Madrid, com qualsevol altra unitat administrativa o entitat política, és la suma de moltes coses: la seua demarcació territorial, la gent que l'habita, la seua història, la seua cultura (els costums, la llengua i les formes de pensar dels madrilenys), el seu patrimoni històric i artístic, el seu clima... Per això és tan difícil contestar segons quines preguntes. Darrerament s'ha encunyat el terme madrilenyofòbia i és freqüent escoltar aquest interrogant: «¿Et cau mal Madrid?» Mmm. ¡Impossible contestar amb un monosíl·lab! Madrid és una gran ciutat però també una comunitat autònoma uniprovincial. Per tant, Madrid inclou San Martín de Valdeiglesias, San Lorenzo del Escorial, Rascafría, Buitrago de Lozoya, Alcalá de Henares, Getafe, Chinchón, Aranjuez... En conjunt, la capital i tota la comunitat autònoma atresoren un patrimoni històric i artístic immens i magnífic. Alguns llocs estan inscrits per la UNESCO en la seua Llista del Patrimoni Mundial. Visitar la capital durant la tardor és una veritable delícia. Hom pot passejar per la Cuesta de Moyano i adquirir algun llibre vell en una de les casetes, o fer un tomb pel Madrid dels Àustria.
La ciutat alberga parcs, museus, palaus, esglésies i monestirs, com el de les Descalces Reials, que són esplendorosos. Igualment magnífiques són les altres poblacions madrilenyes que s'han esmentat més amunt. Però —sempre hi ha un però— l'acumulació de patrimoni històric i artístic al Paisaje de la Luz (l'eix Passeig del Prado, Recoletos i Parc del Retiro), que acaba de ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, té una explicació molt simple: Madrid és la capital d'Espanya. Quasi tot l'art que alberga el Museu del Prado prové de les antigues col·leccions reials. Els reis ho eren de tots els dominis de la monarquia (les exaccions reials arribaven a tots els punts d'aqueixos dominis), però les seues col·leccions artístiques romanen a Madrid. Guarda també el MAN (Museu Arqueològic Nacional) obres que haurien d'estar al País Valencià, com ara la Dama d'Elx o Els dotze treballs d'Hèrcules, mosaic romà trobat a Llíria. Xàtiva, pàtria de Josep de Ribera, no té cap obra indiscutible de l'artista. En canvi, el Museu del Prado amaga als seus magatzems vint-i-un quadres de Ribera —procedents quasi tots de les col·leccions reials.
Per la seua condició de capital de les Espanyes, Madrid és una aspiradora que ho atrau tot. Atrau població, sobretot de l'Espanya buidada. Al principi del segle XX, la capital només tenia uns 500.000 habitants. Avui, en té uns 3.300.000. Quelcom semblant s'ha esdevingut en poblacions de l'àrea metropolitana. Getafe, per exemple, tenia 4.300 habitants en 1900. Avui en té 185.000. Parlar de població genuïnament madrilenya és pura entelèquia. Sí, hi ha una minoria d'homes i dones madrilenys de soca-rel, però gran part dels habitants són de procedència molt diversa: gents arribades de zones rurals de l'Estat (les dues Castelles, Extremadura, Andalusia...), immigrants estrangers. La imatge del madrileny castís, chulapo i graciós és un tòpic en procés accelerat de desaparició. Madrid i la seua àrea metropolitana també atrauen moltíssima activitat econòmica. Gran part de les empreses més importants de l'Estat i les delegacions de grans multinacionals hi tenen seu social. Madrid alberga tots els alts organismes estatals: la residència del rei, el govern central, els ministeris, el Congrés i el Senat, la cúpula judicial, els organismes reguladors...
¿Hi ha esquerra política i classe treballadora pura i dura a Madrid? Sí, clar. Però la combinació de classe alta de tota la vida, directius i quadres mitjans d'empreses de múltiples sectors (inclòs el financer), funcionaris de tots els nivells i dels diferents serveis i institucions, professionals de diversos camps i treballadors situats a les zones més altes de l'escala salarial han conformat una majoria social benestant, d'idees neoliberals, que menysprea els serveis públics i està totalment d'acord amb la privatització de la sanitat o l'educació. Dos elements propicien la consolidació d'aquesta majoria. D'una banda, el dumping fiscal (que realment beneficia només els més rics) proporciona sensació de nivell de vida privilegiat. (A comunitats autònomes que no gaudeixen dels avantatges de la capitalitat o del règim de concert els és impossible fer dumping.) D'altra part, la política urbanística iniciada en època d'Esperanza Aguirre, amb l'objectiu de crear noves zones de baixa densitat poblacional (tenen edificis de sols quatre altures), ocupades per classe mitjana benestant, provoca el mirall de la urbanització de luxe, camp adobat per al vot de dreta.
El mateix es pot dir de diverses poblacions de l'enorme àrea metropolitana de Madrid. Pozuelo de Alarcón, per exemple, és, segons els estudis de l'INE, la localitat amb major renda per capita de l'Estat, 28.326 euros en 2018. Naturalment, aquesta majoria social conservadora inflada pel nacionalisme banal espanyol, que dóna suport electoral a la dreta des de fa 26 anys, conviu amb quasi altra meitat de madrilenys no invitats al banquet. La mentalitat neoliberal, importada dels EUA, s'expandeix. ¿Un dels seus axiomes? «El pobre ho és per culpa seua. ¡Que espavile!» En fi, ¿deteste Madrid? M'és impossible contestar amb un sí o amb un no. Tampoc no puc utilitzar l'expressió «M'agrada Madrid, però avorrisc els madrilenys.» Em diuen Corts Pérez. El Pérez em ve del meu avi matern, nascut a Getafe. Em cauen mal el centralisme, la distribució injusta del poder, l'abús de les situacions d'avantatge, l'acaparament de recursos econòmics i culturals... Em rebenta que tots els mitjans de comunicació parlen només de Madrid. M'incomoda la meitat dels madrilenys. No suporte els aires de superioritat de molts quan vénen a les nostres platges.
Em fastiguegen les complicacions que suposa anar a Madrid, per a visitar un museu, posem per cas, o per a prendre un vol intercontinental en Barajas. Em toca alçar-me d'hora, prendre un tren de rodalia que em porte a l'Estació Nord de València. Després he de traslladar-me a l'estació Joaquim Sorolla, per a prendre l'AVE. Tanmateix, la probabilitat que anul·len la sortida del tren de rodalia és molt alta. Resulta més segur —i més car— anar al cap i casal en taxi. Cal fer tot açò, perquè no paren a Xàtiva trens de llarga distància amb destinació a la capital de l'Estat. No hi ha en les Espanyes una distribució equitativa de res. En altres estats tenen un repartiment de funcions més equilibrat entre distintes ciutats. Suïssa, país confederal, és un magnífic exemple: Berna, capital política; Zuric, capital financera; Ginebra, seu dels organismes internacionals; Basilea, ciutat industrial... A Itàlia, Alemanya o Països Baixos també hi ha una divisió funcional equitativa, potser herència d'un passat en què els actuals estats estaven fragmentats en múltiples principats, regnes i repúbliques. En Espanya, Madrid és un monstre que ho engoleix quasi tot.
La ciutat alberga parcs, museus, palaus, esglésies i monestirs, com el de les Descalces Reials, que són esplendorosos. Igualment magnífiques són les altres poblacions madrilenyes que s'han esmentat més amunt. Però —sempre hi ha un però— l'acumulació de patrimoni històric i artístic al Paisaje de la Luz (l'eix Passeig del Prado, Recoletos i Parc del Retiro), que acaba de ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, té una explicació molt simple: Madrid és la capital d'Espanya. Quasi tot l'art que alberga el Museu del Prado prové de les antigues col·leccions reials. Els reis ho eren de tots els dominis de la monarquia (les exaccions reials arribaven a tots els punts d'aqueixos dominis), però les seues col·leccions artístiques romanen a Madrid. Guarda també el MAN (Museu Arqueològic Nacional) obres que haurien d'estar al País Valencià, com ara la Dama d'Elx o Els dotze treballs d'Hèrcules, mosaic romà trobat a Llíria. Xàtiva, pàtria de Josep de Ribera, no té cap obra indiscutible de l'artista. En canvi, el Museu del Prado amaga als seus magatzems vint-i-un quadres de Ribera —procedents quasi tots de les col·leccions reials.
Per la seua condició de capital de les Espanyes, Madrid és una aspiradora que ho atrau tot. Atrau població, sobretot de l'Espanya buidada. Al principi del segle XX, la capital només tenia uns 500.000 habitants. Avui, en té uns 3.300.000. Quelcom semblant s'ha esdevingut en poblacions de l'àrea metropolitana. Getafe, per exemple, tenia 4.300 habitants en 1900. Avui en té 185.000. Parlar de població genuïnament madrilenya és pura entelèquia. Sí, hi ha una minoria d'homes i dones madrilenys de soca-rel, però gran part dels habitants són de procedència molt diversa: gents arribades de zones rurals de l'Estat (les dues Castelles, Extremadura, Andalusia...), immigrants estrangers. La imatge del madrileny castís, chulapo i graciós és un tòpic en procés accelerat de desaparició. Madrid i la seua àrea metropolitana també atrauen moltíssima activitat econòmica. Gran part de les empreses més importants de l'Estat i les delegacions de grans multinacionals hi tenen seu social. Madrid alberga tots els alts organismes estatals: la residència del rei, el govern central, els ministeris, el Congrés i el Senat, la cúpula judicial, els organismes reguladors...
¿Hi ha esquerra política i classe treballadora pura i dura a Madrid? Sí, clar. Però la combinació de classe alta de tota la vida, directius i quadres mitjans d'empreses de múltiples sectors (inclòs el financer), funcionaris de tots els nivells i dels diferents serveis i institucions, professionals de diversos camps i treballadors situats a les zones més altes de l'escala salarial han conformat una majoria social benestant, d'idees neoliberals, que menysprea els serveis públics i està totalment d'acord amb la privatització de la sanitat o l'educació. Dos elements propicien la consolidació d'aquesta majoria. D'una banda, el dumping fiscal (que realment beneficia només els més rics) proporciona sensació de nivell de vida privilegiat. (A comunitats autònomes que no gaudeixen dels avantatges de la capitalitat o del règim de concert els és impossible fer dumping.) D'altra part, la política urbanística iniciada en època d'Esperanza Aguirre, amb l'objectiu de crear noves zones de baixa densitat poblacional (tenen edificis de sols quatre altures), ocupades per classe mitjana benestant, provoca el mirall de la urbanització de luxe, camp adobat per al vot de dreta.
El mateix es pot dir de diverses poblacions de l'enorme àrea metropolitana de Madrid. Pozuelo de Alarcón, per exemple, és, segons els estudis de l'INE, la localitat amb major renda per capita de l'Estat, 28.326 euros en 2018. Naturalment, aquesta majoria social conservadora inflada pel nacionalisme banal espanyol, que dóna suport electoral a la dreta des de fa 26 anys, conviu amb quasi altra meitat de madrilenys no invitats al banquet. La mentalitat neoliberal, importada dels EUA, s'expandeix. ¿Un dels seus axiomes? «El pobre ho és per culpa seua. ¡Que espavile!» En fi, ¿deteste Madrid? M'és impossible contestar amb un sí o amb un no. Tampoc no puc utilitzar l'expressió «M'agrada Madrid, però avorrisc els madrilenys.» Em diuen Corts Pérez. El Pérez em ve del meu avi matern, nascut a Getafe. Em cauen mal el centralisme, la distribució injusta del poder, l'abús de les situacions d'avantatge, l'acaparament de recursos econòmics i culturals... Em rebenta que tots els mitjans de comunicació parlen només de Madrid. M'incomoda la meitat dels madrilenys. No suporte els aires de superioritat de molts quan vénen a les nostres platges.
Em fastiguegen les complicacions que suposa anar a Madrid, per a visitar un museu, posem per cas, o per a prendre un vol intercontinental en Barajas. Em toca alçar-me d'hora, prendre un tren de rodalia que em porte a l'Estació Nord de València. Després he de traslladar-me a l'estació Joaquim Sorolla, per a prendre l'AVE. Tanmateix, la probabilitat que anul·len la sortida del tren de rodalia és molt alta. Resulta més segur —i més car— anar al cap i casal en taxi. Cal fer tot açò, perquè no paren a Xàtiva trens de llarga distància amb destinació a la capital de l'Estat. No hi ha en les Espanyes una distribució equitativa de res. En altres estats tenen un repartiment de funcions més equilibrat entre distintes ciutats. Suïssa, país confederal, és un magnífic exemple: Berna, capital política; Zuric, capital financera; Ginebra, seu dels organismes internacionals; Basilea, ciutat industrial... A Itàlia, Alemanya o Països Baixos també hi ha una divisió funcional equitativa, potser herència d'un passat en què els actuals estats estaven fragmentats en múltiples principats, regnes i repúbliques. En Espanya, Madrid és un monstre que ho engoleix quasi tot.
2 comentaris:
Molt bé per les matisacions. Ja està bé de simplismes... Salut
Un plaer saludar-te. Gràcies pel comentari. Salut.
Publica un comentari a l'entrada