Demà dimarts, 30 d'abril, a les 19.30 h, es presentarà a la Casa de la Cultura de Xàtiva el nou llibre Xàtiva,
passeig monumental, de Toni Martínez Revert. El volum mostra un passeig per
la ciutat amb fotos de Miguel Sala i Julián García, textos de Toni Martínez i Toni Cucarella, i maquetació d'Artur
Heras. Alhora quedarà inaugurada, al Pati Cobert, l’exposició Xàtiva, passeig monumental, amb una
mostra de les fotografies reproduïdes al llibre.
Blog amb notícies, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària...
dilluns, 29 d’abril del 2013
Nova publicació fotogràfica
divendres, 26 d’abril del 2013
Cap de setmana dens
Etiquetes de comentaris:
Commemoracions,
Diades,
Ensenyament,
Llengua,
Nacionalisme
dijous, 25 d’abril del 2013
¿Quina república?
Cada vegada hi ha més gent que reivindica la
república. Ara bé, ¿en quin model republicà pensen els seus defensors? Jo tinc
clar, per exemple, que una III República Espanyola jacobina i centralista, com
la de França, no ompliria les meues expectatives; l’estat veí no reconeix més
nació que la francesa. Per al jacobinisme francès, Catalunya Nord, Occitània,
Bretanya, Iparralde i Còrsega no existeixen. Les llengües nacionals distintes
del francès, titllades despectivament de patuès, estan proscrites de l’escola
pública, dels organismes oficials i dels mitjans de comunicació. El territori
històric d’Occitània està fragmentat i dividit entre diverses regions i
diversos departaments —ja se sap: divideix i venceràs. Al departament dels
Pirineus Atlàntics, pertanyent a la regió d’Aquitània, conviuen Iparralde (el
País Basc francès) i la regió occitana de Bearn; al departament dels Pirineus
Occidentals, pertanyent al Llenguadoc-Rosselló, conviuen la Catalunya Nord i la
comarca occitana de la Fenolleda. No hi ha cap departament o regió
administrativa que reba la denominació de Catalunya o País Basc. A nivell
polític, la descentralització de l’estat francès és nul·la. Centralisme i
uniformisme són els trets més característics de la República Francesa. Una república
així no m’interessa. I és que moltes reflexions sobre la república estan
esbiaixades perquè parteixen d’un apriorisme: es dóna per suposat que els seus
límits territorials haurien de coincidir amb els de l’actual Regne d’Espanya.
S’oblida, per exemple, que algunes forces polítiques de Catalunya reclamen una
República Catalana. (Del País Valencià, millor no parlar; les seues aspiracions
d’emancipació nacional fan riure.) En definitiva, s’ha de recordar que totes
les repúbliques no són iguals. Hi ha repúbliques populars, repúbliques
federals, repúbliques confederals, repúbliques bolivarianes, repúbliques a
seques... D’altra banda, tothom sembla donar per fet que l’espanyola seria una
república de cultura, progrés, tolerància, igualtat, benestar i justícia
social, una república respectuosa amb les peculiaritats nacionals.
L’experiència demostra, però, que hi ha moltes repúbliques, arreu del món, que
no asseguren cap de les notes que s’acaben d’enumerar. ¿Hi ha igualtat i
justícia social, posem per cas, als Estats Units d’Amèrica del Nord? ¿Les
repúbliques llatinoamericanes respecten les seues nacions indígenes? ¿És Rússia
un país democràtic? En fi: república sí, ¿però quina?
dimecres, 24 d’abril del 2013
L'últim concert d'Al Tall
El proper dia 25 d'abril, Al Tall actuarà a Xàtiva. Aquest serà l’últim concert que el grup celebre un 25 d'abril. També serà l'última vegada que actue a Xàtiva. (Al Tall està realitzant una gira d'acomiadament.) Aquesta actuació quedarà arxivada, per tant, a la nostra memòria. Les entrades del concert estan a la venda en la llibreria La Costera. També es poden reservar al correu electrònic ulleye@ulleye.com. El preu dels tiquets adquirits anticipadament és més barat.
dilluns, 22 d’abril del 2013
Monarquia per a una bona temporada
Amb motiu del 82 aniversari de la proclamació
de la II República, intel·lectuals, periodistes i polítics han debatut intensament
el present i el futur de la monarquia. Els últims esdeveniments protagonitzats
per la casa reial han provocat l’augment de partidaris de la república.
Tanmateix, continuen sent majoria els ciutadans que recolzen la monarquia. En
altres entrades, ja he expressat la meua opinió sobre l’assumpte: reivindicar
la república és qüestió de coherència. Enguany, un fet d’actualitat ha monopolitzat
el debat: ¿quins efectes tindrà sobre el prestigi de la institució monàrquica
la imputació judicial de la infanta Cristina? Gent com Ramón Pérez-Maura,
monàrquic i adjunt a la direcció de l’ABC,
o el meu amic Xavi Aliaga —per posar dos exemples a les antípodes— han suggerit
que la imputació, en demostrar que la llei és igual per a tots, beneficia la
corona, perquè talla qualsevol acusació de privilegi. Opinions com les de
Pérez-Maura només tenen un sentit: de la necessitat, fer virtut. És més: la infanta
no arribarà a seure en la banqueta dels acusats —és possible que ni tan sols arribe
a declarar davant del jutge Castro—, però la dreta mediàtica podrà dir que els tribunals
han actuat amb independència.
Jo, en canvi, pense que la imputació ha fet
un mal immens a la monarquia. Ha trencat un tabú; els membres de la casa reial
ja no són intocables. I cal recordar que la vigència de la monarquia recolza
precisament en els tabús. Per això, el rei, la fiscalia i l’advocacia de
l’Estat s’han passat per l’arc les convencions i els usos democràtics. Que el rei mostre
la seua estranyesa per la imputació de la seua filla és una manera eufemística
de dir que està disgustat. Però el rei hauria d’estar callat; no té dret,
mentre siga monarca, a violentar la independència judicial. Que la fiscalia recórrega
l’acte del jutge instructor suposa actuar en defensa de la part imputada, paper
impropi del ministeri públic. (De fet, deixa en mans del sindicat dretà Manos Limpias tot el pes de l’acusació.)
Que l’advocacia de l’Estat, pagada pels contribuents, prenga partit per la
presumpta culpable de delicte fiscal i malversació de diners públics és, si més
no, una presa de partit que podrien vindicar altres ciutadans amb problemes
judicials. Tot açò demostra com estan de preocupades, per un fet impensable fins ara, la monarquia i les institucions públiques que
la defensen. Que acabe sent una
mera maniobra de distracció no lleva transcendència a la imputació de la infanta.
I ja és l’enèsim tabú que es trenca. Com s’ha
dit en altres ocasions, la monarquia descansa sobre tres elements fonamentals:
l’altar, l’ADN i l’espasa. Bé que la Constitució ho dissimule, un rei ho és per
la gràcia de Déu. El cap d’Estat presideix les grans solemnitats oficials amb
missa i uniforme de capità general. Quant a la cadena d’ADN, es va trencar fa
temps, en època d’Isabel II, avantpassada de l’actual monarca. I els matrimonis
morganàtics dels actuals prínceps encara l’han trencada més, fins a difuminar totalment
la noció de línia dinàstica. Altres afers de la família reial (episodis
biogràfics de la princesa d’Astúries, divorci de la infanta Elena, infidelitats
del rei, ruptura de la convivència conjugal dels monarques) han fet trontollar
l’altar —per moltes cerimònies religioses que presidisca sa majestat. Amb tot
açò (més els presumptes delictes comesos per Urdangarín amb la possible anuència
de la seua esposa, els misteris sobre la fortuna de Joan Carles, la falta de
transparència de la casa reial i les fugides del seu cap), el caràcter sacralitzat
i simbòlic de la institució monàrquica ha volat pels aires. Publicacions i
programes humorístics de televisió ja no es priven de fer tota mena d’acudits
sobre la família reial.
Per primera vegada des de la Transició, la
valoració popular del rei Joan Carles no arriba a l’aprovat, segons les enquestes. De fet, sóc de
l’opinió que el suport popular a la monarquia es manté perquè els Borbons formen
part de la tropa que omple el paper couché
i els programes del cor, i enlluerna una part important del públic. Però aqueix
tipus de suport és molt fungible. La cantant Isabel Pantoja, posem per cas, entrava als jutjats
per un passadís de gent que cridava boniqueses: «¡Guapa!» Però va sortir,
després d’escoltar la sentència condemnatòria, entre crits de ladrona i choriza. La imputació de la infanta Cristina preocupa, i molt, en la
casa reial. En fi, com a bon republicà, sent la temptació de creure que tot allò dolent per a la monarquia és bo per a la república. Però no ens hem d’enganyar:
encara queda monarquia per a una bona temporada.
Al voltant de la república
diumenge, 21 d’abril del 2013
Coberts, casetes i rafals
Temps enrere, ja vaig expressar la meua opinió sobre les terrasses dels bars. Em sembla que han proliferat en excés i
han envaït de manera exagerada la via pública. L’assumpte ve de lluny, de
l’època en què la ciutat era governada pels socialistes. Es va permetre que
tots els hostalers pogueren instal·lar terrasses sense tenir en compte les
condicions de les vies urbanes on havien obert els seus negocis. Llavors no
existia ordenança reguladora de les concessions (aprovada més tard, en 2001).
El govern municipal de Xàtiva cedí a les exigències gremials; sempre és difícil resistir les
pressions d’un col·lectiu organitzat. Vingué després la llei antitabac i
l’assumpte es va sortir totalment de mare; els hostalers començaren a
instal·lar guinguetes cobertes fixes pertot arreu, contravenint l’ordenança ja
existent. Mentrestant, l’ajuntament es posava de gairell.
Les terrasses proporcionen beneficis obvis
als establiments hostalers, però impliquen nombrosos perjudicis per a l’interès
general, també evidents. Provoquen soroll i entrebanquen la circulació dels
vianants, dels cotxets de nens i dels vehicles de persones discapacitades. No
s’hauria de permetre, per tant, la presència de terrasses en voreres massa estretes. En
aquest sentit, cal recordar que la col·locació de taules i cadires junt a les
façanes suposa una barrera per als invidents, que necessiten els murs com a
punt de referència per a la seua mobilitat. Quant a l’emplaçament de terrasses en
la calçada, el perjudici és triple: elimina nombrosos llocs d’aparcament, entrebanca el
trànsit de vehicles i posa en perill la integritat física dels clients que hi seuen.
La recent instal·lació d’un cobert en plena Albereda de Jaume I, molt pròxim al carrer Porta
de Sant Francesc, ha palesat un nou problema: la incidència negativa que
exerceixen les guinguetes en les vistes urbanes.
S'ha de tenir en compte que una ciutat històrica no és la mera suma
d’elements artístics o històrics individuals, no. Les perspectives urbanes —les
vistes de carrers, places o avingudes— també formen part dels elements urbans
que cal preservar. Ha d’haver una norma que especifique quins espais públics es
poden ocupar i quins no. Aquesta norma
també ha d’establir quins materials,
colors, formes o textures han de tenir el mobiliari, els rètols, els senyals i
les estructures que s’hi instal·len. Ciutats amb més tradició que nosaltres en
la preservació del patrimoni històric i artístic ho tenen molt clar. Desentendre’s de
regular aquestes qüestions propicia que cadascú munte el cadafal on li abellisca.
La terrassa coberta que esmentàvem més amunt és la goteta que ha fet vessar el vas;
obstrueix la visió d’una part de l’avinguda més emblemàtica de Xàtiva. Si els altres
establiments hostalers de l’Albereda feren el mateix, estaríem apanyats. ¡Tindríem reial
de la fira tot l’any!
En fi, el govern municipal de Xàtiva ha decidit de
regular —ja era hora— una matèria que se li havia anat de les mans. ¿I què ha
passat? Que els hostalers s’han rebel·lat contra la decisió municipal. Fins i
tot han iniciat una campanya de recollida de firmes. Volen obtenir suport
ciutadà per a la seua revolta. Afirmen que la prohibició dels coberts eliminarà
llocs de treball (raó ja esgrimida contra la llei antitabac). Jo pense, en
canvi, que un aspecte pulcre de la nostra ciutat afavorirà el gaudi del seu patrimoni
cultural i pot atraure més turisme de qualitat. Trobe perfectament raonable restringir
el trànsit pel nucli històric i reservar amples zones per a vianants. És més: en
aquestes zones es poden permetre les terrasses. Però cal prohibir la instal·lació
d’estructures que obstaculitzen o distorsionen la visió de les perspectives urbanes i els
monuments. Les autoritats farien bé d’impedir que els nostres espais més
emblemàtics estiguen plens d’envelats, coberts, casetes i rafals.
S’ha de tenir present, finalment, que moltes d’aquestes
estructures multiformes volen torejar la llei antitabac. Sóc de l’opinió que aquesta
llei atempta contra les minories, però les normes estan per a complir-se. Tolerar
el frau de llei resultaria incomprensible. ¿No vam quedar que les seqüeles del
tabaquisme són oneroses per a les arques de la Seguretat Social? Doncs, donat
que el PP votà en seu parlamentària a favor de la llei antitabac, l’alcalde de la
nostra ciutat hauria de prohibir, per pura coherència, col·locar en espais
públics, de manera permanent, quiosquets que tenen una finalitat bàsica:
acollir fumadors, aprofitant les escletxes de la norma.
(publicat a Levante-EMV, el 20/04/2013)
Etiquetes de comentaris:
Levante-EMV,
Opinió,
Política local
dissabte, 20 d’abril del 2013
dijous, 18 d’abril del 2013
Gent guapa i gentola
La proliferació de concentracions populars de
protesta contra els efectes de la crisi ha posat de manifest que l’eterna divisió
de classes socials continua tan viva com sempre. Aquesta divisió, que enfonsa els
seus orígens en la nit dels temps, no porta camí d’acabar-se mai. Això sí, els
estrats socials han canviat de nom. Ara, ja no es parla de burgesia i classe
treballadora; es parla de gent guapa i gentola. En realitat no s’utilitza una
única nomenclatura; Paul Krugman, posem per cas, parla de persones que semblen respectables
i serioses, en referir-se als representants de l’establishment (de la qual
cosa es desprèn que la resta del món, gentola amb poca solta i poca
serietat, no és respectable). L’elit de persones dignes i respectables està formada per gent circumspecta, de
posat seriós, que parla amb gravetat d’assumptes fora de l’abast de la xusma.
En fi, una persona seriosa va vestida elegantment —o informalment però sense
passar-se’n: jaqueta d’esport, brusa o camisa amb el primer botó despassat, pantalons
vaquers. En canvi, la gentola no té estil, ni ric ni roc. Entre la gent distingida
es permeten excessos de bohèmia o esnobisme —recordem, per exemple, l’estil
desenfadat de Jaime de Marichalar. Ara bé, quan algun individu pertanyent a la
xusma s’excedeix —ja sabeu, porta kufiyya,
vaquers descosits i foradats, rastes
i un anell a l’orella— esdevé un autèntic perroflauta.
La gent respectable es manifesta —només sol fer-ho quan governen partits
d’esquerres— per a defendre Déu, la pàtria i la família. (Fins ara no calia
defendre la propietat privada; no s’havia donat el cas que cap govern
socialista la posés en perill.) Les concentracions de perrofautas, yayoflautas
i altra gentussa són, però, veritables escraches,
assetjaments copiats de la kale borroka
i la kristallnacht nazi. Cal enviar-hi,
per tant, els escamots antidisturbis. Aquests policies també s’encarreguen
d’executar els llançaments de desnonats, sense importar la presència de nens,
vells o malalts. Al cap i a la fi, el perroflauta
que subscriví una hipoteca sabia perfectament què firmava, però ara prefereix
lliurar en dació el pis sobrevalorat i comprar un de nou, més barat —de raboseria,
en té per a donar i vendre—, encara que faça trontollar el sistema bancari. En
fi, les persones dignes i respectables tenen dret de fotre-li una hòstia a un perroflauta, o d’arrencar-li el cap, quan
aquest molesta els fills de l’elit, nens innocents i encantadors. Les persones serioses
són de l’opinió que la xusma pateix infortuni per mandra, ignorància o escàs
esperit emprenedor. Els iaios que adquiriren preferents han estat víctimes de la
seua pròpia avarícia; els autònoms i les persones acomodades caiguts en
l’exclusió social són pringats que no
han sabut preveure els esdeveniments. En canvi, els financers folrats i els evasors
són gent previsora que col·labora a mantenir la marca “Espanya”. No és freqüent
que els dirigents polítics o els banquers —prototips de gent seriosa— posen els
peus a la garjola quan han delinquit (sense anar massa lluny, Alfredo Sáenz, el
conseller delegat del Santander indultat pels socialistes, es retratava dimarts
amb Felipe de Borbó, al Foro Hispano-Alemán). En canvi, el penjat que duu una
paperina a la butxaca sol acabar irremeiablement entre barrots. Total: els governants
no tenen més remei que tancar carrers, prohibir l’accés als parlaments i negar-se
a comparèixer en públic. Han d’evitar que la xusma s’acabe el sistema. ¿Quin
sistema? ¡La democràcia de la gent seriosa i respectable! ¡És l’eterna lluita
de classes!
dimecres, 17 d’abril del 2013
Xerrada de Compromís
dimarts, 16 d’abril del 2013
Escrache
He de reconèixer que vaig estar en contra
dels escraches, quan vaig sentir
parlar-ne per primera vegada. Em semblaven molt perillosos per diversos motius.
Amb aquestes accions, s’intenta coaccionar moralment càrrecs elets, obligar-los
a prendre determinades decisions. Fins a cert punt, les coaccions són
consubstancials amb la vida democràtica; les vagues generals o les manifestacions
massives —d’un milió de persones, posem per cas— també coaccionen els governs, per
tal que prenguen, o deixen de prendre, certes mesures polítiques. Ara bé, el
mal anomenat escrache —la nostra
llengua ja disposa del mot “piquet”, perfectament aplicable al fenomen que ens
ocupa— introdueix un element qualitatiu d’extrema gravetat: la pressió s’exerceix
sobre domicilis familiars o llocs de treball dels polítics. Els partidaris d’aquestes
accions esgrimeixen el seu caràcter pacífic i merament informatiu. Tanmateix,
sempre pot haver-hi instigadors, exaltats o infiltrats que ultrapassen els
límits. (Qui haja vist com actuen els piquets informatius, durant una vaga
general, sabrà de què parle.)
Jo no trobe inconvenient a exercir pressió
sobre criminals —com els militars de la dictadura argentina—, però em sembla inacceptable
assetjar un diputat elegit democràticament, per a dictar-li el sentit del seu vot
durant la tramitació d’un projecte legislatiu. Hi ha, però, un aspecte encara més preocupant:
la dreta també podria decidir de fer escraches.
Els cadells de Nuevas Generaciones o certs
grupuscles d’extrema dreta podrien sentir la temptació d’escrachar davant les seus dels partits d’esquerres, o davant dels
domicilis dels seus representants. En altres paraules: s’obriria la veda. De
fet, a casa nostra, ja tenim experiència; l’extrema dreta ha atemptat sovint
contra locals i domicilis de partits i persones pertanyents al món de l’esquerra
i el nacionalisme. Per tots aquests motius, els escraches no m’agradaven un pèl. Però estic canviant ràpidament d’opinió,
perquè trobe absolutament delirant comparar les concentracions de protesta —com
fa la dreta política i mediàtica tots els dies— amb els escamots nazis o els taldes etarres. Ja posats, podríem
comparar les organitzacions nazis amb els bancs (aquelles furtaven les cases
als jueus; aquests les prenen als desnonats). Deixem, però, els símils inadequats.
Fins
ara, les imatges aparegudes als telediaris han mostrat concentracions de
protesta formades bàsicament per gent correnta: ames de casa, avis, gent amenaçada
pels desnonaments i els seus xiquets (res a veure amb els nazis uniformats que,
porra i bidó de benzina en mà, es dedicaven a trencar aparadors i botar foc a
locals i domicilis de jueus). El sistema i els seus paladins estan soscavant
dècades de conquestes socials. La pobresa ja afecta el 20% de la població. Hi
ha sis milions d’aturats a l’Estat. En 2012 foren desnonades 30.000 llars. Continuen
minvant els salaris. La classe mitjana s’empobreix ràpidament. Augmenten les retallades
als serveis públics. La societat és una enorme olla a pressió a punt d’esclatar.
Els polítics tenen fills; els aturats i els desnonats també. Les
mobilitzacions, les concentracions de protesta i els piquets són les úniques vàlvules
d’escapament.
En fi, la possibilitat de l’esclat
social preocupa al sistema i les forces polítiques que el recolzen, que pretenen posar-li portes al camp. «Assetjadors, energúmens,
epígons de les joventuts hitlerianes o membres de patrulles castristes» són
alguns dels epítets que han rebut els membres de la PAH per part de polítics com Javier
Arenas, Maria Dolores de Cospedal o Esperanza Aguirre. El PP ha acusat el PSOE
i EU d’instigar els escraches. I
faltava la guinda: el sindicat ultradretà Manos
Limpias ha denunciat Ada Colau davant la Fiscalia General de l’Estat. Total:
la dreta, en comptes de solucionar els problemes que desfermen el malestar
social, pretén emmordassar l’oposició política i la ciutadania, restringir el dret a
manifestar-se en el carrer i prohibir la protesta dels marginats. Ja dic: jo no
era massa partidari dels piquets, però com més va més simpatitze amb els seus
integrants.
dilluns, 15 d’abril del 2013
¡En espanyol!
Una andalusa, Mel Domínguez, ha calat molt bé la catalanofòbia i els catalanofòbics. Però també ha copsat, atenció, les debilitats dels catalanoparlants i la seua llengua. Ha detectat, per exemple, amb quina enorme facilitat canvien de llengua quan un foraster se’ls adreça en castellà.
divendres, 12 d’abril del 2013
XVIII Romeria al Puig
Un any
més la coordinadora “Salvem el Puig” convoca la XVIII Romeria a la mítica
muntanya e la nostra comarca, per tal de reivindicar la definitiva restauració de l'ermita gòtica
del segle XIV que la corona. Aquesta iniciativa la recolzen les entitats
següents: Associació d’Amics de la Costera, Associació la Sènia de Lloc Nou
d'en Fenollet, Centre Excursionista de Xàtiva, parròquia de Sant Pere de
Xàtiva, Associació Cultural 9 d'Octubre
del Genovés i Gent de la Torre d’en Lloris”. El camí seguit des de fa
dèsset anys fins ara no ha estat estèril
ja que s'ha aconseguit, a través de la conscienciació ciutadana, pressionar les
autoritats per tal que impedisquen la desfeta d'aquest símbol del nostre
patrimoni artístic i cultural. Finalment, les institucions públiques han actuat. En aquests moments l’edifici sembla consolidat
en la seua major part. Ara cal demandar que el monument siga recuperat en els
seus elements arquitectònics i artístics més específics, per a poder gaudir així
de la seua bellesa gòtica. La romeria 2013 se celebrarà diumenge 14 d’abril (“3r.
Diumenge de Pasqua”). La concentració per tal de caminar a peu fins al Puig està
convocada a les 9.00 h a Plaça de Bous de Xàtiva. Qui faça servir el cotxe haurà
d'arribar per la carretera de la Torre fins als peus del tossal. Allí es
trobaran les marxes que vénen del Genovés, Lloc Nou i la Torre d’en Lloris. L’ascensió
començarà a les 9.30 h. Es repartiran les canyes que faciliten la pujada i la
baixada de la muntanya. Cal portar esmorzar. Es repartirà mistela i mona de pasqua.
Com sempre es llegirà el manifest oficial que enguany estarà a càrrec de
l'Associació 9 d’Octubre del Genovés. La romeria estarà acompanyada pels sons
del tabalet i la dolçaina.
Etiquetes de comentaris:
Amics de la Costera,
Cultura,
Patrimoni
dijous, 11 d’abril del 2013
Un home compromès
dimecres, 10 d’abril del 2013
Meres suspicàcies
L’Església ha iniciat una nova campanya
de propaganda per a convèncer pares i alumnes de les bondats de les classes de
religió. Sovint, la jerarquia eclesiàstica diu que els centres públics
entrebanquen la matrícula dels alumnes a l’assignatura de religió catòlica. Pel
que jo sé —i em relacione amb gent d’equips directius de molts instituts—, això
és rigorosament fals. Al meu centre, posem per cas, els xiquets tenen absoluta
llibertat per a posar la creu en religió o alternativa educativa, en el moment
d’omplir el formulari de matrícula. ¿Per quin motiu minva, any rere any, el
nombre d’alumnes de religió? Aquesta pregunta l’haurien de contestar l’Església
Catòlica i els mateixos professors de la matèria. El meu institut arribà a
tenir dos professors de religió durant el curs 2003 - 2004. Després, la demanda
començà a minvar gradualment. Ara mateix, només tenim un professor de la matèria
amb horari reduït. La direcció del centre continua sent bàsicament la mateixa.
Han canviat, això sí, les persones que envia l’arquebisbat.
I és que la davallada podria
estar causada per la metodologia que utilitzen alguns professors, i pel
caràcter dogmàtic, doctrinal, que imprimeixen a la seua activitat docent. Quan
es fan adolescents, els alumnes rebutgen aquest enfocament i es matriculen en
l’atenció educativa alternativa. Molta gent ho ignora, però l’escassesa
d’alumnat de religió crea problemes organitzatius al centre. Que només sis o
set alumnes dels mateixos nivell i línia donen la matèria significa que els
altres cinquanta o seixanta han d’estar atesos almenys per dos professors en
dues aules distintes. Tanmateix, la jerarquia eclesiàstica continua
obsessionada amb la idea que s’impedeix l’ensenyança de la religió als centres
públics. (Sense anar massa lluny, l’abat de la col·legiata xativina ho ha
repetit moltes vegades durant les seues homilies.) En fi, impedir l’ensenyança de
la religió seria totalment il·legal. Els superiors jeràrquics no ho permetrien.
Destituirien els directors, o els incoarien expedients disciplinaris per falta
greu. Cal recordar que els equips directius estan sotmesos a les instruccions
de governants que sovint confessen públicament el seu catolicisme practicant
—ara mateix, el govern central compta amb coneguts membres de l’Opus Dei. El director d’un centre públic
podrà tenir les seues idees —estar en contra, per exemple, de l’ensenyament de
la religió dins de la institució acadèmica—, però ha de defensar aquestes idees
fora del seu horari laboral. Durant l’exercici de les seues funcions
directives, ha de complir i fer complir les lleis, encara que no li agraden.
En definitiva, les assercions de la jerarquia eclesiàstica són manies, meres suspicàcies. Als centres públics es dóna religió. Això sí, cada vegada a menys alumnes. I clar, aquesta escassesa d’alumnes —i no altres raons infundades— expliquen perfectament la insistència amb què els bisbes venien reclamant que l’assignatura de religió tingués plena validesa acadèmica i una alternativa amb contingut curricular avaluable. I sembla que el ministre Wert havia atès finalment aquestes demandes eclesiàstiques. Però la nova campanya de la Conferència Episcopal intenta influir en el curt termini, perquè els plans de reforma educativa estan, de moment, paralitzats.
En definitiva, les assercions de la jerarquia eclesiàstica són manies, meres suspicàcies. Als centres públics es dóna religió. Això sí, cada vegada a menys alumnes. I clar, aquesta escassesa d’alumnes —i no altres raons infundades— expliquen perfectament la insistència amb què els bisbes venien reclamant que l’assignatura de religió tingués plena validesa acadèmica i una alternativa amb contingut curricular avaluable. I sembla que el ministre Wert havia atès finalment aquestes demandes eclesiàstiques. Però la nova campanya de la Conferència Episcopal intenta influir en el curt termini, perquè els plans de reforma educativa estan, de moment, paralitzats.
dissabte, 6 d’abril del 2013
La felicitat pública
A veces, gobernar es repartir dolor. Aquesta frase lapidària, del
ministre Gallardón, eleva a categoria política el punt de vista religiós de
bona part dels actuals governants. Es tracta, però, d’un punt de vista
esbiaixat: el govern reparteix dolor físic als ciutadans molt sovint, sí, però els
membres de la casta dirigent sols el pateixen metafísicament. Vull dir que
presidents de govern, ministres i consellers, alts càrrecs de l’administració,
senadors, diputats, caps provincials i alcaldes solen tenir les esquenes ben
cobertes. En realitat, la finalitat suprema de l’activitat política hauria de
ser l’aconseguiment del bé públic. I aquest consisteix, essencialment, a repartir felicitat entre tots els
ciutadans. ¿Com entén això de la felicitat ciutadana l’alcalde de Xàtiva? Per a
respondre la pregunta, hauríem de retrocedir a l’època de l’Imperi Romà. Els
antics romans van forjar el clientelisme. El client (cliens, en llatí) era la persona de rang inferior que depenia
d’un patró. Gràcies a la relació de
patronatge, els clients obtenien certes prebendes i els patrons gaudien del
respecte (obsequium) i el recolzament
electoral dels patrocinats.
La mentalitat de l’alcalde té poc a veure amb
l’ascetisme. A ell li agrada l’hedonisme. Fins ara, Rus subministrava al veïnat
pa i circ (panem et circenses):
concursos d’arròs al forn, fonts ornamentals, futbol, espectacles de fira...
Enguany, s’ha tret de la mànega una carta inesperada: va a repartir minijobs, engrunes de treball ¿Com? En
teoria, caldria seguir criteris objectius a l’hora d’ordenar les sol·licituds: temps
a l’atur, perill immediat de desnonament per impagament de lloguers o termes
hipotecaris, absència de qualsevol prestació social, càrregues familiars... Finalment,
els llocs de treball oferts haurien de ser adjudicats, a les persones més
indigents, per un organisme independent en què participaren els serveis socials, l'oficina
pública d’ocupació. El clientelisme funciona, però, d’altra manera. Sovint,
l’avantsala de l’alcaldia xativina sembla un peristilum romà, espai en què el patró rebia la salutatio matutina dels clients de
confiança, mentre els altres esperaven fora. ¿Garantiran la felicitat dels xativins
afligits, els minijobs de Rus? Em tem
que no. Si té memòria, recordarà allò que pensava del Plan E de Zapatero. En fi, la felicitat col·lectiva només
s’assegura amb igualtat i justícia social.
L’alcalde de Xàtiva hauria d’abordar de
manera més contundent els problemes dels seus conciutadans —altres edils
del seu partit ho han fet—, però té el cap en altres assumptes. Podria haver
enllestit, posem per cas, una política efectiva d’accés social a la vivenda,
cosa que hauria proporcionat molta felicitat a un bon grapat de xativins i
xativines. ¿Recorden aquelles claus de casa que repartí simbòlicament abans d’una
campanya electoral? Només es construí —massa tard— una mínima part dels
habitatges de protecció oficial projectats. Els “agraciats” hi van renunciar
perquè el preu dels pisos havia pujat molt (arribaren a ser tan cars com els de
venda lliure). El mes passat, l’alcalde donà el cop de gràcia a l’hipotètic pla
municipal de l’habitatge, en renunciar al programa Lloguer Jove. En 2006, s’havien
adjudicat a una constructora, en condicions molt favorables, uns terrenys
municipals emplaçats darrere de la plaça de bous. L’empresa adjudicatària havia
de construir quaranta-sis pisos i llogar-los a preus assequibles. Transcorreguts
cinquanta anys, els habitatges havien de passar a titularitat municipal.
Els pisos no es van construir mai. El solar
no complia les especificacions contemplades als plecs de licitació. Tenia una
superfície menor de l’anunciada, estava afectat per una servitud i era
travessat per una séquia. Mentre la constructora esperava que el govern local
solucionés els defectes, vingué la crisi del sector immobiliari. Total: si les
obres hagueren començat en 2006, els pisos haurien estat adjudicats en 2008. A
causa de la incompetència municipal, uns centenars de joves han vist minvades
les seues possibilitats d’iniciar una vida feliç en un recer segur. Segons
Gallardón, retallar serveis públics i prestacions socials, restringir l’accés a
l’habitatge, tolerar els abusos dels bancs, pujar els imposts indirectes i
propiciar el comiat lliure o la baixada de salaris són penitències que asseguren
la felicitat futura. Els ciutadans afligits pensen, en canvi, que uns polítics més
preparats i més atents a l’interès general pujarien la cota de felicitat i benestar
col·lectius. Els predicadors de sacrificis ja comencen a donar fàstic.
(publicat a Llevante-EMV,
el 06/04/2013)
dimecres, 3 d’abril del 2013
La bíblia
Dies
enrere, parlant de l’escassa afició per la lectura d'alguns docents, vaig
al·ludir als llibres de text. És habitual que tot el treball de les aules de
Primària i Secundària gire al voltant dels llibres de text. Per a molts
docents, el llibre de text és la bíblia. Per això és freqüent sentir
expressions com aquestes: «no m’ha donat temps d’acabar el llibre»; «haurem de
canviar els textos, perquè els actuals no s’acoblen totalment al currículum»; «les
activitats d’aquest llibre no m’agraden»; «no he pogut enllestir la programació
didàctica, perquè l’editorial encara no m’ha enviat el llibre del professor,
ni la programació, ni el solucionari»; «digues-li a ta mare que és precís el
d’enguany, perquè el text del curs passat és distint»... Totes aquests
expressions denoten fins a quin punt es desenfoca la importància del llibre de
text, que hauria de ser, en realitat, un mer recurs didàctic, un mitjà de
treball com altre qualsevol (com la biblioteca d’aula o de centre, com Internet,
com els materials elaborats pel professor...). Sempre es podrà dir que, gràcies
als llibres escolars, el docents no tenen altre remei que llegir. Efectivament,
han de llegir els textos i els solucionaris. Més val això que no res. En fi, bromes
a banda, jo he conegut professors que no fan comprar llibre de text a l’alumne;
elaboren els seus propis materials didàctics (jo mateix ho he fet en diverses
ocasions). Es tracta, però, de casos molt rars. Quan se suscita aquesta qüestió
als departaments, la majoria docent diu que elaborar materials propis implica
molta feina. Ja dic: pràcticament, tothom acaba agarrant el llibre de text com
a eina exclusiva de treball. Les editorials, sabedores de quin peu coixeja el
professorat, estableixen una competència ferotge per emparar-se d’un bon tros del
mercat. Ofereixen el llibre de l’alumnat i el llibre del professor amb les programacions
didàctiques i els dissenys curriculars ja fets; els professors només han de completar
les dades del centre i el curs acadèmic. I sort que les editorials han firmat
un acord per tal d’acabar amb l’estratègia comercial dels “regals”. (Durant un
temps, arribaven a regalar viatges amb les despeses pagades, cursets i estatges
dotats amb crèdits per a sexennis, ordinadors, projectors, pissarres
digitals...) Els equips directius havien de vigilar que el material
s’inventariés a nom del centre, que ningú no elegís els textos per la quantitat
i qualitat dels regals que oferia l’editorial... Siguem seriosos: els llibres de
l’escola i l’institut s’han d’elegir havent esguard de la seua qualitat
epistemològica i didàctica, i del seu preu (perquè no siguen una càrrega
feixuga per als pares). S’ha de buscar la millor relació qualitat-preu. I per
descomptat, el treball de l’aula no ha de girar exclusivament al voltant del
llibre. Els textos són útils, però abusar-ne propicia un ensenyament absolutament
llibresc. Hem de recordar que la societat, la natura i les noves tecnologies de la informació poden ser millors mestres que els llibres de text.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)