Recuperar la credibilitat

Culpar de tots els mals l'estranger i acollir-se a creences identitàries i mites inventats —obviant els veritables culpables de la injustícia, ço és, els privilegiats de l'establishment— són estratègies que han mostrat la seua eficàcia moltes vegades al llarg de la història. La irracionalitat sempre ha estat present a la conducta humana. El discurs d’odi que naix en les zones deprimides també respon a la insatisfacció dels desfavorits, que se senten oblidats pels partits tradicionals i les institucions, i a l'enuig de gent que té la convicció de pertànyer a la perifèria del món. Tot plegat genera la irracionalitat, l'odi i el rebuig a les polítiques de gènere, la multiculturalitat, les accions per a frenar el canvi climàtic, la laïcitat, la normalització de les llengües minoritzades... A falta de programes polítics sòlids, l'extrema dreta hispana embolcalla els seus missatges amb la bandera monàrquica i la catalanofòbia. Això explica que Vox i altres formacions feixistes obtinguen els millors resultats electorals en zones benestants i en col·legis electorals propers a seus de funcionaris uniformats, però també, i ben significativament, en els barris populars i marginals. ¿Com és frena tot això? La resposta és difícil. Potser recuperant la credibilitat de les propostes polítiques d'esquerres.

L'humor de Miquel Ferreres

Móns paral·lels

És una sort viure a Xàtiva, bé que l'envaïsquen periòdiques ones d'alta temperatura, cosa que s'ha esdevingut tota la vida durant els mesos de juliol i agost. Hom passeja per carrers i places de la nostra ciutat, entra en negocis o seu en una terrassa i troba que la vida segueix el seu curs. La quotidianitat desmenteix la vida que narren els mitjans. Pel que es veu hi ha dues realitats paral·leles: una que fa niu a casa nostra i altra que pul·lula pels mitjans i les xarxes. S'ha de fer notar que els grans mitjans generalistes tenen les oficines centrals a Madrid. Per tant, molta vida política narrada és purament madrilenya. Ara bé, això no lleva que s'estiga desenvolupant un autèntic intent d'enderrocar el govern d'esquerres. En l'operació participen els partits de la dreta reaccionària, llurs mitjans afins i la cúpula judicial. Bocins de la realitat centralista s'escolen en cercles d'amics i familiars, però els xativins i les xativines del carrer tenen altres preocupacions: la carestia de la vida, com arribar a final de mes... Qui s'ho pot permetre pensa en vacances a la platja, Bixquert o qualsevol lloc. Juliol i agost haurien de ser mesos per a oblidar la política.

Al Cap i Casal també hi ha batalles —el conflicte lingüístic, per exemple— que no solen alterar el pols vital dels xativins. El català té des dels seus orígens dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental. Aquesta diversitat és el rerefons de moltes polèmiques sobre la denominació de la nostra llengua. Hom creu que això només passa al País Valencià. ¡Falsa creença! Recorde un viatge meu a Noruega, on també hi ha controvèrsies lingüístiques. La geopolítica ha dividit en tres idiomes, danès, suec i noruec, parlars que haurien de ser dialectes d’una llengua germànica comuna hereva del nòrdic antic, que tenia, durant el segle X, un dialecte oriental, parlat a Suècia i Dinamarca, i un occidental, parlat a Noruega, Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland (l’islandès oral conserva molts trets d’aquell nòrdic antic). El noruec és similar, per tant, a les llengües dels altres països escandinaus. Els parlants de noruec, suec i danès s’entenen molt bé entre ells. Els tres idiomes s'utilitzen en la comunicació entre habitants d’Escandinàvia.

¡Altra prova que totes les llengües del món tenen dialectes! Fins al segle XIX, el danès havia estat la koiné escrita de Noruega. Però els nacionalistes, que reclamaven la independència del país —unit a Dinamarca, durant 436 anys, i a Suècia, fins a 1905—, van iniciar la controvèrsia. Reclamaven una llengua nacional noruega diferenciada del danès. Tanmateix, els seus intents topaven amb una realitat: la majoria dels noruecs parlava danès —empeltat, això sí, de trets dialectals autòctons. Alguns lingüistes van proposar un idioma nou, basat en els dialectes de les zones rurals i més diferenciat del danès. Sorgiren dos estàndards i dues ortografies alternatives que han acabat denominant-se bokmål i nynorsk (el bokmål és hegemònic i més afí al danès; el nynorsk és la llengua creada amb pretensions de purisme nacionalista). Durant un temps, les institucions oficials intentaren fondre bokmål i nynorsk en una llengua comuna, el samnorsk, però el caos ortogràfic aconsellà d'abandonar la idea. I encara hi ha més propostes minoritàries: la norma riksmål, pràcticament idèntica al danès, i l’høgnorsk, més "purista" que el nynorsk.

Una minoria pretén elevar a estàndard el col·loquial parlat a les barraques. A València, alguns volen el mateix. Ara bé, com que els noruecs viuen en latituds fredes, la sang mai no ha arribat al riu. A l’escola s’imparteixen tant el bokmål como el nynorsk, tot i que el 86% de la població fa servir el bokmål com a llengua escrita quotidiana. La Radiotelevisió Noruega emet programes en bokmål i nynorsk, i totes les institucions oficials tenen obligació d’admetre les dues varietats. El bokmål s’utilitza al 92% de les publicacions (llibres, premsa escrita...). Finalment, cal dir que gran part dels noruecs sap parlar altres llengües. Anglès, alemany i francès són considerats els principals idiomes estrangers. Els estudiants universitaris poden utilitzar qualsevol d’aquests a l’hora de presentar les seues tesis. (Els dialectes ugrofinesos sami, parlats especialment al nord, també són oficials.) Mentrestant, el conseller José Antonio Rovira veu incompatibles el català bokmål i els dialectes que es parlen a l’Horta. Sort que la vida continua al marge dels polítics.

(publicat a Levante-EMV, el 27/07/2024)

Després de la batalla

Sobre la guerra cultural, ja he reflexionat en alguna ocasió. Uns dels antídots més efectius amb què comptaven els treballadors per a combatre les rentades de cervell que intentaven els amos, en temps de la meua joventut, eren la consciència i la cultura de classe. Ambdues descansaven sobre valors, com la solidaritat, que van permetre la conquesta de nombroses millores socials. L'oligarquia va descobrir que podia triomfar en la lluita de classes amb una estratègia incruenta, la guerra cultural, el combat contra els valors de la classe treballadora. Tota la dreta hi està immersa. Enfrontar les persones empobrides amb gent encara més desesperançada li dóna vots. L'acollida d'immigrants menors no acompanyats ha estat l'excusa de Vox per a trencar les aliances de govern en cinc comunitats autònomes —en la nostra, per exemple. En fi, ¡a l'enemic que se'n va, pont de plata! Això sí, el fins ara vicepresident i conseller Vicente Barrera ha tingut un any per a dinamitar la política cultural del Botànic. Ha escapçat l'IVAM, el Centre del Carme i l'institut Valencià de Cultura. Ha retirat ajudes públiques a entitats defensores de la unitat de la llengua.

Els efectes de la destrossa decretada per Barrera s'anaven a sentir a Xàtiva. S'han modificat els criteris que regien el funcionament del Circuit Valencià Cultural, una eina que facilitava l'accés dels municipis al teatre, la dansa, la música... El nou model lleva autonomia als ajuntaments. Per exigències de Vox, la Generalitat no ha volgut commemorar el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, el gran poeta que mantingué vincles estrets amb la nostra ciutat. Hi ha casos concrets que el públic desconeix. Al País Valencià, tenim un dels millors grups europeus de música antiga, Capella de Ministrers, dirigit per Carles Magraner. Aquesta formació, que els melòmans xativins han escoltat sovint, ha obtingut dues vegades els prestigiosos ICMA (Premis Internacionals de Música Clàssica), considerats els "Grammy" europeus de la música culta, amb els discos Quattrocento (2018) i El collar de la paloma (2023). CdM, un dels representants més excelsos de la cultura valenciana en tot el món, és altra víctima del conseller Barrera i els seus.

Des que es va crear, la Fundació Capella de Ministrers tenia la seu social en un espai cedit per la Biblioteca Valenciana. Doncs bé, la fundació ha estat expulsada del monestir de Sant Miquel dels Reis, s'ha prohibit que s'hi celebre un dels esdeveniments més interessants del curs musical, el Festival Renaixement, i s'han retirat les ajudes econòmiques al grup. I centrant-nos a Xàtiva, la Fundació Raimon i Annalisa i el Centre Raimon d'Activitats Culturals (CRAC), institucions que haurien de tenir seu a casa nostra, a l'antic monestir de Santa Clara, tenen compromès el seu futur. L'Ajuntament de Xàtiva adquirí el conjunt monàstic a un banc, però els diners necessaris per a la rehabilitació havien d'anar a compte de la Generalitat i la Diputació. Vicente Barrera era màxim responsable de la conselleria competent en matèria de restauració de béns patrimonials, la qual cosa ens mena a la pregunta del milió: ¿el canvi de titular posarà punt final a la barbàrie? Encara més: ¿revertirà la política cultural a la situació anterior? Ho dubte. José Antonio Rovira, conseller d'Educació, del PP, practica sense complexos el mateix desgavell educatiu i lingüístic.

No seran derogades ni la llei de llibertat educativa ni la llei de concòrdia. Crec que no canviarà res. Mazón tenia l'excusa perfecta per a les decisions extremes: Eso es cosa de Barrera. Ara ja no hi haurà coartada. ¡Tant li és! La guerra contra la cultura dels valencians no s'aturarà. Ens trobem voltats per territoris culturalment molt potents. Les inversions per a promoure la cultura castellana —i la seua variant andalusa— no tenen límits; és l'oficial de l’Estat —i d'una part de les nostres comarques. El govern valencià, que hauria de defendre la nostra identitat cultural, en perill de desaparició, ha decidit dedicar els esforços a encimbellar allò que ja està a bastament exaltat. Afortunadament es manté cert nivell de resistència. A Xàtiva, posem per cas, no ha deixat de celebrar-se el centenari de Vicent Andrés Estellés. La pistola se saca pa disparar. El que la saca pa enseñarla es un parguela, deia un personatge de la sèrie Callejeros. Abascal ha tret la pistola. Parafrasejant Juan Goytisolo, veurem com queda el paisatge després de la batalla.

(publicat a Levante-EMV, el 13/07/2024)

Notícia sorprenent sobre Sant Domènec

Fa quinze dies es publicava una notícia desconcertant: l'antic convent de Sant Domènec havia entrat en la llista roja que elabora Hispania Nostra amb béns patrimonials en perill. Després d'assimilar el primer impacte, tocava reflexionar sobre l'assumpte. Primerament cal preguntar-se què és Hispania Nostra i com funciona. És una associació sense ànim de lucre, declarada d'utilitat pública, que es dedica a defendre, salvaguardar i posar en valor el patrimoni cultural i natural espanyol. A més, Hispania Nostra és la delegada d'Europa Nostra en Espanya. El seu organigrama és molt cridaner. Trobem al seu comitè d'honor el bo i millor de la reialesa i l'aristocràcia: la reina, el duc d'Alba, el marqués de Santa Cruz... (També sobta que Pilar de Borbón i Plácido Domingo hagen estat presidents d'Europa Nostra entre 2010 i 2020.) Tot això és, supose, mer protocol. La junta directiva d'Hispania Nostra, que consta d'una comissió permanent (de què formen part la presidenta, el vicepresident i tresorer, el secretari i la directora general) i disset vocals, compta amb experts excel·lents —també els hi ha a l'equip tècnic i el conjunt de delegacions territorials.

Les delegades al País Valencià són Raquel Álvarez Valdeita i Carmen Pérez García, catedràtica de la Universitat Politècnica de València i antiga directora de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals. ¿Com entra a la llista roja un element en perill? Per denúncia d'associacions o particulars, que han d'omplir una fitxa i enviar documentació complementària. Un comitè científic avalua la conveniència d'incloure en la llista l'element objecte de denúncia. Ha d'estar amenaçat per un risc greu de destrucció, desaparició o pèrdua irreversible dels seus valors patrimonials. ¿És el cas de Sant Domènec? Crec que no. Part del monument està restaurat i viu. A l'antiga església se celebren actes de tota mena: congressos, conferències, concerts... El claustre i l'aula capitular serviren d'espais expositius per a les antològiques d'Andreu Alfaro o Rafael Armengol. Els titulars periodístics del passat dia 12 es prestaven a l'equívoc. Calia llegir els subtítols. Només han entrat en la llista roja el refectori i les ales nord, est i oest del claustre. Alguns sentiran la temptació de donar-li tota la culpa a l'Ajuntament de Xàtiva. S'equivoquen.

En realitat fou l'Ajuntament qui inicià la recuperació del conjunt de Sant Domènec, declarant-lo d'utilitat pública i expropiant-lo en 1981. Un any després, seria declarat BIC. A partir de llavors, es desenrunà i s’iniciaren els primers estudis per a la seua rehabilitació. És evident que aquesta s'hauria de completar, però dir que les parts pendents estan en risc greu de desaparició sembla una mica massa. D'altra banda, com ja s'ha dit moltes vegades, l'Ajuntament no té disponibilitats pressupostàries per a rehabilitar tot el patrimoni degradat (banys àrabs, ermites de Sant Antoni i el Puig, antiga estació, Santa Clara, Sant Domènec, etc.). Sense ajuda dels governs central i autonòmic, no pot fer front a les despeses exorbitants que calen. De fet, Hispania Nostra preveu per al procediment d'avaluació de béns patrimonials en risc, en el caso de bienes protegidos por la legislación de Patrimonio Cultural, solicitud de información al organismo competente de la Comunidad Autónoma correspondiente. Però la Conselleria de Cultura deu estar pesant figues.

Els responsables municipals han d'ordenar, això sí, actuacions que costen poc de dur a terme: netejar espais, eliminar brossa, reparar desperfectes —els del tendal que protegeix l'ala nord del claustre de Sant Domènec, posem per cas—, resguardar les restes arqueològiques... També han de fer gestions insistents davant les administracions estatal i autonòmica, estar atents als anuncis d'ajudes publicats als butlletins oficials, sol·licitar les subvencions dins de termini, cerciorar-se que la documentació requerida està completa... No seria admissible que es perderen ajudes per defectes de forma en les sol·licituds o presentacions fora de termini. En fi, les coses no s'han de prendre per l’ansa que crema. La sorprenent inclusió de Sant Domènec en la llista roja ha de ser un revulsiu; la rehabilitació completa del conjunt conventual porta una dècada d'endarreriment. Ara bé, seria lamentable que alguns aprofiten l'assumpte per a donar la matraca i fer propaganda negativa de la ciutat. ¡Amb les temperatures més altes de tot el planeta ja en tenim prou!

(publicat a Levante-EMV, el 05/07/2024)

Acord bipartit

L'acord signat per PP i PSOE, per a renovar el CGPJ, ha estat rebut amb la satisfacció d'alguns i el malestar d'altres. Si Marhuenda, Jiménez Losantos, Inda, Aznar i Ayuso diuen que és bo, alguna cosa no quadra. En realitat, és un canvi de cromos entre les dues grans formacions del vell bipartidisme: deu estampetes per a tu i deu per a mi, i pregar que cap progressista no canvie de bàndol. Això no garanteix la pau ni ara ni a la pròxima renovació. Llevat de Sumar, sumit en una enorme confusió, els partits que donaren suport a la investidura de Sánchez no estan contents; se senten exclosos. Si s'analitza la lletra menuda de l'acord, trobem coses molt cridaneres. La llista del PP inclou com a suplent Guillermo García-Panasco, fiscal que inicià una investigació més tard declarada il·legal contra la magistrada Victoria Rosell, la qual per cert ha estat vetada i no formarà part del nou CGPJ. (L'exjutge Salvador Alba, que volgué acabar amb la carrera de Rosell, fou condemnat pels delictes de prevaricació, suborn de funcionari i falsedat en document oficial, i compleix condemna de sis anys i mig de presó en un centre penitenciari de Canàries.) Però encara hi ha més detalls foscos.

També s'ha pactat que José María Macías, fins ara vocal del CGPJ, siga magistrat del Tribunal Constitucional. Aquest jutge s'ha caracteritzat per les seues posicions ultradretanes i per la seua hostilitat contra el govern. De fet, fou el redactor de l'informe del CGPJ contra l'amnistia quan encara no es coneixia el seu text. També fou responsable que Álvaro García, Fiscal General de l'Estat, no obtingués l'aval del consell. (Sumar sí ha mostrat la seua disconformitat amb l'elecció de José María Macías.) A les files del PP sembla haver-hi divisió de parers, però l'acord assolit beneficia objectivament la dreta. Un empat, en comptes d'una majoria progressista reflex de la majoria parlamentària... ¿Què més es pot demanar? A més, el PP continuarà tenint la possibilitat de bloqueig, perquè cal una majoria de 3/5 per a efectuar nomenaments. Ara mateix, diferents òrgans de la cúpula judicial tenen vora cent vacants produïdes per diferents causes: jubilacions, morts, renúncies... S'albira la pròxima batalla: l'elecció de president del consell i del TS. Hauria de ser persona progressista, però calen, ja s'ha dit adés, els vots d'almenys dotze consellers.

Fa dos anys era imminent un acord semblant, però Núñez Feijóo es va tirar enrere. El sector més extremista del PP, liderat per Díaz Ayuso, deia que firmar pactes amb el sanxisme era donar-li una ganivetada a la democràcia. (La raó profunda era la por a perdre el control del sistema judicial.) Potser ara, el cap del PP, en veure que el final de la legislatura no sembla immediat, ha trobat avantatges a l'acord: triomfa sobre l'ala dura del seu partit, acaba amb una anomalia constitucional que ja no es podia sostenir indefinidament, evita l'ultimàtum de Sánchez, aconsegueix un empat i pot presentar-se davant dels ciutadans com un estadista moderat (un "moderat" peculiar, atesa la seua comparació del govern d'Espanya amb els de Cuba, Nicaragua i Veneçuela). És possible que qui haja patit una ganivetada siga Isabel Díaz Ayuso. En fi, l'acord de PSOE i PP, que no estarà definitivament tancat mentre no es vote al parlament, torna a posar d'actualitat el debat sobre la independència judicial, que no té res a veure amb el CGPJ. Els jutges són independents quan exerceixen la funció jurisdiccional, quan redacten en els seus despatxos un acte, una sentència, un vot particular, o quan emeten el seu vot en una sala sense que res no els pertorbe.

Són independents perquè ningú no els pot remoure de les seues places. El CGPJ no exerceix cap funció jurisdiccional, no dicta sentències; és un òrgan de govern. De fet, en poden formar part algunes persones que no són jutges, sinó juristes de reconegut prestigi (catedràtics, fiscals, advocats...). Ara bé, el CGPJ nomena el president, els presidents de sala i els magistrats del Tribunal Suprem, el president i els presidents de sala de l'Audiència Nacional, el president i els presidents de sala dels Tribunals Superiors de Justícia, els presidents de les Audiències Provincials, és a dir, les persones que han d'ocupar els llocs més preeminents en diversos òrgans de la cúpula judicial. Actualment, una reforma de la LOPJ impedia al consell caducat efectuar aqueixos nomenaments. Per tant, el nombre de vacants i la quantitat d'assumptes endarrerits havien pres unes dimensions considerables, afectant negativament el prestigi de tot el sistema judicial. I açò ens duu als conceptes d'imparcialitat i equitat. Nombrosos jutges manquen d'una cosa i l'altra, tot i gaudir de plena independència. Bàsicament, els jutges i els magistrats poden perdre la seua imparcialitat per dos motius.

Un primer és l'ideològic. La gran majoria dels jutges és conservadora —hi sovintegen també els ultraconservadors. De vegades, tenim notícies de sentències, i de considerants de les mateixes, que ens deixen bocabadats. Estan dictades per la ideologia política, les creences religioses ultres o el masclisme. Ha passat en el procés als polítics independentistes catalans, o va passar amb la sentència de la manada. També es perd la imparcialitat quan hom vol tenir bones relacions amb els col·legues, per tal de no posar en perill la carrera professional. Recorden la famosa frase d'Alfonso Guerra: Quien se mueva no saldrá en la foto. El sistema d'apel·lacions hauria de corregir les decisions parcials, però la cosa no és fàcil; a la cúpula judicial s'acumula una enorme quantitat de magistrats i magistrades de tarannà conservador que de vegades no fan justícia, sinó política. (Els independentistes catalans condemnats no tingueren oportunitat d'apel·lació; se'ls va furtar el dret al jutge ordinari predeterminat per la llei.) ¿Soluciona tot açò l'acord firmat per PSOE i PP? ¡No crec! Hi ha, això sí, molt bones paraules i el propòsit d'elaborar aviat un pla de regeneració.

El nou CGPJ disposarà de sis mesos per a elaborar amb el suport mínim de les tres cinquenes parts dels membres una proposta de millora del sistema d'elecció dels vocals del torn judicial. Suposant que s'aconseguisca la majoria de suport qualificada, la proposta no serà vinculant; si els canvis proposats obliguen a reformar la Llei Orgànica del Poder Judicial, decidirà per majoria absoluta el legislatiu, que no està supeditat al CGPJ. El PP continua insistint en un model corporatiu: que només els jutges elegisquen els vocals del torn judicial. El portaveu de Jueces y Juezas para la Democracia ja ha dit que això no li sembla bé. El CGPJ necessita una legitimitat democràtica que sols pot donar el parlament. El corporativisme tindria dos efectes perniciosos: la preeminència de les rivalitats de poder i els jocs d'interessos gremials a l'hora d'elegir els vocals i la condemna a patir in aeternum un Consell General del Poder Judicial conservador inclús quan les urnes donen majories parlamentàries d'esquerres. I l'acordat no diu res de canviar el model d'accés a la carrera judicial, perquè els fills de la classe treballadora hi tinguen més presència.