció del PP valencià i nomenés una gestora. De fet, Mazón ha dimitit com a president de la Generalitat, però continua sent president regional del partit. Génova no s'atreveix a obrir en canal una de les agrupacions que més compromissaris aporten als congressos estatals. Està controlada pels fins ara fidels a Mazón. Els cent seixanta càrrecs (consellers, presidents de diputacions, alts funcionaris...) que aplaudiren Mazón el dia 29 pel matí al Saló de Corts del Palau de la Generalitat pensaven a conservar el pessebre. (Juanfran Pérez Llorca i Vicent Mompó també aplaudien.) Tot açò em resulta humiliant. Primerament, el pròxim president de la Generalitat serà còmplice o encobridor de la negligència que provocà 229 morts. I que la solució a la crisi —nova investidura o eleccions anticipades— estiga supeditada al que acorden en Madrid els caps de dos partits jacobins em subleva. Ja hauria d'estar resignat al sucursalisme, però no aconseguisc d'acostumar-me. I també em subleva que molts valencians ho donen per bo.

Els Borja en Amèrica

En setembre de 2024, vaig tenir el plaer de presentar Aldaia i la successió dels Borja, llibre de Francesc Ferre difícil de trobar. L'acte de presentació formava part del cicle "Converses a la Biblioteca". Ves per on, Xàtiva, Aldaia i algunes contrades hispanoamericanes comparteixen la circumstància d'haver estat escenaris de diferents episodis borgians. Fins ara, sabíem que títol i béns del ducat de Gandia passaren a la casa d'Osuna quan s'extingí el llinatge borgià gandienc. També coneixíem l'existència d'una branca americana dels Borja. En 1996 va visitar Xàtiva Rodrigo Borja Cevallos, expresident d'Equador i descendent directe de Joan de Borja, segon duc de Gandia i fill d'Alexandre VI. Però molta gent llega desconeix el perquè de tot això. Francesc Ferre ho explica molt bé en el seu llibre. Violant Mateu, una xica d'Aldaia nascuda el 1538, és l'origen dels Borja americans. Anava a casar-se amb el jove Jeroni Garcia. Calia seguir els costums de l'època, que establien tres fases: encartalles, esposalles (o prometatge) i velació (en llatí, velatio nuptialis). Es van fer les encartalles, a la notaria, i la cerimònia de les esposalles.

Tanmateix, la velació —les noces pròpiament dites— no arribaria a celebrar-se mai, perquè Jeroni deixà plantada la promesa davant l'altar. Després de diverses vicissituds, la xica acabaria marxant a Gandia. No entrarem a enumerar els detalls d'aquell trasllat; el lector els descobrirà si llegeix l'obra. A la ciutat ducal, Violant féu coneixença de Ferran de Borja, fill de Francesc de Borja i germà del duc Carles. Ferran, que havia estat gentilhome de cambra de Felip II, havia tornat a Gandia. Ambdós esdevingueren amants i ella quedà embarassada. Tingué un fill, Joan Bonaventura, que fou batejat en secret a la Col·legiata. Podem imaginar el rebombori en Aldaia; les notícies volaren i ella encara estava casada legalment amb Jeroni, bé que el matrimoni no s'hagués consumat. El nen es crià amb la comare que havia assistit el seu part. Joan Bonaventura sempre seria considerat un Borja. En fer-se fadrí, rebé una educació exquisida. Es casà amb una jove de bona família a l'església de Sant Nicolau de València i fou legitimat a les Corts de 1604.

La decretació reial esborrà la seua condició de fill il·legítim, l'habilità per a poder ser partícip de l'herència dels progenitors i li permeté l'accés a càrrecs civils o eclesiàstics i obtenir privilegis. Suposà de facto la incorporació a l'estament nobiliari. Joan Bonaventura ingressaria en l'ordre de Sant Jaume després de superar la dura recerca que havia de constatar la seua puresa de sang, la bona conducta i els orígens nobiliaris. Fou nomenat governador i capità general del Nou Regne de Granada i president de la Reial Audiència de Santa Fe, a l'Amèrica colonial. El fill de Violant és la primera baula d'una cadena que arriba fins a Rodrigo Borja Cevallos. ¿I què passà quan Pasqual de Borja, desè i últim duc de Gandia, va morir en 1740? Al ducat regia el principi d'agnació masculina, però Pasqual havia establert que li succeïren consecutivament el fill Lluís Ignasi, que no tenia descendència, la filla Maria Anna o els néts fills d'altra filla, Maria Ignàsia, que estava casada amb un Pimentel. Maria Anna, duquessa de Béjar i tia de Francisco Pimentel, duc de Benavente, s'emparà del títol i dels cobejats béns gandiencs. Això suscità un llarg litigi.

Francisco José de Borja, El Indiano, descendent de Joan Bonaventura, presentà una demanda de tenuta pel ducat de Gandia. D'acord amb el principi d'agnació masculina, tenia millor dret. El litigi se substancià al Consell de Castella i l'Audiència de València. Van sovintejar les mentides, les falsificacions i tota mena d'irregularitats. Maria Anna i el duc de Benavente feren valdre llurs influències i poder. (Durant la Guerra de Successió havien estat botiflers.) Des d'Amèrica, Francisco José i el seu fill, Lucas Vicente Joaquín, no pogueren fer res contra la maquinària de l'Estat. Com Felip V havia abolit els furs, la legitimació de 1604 no fou reconeguda. Finalment, el ducat seria lliurat, per sentència de 1755, al duc de Benavente. En morir aquest, heretà el títol la seua filla María Josefa, que es casaria amb el seu cosí germà Pedro Téllez-Girón, novè duc d'Osuna. Per tant, el ducat valencià va acabar incorporant-se a la casa d'Osuna. Però és bonic fantasiar. El ducat de Gandia podria haver romàs en mans dels Borja, dels Borja americans.

(publicat a Levante-EMV, el 05/11/2025)

¿Quina cosa ha esclarit la declaració?

Jo crec que s'esperava massa del testimoni de Maribel Vilaplana. En realitat, ha esclarit poques coses: que Mazón va rebre nombroses trucades telefòniques, que en cap moment no va semblar particularment preocupat per res, que es va canviar la jaqueta per un suèter al mateix Ventorro i que va acompanyar la periodista fins a l'aparcament. ¿Serveix la declaració de Vilaplana per a incriminar Mazón? No sé. Algú pot pensar que ell no sabia el que passava aquell 29 d'octubre en molts pobles, però n'era sabedor; un vídeo ha revelat que li havien parlat del barranc del Poio a migdia, quan encara estava al palau de la Generalitat. Salomé Pradas ha declarat que va parlar dues vegades amb Mazón quan ell ja dinava en El Ventorro. (Dues de les múltiples trucades que va rebre, segons el testimoni de Vilaplana, eren sens cap dubte de la consellera.) Si el president coneixia el que passava i es quedà tan ample, la seua indolència revesteix caràcters d'extrema gravetat. Es pot delinquir per acció o per omissió. El testimoni de Vilaplana mostra l'encarregat de coordinar l'acció de govern de la Generalitat molt absent durant una emergència autonòmica.

Però l'objectiu principal de la citació judicial a la periodista era esclarir si Mazón havia donat ordres a Salomé Pradas. I això no ha quedat acreditat. A mi em sembla poc versemblant la declaració de Vilaplana. Resulta difícil de creure que una periodista de debò no sabés res del que passava, ni escoltés res del que parlava Mazón per telèfon, ni li preguntés res després de les trucades... ¿De veritat no van intercanviar cap comentari sobre la dana? ¿Quina classe de periodista és aquesta dona? Accepta que un familiar li envià un vídeo en què es veia la situació d'Utiel, però diu que no el va obrir, ni li'l va ensenyar a Mazón. Parlaren de futbol. ¿De debò era més important el futbol que la dana? Podem pensar que ella no fou sincera en seu judicial, però declarà sota promesa o jurament de dir la veritat. En fi, jo descarte qualsevol imputació per fals testimoni o obstrucció a la justícia. Abans s'haurien de produir fets a hores d'ara hipotètics: que Mazón siga finalment investigat per homicidis i lesions imprudents, que hi haja una sentència condemnatòria, que les seues declaracions durant el procés penal hagen desmentit la de Vilaplana (cosa gens probable)...

 

Vinyeta de Manel Gimeno

 

¿Premi a la manca d'honorabilitat?

En molts estats del centre i el nord d'Europa s'estilava que els polítics dimitiren en determinades circumstàncies per responsabilitat política. Faig servir el temps verbal en passat perquè ignore si el costum encara manté vigència; el món canvia a velocitat de vertigen. Va dimitir un ministre britànic que havia comès una infracció de trànsit i assajà de encolomar-li la pèrdua de punts a la seua dona. Dimitiren dos polítics alemanys per haver plagiat les seues tesis doctorals. Va dimitir un ministre suec de Justícia perquè s'havia fugat de la presó un condemnat perillós. En fi, les dimissions es produïen a conseqüència d'actuacions irregulars o presumptament delictives, però també per fracassos de gestió, per escàndols atribuïbles a l'àmbit de competències pròpies, per errors, per falta de vigilància dels subordinats... A casa nostra no sol dimitir ningú. Jo m'he de remuntar a l'època del ministre Antoni Asunción per a trobar una dimissió a l'europea, per la fuga de Roldán. Entre els nostres polítics, la responsabilitat, que se substancia amb la dimissió, és una rara avis. Deu ser un tret cultural. Es confon responsabilitat política amb culpa penal.

És evident que la gestió de l'emergència provocada per la dana d'octubre de 2024 fou desastrosa. La incompetència va causar 230 morts i pèrdues materials que afectaren una quantitat ingent de persones. Es poden barallar moltes explicacions sobre el perquè de la nefasta gestió: manca de responsabilitat i competència dels membres del govern valencià; por a perjudicar els interessos del sector hostaler (la darrera setmana d'octubre acabava en un pont de tres dies, per la festivitat de Tots Sants); desconfiança en els consells científics; gust de Mazón per la vida ociosa i contemplativa; actuació pusil·lànime de la consellera Pradas... Potser fou una combinació de tot plegat. En qualsevol cas, la magnitud de la tragèdia exigia la immediata assumpció de responsabilitats polítiques. Si fórem un país del nord d'Europa, Mazón hauria dimitit i tindríem altre president de la Generalitat des de fa temps. No era on havia de ser el dia mès tràgic de la història recent dels valencians. Un president com cal hauria suspès l'agenda oficial i s'hauria posat al front dels serveis d'emergència, encara que el comandament correspongués a la consellera Salomé Pradas.

Mazón no féu res del que tocava. Va estar enjogassat tot el dia. Si això no és causa suficient per a substanciar la responsabilitat política, ¿què haurà de motivar-la en el futur? ¿Què ha de passar perquè el president de torn assumisca la seua responsabilitat? Mazón ha posat el llistó molt alt. Molta gent es preguntarà quins són els motius pels quals Mazón no dimiteix. Les raons exactes només les sap ell, però podem suposar-ne algunes sense por a equivocar-nos. Primerament està la confusió entre responsabilitat política i culpa penal. De fet, que Mazón reba algun retret penal és molt problemàtic per tres motius: la responsable de gestionar una emergència de nivell 2 era la consellera de Justícia i Interior (el president no volgué elevar el nivell malgrat la gravetat dels fets); serà difícil provar davant la sala la comissió dels delictes d'homicidis i lesions imprudents que s'imputen de manera indiciària a Pradas i Emilio Argüeso, l'ex secretari autonòmic (caldrà acreditar el nexe causal entre l'actuació dels polítics i les morts); les resolucions precedents dels tribunals valencians (al cas Mónica Oltra, posem per cas) han solgut afavorir clarament el PP.

Així i tot, Mazón deu creure que la dimissió pot ser interpretada com acceptació de culpa penal. No vol perdre el fur. D'altra banda, vol assegurar-se el seu futur econòmic. Si completa la legislatura, tindrà, com estableix l'Estatut dels Expresidents de la Generalitat Valenciana, oficina, dos assessors i xofer al seu servei, i passarà a ser membre nat del Consell Jurídic Consultiu per un període de quinze anys. Tampoc no s'ha de descartar l'ambició d'estar dalt de tot; assegura que vol tornar a presentar-se candidat a presidir la Generalitat. ¿Mala lectura de la realitat o clarividència? Si Trump o Milei guanyen eleccions, ¿per què no hauria de guanyar-les Mazón? La tragèdia del 29 d'octubre de 2024 ens ha descobert que els valencians tenim un president de la Generalitat gens ni mica honorable. És un mentider, un desentit a qui tant li és ali com pardali, un covard capaç de passar el mort als subordinats per salvar la pell, un tipus desmemoriat (Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria, deia Marcos Mundstock, del grup Les Luthiers) i mancat de decor (quan estigué desaparegut el dia 29, ¿feia alguna cosa que no s'atreveix a confessar?)

No té empatia amb els familiars de les víctimes mortals, que no ha volgut rebre. No ha demanat perdó («¿De què?», deu pensar). Ha llançat totes les culpes de la catàstrofe als altres. Té la corfa més dura que un cocodril; quan surt al carrer, suporta l'allau d'insults i retrets sense immutar-se. Menteix als ciutadans, als periodistes i en seu parlamentària amb una total desimboltura. ¡A fer punyetes la responsabilitat política! ¡El poder és el poder! Usted ya conoce a los valencianos. No hubieran hecho caso de la alerta, li digué a un home d'Aldaia que li recriminava la tardança a enviar el missatge d'alerta. ¡L'equivalent al se hubieran muerto igual de Díaz Ayuso! ¿Per què tolera el PP tot açò. ¡Per pur tacticisme! Fins ara, ha considerat molt arriscada una convocatòria electoral anticipada. Potser, prefereix esperar a veure què passa amb la legislatura de Sánchez. Descartada la dimissió de Mazón (perquè caldria consensuar amb Vox el nom del nou president o la nova presidenta de la Generalitat), els dirigents de Génova semblen tenir la vista posada únicament en les enquestes. Esperen que l'efecte nociu d'El Ventorro vaja diluint-se a poc a poc.

Alguns sondejos auguren que la dreta i la ultradreta tornaran a obtenir la majoria absoluta en les pròximes eleccions autonòmiques, amb una persona candidata a presidir el govern valencià que no siga Mazón. (Vox resultaria ser el grup més afavorit per l'enorme malestar ciutadà.) I mentre, ¿què fa l'oposició? Jo trobe que està desapareguda, sobretot la del PSOE. Crec que el mantra de "Mazón dimissió" ja no dóna més de si. Caldria una oposició en positiu i encoratjadora per al votant progressista i per als valencianistes. Altrament, ¡estem llestos! És possible que la nul·la prevenció de la catàstrofe i la pèssima gestió de la pitjor emergència patida pels valencians des de la riuada de 1957 no tinguen el càstig merescut a les urnes. Si malgrat superar totes les línies roges de la ignomínia i el maltracte als ciutadans, la dreta revalidés el suport electoral, caldrà passar el tant de responsabilitat als votants. Però que mai no es puga dir que l'oposició no va fer bé la seua feina. La feina opositora és cosa sobretot del PSOE i Compromís; altres formacions —com ara Sumar, EU o Podemos— estan sumides a hores d'ara en la més absoluta de les irrellevàncies.

Seguint un mateix patró

Les polítiques neoliberals provoquen dos tipus de víctimes, les genèriques i les específiques. El PP, en solitari o amb Vox quan no li queda altre remei, propugna la privatització dels serveis públics. Justifiquen aquesta privatització apel·lant a l'eficiència. Sostenen que l'empresa privada és molt eficient. Supose que volen dir que presta un millor servei a un cost menor. Es tracta, no caldria dir-ho, d'una excusa; d'alguna manera han de justificar els seus programes polítics. No està demostrat que les empreses privades presten els millors serveis socials al menor cost. La cosa té la seua lògica; una empresa cerca obtenir beneficis. Això s'aconsegueix de diferents maneres: reduint costos (plantilles, salaris, qualitat dels béns o serveis ofertats), augmentant marges... En realitat, els partits de la dreta no busquen bons serveis, sinó proporcionar oportunitats de negoci a la classe social que representen. Volen privatitzar progressivament els serveis públics i reduir l'estat al mínim imprescindible. Els serveis essencials solien ser tradicionalment públics. Avui, però, el neoliberalisme considera que molts d'aquests serveis són susceptibles de privatització.

Per definició, les coses de què no podem prescindir (l'assistència sanitària, l'ensenyament, les infraestructures i els mitjans de transport, la protecció civil, els serveis funeraris, la recollida i el tractament de residus, els abastiments, el subministrament d'energia, les pensions, els sistemes de protecció i assistència social...) sempre tenen demanda. Per tant, són una veritable bicoca per a qui pensa en el negoci; té la clientela assegurada. Per això proliferen residències geriàtriques privades, assegurances mèdiques privades, universitats i escoles privades, transport ferroviari privat... I ja s'albira un futur en què també hi haurà policies privades, exèrcits privats, presons privades... Aquesta estratègia neoliberal provoca molts problemes: llistes d'espera interminables per a les consultes i les intervencions mèdiques, obstacles insalvables per a accedir a l'habitatge social, mala qualitat de l'atenció a les persones majors... Les víctimes d'aquests problemes són genèriques. I el sistema té una gran habilitat per a banalitzar-les i assumir-les. De fet, l'enorme nombre de damnificats quotidians no sembla passar-los factura electoral als partits de la dreta.

Ara bé, la privatització d'alguns serveis (la sanitat, la prevenció i l'atenció a les emergències, les ajudes a la dependència de persones majors) provoca víctimes específiques: 7291 morts a les residències de Madrid durant la pandèmia, 230 morts valencians durant la dana d'octubre de 2024, les fallades en la prevenció del càncer de mama que poden haver afectat a moltíssimes dones andaluses i valencianes... El PP mostra zero empatia amb aquestes víctimes específiques, perquè desmunten la cobla del millor funcionament dels serveis privats. Al ciutadà tant se li'n dóna la lata de l'eficiència. Vol atenció eficaç, que és cosa distinta. Quan es veuen superats per esdeveniments que susciten una allau de víctimes extraordinàries, els governs de dretes reaccionen seguint un mateix patró: tardança a reaccionar, minimització de danys quan és possible —el PP andalús va dir al principi que les afectades pels errors en el diagnòstic de càncer de mama eren només tres o quatre—, negativa a demanar perdó —o demanar-lo massa tard—, culpabilitzar les mateixes víctimes, acusar de politització les seues associacions, endossar la culpa als adversaris polítics...

Al final, tot es redueix a la necessitat de dissimular el cor de la qüestió: suprimir inversions en serveis públics provoca el seu mal funcionament, sobretot en situacions extraordinàries que cada cop ho seran menys. La dreta practica deliberadament aquesta política; si allò públic no funciona, la gent es veurà empentada cap al sector privat. Sovint, no hi ha opció. A Xàtiva, per exemple, l'única residència d'ancians existent és privada. Però la dissimulació té els seus límits. Les víctimes específiques dels accidents que escapen a l'assiduïtat de les nombroses incidències normalitzades només es poden amagar amb boles més grans que el campanar de la Seu. A més, les mentides no tracten sols d'ocultar les deficiències dels serveis públics. També són útils per a amagar la incompetència i la manca de moralitat de polítics sense la preparació necessària per a fer front a problemes d'envergadura. Els valencians patim un govern autonòmic, sostingut pels grups parlamentaris del PP i Vox, que sembla preocupat únicament per dos assumptes: la guerra cultural i la implementació del programa neoliberal. ¿Empatia amb les víctimes d'octubre de 2024? ¡Zero!

Seguir pressionant cívicament

¿Pau en Gaza? Es podia preveure que l'acordat a Egipte només era un alto el foc ben precari. Els Acords d'Oslo foren un pla de pau signat pels dos contendents. Al llevant mediterrani, la pau és cosa d'israelians i palestins, però els segons han de tenir un suport internacional que suplisca la seua situació d'enorme inferioritat. Un full de ruta pactat per Trump i Netanyahu, en què els palestins no han tingut res a dir, no és un pla de pau. Un dels aspectes positius decidits el passat dia 13, l'alto el foc, duu camí d'esvair-se a la carrera. De fet, Israel ja l'ha incomplit; continuen les bombes diàries i les víctimes —xiquets entre elles. Es podia esperar; Israel sempre trenca les treves. A més, compta, en aquesta ocasió, amb el vistiplau de Trump. Resultava obscè escoltar el discurs del president dels EUA davant els diputats de la Knéset: «Netanyahu em trucà moltes vegades demanant-me armes de les quals jo ni havia sentit a parlar. Però te les aconseguírem, ¿veritat? I les vas usar molt bé.» El primer ministre israelià reia. Els dos mandataris han dit que la guerra continuarà si cal. «Completarem el treball», afirma l'israelià. Per tant, vol completar el genocidi.

Bona part de la dreta s'entesta a dir que hi ha guerra a Gaza. La lògica més elemental diu que no. Una guerra és, per exemple, la d'Ucraïna; s'hi enfronten dos exèrcits, l'ucraïnès i el rus (els de l'estat agredit i l'estat agressor). A la Franja de Gaza, però, només hi ha un exèrcit, el d'Israel, el dissetè del món i el més potent amb diferència de l'orient pròxim. (Recordem a més que Israel disposa d'armes nuclears.) Davant de la potència destructiva israeliana, les milícies palestines no deixen de ser formigues davant d'un elefant. D'altra banda, com més va, més clar queda que Israel utilitza Hamàs com un subterfugi. El govern israelià buscarà excuses per tal de seguir aniquilant la població civil desarmada i emparar-se de tots els territoris palestins, tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània. La matança indiscriminada de xiquets, dones i ancians persegueix aqueixos objectius. La llista d'iniquitats comeses per l'exèrcit israelià és inacabable: bombardeig i destrucció massiva de ciutats, viles, habitatges, campaments de refugiats, dispensaris, hospitals, escoles, infraestructures, seus d'organismes de l'ONU i ONG... Les imatges de Gaza són devastadores.

Els soldats disparaven —i continuen fent-ho— contra civils desarmats. Han assassinat una xifra estratosfèrica de periodistes —per a desfer-se de testimonis incòmodes del genocidi. Disparaven contra gent que esperava la distribució d'aliments i ajuda humanitària. Es dedicaven al pillatge en les zones que controlaven, es filmaven fent burla de les víctimes i difonien els vídeos per les xarxes. S'ordenaven desplaçaments forçosos i massius dels habitants de la Franja de Gaza. La relatora especial de l'ONU eleva la xifra de morts a 600.000. Deuen haver-hi mils de cadàvers sota els edificis enderrocats. La mortaldat infantil per desnutrició severa fa feredat. Manca aigua potable. Proliferen les malalties infeccioses. Els metges no disposen de mitjans per a atendre malalts i ferits. No hi ha subministraments de combustible i electricitat. El passat dia 13 s'acordà l'entrada massiva d'ajuda humanitària en Gaza, però això tampoc no es compleix. Israel permet sols una entrada mínima. Els crims de guerra són evidents. La crisi humanitària és immensa. El govern d'Israel no respecta el dret internacional humanitari. No era una guerra. Era un genocidi.

 

I com més va, més ciutadans del món ho tenen clar, encara que molts mandataris internacionals miren cap a altre costat. És possible que es reprenga el genocidi, atesos els precedents a què ens té acostumats Israel i la precarietat de l'alto el foc. Caldrà seguir pressionant cívicament. A més, la treva no renta la greu responsabilitat de Netanyahu i alguns dels seus ministres. Recordem que la Cort Penal Internacional ordenà l'arrest de Netanyahu i el ministre de Defensa per crims de guerra i contra la humanitat. En teoria, si viatgen a un estat que reconega la jurisdicció del tribunal, han de ser detinguts. Cal exigir que seguen davant els jutges. Allò que Netanyahu haja pactat amb Trump no elimina les responsabilitats per crims d'extrema gravetat. L'acció que va dur a cap la milícia de Hamás el 7 de octubre de 2023 fou un atac terrorista terrible, però un espant no pot justificar altre encara major. L'atac terrorista, que costà la vida de 1195 persones —766 civils, inclosos 36 xiquets— i la captura de 251 ostatges, no justifica de cap manera que Israel haja contestat amb un genocidi. I també s'hauria de parlar de la complicitat dels EUA.

Casa la Abuela

Enguany s'està complint el setanta-cinc aniversari de Casa la Abuela. Des d'aquestes planes i des d'altres mitjans s'ha glossat l'efemèride. L'establiment el fundaren en 1950 Manuel Reig Sanchis i Maria Pastor Ferri, els dos de la Vall d'Albaida. Els quatre fills del matrimoni havien nascut en Albaida abans de 1950. La parella va comprar un negoci del carrer de la Reina, una taverna on es venien vi a granel i productes envinagrats i en salmorra, i decidí de transformar el local en casa de menjar, bé que continuà venent vi, licors, olives... La casa era freqüentada especialment per treballadors. S'hi servien potatges, lentilles, fesols bullits o estofats, tripes, bledes... A partir de 1966 esdevingué restaurant. La revolució de la casa arribaria amb el segon fill, Manolo. (Hi havia una filla major, Mª Ángeles.) Manolo, que es casaria amb la pintora Carme Caldes, era un gran cuiner. Havia adquirit experiència a la cuina d'un iot que va navegar per tot el món. Es féu càrrec dels fogons del restaurant familiar. El nou xef combinava la tradició amb la innovació. El germà menor, Pepe, duia la gestió. La reputació del restaurant ultrapassà els límits de la ciutat.

Altre fill dels fundadors, Genaro, obrí el bar Sait i s'encarregaria després de Salones Reina, però aquests capítols mereixen ser contats en altra columna. En 2000, Manolo, malalt, es retirà. El seu nebot José Reig, fill de Pepe, prendria el relleu en la cuina fins a 2014. El xicot havia après de la iaia i l'oncle, però també havia rebut formació acadèmica. Introduí tapes, postres i plats de creació pròpia. D'altra banda, a més de la gent que hi treballa, també s'ha de parlar dels clients, fonamentals per al prestigi d'un establiment. El nombre de gents conegudes (escriptors, polítics, cantants, professors, pintors, periodistes...) que han menjat a Casa la Abuela és infinit: Raimon, Vicent Ventura, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Sanchis Guarner, Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Joan Lerma, Vicent Todolí, Artur Heras, Empar Moliner, Ximo Puig... Miquel Roca Junyent hi presentà amb Enric Morera, en 1994, la llista conjunta de CiU, PSM i Bloc al Parlament Europeu. José Luis Rodríguez Zapatero va visitar la casa el passat mes de febrer.

Casa la Abuela està lligada a la vida social, cultural i política de Xàtiva. Els Reig adquiriren les plantes del damunt del restaurant. Al principal s'han celebrat actes de tota mena (de l'Associació d'Amics de la Costera, del Rotary Club, del Fòrum d'Opinió). Pep Gimeno "Botifarra" i el grup Bicicleta Teatre han actuat a la sala del restaurant. Quant a mi, he viscut moments molt plaents a Casa la Abuela; quan la meua dona i jo ens casàrem, per exemple, hi celebràrem l'àpat de noces. Amics meus i jo hi hem acudit també múltiples vegades amb personatges il·lustres, xativins o forans. Aquestes visites a la casa dels Reig són una font inesgotable d'anècdotes. En certa ocasió —degué ser a mitjan dècada dels noranta—, uns íntims organitzàrem un sopar d'homenatge a Toni Cucarella (Lluís per a nosaltres). Celebràvem una fita literària seua. Manolo abandonà la cuina i segué amb nosaltres. Havia preparat un plat nou en honor a l'escriptor. Aquest contestà, impertèrrit, que volia dos ous caiguts, una llonganissa i creïlles fregides, com és el seu costum.

 

Tampoc no puc oblidar els cambrers i caps de sala de Casa la Abuela: Vicent Solís, Lola Carpio, l'elegant José María Esandi, Vicente Pla, Paco Barba... (En realitat, el traspassat José María hi estigué poc de temps; marxà amb Genaro al Sait i a Salones Reina.) Paco, que treballa a la casa des de 1983, és lector de les meues columnes. «¿Escrius hui, Ximo?», em preguntà un dissabte quan vaig arribar al restaurant amb uns amics. «Jo llegisc el Levante per la seua columna i la de Salvador Català», digué en veu alta i amb un somrís. Els meus acompanyants mogueren gatzara. Menjàrem una fideuà d'ànec i bolets excel·lsa. Mentre preníem cafè, Paco em féu a cau d'orella: «N'ha quedat. ¿Vols que te la fique en un tàper i te l'endús?» ¡Veges! En fi, Pepe, el fill menut dels fundadors de la casa, que podria estar jubilat fa temps, encara continua al peu del canó. Des de 2014, és el xef. A més, gestiona el negoci familiar ajudat pel seu fill Ricardo Reig Insa, és a dir, per la tercera generació dels Reig. Segons ha contestat en alguna entrevista, Pepe encara es veu amb força i ganes de seguir endavant. I jo espere visitar Casa la Abuela durant molts anys.

(publicat a Levante-EMV, el 18/10/2025)

Simetries i asimetries

Si fem comparacions entre palestins i israelians, amb voluntat d'imparcialitat, no se'ns escaparan detalls que convé tenir presents per a entendre millor l'etern conflicte al llevant mediterrani. Pel que fa a les mentalitats, les simetries són evidents. Alguns partits palestins voldrien eliminar l'Estat d'Israel. Al bàndol contrari, partits israelians somnien amb l'aniquilació del poble palestí. El suport a aquestes idees també és simètric: la immensa majoria dels israelians creu legítima l'aspiració sionista a un Gran Israel que siga llar exclusiva de jueus; per la seua banda, l'objectiu de tenir un Estat propi des del riu fins a la mar mai no ha deixat de ser la màxima aspiració de tot el poble palestí. El recurs a l'ús de la força, per tal d'aconseguir els seus objectius, és ben vist majoritàriament per uns i altres. Els israelians anomenen terroristes tots els palestins. Des del punt de vista sionista, tots els habitants de la Franja de Gaza i Cisjordània són o seran terroristes —per això són assassinats xiquets sense cap escrúpol moral. Entre els palestins està molt estesa la idea que tots els israelians —sobretot policies, soldats i colons— són veritables terroristes.

S'ha de tenir present que l'ús d'armes de foc (pistoles, fusells, metralletes) està permès en Israel. Els colons que ocupen terres palestines a Cisjordània van armats i cometen freqüents assassinats sense conseqüències penals. (A mi, des d'una òptica imparcial, tan terroristes em semblen els soldats del Tzahal com la milícia al-Qassam.) Els milicians diuen que tenen dret a defendre's del colonialisme hebreu. El govern israelià diu que duu a cap una guerra de defensa legítima contra el terrorisme de Hamàs. Els palestins anomenen presoners els israelians retinguts i els 11.000 connacionals tancats a presons de l'estat hebreu. Els israelians fan servir els termes pres per terrorisme i ostatge per a referir-se respectivament a palestins —sovint menors d'edat— i jueus retinguts. Com a conseqüència de l'alto el foc acordat al pla de pau que han negociat, s'ha procedit a un intercanvi de presoners, segons Hamàs, o a un canvi de delinqüents per ostatges, segons el govern d'Israel. En fi, ací s'acaben les simetries. A nivell material, les asimetries són enormes. Les milícies palestines són una formiga i el Tzahal (les forces armades israelianes), un elefant.

Els palestins es defensen de la dominació colonial, l'apartheid, l'ocupació de la seua pàtria i la usurpació de les seues terres. En canvi, Israel és l'estat colonitzador. Els milicians de Hamàs han comès actes terroristes i l'exèrcit israelià, crims de guerra i un genocidi. El territori de la Franja de Gaza ha estat totalment arrasat per les forces armades d'Israel. L'estat hebreu, en canvi, sols ha patit lleugeríssimes pèrdues materials per l'acció de Hamàs. La diferència entre el nombre de víctimes israelianes i palestines (morts, gent amb ferides i amputacions, persones sense llar a causa dels bombardejos...) és sideral. A la Franja de Gaza hi ha malaltia, desnutrició i manca d'ajuda. A Israel no li cal res, llevat de subministrament d'armes, que rep dels EUA i els seus aliats. Els palestins tenen escàs suport internacional; bona part dels estats, fins i tot àrabs veïns, mira cap a altre costat. En canvi, els israelians compten amb el suport de la majoria dels estats occidentals. El suport popular planetari és de signe contrari: enorme a Palestina i escàs al règim sionista israelià. L'actual pla de pau que s'ha negociat a Egipte també és totalment asimètric.

 

S'exigeix a les milícies palestines el lliurament de les seues armes. Els habitants de la Franja de Gaza hauran d'estar totalment desmilitaritzats. Però l'exèrcit israelià només es compromet a una retirada parcial (no s'ha concretat data de la definitiva) i es reserva el dret d'envair Gaza de nou si, a criteri de les autoritats de Tel Aviv, no es compleixen els termes d'allò acordat. Hamàs ha de lliurar tots els ostatges, vius o morts. El govern israelià decidirà si allibera alguns presoners. No vol lliurar, per exemple, Marwan Barghouti, popular líder de les intifades, dirigent de Fatah, laic i possible candidat unitari a succeir el cap de l'autoritat palestina Mahmud Abbas. (Alguns mitjans comparen Barghouti amb Nelson Mandela.) La reconstrucció de Gaza la pagaran estats àrabs, no l'autor de la destrucció. Israel ha deixat Gaza sense aigua, energia, habitatges, escoles, hospitals, comunicacions, infraestructures... Binyamín Netanyahu no serà jutjat per crims de guerra i contra la humanitat. Els caps de Hamàs responsables de l'atemptat de 2023 tampoc; estan morts. La vida és injusta. ¡La llei de l'embut! Els poderosos sempre se surten amb la seua.

Recordant el canonge Gonzalo Viñes

Lleó XIV va aclarint dubtes

Com més va, més clar queda que Lleó XIV no s'assembla molt al seu predecessor Francesc. «La Santa Seu no pot posicionar-se ni dir si Israel està cometent un genocidi a la Franja de Gaza», afirmà el papa en una entrevista publicada el passat dijous 18 de setembre. En altra entrevista en anglès amb la periodista estatunidenca Elise Ann Allen, inclosa al llibre León XIV: ciudadano del mundo, misionero del siglo XXI, el pontífex fa aquestes declaracions sorprenents: «El mot genocidi s'està usant cada vegada més referit a Gaza. Oficialment, la Santa Seu no creu que puga fer cap declaració al respecte en aquest moment. Hi ha una definició molt tècnica d'allò que podria ser un genocidi, però cada vegada més persones estan plantejant la qüestió, incloent dos grups de drets humans en Israel que han fet aqueixa declaració.» (¿...?) ¡Bonica manera de traure's les puces del damunt! Més o menys la mateixa resposta de Núñez Feijóo i altres caps del PP: «Mentre qui tinga la competència tècnica no es pronuncie, no podem utilitzar la paraula genocidi.» Amb Allen, ¿parla el papa de l'Església o el cap de l'Estat de la Ciutat del Vaticà?

Quant a la guerra en Ucraïna, Prevost diu: «El Vaticà no ha de ser el mediador. La Santa Seu només ha d'alçar la veu per la pau.» Les diferències amb Bergoglio són ben evidents; el papa Francesc va desenvolupar una intensa tasca diplomàtica. De fet, condemnà la guerra, reclamà d'investigar si allò que estava esdevenint-se a Gaza era un genocidi i tractà de ser mediador al conflicte entre Ucraïna i Rússia. Prevost no vol enredar-se. Crida l'atenció la seua actitud sobre el president dels EUA: «Si hi hagués temes específics en què fos possible comprometre'm amb ell, no tindria cap problema a fer-ho [...], especialment sobre qüestions de dignitat humana i de promoció de la pau al món que, com ha deixat clar de vegades, vol dur endavant. M'agradaria donar suport a Trump en aqueixos esforços.» ¿Donald Trump promou la pau al món? I una perla final. Referint-se a la sinodalitat, Prevost adverteix: «No es tracta d'intentar transformar la direcció de l'Església en una espècie de govern democràtic. En molts països del món, la democràcia no és necessàriament, a hores d'ara, una solució perfecta per a tot.» Prevost ens va aclarint dubtes.

Després estan decisions que han passat desapercebudes, com nomenar Piero Pioppo nunci en Madrid i Andorra. El prelat, conservador, té un passat controvertit; va ser secretari personal del cardenal Angelo Sodano, el polèmic i ultraconservador "número dos" del papa Joan Pau II. El nomenament del nunci havia estat decidit pel papa Francesc uns dies abans de morir. El fet que la decisió es produís quan l'argentí es trobava en estat greu fa sospitar que es tractà d'un gol en temps afegit del sector conservador de la Cúria. Segons fonts vaticanes, Pioppo no gaudia del favor del papa Francesc. La confirmació ha tardat sis mesos, però Prevost ha donat finalment el vistiplau. Una de les tasques principals del nou ambaixador papal serà la de seleccionar les ternes de candidats a nous bisbes de les diòcesis a mesura que es produïsquen jubilacions. Ens podem imaginar quina classe de candidats seleccionarà. Lleó XIV també ha nomenat l'italià Filippo Iannone nou prefecte del Dicasteri per als Bisbes i president de la Comissió Pontifícia per a Amèrica Llatina. El papa Francesc no havia volgut fer cardenal aquest arquebisbe. Mmm.

Octubre 2025

     

No a la doble vara de mesurar

¿Tenen dret a defendre's els palestins? Les possibilitats d'èxit davant la potència destructiva de l'Estat d'Israel són nul·les, però tenen dret a defendre's. Diferents resolucions de Nacions Unides han reafirmat la legitimitat de la lluita dels pobles per tal d'aconseguir el seu alliberament de la dominació colonial, l'apartheid i l'ocupació estrangera per tots els mitjans disponibles, inclòs l'ús de la força. Les resolucions fan menció explícita a pobles d'Àfrica i al poble palestí, que pot recórrer a tota classe de mitjans, inclosa la força armada, per tal d'acabar amb l'ocupació que impedeix l'exercici del seu dret a la lliure determinació. Açò duu necessàriament a preguntar-se què és una organització terrorista. La lluita armada té límits. Una acció armada palestina podrà incloure atacs contra objectius legítims, com ara les unitats o bases militars. En cap cas, però, no tenen cobertura de les resolucions de Nacions Unides el segrest de civils o la realització d'actes de terror. Els mitjans solen titllar de terrorista la milícia o el grup guerriller que combat contra el colonialisme. En canvi, s'accepta sense més que les forces armades dels estats són honorables.

Històricament, dos grups palestins han intentat la via armada. Hamàs fou en part una creació del Mossad, el servei secret israelià, que volia dinamitar l’OLP de Yasir Arafat. Israel, a fi de minar l’autoritat i el prestigi del desaparegut líder palestí, considerat per Israel terrorista i enemic de l’estat hebreu, aplicà la màxima “divideix i venceràs”. Després dels acords d'Oslo firmats per Isaac Rabin i Arafat, l'OLP deixà de ser considerada terrorista. Ara, l'acusació apunta a Hamàs. ¿Són terroristes les Brigades Izz ad-Din al-Qassam de Hamàs? Sí. Realitzen actes de terror i tenen segrestats ostages. Però l'Estat d'Israel té empresonats en pèssimes condicions uns 11.000 palestins —400 d'ells menors. I no podem oblidar que l'embrió de l'actual exèrcit d'Israel fou un grup terrorista, les milícies jueves. Durant el Mandat Britànic de Palestina, posaren explosius en mercats, vehicles de transport públic, l'hotel King David de Jerusalem i els cossos de dos soldats anglesos que prèviament havien segrestat i executat. Els colons israelians també realitzen actes terroristes. I, ¿com s'han de denominar les accions de les FDI contra civils palestins desarmats?

Evidentment, els pobles oprimits tenen dret a rebel·lar-se, però l'experiència mostra que la lluita armada no sempre aconsegueix els seus objectius. Sovint, la desesperació mena a ultrapassar els límits. La Cort Penal Internacional ordenà l'arrest de Netanyahu i el seu ministre de Defensa per crims de guerra i contra la humanitat, però també va ordenar la detenció d'un cap de Hamàs per idèntics càrrecs, des de l'acció del 7 d'octubre de 2023. Recordem que la milícia palestina matà civils (inclosos nens i dones) i prengué ostatges, alguns dels quals encara romanen en captiveri. S'ha de condemnar amb rotunditat el genocidi que duu a cap el govern israelià, però també l'evident activitat terrorista de Hamàs. La lluita armada no ha estat útil per al poble palestí. En realitat, només ha servit per a deixar Palestina en situació d'extrema debilitat davant d'Israel i els EUA, que volen convertir Gaza en una colònia a perpetuïtat, en un lloc on traure grans beneficis dels negocis immobiliaris, del turisme i de l'explotació de les reserves de gas. (Enfront de les platges de la Franja hi ha dos bosses de gas submergides a la Mediterrània, Gaza Marine 1 i 2.) Els habitants supervivents del genocidi serien la mà d'obra barata perfecta. ¡Paletes i cambrers!

L'interès econòmic també explica la tebior de molts governs —inclosos els dels estats membres de la Unió Europea— davant les enormes atrocitats comeses per les autoritats sionistes d'Israel. La pressió dels ciutadans del món, que demanen aturar el genocidi a Gaza, hauria de menar a la consecució de la pau. Ara bé, costa molt imaginar aquest horitzó pacífic si Hamàs conserva la seua hegemonia. L'organització pertany al wahhabisme, o salafisme, corrent rigorista majoritari a l'islam sunnita. Es compon d'un braç polític i un militar, no reconeix l'estat jueu i persegueix dos objectius: la destrucció d'Israel i la creació d'un estat palestí regit per la xaria —siga el que siga això. L'organització islamista guanyà les eleccions de 2006 —no se n'han convocat altres— per majoria absoluta. No sabem si ara les guanyaria. És possible que molts palestins n'estiguen tips. Fa feredat pensar en una Palestina governada per salafistes; seria una dictadura teocràtica. En tot cas, les perspectives de pau són poc falagueres. Amb extremistes instal·lats a totes les bandes, la creixent pressió ciutadana internacional hauria d'aconseguir almenys un alto el foc.

El nimfeu romà

Abel Soler és doctor en Història Medieval per la Universitat d'Alacant i en Filologia Catalana per la Universitat de València. Es dedica a la docència, la investigació i la divulgació històrica, literària i patrimonial. En desembre de 2021, presentà a la Casa de Cultura el llibre Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463), el fill secret de la reina Margarida de Prades. L'èxit acadèmic més reeixit d'Abel és el descobriment de l'autor de la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa. L'obra fou escrita per Enyego d'Àvalos, gran camarlenc d'Alfons el Magnànim. Ara, a Abel li ha pegat per la intel·ligència artificial. Fent servir aquesta eina, recrea o interpreta diferents elements del patrimoni valencià (monuments, peces arqueològiques, retrats de personatges, paisatges urbans...). Publica els resultats al seu compte d'una xarxa social molt coneguda. S'hi poden trobar moltes entrades relacionades amb Xàtiva i la seua comarca: l'ermita de Santa Anna, retrats de Roderic de Borja i els seus fills Cèsar i Lucrècia, la plaça de la Trinitat, la Seu, el Palau de l'Ardiaca, la pica califal que s'exposa a l'Almodí, els castells de Xàtiva i Montesa, les sinagogues, la Torreta de Canals...

Em va cridar especialment l'atenció la recreació dedicada al nimfeu romà del segle I dC. Abel explica els seus orígens. L'Aigua Santa (aquas sacras en llatí) brolla en Aiacor. Els romans, que atribuïen la font a unes nimfes, portaren l'aigua a Saetabis i reteren culte a les deïtats amb un nimfeu monumental (de 100 x 100 peus, equivalents a 30 x 30 metres). L'ornaren amb escultures, marbres, pintures murals, mosaics i jocs d’aigua fets amb fistulae plumbae, canonades de plom. Com que les restes no aporten massa informació, Abel s'ha inspirat en el nimfeu del Santuari de Fortuna (Múrcia), molt semblant i millor conservat. Les restes del monument xativí s'excavaren el 2002 al carrer Sariers, a l’antiga entrada de la Via Augusta en la ciutat, venint de la Bètica. El descobriment de les petjades romanes tingué les seues derivacions polítiques. En aquell temps, l'Ajuntament de Xàtiva estava presidit per Alfonso Rus. El solar en què s'amagava el nimfeu era propietat de l'empresa promotora i constructora Conlogar, que volia edificar-hi un bloc de pisos. Les restes romanes van emergir durant la neteja del terreny per als treballs de fonamentació.

Com la llicència d'obres encara no estava concedida —faltava el preceptiu informe arqueològic de la Direcció General de Patrimoni Cultural—, els grups municipals estudiaren solucions per a conservar el jaciment i fer-lo visitable. El grup socialista proposava l'adquisició del solar o una permuta —cedir els mateixos metres de superfície en alguna de les noves zones urbanitzables. Així, el nimfeu, situat al costat del jardí de Sariers, podria romandre obert bé que protegit amb una coberta. L'Associació de Veïns del Raval hi estava d'acord. Però l'alcalde acabà accedint a les pretensions de l'empresa Conlogar. ¿Per què? ¡Vés a saber! Es decidí d'encaixonar el nimfeu, entre murs de formigó, en un soterrani arqueològic. Que ningú no pense que l'Ajuntament —és a dir, el contribuent— s'estalvià diners; calgué pagar a Conlogar les places d'aparcament que perdé l'edifici per respectar el nimfeu. Els tècnics municipals, arquitecte i arqueòleg, avalaren la decisió. José Manuel Despiau, arquitecte de la Direcció General, advocava per la solució oberta.

 

L'oposició pensava que l'informe dels tècnics estava fet a mesura del parer de Rus. Les protestes socialistes tingueren conseqüències. L'alcalde expulsà el regidor Rafael Llorens de la Comissió Municipal de Patrimoni, de la qual era membre. A les pàgines de L'informador, Pacus Rocus (Paco Roca) publicà la vinyeta titulada "Segle I de l'era Rus-Augusta". Hi figuraven l'emperador Rus, amb corona de llorer, i el cònsol Vicent Parra. Rus feia senyal que Llorensus (Llorens), tancat al nimfeu, fos lliurat als lleons del circ. La vinyeta encara tenia altres detalls irònics. Però bromes a part, el destí del nimfeu ha estat decebedor; roman sempre tancat i rarament es pot visitar. Podria haver-hi més restes sota el jardí o les cases annexes al bloc edificat per Conlogar. La recreació d'Abel Soler mostra una gran façana amb columnes, fornícules quadrangulars, escultures, un absis central amb font dedicada a les nimfes i un jardí. Potser, la construcció fou finançada per algun patrici local. Però pocs xativins i forans deuen conèixer el jaciment romà.

(publicat a Levante-EMV, el 04/10/2025)