Les tres pes

El turisme cultural és l’únic producte de consum que atrau el client potencial quan aquest en desconeix els detalls. Allò desconegut funciona millor que allò conegut. No fem un viatge per a veure les mateixes coses que tenim a casa. Viatgem per a conèixer nous paisatges, nous monuments, nova gastronomia... En definitiva, busquem referents culturals diferents dels nostres. La diferència és un dels pilars fonamentals en què recolza el producte turístic cultural. L’amabilitat de la geografia i el clima, tantes vegades envejada, i les platges esplèndides, el Levante feliz, han creat la idea tòpica que es fan del País Valencià els nostres visitants potencials. Aquesta és, voluntària o involuntàriament, l’única identitat que hem estat capaços de transmetre cap a l'exterior durant moltes dècades. Tanmateix, la nostra veritable identitat cultural està formada per la història i l'extraordinari conjunt de valors, coneixements, costums i tradicions que hem heretat del passat. Tot açò, juntament amb les aportacions que fem els valencians actuals, és la base a partir de la qual ens expressem i vivim. Aquesta identitat cultural és poc coneguda.

Tenim uns recursos patrimonials enormes (arqueologia ibèrica i romana, monuments magnífics de totes les èpoques històriques, una llengua pròpia, gastronomia exquisida, les festes més espectaculars d’Europa). Potser, som un dels països amb més quantitat de músics. Si no tenim desenvolupada una indústria turística a l'alçada dels nostres recursos, alguna cosa haurem fet malament. Potser, no hem sabut difondre encertadament el nostre patrimoni cultural. Els valencians vivim les nostres tradicions i la nostra cultura com fan els altres pobles. Sabem què volem ser i què volem transmetre a les generacions futures. Amb això no hi ha prou, però, per a desenvolupar una indústria turística que genere recursos econòmics —i treball de qualitat, per tant. Cal que tots els nostres recursos culturals siguen valorats des de l’exterior. Sovint se sol confondre identitat turística amb identitat cultural. Identitat turística és la imatge que projectem cap a l’exterior. És, per tant, la visió que els turistes potencials tenen de nosaltres, del nostre patrimoni i de la nostra cultura. Pot esdevenir un incentiu per a viatjar a la nostra terra.

Com més potent és la identitat cultural d'un país, més possibilitats té aquest de rebre un turisme de qualitat. Com que el nostre país té una identitat cultural potent, la rendibilitat d’una indústria turística alternativa passa necessàriament per modificar la identitat turística. Hem d'aconseguir que aquesta coincidisca amb la nostra identitat cultural. Hem de mostrar a l'exterior la identitat que considerem pròpia, amb entusiasme i rigor. Hem de compatibilitzar la nostra identitat amb la imatge que té de nosaltres el visitant potencial. Hem de mostrar, per tant, una cultura potent, amb referents clars, que remarque allò en què destaquem i, sobretot, allò que ens diferencia de la competència. Aquesta projecció és, en definitiva, la base d'una bona política turística cultural. Només així podrem estar a l'altura dels nostres competidors. Ens trobem envoltats per territoris culturalment molt potents: Catalunya, Castella, Andalusia. Les inversions per a promoure la cultura castellana —i la seua variant andalusa— no tenen límits; és la cultura oficial de l’Estat espanyol —i la d'una part de les nostres comarques, les de parla castellana.

Les instàncies centrals de l'Estat sempre han considerat que l'altra cultura, la catalana, és un perill; molt desenvolupada, podria arribar a trencar la unitat territorial i política d’Espanya. El centralisme ha combatut la cultura catalana per tots els mitjans. S'ha generat, per exemple, un conflicte lingüístic que tracta d'enfrontar-nos, de manera artificial i sovint exagerada, amb els altres territoris de l'antiga Corona d'Argó. Per això, fins ara, els governs de la Generalitat sols estaven interessats a projectar esdeveniments (Formula 1, visita papal, America’s Cup) desconnectats del nostre tarannà. S'ha potenciat el turisme de les tres pes (platja, passeig i pipes). Aquesta política turística ha provocat que els catalans siguen, percentualment, els viatgers que menys visiten el País Valencià. Els discursos han quallat i el potencial turista català ha decidit de no venir-hi perquè no hi ha res a veure, perquè els valencians no li parlaran en la llengua comuna, perquè serà tractat malament, perquè el País Valencià és un desastre identitari... Com va dir Joan Lluís Vives, «Només s’estima allò que es coneix i només es coneix allò que s’estima.»

És fonamental que els futurs visitants reconeguen els nostres referents culturals. Haurien de notar la diferència entre dues coses: una és allò que pensen de nosaltres quan arriben i altra, molt diferent, allò que en pensaran quan se'n vagen. Dit en altres paraules: una cosa és allò que creuen que som i altra, la gran sorpresa de conèixer el que realment som els valencians. En definitiva, hem d'aconseguir que el País Valencià deixe de ser invisible.