Patricia Bolinches

Serie Boek Visual. Patricia Bolinches

Recordant els absents

Demà, molts xativins i xativines visitaran el cementiri. El tradicional costum d'honorar els familiars i els amics traspassats té —ja ho he contat altres vegades— un remot origen pagà. En realitat, els pobles cèltics celebraven avui, 31 d'octubre, la nit de Samhain, el déu dels morts. La festivitat equivalia a la nostra nit de cap d'any. (Actualment, el refranyer recull algunes dites populars —Per Tots Sants, guarda el ventall i trau els guants— relacionades amb la diada dels morts i el canvi de cicle climàtic.) Des del 1200 aC, conforme anà avançant de l’edat del ferro, les cerimònies druídiques dedicades als avantpassats es van escampar per bona part de l’Europa central i les Illes Britàniques, i encara perviuen a l’actual Halloween. Els pobles mediterranis també retien culte als seus morts. És possible —cap font documental o literària ho ha pogut corroborar— que els romans assimilaren el Samhain, quan ocuparen els dominis cèltics, i el fusionaren amb les Pomonalia, festes de la collita en honor a Pomona, deesa dels arbres fruitals. (L'Església acabaria incorporant la celebració al seu ritual, transformada en festa de Tots Sants.)

En qualsevol cas, els romans havien celebrat les Parentalia (o Parentali), festivitats anuals de caràcter privat en honor als difunts familiars (parentes), que es desenvolupaven entre el 13 i el 21 de febrer, dia reservat a la Feralia, la veritable festa dels morts. Hom creia que, aqueix dia, les ànimes dels difunts podien transitar lliurement entre els vius. Amb el temps, aquesta festivitat adquirí un caràcter col·lectiu; s'acabà honorant la memòria de tots els morts de Roma. Durant les Parentalia, els familiars i els amics dels difunts es reunien i visitaven llurs tombes, situades en necròpolis fora dels murs, i feien ofrenes sagrades (sacrificia) de garlandes, blat, sal, farina, llet, mel i pa banyat en vi a les "ombres dels morts" (manes). El pater familias dirigia els ritus. Els congregats pregaven per l'enfortiment dels llaços protectors entre els vius i els morts. També existia el costum d'organitzar festins en memòria dels avantpassats. A tots ens resultaran familiars aquests cerimonials; molts continuen celebrant-se, bé que cristianitzats.

Les tradicions de les ofrenes florals i els menjars típics, per exemple, mantenen plena vigència. Els costumaris de Joan Amades i Bernat Capó documenten les múltiples tradicions populars sorgides al voltant de l'1 i el 2 de novembre: el berenar de Tots Sants, la castanyada, el costum de regalar dolços típics (fogasses de carabassa, panellets o ossos de sant...). També romanen inalterats els sentiments de tristor de qui troba a faltar la presència dels seus pròxims —avis, pares, consorts, fills o amics. La tendresa i el dolor per la pèrdua d'una persona estimada són tan antics com la humanitat mateixa. Em ve a la memòria una anècdota esdevinguda aquest darrer estiu, durant una passejada per la bellíssima ciutat suïssa de Zuric —Turicum en època romana. El lloc, fundat per les legions junt al riu Limmat, fou punt estratègic, una duana. Poc abans de la retirada romana, el 401 dC, l'emperador Valentinià I havia ordenat construir un castell dalt del turó pròxim (l'actual Lindenhof), per a protegir la duana i els seus funcionaris de les freqüents escomeses germàniques. El destacament romà estava comandat per un prepòsit.

Doncs bé, és del tot recomanable travessar la ciutat vella i pujar al Lindenhof, en què hi ha un parc i un mirador amb vistes fantàstiques. Mentre hi ascendíem, els viatgers descobrírem una pedra funerària romana. (Després he sabut que era una rèplica; l'original es conserva al museu arqueològic de la ciutat.) El meu amic Pep Vicedo, professor de llatí a l'IES Simarro, ens traduí la inscripció: «Als Déus Mans. Ací està soterrat Lucius Aelius Urbicus, que va viure un any, cinc mesos i cinc dies. Unio, llibert d'August, prepòsit del Destacament Turicense número 40 de les Gàl·lies, i Elia Secundina, els pares, al seu dolcíssim fill.» En dir-li "dolcíssim", Unio i Elia manifestaven l'enorme estima pel nen i el dolor per la seua pèrdua. Hi van haver uns instants de silenci. Els viatges deparen, de vegades, aquests moments emocionants. En fi, demà i despús-demà, molts experimentarem una vegada més la tendresa i el dolor que suscita l'enyorança dels absents. Tots els cementiris, el de Xàtiva també, estaran plens de gom a gom. I tornaran els àpats familiars, les fogasses i els panellets rituals. I acomiadarem definitivament l'estiu.

(publicat a Levante-EMV, el 31/10/2015)

Cap d'any borgià

http://www.fil-per-randa.com/

Coral Giner

Raons sorprenents

Durant els últims dies, la coalició Compromís ha estat notícia per la polèmica que l'estratègia d'aliances de cara a les pròximes eleccions generals ha desfermat entre els seus socis. Es debatien bàsicament els pros i els contres d'una aliança amb Podemos. La gent d'Iniciativa pel País València —Mònica Oltra, Joan Ribó, Pasqual Mollà, Mireia Mollà i altres— eren partidaris d'acceptar els oferiments de la formació morada. En canvi, el Bloc Nacionalista, la formació majoritària al si de Compromís, el va rebutjar. El 75% dels militants que participaren en una consulta online i presencial —el 51% del cens— preferia que Compromís acudís en solitari a les eleccions del dia 20 de desembre. Les desavinences amenaçaven de provocar un cisma; Iniciativa deixà caure que s'aliaria amb Podemos pel seu compte. Finalment, sembla que la situació s'ha reconduït. ¿Per què? Tant els diversos socis de Compromís com els caps valencians de Podemos han acceptat que l'oferta d'aquesta última formació tenia un "vici ocult".

El partit de Pablo Iglesias havia ofert les següents contrapartides en cas d'acord: grup propi al Congrés dels Diputats, preeminència de la marca Compromís a les paperetes, absència de protagonisme d'Iglesias durant la campanya electoral, una agenda política valenciana a Madrid i el lideratge de Compromís en les candidatures. ¿Quin era, doncs, el vici ocult? La impossibilitat de garantir la creació de grup parlamentari propi, condició irrenunciable per a personalitats com l'eurodiputat Jordi Sebastià  o el diputat Joan Baldoví. Antonio Montiel acabà reconeixent que l’article 23 del reglament del Congrés no permetria la creació d'un grup parlamentari valencià. Podemos es presenta a la resta de l'Estat i el reglament de la cambra és molt clar: un mateix partit no pot formar part de dos grups alhora, i dos partits que no hagen competit electoralment en les circumscripcions en què s'hagen presentat tampoc no poden disgregar-se en dos grups diferents. Montiel oferí llavors un "subgrup valencià" dins el grup parlamentari de Podemos.

Aquesta darrera oferta va enutjar tots els socis de Compromís. Per això ha prevalgut finalment l'alternativa d'Enric Morera: un acord ample de confluència de les forces polítiques i moviments socials valencians que hauria d'adoptar la forma d'agrupació d'electors —i que podria incloure fins i tot el PSOE en les llistes per al Senat. ¿S'han acabat les desavinences? ¡No! Podemos difícilment acceptarà d'entrar en una plataforma en què també participe Esquerra Unida. Per a Pablo Iglesias era més apetitós fagocitar una força emergent com Compromís. Sobretot tenint en compte que les expectatives electorals de Podemos han disminuït molt. Els seus dirigents pensen que la suma dels 456.000 i els 282.000 vots obtinguts respectivament per Compromís i Podemos, a les últimes autonòmiques valencianes, donarien un gran fruit electoral a la formació d'Iglesias. Semblen ignorar que unes autonòmiques no són iguals que unes generals, i que dos i dos no solen sumar quatre en política. En fi, tot açò és perfectament conegut per tothom.

Hi ha detalls, però, menys coneguts —els arguments d'uns i altres, per exemple. A la pretensió d'aconseguir grup parlamentari propi, platejada pel Bloc, Iniciativa objecta que tal meta no és assumible en solitari. Els partidaris de l'acord amb Podemos diuen que l'entesa consolidaria el govern valencià —necessitat del suport de Podemos a les Corts. Pensen també que, a la llarga, Compromís sortiria guanyant; si Podemos continua davallant, els seus simpatitzants acabaran  votant a Compromís en unes pròximes eleccions autonòmiques. Els contraris al pacte diuen que aquests electors igualment s'inclinaran cap a Compromís. Més curiosa és l'opinió del 25% de la militància del Bloc que votà a favor de l'aliança amb Podemos. Un amic meu em deia el següent: «¿Un subgrup dins del grup de Podemos? ¡Dóna igual! En solitari, només traurem un o dos diputats. Amb Podemos, en trauríem més. I si vénen mal dades, sempre poden marxar al grup mixt. Baldoví ha estat tota la legislatura i ha tingut prou visibilitat.»

Em va deixar sorprès, aquest raonament. Jo sóc molt reticent a pactar amb un grup que encarna les clàssiques maneres leninistes de fer política. En Podemos, el culte a la personalitat del líder, l'estructura piramidal i el centralisme es complementen amb un espanyolisme mal dissimulat. La proclamada participació ha quedat en no res. Com ja vaig dir en un post anterior, no em veig votant una llista que incloga gent de Podemos. Pense que un pacte amb la formació d'Iglesias representa un risc per a la imatge valencianista de Compromís. Segons el meu parer, l'acció de govern en ajuntaments i Generalitat, i el treball opositor en altres institucions són la millor manera d'eixamplar l'espai polític del valencianisme. Naturalment, la proposta d'Enric Morera és altra cosa, un intent de donar visibilitat a totes les opcions progressistes valencianes en el parlament espanyol. Veig difícil que qualle. S'haurà de ficar d'acord molta gent.

El conflicte de Síria

El Nakhl Gardani

Ni festes de noces, ni celebracions. Durant dos mesos del calendari islámic, el muhàrram i el safar, els ciutadans de la República Islàmica entren en un període de dol, pena i sacrifici que cal complir en tot el país amb rigor, ja siga voluntària o obligatòriament. El record del martiri de Hussayn domina la vida del país durant quaranta dies. Carrers i edificis es cobreixen amb banderes negres i missatges de dolor. Els fidels abarroten les mesquites per a expressar la seua pena. Aquesta exhibició de fe i dolor, semblant en espíritu a la Setmana Santa cristiana, té el seu punt àlgid en l'Aixura, encara que l'ambient de dol s'estén durant setmanes. Els homes vesteixen robes negres, i les dones, xador. Durant aquests dies, les sales de festes només treballen per a funerals o cerimònies organiztades pels grups religiosos en record de Hussayn. També és la temporada alta de treball per als cantants religiosos madah, que van de cerimònia en cerimònia, invitats i pagats segons la seua fama i la seua habilitat, per a cantar unes melodies de ritme lent i entonació punyent, la finalitat de les quals és, en definitiva, fer plorar al públic.

Casar-se en muhàrram o safar està mal vist per les autoritats. A més, segons creença popular, porta mala sort. En Iran, la tradició del dol perllongat està molt integrada en la societat, se segueix de forma massiva. La gent diu: «Ens han ensenyat açò des de menuts. Encara que no creguem massa en aquestes històries, no gosem moure gatzara. Potser a Déu no li agrade i ens puga passar alguna desgràcia. En qualsevol cas, encara que hom volgués participar en activitats lúdiques, resultaria quasi impossible.» Jo recorde haver llegit en una pàgina web aquestes paraules d'un jove universitari: «La política d'aquest govern consisteix a mantenir la societat trista. Els governants apel·len a les creences religioses de la gent perquè, així, ens mantenen a casa. Està clar que les manifestacions de dol són decisió del sistema.» Segons aquest universitari, a causa de la pressió i el dol constant, que deprimeix els estats d'ànim, molts joves iranians acaben perdent llurs creences. Sovintegen les festes clandestines amb ball i alcohol, estrictament prohibides per les autoritats. Els participants s'arrisquen a severes sancions, si són descoberts.

Altres opten per abandonar el país durant aquests dies per a no aclaparar-se amb els càntics fúnebres que arriben de les mesquites, de la televisió o dels centenars de tendes de campanya que s'instal·len als carrers per a participar al dol generalitzat. Els paral·lelismes entre els rituals de Setmana Santa i l'Aixura són evidents. Els Dijous i Divendres Sants catòlics són equivalents a la Tasua i l'Aixura xiïtes. Els natzarens o penitents, els portadors, els passos i les estacions de penitència de les germandats sevillanes semblen transplantats als huseiniyé (recintes rituals) iranians. Els membres de cada confraria accedeixen uns darerre d'altres, cadascun amb el seu grup de confrares, als huseiniyé i a les mesquites més importants de les ciutats en què s'organitzen rituals públics. Els costums sagnants de l'Aixura (que recorden la Setmana Santa filipina o les escenes de picats, flagel·lants o empalats d'alguns pobles espanyols) estan prohibits a Iran des de fa algun temps, però se segueixen celebrant en cercles privats. Aquestes pràctiques del xiïsme, sobretot els cops al pit i les flagel·lacions, són considerades herètiques pels sunnites més ortodoxes.

Altres peculiaritats són el Nakhl i tots els rituals realcionats amb ell. Cada poble o cada barri té el seu. Dies abans de l'Aixura, els membres de cada confraria preparen el seu Nakhl Gardani (literalment, portar la palma). Fan menjar per a centenars de persones, adornen l'espai de la huseiniyé, decoren el Nakhl —equivalent al pas de Setmana Santa. En ciutats com Yazd, els rituals són de dos tipus: estacionaris i deambulatoris. Entre els primers, destaca la recitació o el cant del drama de Hussayn durant la batalla de Karbala. El narrador del martiri (rawda khwan) se situa en un mínbar (púlpit) per damunt la multitud reunida en la huseiniyé o takiya. Recitant, cantant, cridant i plorant, porta el públic a un estat de frenesí. D'altra banda, el ritual ambulatori més espectacular és la processó en què els penitents colpegen llurs pits amb els palmells o es flagel·len les esquenes amb cadenes. En alguns llocs d'Iran, els penitents van acompanyats de carrosses amb tableaux vivants que representen escenes de la tragèdia de Karbala. En qualsevol cas, la manifestació més freqüent és el Nakhl Gardani, ementat més amunt.

Yazd: cúpula del mausoleu de Sayyed Roknaddin i silueta d'un Nakhl; huseiniyé amb un xicotet Nakhl;

complex d'Amir Chajmagh (en un cantó es pot veure l'enorme Nakhl).

El Nakhl és una estructura de fusta a la qual s'adossen dagues, espases, teles luxoxes i espills. El dia de l'Aixura, l'estructura és portada en processó com si fos el fèretre de l'Imam Hussayn. (Segons la tradició, el seu cadàver decapitat fou traslladat des del camp de batalla fins al seu lloc de descans en una llitera feta amb branques de palmera. De fet, Nakhl significa “fulla de palma”.) La grandària del Nakhl va des de la construcció simple que pot ser alçada per dues persones fins a l'estructura colosal de tres pisos d'altura, que ha de ser transportada per centenars d'homes. A Yazd i els seus voltants, nakhl es tradueix sovint per naql, paraula que significa “transmetre, transportar o transferir”. Aquestes estructures són transportades sobre els muscles o els braços dels homes que participen en la processó de l'Aixura. Metafòricament, els pals de suport representen les llances que travessaren el cos de l'Imam Hussayn a Karbala. En la placa commemorativa del Nakhl conservat al huseiniyé Amir Chajmagh de Yazd (edifici d'uns quatre-cents anys d'antiguitat), es recorda que l'estructura s'assembla a la del fèretre del “Soldà de Karbala”.

Preparant el muhàrram

Ahir fou, a tots els països amb població musulmana xiïta, la festivitat de l'Aixura. En Iraq i la República Islàmica d'Iran és el dia més sagrat de l'any. Quan amics i coneguts s'assabenten que penses viatjar a Iran, tots et diuen més o menys el mateix: «¿Què se t'ha perdut allà? ¡Estàs boig! Ves amb compte, no siga que tingues algun incident. Allí passen moltes coses.» Doncs bé, vaig marxar a Iran fa unes setmanes i vaig tornar d'una peça. No em va passar res de res i puc afirmar amb rotunditat que el viatge fou fantàstic. El país i les seues gents són dignes de ser visitats. Totes les ciutats en què vaig sojornar, sobretot Yazd i Isfahan, feien els preparatius del muhàrram. Per places i carrers, començaven a onejar enormes banderes negres amb inscripcions roges, verdes i daurades, i enormes retrats dels aiatol·làs sayyid Ruhollah Musaví Jomeini i seyyed Alí Hoseiní Jameneí, actual líder suprem de la República Islàmica. Als patis de les mesquites, mausoleus i madrasses també es notaven els prepartius de les festivitats. A Teheran, vam veure davant del basar uns xiquets amb tambors que assajaven els tocs processionals.

El muhàrram és un dels mesos més sagrats per als musulmans, sobretot per als xiïtes, que practiquen un dejuni estricte durant els primers deu dies del mes. El dia 1 de muhàrram, alguns musulmans celebren l'Any Nou. El 10 és la festivitat de l'Aixura. Aquest dia és molt important al món xiïta. Es commemora la batalla de Karbala en què va morir el fill d'Alí, l'imam al-Hussayn. És, per tant, un dia de lamentacions. (Els sunnites celebren el pas del Mar Roig per Moisès i la creació d'Adam.) La divisió entre sunnites i xiïtes es remunta als inicis de l'islam. Els quatre primers califes havien estat pròxims o parents del Profeta. Abu Bakr, pare d'Aisha, esposa favorita de Muhammad, rebé el títol de jalifa rasul Allah (successor de l'enviat de Déu). Abu Bakr unificà les tribus d’Aràbia i, abans de morir, designà el següent califa, Umar. L’any 637, durant el mandat d'Umar, les tropes islàmiques, després de derrotar els bizantins a Yarmuk, entraren en la tres vegades sagrada Jerusalem. Les tropes estaven dirigides per distints generals, entre ells Mu'awiyya, futur fundador de la dinstia dels Banu Umayya (els Omeia).

Durant el regnat d’Uzman, següent califa, van sorgir conflictes; havia afavorit els interessos del seu clan, els Omeia. Els desordres acabaren amb la vida del califa, obrint una divisió que arriba fins als nostres dies. L'elecció de successor recaigué en Alí, casat amb una filla del Profeta. La vídua de Muhammad, Aisha, que s'oposà al nou califa, fou derrotada amb els seus seguidors. El rebuig més fort arribà, però, de Mu'awiyya, governador de Síria i poderós cap del clan Omeia. Alí acceptà un arbitratge. Alguns dels seus seguidors, els jariyíes (els qui s'apartaren), enutjats amb aquesta decisió, l'assassinaren. Llavors, assolí el poder Mu'awiyya. Els xiïtes, seguidors d'Alí, no deixaren d’oposar-se al cap Omeia i els seus successors des del pròxim territori persa. D'aquesta època prové, per tant, la divisió del món islàmic entre sunnites i xiïtes. Al-Hussayn, fill d'Alí, que tenia el títol d'Imam (líder espiritual dels creients), es negà a jurar fidelidad a Yazid, el segon califa omeia. L'Imam tractà de viatjar des de Medina a Kufa, però fou encerclat per les forces de Yazid a l'indret del desert on avui s'alça la ciutat de Karbala.

Els seguidors de l'Imam eren molt més nombrosos, però mancaven d'aigua. Abbas, el germà d'al-Hussayn, fou assassinat quan tractava de portar-ne al campament. El dia 10 de muhàrram, els seguidors de Hussayn foren massacrats. El seu líder havia afirmat: «La mort amb dignitat és millor que la vida amb humiliació.» Fou decapitat. La conmemoració de la massacre comença el primer jorn de muhàrram i es perllonga durant quaranta dies. El desè es conegut com Aixura. Karbala, escenari del martiri, situat a l'actual Irak, és per als xiïtes el tercer lloc més sagrat darrere de la Meca i Najaf, on es troba la tomba d'Alí. A Kerbala estan soterrats al-Hussayn i el seu germà al-Abbas. Durant segles, els xiïtes pelegrinaven al santuari d'al-Hussayn durant el muhàrram, costum que es véu severament limitat sota el règim de Saddam Hussein. Enguany, el mes sagrat començà el 14 d'octubre i durarà fins al 12 de novembre. Com ja he dit, durant la meua estada a Iran ja eren evidents els preparatius del muhàrram i l'Aixura.

La Transició a Ontinyent

Altre Dia del Cant de Vicent

Amb el patrocini de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Xàtiva i la col·laboració de les entitats participants, se celebrarà a Xàtiva un nou Dia del Cant de Vicent. La Bicicleta Teatre invita tothom a retre homenatge al poeta de Burjassot que tant va estimar aquesta ciutat de Xàtiva. La convocatòria general i oberta inclou la possibilitat de la lectura de poemes de l’autor, així com qualsevol manifestació artística en el marc escaient de l’homenatge. L’acte tindrà lloc al saló noble de la Casa de Cultura de Xàtiva el proper dimecres dia 21 d’octubre, a les 20 hores.

La gent de Bicicleta Teatre convoca amb un mes llarg de retard, igual que va ocórrer l’any passat, el Dia del Cant de Vicent, un acte literari i festiu que va nàixer amb la finalitat de recordar la data de naixença del poeta Vicent Andrés Estellés —quatre de setembre de 1924— i amb la idea de poder gaudir públicament de la seua poesia, un dels béns més preuats del nostre patrimoni cultural. Com cada any, des que l’escriptor Josep Lozano llançà la idea, volem mantenir la convocatòria de la diada, perquè pensem que cal mantenir la iniciativa popular i seguir amb una trobada que ens hauria d’unir a tots mitjançant la poesia d’Estellés, l’obra del qual sempre caldrà rellegir. Tant de bo que, pels seus viaranys poètics, puguem reconèixer els camins de la identitat, del compromís i de la lluita, i puguem decidir cap on volem dirigir-nos i quin és el futur que volem per al nostre poble.

Trigo limpio

Bàsicament, les causes que empenten la gent a fugir del seu país són dos: la persecució política —o religiosa— i la pobresa. A casa nostra, tenim exemples d'èxodes provocats per una causa i l'altra. Lluís Vives, valencià de família jueva conversa, va fugir de la Inquisició i acabà els seus dies a la ciutat de Bruges, en Flandes. Durant la meua estada a Basilea, l'estiu passat, també vaig rememorar la peripècia vital de Casiodoro de Reina, monjo jerònim espanyol convertit al protestantisme que es refugià a diversos països europeus mentre traduïa al castellà tots els llibres de la Bíblia. Amb l'aparició de la impremta, Basilea havia esdevingut un centre editorial sense censura. Casiodoro hi va imprimir en 1569 la seua Bíblia, primera traduïda al castellà de fonts hebrees i gregues antigues, coneguda com Biblia del Oso, pel dibuix de la seua portada, un ós menjant mel d'un rusc (la mel simbolitza la paraula de Déu, vertader aliment per al cristià). Casiodoro fou un de tants protestants que hagueren de marxar a l'exili durant el regnat de Felip II. En realitat, la Pell de Brau sempre ha estat una terra d'exiliats i emigrants.

En 1939 —l'any passat es complí el setanta-cinc aniversari—, vora cinc-cents mil  republicans (soldats de l'exèrcit vençut i col·lectius de població civil) hagueren de travessar els Pirineus, marxar al nord d'Àfrica o emigrar a Hispanoamèrica, com a conseqüència dels últims episodis de la Guerra Civil. Els fugits a França després de caure Barcelona en mans franquistes, cent setanta mil dels quals eren dones, nens i ancians, reberen una pèssima acollida; un sector de la premsa francesa presentava els "rojos" espanyols com uns indesitjables. Recorde un estada meua a la Catalunya francesa en 2007. Una companya de viatge em contà el pas del seu pare pel camp de concentració d'Argelers. Estava commoguda perquè acabava de dipositar unes flors tricolors sobre la tomba d'Antonio Machado, al fossar vell de Cotlliure. Molts valencians van engrossir la diàspora. Vicente Parra Servet, alcalde republicà de Xàtiva, marxà exiliat a Algèria. (El seu nét, imputat per un presumpte cobrament de comissions il·legals en l'adjudicació de l'abocador de Llanera, deia en 2008: No estamos ahora para mover ese tipo de asuntos.)

Tothom haurà sentit parlar també dels xiquets de la guerra. Citant fonts del bàndol franquista, Félix Santos afirma en Exiliados y emigrados: 1939-1999 que el número de xiquets i xiquetes evacuats a l'estranger durant la contesa assolí la xifra de trenta-dos mil. L'avanç continu de l'exèrcit franquista al llarg de 1938 anà agreujant el problema de les evacuacions. Però encara hi hauria una nova diàspora espanyola durant els anys seixanta. En 1959, el govern de Franco imposà un dur pla d'estabilització econòmica que provocà la sortida massiva de treballadors cap als indrets més industrialitzats del continent europeu: França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit... Alguns emigrants optaren per països sud-americans com Veneçuela, Xile, Argentina... Diversos historiadors s'han referit a la centúria passada com "el segle dels absents". Molts dels lectors coneixeran gent de Xàtiva que va emigrar. (Jo conec algunes persones que van nàixer o van viure a França, Alemanya, Suïssa, Veneçuela...) Quasi dos milions d'espanyols nodriren durant la dècada dels seixanta la denominada emigració econòmica.

En fi, hi ha moltes persones que han oblidat tots aquests capítols del nostre passat. Convé, però, exercitar la memòria, recordar esdeveniments que el pas del temps i altres circumstàncies més subjectives tendeixen a difuminar. La nostra història recent i la dels milions de sirians que fugen del seu país s'assemblen com dues gotes d'aigua. Sobta, per tant,  la pregunta de l'arquebisbe de València, Antonio Cañizares, referint-se als sirians: ¿Es todo trigo limpio, en esta invasión de emigrantes? Preguntar per preguntar, heus ací altres interrogants: ¿Eren de fiar Lluís Vives i Antonio Machado? ¿Corria veritable perill la seua vida? ¿Eren cigrons negres els xiquets, les dones i els ancians que passaren a França en acabar la Guerra Civil? ¿Eren aigua neta els dos milions d'espanyols que emigraren a partir de 1959? No sé. Hi ha coses, però, que estan ben clares: el polític que s'embutxaca comissions il·legals i el monsenyor que oblida la cita evangèlica fui extranjero y me recogisteis (Mateu 25:35, Reina Valera) no són de cap manera trigo limpio.

(publicat a Levante-EMV, el 17/10/2015)

Llibre d'Ignacio Blanco

Benissuera

Amb la conquesta cristiana de les terres valencianes, totes les alqueries musulmanes passaren, convertides en baronies, a mans de diferents llinatges senyorívols. Els Bellvís, posem per cas, foren senyors de Bèlgida i Benissuera, dues petites poblacions de la Vall d'Albaida. Sempere, vila molt pròxima a Benissuera, estigué en mans d'una branca col·lateral dels Borja. Des d'època medieval fins a l'abolició dels senyorius, al segle XIX, l'enorme constel·lació de títols nobiliaris anà concentrant-se en poques mans a causa, sobretot, de dos factors: l'extinció de molts llinatges i les aliances matrimonials entre els diferents casals. La presència borgiana a la Vall d'Albaida començà amb Lluís Joan del Milà i Borja, nascut a Xàtiva, fill de Joan del Milà, baró de Massalavés, i Caterina de Borja, germana del Papa Calixt III. Lluís Joan marxà a Roma amb el seu cosí Roderic, futur papa Alexandre VI. Ambdós van ser nomenats cardenals pel seu oncle. Però el cardenal Milà no resistí l'estada a Itàlia i se'n tornà a Lleida. Comprà a la corona la vila d'Albaida i alguns poblets més, i s'hi posà a viure amb la seua amant Angelina Rams.

Un fill d'ambdós, Jaume Milà i Borja, fou declarat ric home i comte d'Albaida l'any 1477, en casar-se amb Elionor d'Aragó. Llur fill i hereu, Cristòfor Milà d'Aragó, fou el primer marquès d'Albaida. Doncs bé, els Milà d'Aragó acabarien emparentant amb els Bellvís. El quart marquès, Eiximèn-Peris Milà d'Aragó, fou pare de Francesc de Paula Milà d'Aragó i Bellvís de Montcada, cinquè marquès d'Albaida. De manera que tenim unides pels vincles borgians unes quantes poblacions de la comarca veïna: Llutxent, Albaida, Carrícola (llogaret en què Lluís Joan es féu contruir un palauet d'esbarjo), Benissuera, Bèlgida (on morí el cardenal), Sempere... Aquesta darrera vila està vinculada al cardenal Francesc de Borja, bisbe de Teano i suposat fill natural de Calixt III. Aquest personatge fundà a la col·legiata de Xàtiva una capella dedicada a la Mare de Déu de les Febres (la imatge de la tiular, pintada per Bernardino di Betto, Pinturicchio, es guarda avui al Museu de Belles Arts de Valènncia). Abans de morir, el cardenal Francesc de Borja renuncià a totes les seues prebendes en favor del seu nebot Francesc de Borja i Cardador, fill de Felip Cardador, ciutadà de Xàtiva i senyor de Sempere. El Borja i Cardador està soterrat a la Seu.

Amb aquesta introducció vull cridar l'atenció sobre el destí del Palau dels Bellvís a Benissuera, edifici del segle XVI que aprofita elements anteriors —una de les torres, per exemple— d'època islàmica. En 1994, cinc fotògrafs xativins vam publicar un llibre, Els Borja a la sotsgovernació de Xàtiva, editat per l'Ajuntament. Hi apareixia una foto de Benissuera feta per Antoni Marzal. L'estat del Palau dels Bellvís ja era preocupant. Ara és alarmant. S'han enfonsat les seues cobertes i s'han desprès parts de la seues façanes. El Palau de Benissuera ha esdevingut una pura ruïna. Durant aquests vint-i-un anys, més enllà de declarar-lo Bé d'Interès Cultural (BIC), ningú no ha fet res per salvaguardar l'edifici. Cal recordar que l'immoble havia estat adquirit per una immobiliària que projectava convertir-lo en hotel, després d'incloure'l en un PAI planificat per a construir, en un poble de 250 habitants, 1.500 habitatges i un camp de golf. L'empresa entrà en situació de fallida i el monument passà a mans d'un banc que incompleix la normativa vigent (els propietaris d'un BIC estan obligats a executar-hi tasques de manteniment).

Els veïns de Benissuera s'han posat, amb tota raó, en peu de guerra. Volen conservar la principal peça del patrimoni històric i artístic local. No haurien d'estar sols en la seua batalla. Preservar el llegat cultural dels nostres avantpassats ens incumbeix a tots. El Palau de Benissuera hauria de formar part d'una ruta cultural borgiana que podria atraure visitants i revitalitzar l'economia de molts pobles de les nostres comarques. La història, l’arquitectura, l’art, la iconografia borgiana i una oferta hostalera i gastronòmica de qualitat permetrien potenciar el turisme d'interior. Els itineraris estarien jalonats per peces de gran rellevància: la Torre i l’Oratori dels Borja a la vila de Canals; els monuments i els museus de Xàtiva; la col·legiata, els monuments escultòrics i el Palau Ducal de Gandia; els monestir de Santa Maria de la Valldigna i Sant Jeroni de Cotalba; els palaus d’Albaida i Cocentaina; el palau de Llutxent; el castell de Montesa; l’església de Sant Miquel d'Énguera... Benissuera no hauria de quedar despenjada d'aquests itineraris.

(publicat a Levante-EMV, el 03/10/2015)

Sumant cols i lletugues

El problema de convertir unes eleccions en plebiscit és que després tot són embolics. Durant la campanya de les passades eleccions del dia 27 a Catalunya, només el bloc sobiranista —Junts pel Sí i la CUP— es manifestaven clarament a favor de la independència. Existien, però, matisos importants: Junts pel Sí havia anunciat que iniciaria la DUI (Declaració Unilateral de Independència) si obtenia la majoria absoluta d'escons; en canvi, la CUP creia que calia una majoria absoluta de votants per a culminar el procés independentista. (És característic de molts catalans posar-se ells mateixos el llistó ben alt.) A l'altre costat, les postures no estaven tan definides. Uns, C's i PP, advocaven per mantenir l'statu quo; PSC i Unió demanaven una tercera via. Altres, finalment, llançaven un misstge ambigu —em referisc, per exemple, a Catalunya sí que es pot—, ja que sempre han defensat el dret a decidir. ¡Quin embolic! En un referèndum, la gent vota sí o no. En unes eleccions, cadascú vota al seu partit (podrien haver-hi militants o simpatitzants de Podemos que hagueren votat sí a la independència en un referèndum).

Abans de la contesa, el PP s'afartà de dir que el 27 de setembre només se celebraven eleccions autonòmiques —per bé que actués com si s'anés a celebrar un veritable plebiscit. Les hsotilitats anaren in crescendo —amb guerra bruta inclosa— quan les enquestes deien que més d'un 49% dels catalans podia votar als partits independentistes. Ben aviat quedà clara l'estratègia definitiva de l'unionisme: si no trau majoria absoluta de vots, el pol sobiranista no està legitimat per a plantejar una DUI. La nit mateixa de l'escrutini, tot l'unionisme i tots els mitjans afins ho tenien clar: «Escandalosa derrota dels independentistes.» ¿Escandalosa? ¿Com es fan els comptes? Els partits sobiranistes han tret 72 diputats (la majoria absoluta) i pràcticament un 48% dels vots. ¿És això una derrota? L'independentisme ha obtingut quasi la meitat del vot vàlid emès. ¡És igual! Els contaris a la secessió s'adjudiquen tot: l'abstenció, els vots nuls, els vots en blanc, els vots a partits que s'han manifestat a favor del dret a decidir... Sumen cols i lletuges. I a partir d'aquesta suma tan heterogènia, dedueixen que el 52% dels catalans està en contra de la independència.

L'unionisme té un problema. Si no llegeix correctament els resultats —la nit electoral, alguns partits espanyolistes semblaven haver obtingut un èxit aclaparador—, el sobiranisme podria seguir creixent i botar la barrera del 50% dels vots en una pròxima contesa electoral. Avui mateix, he sentit com Pedro Sánchez negava que Catalunya siga una nació. L'espanyolisme no s'abaixa del ruc. El pronunciament d'un 48% dels catalans no li mereix cap respecte. De fet, un cop passades les eleccions, el govern central podria haver iniciat una persecució en tota regla contra els caps del nacionalisme català; Artur Mas ha estat citat a declar com a imputat per la consulta del 9-N. Definitivament, els peperos no aprenen dels seus errors. Ja no recorden la seua recollida de firmes per tota Espanya, per a protestar contra l'Estatut, ni el seu recurs al Tribunal Constitucional, que retallà dràsticament el text votat pels catalans. ¡Aviats estem! Jo crec que els partits independentistes, que han hagut de superar tota mena de tripijocs antidemocràtics, s'han guanyat, amb el resultat del 27-S, el dret a exigir que es convoque un referèndum de veritat.

L'home del sac anglès

Aquests dies es parla molt del diferents líders europeus que han dit la seua sobre les aspiracions d'independència d'una part significativa dels catalans. Per a mi, l'estrella indiscutible és David Cameron. En una roda de premsa celebrada a la Moncloa, després d'una entrevista amb Rajoy, Cameron va amollar aquesta frase: «Crec que està prou clar. Quan el tros d'un estat se separa d'aqueix estat, ja no forma part de la Unió Europea. Haurà de posar-se a la cua amb els altres països que hi volen entrar.» Fa gràcia que açò ho diga el cap d'un partit manifestament euroescèptic. «Llengua muda mai no fou batuda», resa la dita popular. (L'anglès té expressions equivalents: Least said soonest mended, Silence is golden.) Durant la campanya prèvia al referèndum escocès, ja ens havia sorprès que alguns euroescèptics anunciaren als escocesos europeistes la seua sortida de la Unió si triomfava el vot secessionista. («¿Romandran a la Unió si una majoria euroescèptica del Regne Unit decideix més endavant abandonar-la?», em vaig interrogar mentalment.) De fet, el principal objectiu de la visita cameroniana a Madrid era demanar recolzament a la pretensió britànica d'arrancar nous privilegis a la Unió. La petició venia a ser aquesta: «O ens doneu un estatus a la carta o marxem. » (Els britànics han de decidir, en un pròxim referèndum, si volen marxar o quedar-se. Cameron calcula que triomfarà el sí a la permanència si s'obtenen els privilegis reclamats.) Pensareu que Rajoy enviaria el premier a pastar. Doncs, no. El Gobierno de España tiene una posición constructiva y flexible; es impensable la salida de Gran Bretaña, deia el comunicat oficial. En altres paraules: el govern espanyol transigí amb les pretensions de Cameron, perquè aquest havia acceptat d'amenaçar els catalans. És més: Rajoy consentí fins i tot que s'aparqués momentàniament l'assumpte de Gibraltar. ¡Canvi de cromos! En fi, ja sabem que també hi ha un home del sac anglès.