dissabte, 19 de setembre del 2009

Assumptes peluts

Tothom sembla estar d’acord amb una qüestió: que el concepte de nació —i de nacionalisme, per tant— és una elucubració moderna. També sembla haver unanimitat a l’hora d’afirmar que un bandera representa una nació. Jo aniria amb molta precaució amb aquestes afirmacions tan taxatives. Sí, és cert que el concepte de nació és molt recent; s’hauria de datar al període romàntic. Però no és menys cert que alguns dels elements amb què es basteix el sentiment nacional són de caire essencialista; altrament, no tindria massa sentit reclamar l’alliberament nacional (hi hauria prou amb reclamar-se federalista, posem per cas).

Tampoc no és del tot exacte que les banderes representen només les nacions. Poden representar faccions, bàndols o, en tot cas, projectes nacionals diferents. Recordem el cas dels confederats i dels unionistes a la guerra civil nord-americana (per no posar el més pròxim de la guerra civil espanyola). Que la senyera amb franja blava siga oficial no implica necessàriament que tothom connecte amb ella. Per què? Perquè fins ara s’ha identificat com a bandera d’una facció.

Aqueixa facció, majoritàriament espanyolista i de dretes (sense oblidar que l’esquerra, el PSPV-PSOE per exemple, també compta amb nombrosos espanyolistes entre les seues files) creu que la regió —rarament nació— valenciana és patrimoni exclusiu seu. Això no és, però, cap novetat; la dreta centralista també promou a nivell estatal aquesta confusió entre els seus valors i la pàtria o nació espanyola —ho veiem contínuament—; per això, algunes persones no se senten identificades amb la bandera espanyola monàrquica, rarament agitada a les manifestacions de l’esquerra.

En resum: fins ara, hi ha hagut bàsicament dues faccions, dos projectes nacionals si es vol —un d’ells, clarament espanyolista—, amb dues banderes distintes. Que una part accepte sense més la bandera de l’altra no va a ser gens fàcil. Tampoc no està clar que aqueixa operació vaja a tenir uns rèdits electorals miraculosos. M’imagine que es guanyaran vots per una banda, però es perdran per l’altra. Quantificar el saldo, positiu o negatiu, és, no cal dir-ho, assumpte molt pelut.

4 comentaris:

Vent d Cabylia ha dit...

I tant que és pelut. Però, com et deia l'altre dia, hi ha una sèrie de gent jove -una altra no- que no ens sentim del tot còmodes amb la aparença amb què és percebut el nacionalisme valencià per part de la societat i volem canviar això. O diem la nostra o optem pel silenci i la resignació...

Ximo ha dit...

Hi ha una cosa al teu discurs que no és —crec— del tot exacta. Em referisc a aqueixa tendència teua d'enquadrar els joves a les noves formulacions que defenses i els vells, a les tesis fusterianes. Pense que les coses no són tan simples. En realitat, els temes que debatem són transversals. No creus? Jo mateix —com ja he manifestat en deverses ocasions— no combregue amb totes les tesis fusterianes.

Vent d Cabylia ha dit...

Ximo, en la meua contestació ja ho deia: una sèrie de gent jove [pensem així] -una altra no-. Sobre l'interessantíssim post que has penjat hui, que em dóna peu a entrar en detall en unes quants aspectes del que estem debatent, em disculparàs que ho endarrerisca almenys una setmana...

Vent d Cabylia ha dit...

Ho hauré d'endarrerir prou més, però tinc el compte el que dius per a properes entrades, que també he rebut altres comentaris i crítiques en el mateix sentit i m'agradaria explicar bé el que vaig dir.