Commemoració versallesca

Dissabte passat es va celebrar el ple municipal extraordinari destinat a commemorar el quaranta aniversari del primer consistori democràtic elegit després d'aprovada la Constitució de 1978. La Casa de Cultura fou escenari de l'acte. Durant el seu transcurs intervingueren els portaveus de les diverses forces polítiques amb representació municipal. Tots els membres vius de les deu corporacions elegides des de 1979 i familiars directes dels traspassats —vídues, fills— havien estat convocats per a presenciar l'acte. Hi ha detalls de protocol previs a la cerimònia que no han transcendit. S'havia previst, posem per cas, que els convidats foren cridats, un per un, després dels discursos, per tal que l'alcalde anàs imposant a cadascun la insígnia de la ciutat. Però s'optà finalment per una fórmula distinta. Els antics regidors havien de passar per una taula, col·locada al pati de l'edifici, per a recollir l'obsequi —com es fa amb la credencial d'un congrés. Es volia evitar la foto de Roger Cerdà lliurant la insígnia a Alfonso Rus. No era una qüestió menor; s'ha de recordar que Rus es negà a celebrar en 2004 els vint-i-cinc anys d'ajuntaments democràtics.

Molts ajuntaments van celebrar actes commemoratius. El consistori xativí, no. «¡No em dóna la gana de posar-li cap medalla a Miquel Calabuig!», va dir Rus. La presència d'aquest en l'acte del dissabte provocà, per tant, l'absència de Calabuig. Resultava graciós escoltar com Roger Cerdà es dirigia moltes vegades als anteriors alcaldes; al saló de la Casa de Cultura només hi havia un exalcalde, Rus, que podria haver-se estalviat l'assistència; pel matí, un diari digital havia informat de la transferència de 2.100.000 euros efectuada per l'exalcalde i un soci seu a un banc de Suïssa. «Ha vingut per fotre», digué sorneguer un amic meu. Tot és possible. Cap dels convidats intervingué a la sessió. Jo tinc sort; puc expressar la meua opinió en aquesta columna. Amb l'expresident de la Diputació assegut entre els antics regidors, molts discursos grinyolaven. La portaveu del PP, posem per cas, digué que tots els qui s'han dedicat a la política municipal des de 1979 ho han fet de manera altruista. ¿Tots? ¡Ha! (Segons el diccionari, l'altruisme és l'afany pel bé dels altres, fins i tot a costa del propi.) Tots no han actuat desinteressadament.

L'actual alcalde també donà la matraca amb l'altruisme. Sé que toca, en les solemnitats, utilitzar un llenguatge cortés, però es podria haver abordat l'assumpte de l'abnegació en política local de manera més realista, menys lírica. Es podria haver dit, per exemple, que la majoria dels edils ha actuat desinteressadament. Incloure's en la majoria o la minoria ja seria cosa de cadascú. Amb discursos massa versallescos, la ciutadania pot pensar que els polítics es tapen els uns als altres. Els parlaments dels representants dels cinc grups municipals em suscitaren altres motius de reflexió. El primer ajuntament elegit després de la dictadura no partia de zero, com semblà dir —de manera involuntària, supose— un portaveu. La nova corporació recolzava sobre pilars sòlids: una extensa xarxa d'associacions de veïns, un moviment sindical que venia implantant-se des d'abans de 1979 en tots els sectors laborals de la ciutat, un moviment associatiu cultural que reivindicava la protecció del patrimoni històric i artístic. Tot això explica el triomf de l'esquerra.

Altra portaveu va dir que la dona té participació plena en política des que hi ha ajuntaments democràtics. Sí, però aquests ja havien existit durant la II República, que consagrà per primera vegada el dret de sufragi femení actiu i passiu. La dictadura franquista va estroncar, però, aquell aconseguiment. En fi, segons el meu parer, commemorar oficialment el quaranta aniversari era perfectament prescindible. La tradició mana que es festegen les noces d'argent, d'or, de diamant (els vint-i-cinc, els cinquanta, els setanta-cinc aniversaris). Des de fa poc, no sé per quin motiu, s'ha ficat de moda celebrar els quaranta anys. El recordatori de dissabte només serví per a dues coses: destapar les divergències al si de la família socialista —està clar que un sector volia commemorar l'efemèride en contra del parer d'altre— i donar pàtina d'honorabilitat a qui no se la mereix. Bo, també serví per a reunir persones que no s'havien vist des de feia temps. Jo em vaig fer un fart de saludar vells amics i amigues, adversaris polítics, antics camarades...

(publicat a Levante-EMV, el 16/04/2019)