dimecres, 28 d’agost de 2019

¿Què fem amb les inclinacions incorrectes?

La correcció política ha suposat un gran avanç per a la convivència i la igualtat. Avui, l'ús en àmbits públics d'un llenguatge respectuós amb totes les persones —l'ús d'un estàndard que no ofenga ningú per raons de gènere, raça, capacitat, religió o cultura— no és qüestionat per quasi ningú. Sobre això existeix un ample consens social. (Això sí, els llenguatges col·loquial i vulgar que es fan servir als àmbits privats encara estan lluny de l'estàndard.) La correcció política ha tingut, però, alguns excessos. Ha propiciat el sorgiment d'allò que els reaccionaris titllen de "dictadura de la cultura progre". Algú pot ser aficionat a la tauromàquia, posem per cas, i tenir vergonya de dir-ho en públic, per por a quedar com una persona retrògrada o sense sensibilitat. Conclusió: sovint, alguna gent es veu impel·lida a mentir o dissimular als àmbits públics. A poc a poc s'ha obert una esquerda entre els grups socials; gustos, costums i estils de vida d'uns no connecten amb els d'altres. L'esquerda és transversal, recorre totes les classes. A ningú no pot estranyar, doncs, que la batalla cultural haja esdevingut un element central de la lluita política als països democràtics.

La dreta populista, que ocupa deu escons al nostre parlament autònom, aprofita els excessos de la correcció política. En la seua obra L'establishment i com se'n surt, l'escriptor Owen Jones suggereix que l'esquerra hauria de centrar-se en un objectiu principal, l'emancipació de la classe treballadora, i col·locar altres causes en un segon pla. Jo només trobe un objectiu equiparable: la igualtat de les dones. Molts drets socials que cal reivindicar són legítims. No s'ha de desatendre la defensa de les minories o els animals —causes importantíssimes—, però caldria subordinar aquesta defensa a les tasques principals. Deixem que altres organitzacions se'n facen càrrec dels assumptes sectorials. La socialdemocràcia fa justament el contrari. Aplica la política econòmica neoliberal —la famosa austeritat—, que perjudica clarament la classe treballadora, i es perd en un oceà de mesures sectorials "progressistes". La dreta populista, que prolifera per tot Europa —el nostre país era fins ara una excepció—, se n'aprofita. Ha convertit la guerra cultural en una lluita de classes vertical. De moment, va guanyant batalles. Augmenta la incorrecció pertot.

Com molta gent se sentia abandonada pels partits tradicionals, aquests han hagut de canviar la seua estratègia. «Polítics i intel·lectuals d'esquerres fan burla del patriotisme del ciutadà comú, i titllen de provincianes les seues preocupacions sobre la immigració», proclamava Theresa May en un congrés del seu partit. Jeremy Corbyn, líder dels laboristes anglesos, diu des de fa temps que el seu partit vol una immigració controlada. Altres líders d'esquerra, com Sahra Wagenknecht, dirigent del partit alemany Die Linke, es mostren també partidaris del control migratori. Els caps del PSOE no ho diuen públicament, però actuen en aqueixa línia. En una entrevista recent, Jorge Verstrynge, assessor d'Unidas Podemos, deia açò: La frontera abierta es la muerte de la democracia. Una frontera es aquello que nos permite decidir nuestro destino. Si no hay frontera, nuestro destino lo puede decidir cualquiera. Naturalment, aquestes paraules causen escàndol entre molts militants i simpatitzants d'esquerres. En realitat, controlar la frontera no vol dir tancar-la hermèticament, sinó vigilar qui la depassa. El rebuig als costums dels immigrants també és titllat de pobletà.

Menysprear preferències culturals alternatives pot tornar-se en contra dels sectors progressistes; la gent amb gusts apartats de la correcció política també vota. Burlar-se de llurs inclinacions no condueix enlloc. Els partits de dreta reaccionària i populista —Vox, posem per cas— presenten l'esquerra, sobretot la radical, com destructora de les llibertats individuals i càndida amb els immigrants i les minories. Durant la campanya presidencial de 2016, Trump anuncià que prendria mesures contra els immigrants i les empreses deslocalitzades. Això li donà el triomf en estats on la crisi havia provocat xifres d'atur esgarrifoses. Afortunadament, nosaltres encara no tenim un Trump o un Matteo Salvini —Abascal n'és un aprenent— capaç de collir el vot dels empipats. Com no crec que es puga suturar fàcilment la fissura cultural que esgarrinxa el teixit social, el futur de l'esquerra s'albira poc confortant si no ajusta el seu discurs i el seu programa. La política de retalls i l'elitisme cultural formen una combinació que no atrau l'electorat més desfavorit.

Cap comentari: