dilluns, 25 de maig del 2020

El País Valencià, un comodí en el joc polític

Com que no sóc metge, entenc sobre virus i epidèmies el justetet. Sobre política, intente estar més informat. Trobe que la desescalada de l'estat d'alarma, decretat en març per a frenar la pandèmia de covid-19, com més va menys té d'estratègia sanitària i més s'assembla a una tàctica purament política. Cada vegada em queda més clar que Pedro Sánchez no s'atreví a incomunicar Madrid, quan s'hi multiplicaven els contagis, per por —en realitat, una barreja de por i de l'etern centralisme dels partits d'àmbit estatal. ¿A què tenia por? A les reaccions de la dreta, la patronal, i les grans empreses de l'Ibex, a l'empipament d'un sector de la ciutadania madrilenya, a la desobediència i la subsegüent necessitat d'haver d'usar la força... Presoner en aquest laberint, el govern decidí que totes les comunitats autònomes havien de patir la mateixa sort. Així, Madrid n'era una més. S'aplicà a l'Espanya plurinacional la vella medicina de sempre. Vam tenir una nova versió del cafè per a tots. Però aquesta actitud centralista no podia durar; el govern manca de majoria parlamentària suficient per a poder fer allò que li vinga en gana. Hagué de recular.

Començà a parlar de desescalada asimètrica, de tractar cada territori de manera diferenciada atenent exclusivament criteris mèdics. Però faltava definir la unitat territorial de referència. Es decidí que seria la província. ¡Nova dosi de centralisme! Algunes comunitats autònomes —la valenciana, posem per cas— vindicaren que els departaments o les àrees de salut foren la unitat territorial de referència. Sánchez acceptà per a no posar en perill el possible suport d'ERC, que finalment ha perdut a pesar de tot. Això tenia l'inconvenient que els peperos havien suprimit feia temps la divisió per àrees de salut en la comunitat uniprovincial de Madrid. Ximo Puig donà per descomptat que tots els departaments de salut valencians passarien a la fase 1 el dia 11. Molts empresaris de l'hostaleria es fiaren de la seua paraula i es dedicaren a comprar gènere perible. Però les dades d'alguns departaments de salut —els de les tres capitals provincials i altres grans ciutats, per exemple— no adobaven l'optimisme de Puig. Finalment, només passaren a la fase 1 deu departaments. Les sospites sobre l'eterna discriminació del País Valencià eren inevitables.

Tot Euskadi, amb més incidència acumulada del virus en els 14 dies anteriors, passava a la fase 1. Per altra banda, dies abans, s'havia comunicat a la Generalitat que el País Valencià no podia rebre el 10% (que li pertoca per població) dels 16.000 milions d'euros posats a disposició de les comunitats autònomes pel govern central. S'al·legà que la nostra situació sanitària era millor que la de Catalunya, Madrid o Euskadi. La reacció del president Puig i la consellera Barceló fou inusitadament dura. Tots recordaran les paraules de Puig: Lealtad no es sumisión. No s'ha de descartar que valencians i valencianes fórem discriminats novament. Sánchez necessita els vots de partits com l'EAJ-PNV. El valencianisme no li és tan necessari, perquè té una representació mínima al Congrés dels Diputats. Això explica el menyspreu amb què seria tractat Joan Baldoví per la ministra María Jesús Montero, la qual afirmà que els valencians ens inventem problemes d'infrafinançament que no existeixen. Amb el pas dels dies, les autoritats de la Generalitat van rebaixar el to de la protesta; no seria estrany que hagueren rebut alguna trucada de Moncloa.

Però els ciutadans de peu podem sospitar que el País Valencià s'utilitza com a comodí en el joc polític. Bona part de Catalunya està en fase 1, però algun gran territori més, no governat pel PP, havia d'acompanyar Madrid, per a donar sensació de neutralitat. ¿Euskadi? ¡Home, no! El País Valencià. El mateix dia 8, jo vaig pronosticar que tornaríem a la província com a referència i unitat de destí en l'universal. Atès que els territoris han de romandre catorze dies en cada fase de desescalada, no era previsible que departaments de salut com els de Xàtiva-Ontinyent i Gandia passaren a fase 2 el dilluns 25. «Ens tocarà estar en fase 1 tres setmanes», vaig apostar. I ja es veu que no m´he equivocat. ¿Per motius sanitaris? ¡No! Per motius polítics; dissabte passat, el Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent tenia 0 ingressats per covid-19, 0 infectats confinats al seu domicili i 0 morts. Allò més cridaner de l'assumpte és que el mateix govern valencià ha decidit de retornar al "tancat" provincial. No ha demanat el passe de cap territori a una nova fase. De fet, és l'unica comunitat autònoma que ha adoptat aquesta decisió de motu proprio.

Potser han produït efecte les trucades telefòniques. En qualsevol cas, la conclusió és clara: tots els territoris del País Valencià acompanyen la Comunitat de Madrid. Com a rerefons, la falta total d'autonomia política. La "cogovernança" és un mite. Durant la vigència de l'estat d'alarma, el govern central podria haver impedit la lliure circulació entre les diferents comunitats autònomes i haver deixat que cadascuna dissenyés la seua desescalada. La Generalitat podria haver decidit en quins territoris valencians podia alleujar les mesures d'aïllament i l'aturada d'activitats i en quins no. També hauria estat factible la circulació entre àrees de salut contigües que estigueren a la mateixa fase de desescalada. Els habitants de les comarques centrals, per exemple, hauríem pogut moure'ns per la Costera, la Safor, la Vall d'Albaida, el Comtat, l'Alcoià, la Marina... (Cal recordar que el projecte de Comarques Centrals estava pensat per a vertebrar el País Valencià.) Com que no existeix la possibilitat d'autogovern ple, la Generalitat ha optat per ser ella mateixa qui es castigue cara a la paret, sense esperar la decisió del mestre Sánchez. ¡Vergonyós!