divendres, 4 de gener del 2008

L'errada dels senyors bisbes

Els senyors bisbes i cardenals cometen una errada de calibre fent aparèixer Rodríguez Zapatero com un radical perillós (o potser no, perquè Zapatero resultaria ser un revolucionari perillós , si se li aplica allò que diu la Bíblia: "dòcil com una coloma i astut com una serp"). Acabaran inflant la bèstia! I clar, bromes a banda, desbarataran un status quo que, fins ara, els ha estat absolutament favorable: l'actual socialisme democràtic espanyol s'ha caracteritzat per la seua moderació, per usar guant de seda amb els adversaris ideològics, estratègia que, sovint, s’ha mostrat ineficaç, perquè els senyors bisbes han acabat creient que se’ls té por –Llamazares ho ha dit de forma ben gràfica: “Cria bisbes i et trauran un ull” –. Què en penseu?

7 comentaris:

Anònim ha dit...

O TAMBÉ:"CRIA CLARETIANS I ET TRAURÁN ELS ULLS".
Bernat, ja jubilat, que estudiava als claretians de xàtiva abans que
Fraga fora ministre, fa massa anys,
on ara està la EPA, on hi havia un pati dotat de ars de metall per a jugar, i els xiquets erem molt devots de la Verge Maria. Molt lluny.

Anònim ha dit...

I tan lluny! Des de llavors ha plogut moltíssim. Has fet un comentari molt escaient; precisament, avui se celebra la festivitat de sant Antoni Mª Claret i Clarà (pots mirar-ho en un calendari). Allò que feien els claretians no era criar xiquets; era prendre infants —molt menuts—, absorbir-los el cervell, intentar reclutar-los per a una missió salvífica i apartar-los de la família i dels amics a una edat ben tendra. Tot això per no parlar d’altres experiències diguem-ne més “escabroses”. I després parlen de les sectes! Alguns d’aquells xiquets arrossegaren durant anys els problemes psicològics derivats d’aquella experiència “claretiana”. Ai Bernat, Bernat... Pels comentaris que fas, sembla que tot allò no va anar amb tu. Quina sort vas tenir! Jo, afortunadament, ho tenia oblidat. El teu escrit, però, m’ho ha fet recordar. No, no van ser unes vivències gratificants. De fet, alguns d’aquells claretians haurien d’estar, si existís l’infern, cremant-se a les flames eternes.

Anònim ha dit...

Resulta evident que moltes de aquelles coses huí pareixen prou allunyades de la realitat i de la racionalitat, i inclús la Esglesia no pareix ja la mateixa. Coses del temps tan revolucionariament camviant que hem viscut en tots els terrenys. Tens raó en trobar extrany el fet que encara n´hi hasquen alguns com jo que no hem renegat de tot allò, donada la postura més extesa que sol ser com la teua. De fet jo va haver una época que me vaig distanciar prou, per no dir molt.
Però te convendria contemplar la simple possibilitat de que tot allò amagara en la seua essència la Veritat, i que la gran trampa fora precisament desprciar el conjunt com a falsedat. Visquem, i vetgem la vida i el mon des d´ una determinada perspectiva, colocats en un determinat estrat psíquic,intelectual,espiritual,etc
però ningú podem pensar que ha de ser veritat el que nosaltres vetgem i pensem. Convé dubtar un poc. Es un assunmpte no científic,ni demostrable, ni fixe.
Per acabar vaig a copiar el que vaig lletgir a un foro sobre els claretians de Xàtiva, que me va agradar, i que fa pensar un poc en el fet religiós i les seues contradiccións evidents, tal vegada com a part de la estratégia general dels plans de Déu sobre el mon, tan difícils de entendre, com ens deien els pensadors cristians.
"Y de los Padres claretianos le puedo decir que cuando pase por el actual Colegio Seminario Claret ,lo contemple con algo de tristeza como al Escorial setabense, y no sólo por su grandeza, sino también por su significado. Algo así como el sueño quijotesco de un Imperio Católico que tuvo Felipe II, y que se topó con una realidad ya muy distinta que traía la modernidad europea de la época, alejada ya de esos ideales medievales. Algo parecido en la España de los años 50 y 60 , creyendo en una favorable expansión, del pequeño colegio de San Agustín, en lo que ahora es la EPA, construyeron su gran colegio religioso ,y Seminario claretiano para formar misioneros que exportar por el mundo entero, sin entender que en los años siguientes 70 y 80 todo iba a cambiar en sentido de retroceso religioso, vocacional, misionero,etc y se encontraron a mitad de los 70 con un edificio excesivo , costoso e inadecuado para su nueva realidad y por lo visto no les quedó otra opción que la de venderlo al Arzobispado y marcharse de Xativa. Sin duda otras personas podrán añadir más detalles y datos, pero en definitiva ésa es la triste realidad de los Claretianos en Xàtiva.Y como esto es un foro de debate y de aportaciones personales, que otras personas aporten más que esta sencilla feligresa,Maestra Nacional jubilada, para más señas, que no se apellida Ferrer, sino de otra manera."
M´imagine el que diràs al respecte,
i casi que podria jo escriure el que tú vas a respondre, des de la teua postura contraria; però té per a mí bellesa, i encert.

Anònim ha dit...

Clar que té bellesa: la bellesa de les emocions que desperta en aquell que, com tu, continua mantenint la comunió, i la bellesa que diposita la pàtina dels temps sobre les coses que ja han passat. És la mateixa emoció que s’experimenta en visitar, per exemple, les ruïnes de la Vil·la Adriana, sense parar esment a les terribles penalitats que patiren els esclaus que deambulaven pel subsòl. Quanta raó té la dita: el temps ho cura tot.

T’equivoques en dir-me renegat. Els renegats o els apòstates són terribles; esdevenen fanàtics perseguidors d’aquells que abans foren els seus germans. No és el meu cas. Jo no sóc perseguidor de ningú; de fet, mantinc magnífiques relacions amb molts preveres i amb moltes monges que coneixen perfectament el meu caràcter descregut. La disparitat de criteris no és obstacle insalvable per a la mútua amistat. Sóc una persona moderada. Ho sóc per dos motius: perquè és el meu temperament natural i per una raó pràctica (he de conviure amb una Església que encara és omnipresent a tota la societat). Només sóc radical al debat d’idees, això sí. M’encanta la dialèctica. I quan l’interlocutor s’esvalota, encara més!

I per a concloure, et contaré una anècdota: tinc una filla que, en acabar els estudis, es posà a buscar feina. Per mitjà d’una amiga, presentà el currículum al col·legi de les dominiques. Fins ací, tot anava bé. Però tot acabà a pa i ceba, quan la directora cridà l’amiga i li digué: «¡Oye! ¿Cómo me recomiendas a la hija de ‘fulano de tal’? ¡Menudo es!». Et promet que, amb una actitud com aqueixa, tan allunyada de la caritat cristiana i tan equivocada (castigar els pecats del pare en la seua filla), m’entraren ganes de desfermar una persecució contra aqueixa mala pècora que... riu-te tu de Julià l’Apòstata. Però finalment, la meua filla aconseguí que em moderés i em prengués les coses amb humor (són els plans de Déu, ja se sap). T’ho torne a dir: sóc una persona moderada. L’església, pel contrari, manté una lluita massa radical contra molins de vent.

Anònim ha dit...

Abans m’he deixat uns mots al tinter. Sempre m’he sentit commogut, malgrat la meua peripècia vital, pel testimoni cristià de gent com Bernat García Ripoll —la memòria del qual encara m’emociona—. Era cristià i socialista. Predicà amb l’exemple; tingué cura abnegada de dos familiars íntims, que patiren unes malalties terribles, i ell mateix tingué una agonia final ben dolorosa, però mai no va deixar de viure amb joia la fe en Jesucrist. La seua missa funeral, concelebrada, fou impressionant. Era el prototipus de sant, pel seu testimoni vital (bé que a mi em semblaren equivocades les seues creences).

També em mereixen respecte altres testimonis. El pont d’octubre, per exemple, vaig estar a Santo Domingo de Silos. Vaig escoltar el cant gregorià dels monjos benedictins a vespres i completes. Em tornà a impressionar una experiència que ja coneixia (hi era per segona vegada). Fou sorprenent, en canvi, un primer comentari teu al post “Decisions unilaterals”, realment ofensiu (afortunadament, has moderat molt el teu discurs).

Finalment, és cert que avui prolifera prou la indiferència religiosa, però de cap manera em sent identificat amb aqueixa massa amorfa d’indiferents. Està formada per gent que s’ha apartat de la pràctica pietosa sense reflexionar-hi, simplement arrossegada per la inèrcia i pel materialisme de la societat actual. La meua, pel contrari, tracta de ser una postura reflexiva, producte d’una anàlisi profunda de caire científic i filosòfic. Aquesta postura permet d’identificar-se sense cap problema amb textos com “Celebracions que passen desapercebudes” (http://ximocorts.blogspot.com/2008/08/celebracions-que-passen-desapercebudes.html), publicat al “Levante”.

Anònim ha dit...

En primer lloc agraïr el fet de contestar. Després, matizar lo de renegar, que més bé vol significar mantenir una postura crítica i contrària a tot allò. També afegir que per suposat que jo conec moltes actituds de religiosos dolentes i pel fet de ser cristià no tinc per què aprovar, i n´hi han unes quantes per ahí. De fet, allò que deies del infern amb claretians castigats, no t´ho discutiria ningú, o del clergues que tristement vetgem el que estàn fent amb xiquets, i pel que es veu no tenen ningún temor al infern, ni a Déu, ni a estropetjar vides, ni a res.
I ja per últim, dir que els anteriors escrits meus, els del meu nom, van ser escrits de seguida, sense reposar, i no per la crítica al Abad, que eixò és lliure de pensar cadascú el que li pareix, sinò per lo de el espai públic ocupat pels cristians, referit a les processóns, dit açò a Xàtiva, (no al Marroc), on a més de la seua tradició, qualsevol grup, siga de ultraseparatistes violents, o de homosexuals "folclórics", o nudistes, o el que siga , poden ocupar el espai públic.
Està clar que jo no li demane comptes a ningú de si creu o si no creu; de fet reconec que a la actualitat el normal seria que foren menys els creients, tal com és la nostra cultura, mitjos de comunicació,ensenyament,costums, modes juvenils,etc I els qui mantenim la fé, sabem que és com un privilegi milagrós que Déu ens ha atorgat.
Recorde el que solia dir Tierno Galván,de que" la de fé es un don de Dios, y a mí, lamentablemente, no me lo ha concedido"
A Bernardo García Ripoll el recorde,
clar que sí, com a que soc ja majoret, i el apreciava ,en lo poc que el vaig tractar. M´aguera agradat poder preguntar-li com feia compatibles la seua religiositat , no amb el ideal socialista, sino amb la història i la relitat del psoe, que vetjem continuament. I jo no vote al PP.
I per tot açò voràs que no tinc res contra tú, sino sols de alguna cosa que has dit de processóns ode
Bisbes.Tú tens dret a pensar-ho i dir-ho, i altres a contestar-ho també, i més a un blog, "ad hoc".
De fet sols et coneixc d´anar al mateix colegi infantil,sense cap relació directa, i ni aleshores, ni ara t´he tingut antipatia.
Sencillament ,com en un grup de jubilats a un casino, o casal, on un diu una cosa i l´altre li contesta un poc enfadat en allò que no li ha paregut bé. Res més.

Ximo ha dit...

I pots contestar sempre que vulgues. De fet, hauràs comprovat que els comentaris no es publiquen automàticament. Primer, han de passar pel filtre moderador. Això és per a evitar que algú penge paraules injurioses o malsonants. Els teus comentaris els he publicat tots, perquè m’han semblat interessants i representatius d’una manera de pensar distinta a la meua. Al cap i a la fi, el blog es titula “punts de vista”. A més, aquest intercanvi d’opinions demostra que parlant s’entén la gent. Jo el trobe prou constructiu.

Sense ànim d’entrar en massa fondàries (tampoc no estic molt d’acord amb l’abús que se’n fa, bé que aquesta opinió donaria peu a una reflexió excessivament llarga), he de dir-te, respecte de les manifestacions a la via pública, que hi ha algunes diferències importants entre aquestes i una processó. Per a exercir el dret de manifestació (normal en un país democràtic; Marroc no ho és) s’han de complir certs requisits: avisar l’autoritat governativa, explicitant el motiu, el nom dels convocants, el recorregut i el número aproximat de participants... Si Delegació del Govern troba alguna il·legalitat, pot prohibir o dissoldre l’acte. Res d’açò s’exigeix a l’Església, que pot ocupar sense més ni més els espais públics d’un país laic.

En honor a la veritat, s’ha de dir que les falles o les festes de carrer fan el mateix o paregut. La conclusió és que, en determinades èpoques de l’any, una part de la ciutadania ha de fugir de la ciutat, per a estalviar-se els diversos problemes (soroll, embussos, escassesa d’aparcaments...) derivats de la “tradició”. Jo, per exemple, ja tinc pensat on aniré les pròximes falles i la pròxima Setmana Santa. Ara bé, allò que va suscitar el meu text va ser presenciar dues eixides de to del senyor abat: la primera, el Diumenge de Rams, perquè li molestava la remor (mínima, donades les circumstàncies) que provocava la falla pròxima (aquells dies, la Seu acollia “La Llum de les Imatges” i no celebrava, per tant, cap litúrgia); la segona, el dia que es commemorava la batalla d’Almansa (l’abat s’enfadà perquè se celebrava un acte davant de Sant Francesc, a hores de missa, amb parlaments i una actuació del cantant Pep Gimeno “Botifarra”).