¿Té moltes inquietuds culturals, el professorat?

En una entrada anterior, afirmava que la nostra societat té escàs interès pel saber i la cultura. Doncs bé, dels professors, que també formen part de la societat, es podria predicar el mateix: en termes generals, llur preocupació pel saber i la cultura és ínfima. Sé perfectament de què parle; he format part de molts claustres. També conec l’ambient dels centres privats concertats, perquè tinc molts amics i coneguts que donen classe en ells —jo mateix hi vaig treballar, a l’inici de la meua trajectòria docent. Dubte si faig bé de dir aquestes coses; la Hermandad de San Casiano digereix molt malament que un dels seus rente en públic els draps bruts del gremi. Però un poc d’autocrítica mai no està de més. El nivell cultural dels docents és manifestament millorable. Llevades les excepcions de rigor, el cas de mestres o professors que no han llegit cap llibre des que van acabar la carrera està absolutament generalitzat. El problema és més greu en primària; com que els mestres són majoritàriament generalistes, no solen sentir necessitat d’actualitzar l’enfocament epistemològic de cap matèria en concret. En tot cas, llegeixen el llibre de text que han de comprar els seus alumnes i prou. En secundària, la situació no és molt distinta, però el major grau d’especialització obliga els docents a repassar més sovint els coneixements de certes matèries. En fi, els professors no són aliens al clima social imperant: els de lletres ignoren la ciència i les matemàtiques; els de ciències desdenyen les humanitats (bé que sempre hi ha alguns que escapen a la norma). A les sales de professors, els temes de conversa més recurrents són el futbol i les dones (entre els homes), els fills i la Thermomix (entre les dones) i la política. També hi sovinteja el comareig. (Faig abstracció, naturalment, dels temes més “professionals”: la baixada de sou; la pèrdua de sexennis; el mal comportament dels alumnes; la poca col·laboració de pares i mares; l’augment de l’edat de jubilació...) Trobar col·legues amb qui es puga parlar d’història, ciència, literatura, art o filosofia és ben difícil. I qui dóna mostres d’estar interessat per aquests temes s’exposa a ser titllat de pedant o saberut. «¡Quin cregut! ¿Què s’haurà pensat?», li penjaran per l’esquena. Aquest panorama és terrible, perquè els professors haurien de ser teòricament els encarregats d’inculcar als alumnes l’amor per la lectura, pel coneixement, per la creació... En resum: mentre no milloren la cultura i la formació del professorat, els canvis a la legislació educativa serviran de ben poc. Els xiquets i els joves tenen pocs referents on emmirallar-se.