Centenari de la revolució bolxevic

En l'anterior columna, recordava el cinquè centenari de la reforma protestant. Però també fa cent anys de la revolució russa. La revolta contra l'absolutisme dels tsars no fou un fet puntual. En realitat es tracta d'un llarg procés que culminà en 1917. El 8 de març (23 de febrer al calendari julià), s'organitzà a Petrograd, llavors capital de Rússia, la primera gran manifestació contra el tsar, inici de la Revolució de Febrer. Quatre dies després, els soldats de la base de Kronstadt, situada en una illa de la mar Bàltica a prop de la ciutat, s'aliaren amb els obrers, alliberaren els presos polítics i prengueren diversos edificis. La nit del 13, les manifestacions es multiplicaren i la multitud revolucionària s'emparà de Petrograd, actual Sant Petersburg. Atès el carés que prenien els esdeveniments, el tsar Nicolau II es veu obligat a presentar l'abdicació el 15 de març. Rússia esdevingué república. S'hi establí un govern provisional. Però l'activitat revolucionària obrera no cessaria. Entre el 7 i el 8 de novembre fou enderrocat el govern i es formà un de nou, revolucionari, dirigit per Lenin, que fou nomenat president del Consell de Comissaris del Poble.

Començà la revolució pròpiament dita, la primera comunista declarada al segle XX. Les dates no es corresponen amb el calendari vigent a Rússia en 1917. El 7 de novembre, dia en què els bolxevics prengueren el Palau d'Hivern, era en realitat el 25 d'octubre al calendari julià. Per això, els fets han passat a la posteritat amb el nom d'Octubre Roig o Revolució d'Octubre. Fa, per tant, cent anys d'un capítol històric que ha influït enormement en la història contemporània. L'onada revolucionària s'escampà pertot arreu. Arribà també a terres hispàniques, on ja existien dues organitzacions obreres: el PSOE, des de 1879, i la CNT, des de 1914. L'aparició dels partits comunistes suposà una escissió en la Internacional Socialista. Es creà la III Internacional (la Komintern). Precisament, el Partit Comunista d’Espanya sorgiria en 1922 com una escissió del PSOE. A Xàtiva, l'agrupació local del PCE es fundà en 1932. Al principi, estava formada per forasters. El militant xativí més reeixit seria José Aragonés Saborit, company de Patrocinio Camús, la jove que desfilà darrere la bandera tricolor en proclamar-se la República a Xàtiva.

Aragonés provenia de les Joventuts Socialistes, però s'afilià al PCE per influència de dos amics seus, els pintors Carreño i Renau. Durant la Guerra, José Aragonés fou director del setmanari Unidad Antifascista i responsable de finances de Socorro Rojo. Per la seua banda, la CNT arribaria a tenir 571 afiliats a Xàtiva i la seua demarcació, en l'any 1931. Aquesta implantació s'explica per l'impacte que la revolució russa produí en els nuclis hispànics d'obrers i camperols. (Durant un temps, la CNT va pertànyer a la Internacional Comunista.) A Xàtiva, els anarquistes crearen el Sindicato Único de Oficios Varios. Rafael Martínez Ballester "Canina", Vicente Sancho "Chorrota", Vicente Prats, Vicente Marzal José Sanchis i Bautista Sanz foren alguns dels anarquistes locals més reeixits. Durant la postguerra, quasi tots aquests personatges patiren mort, presó o exili. En acabar la dictadura, el comunisme local aparegué dividit en múltiples grupuscles. El PCE aconseguí, això sí, una representació mínima al nou ajuntament democràtic.

L'adveniment de la democràcia deparà algunes sorpreses; personatges com Rafael Pérez Contel, antic director de l'Institut Josep de Ribera, reivindicaren llur passat comunista. (Pérez Contel i altres no havien mantingut una actitud digna durant la dictadura; el seu procedir no havia estat acomodatici, sinó servil amb les autoritats franquistes.) En fi, tots els vells comunistes anaren desapareixent i els nous es diluïren en una nova plataforma, Esquerra Unida. A nivell global, caigué el Mur de Berlín i foren engolits pel desguàs de la història molts règims comunistes. Sols en queden a la Xina —on s'ha inventat una combinació perfecta de comunisme i capitalisme—, Vietnam, Corea del Nord i Cuba. ¿I a Xàtiva? No sabria dir. Mentre preparava aquest text, he preguntat a representants de l'agrupació local d'EUPV si militen al PCPV. Ho han negat. Costa creure-ho, però sembla que no queden comunistes a la nostra ciutat. El primer centenari de la revolució bolxevic russa no ha tingut, per tant, qui el celebre en aquest costat del riu Cànyoles.

(publicat a Levante-EMV, l'11/11/2017)