Arguments dèbils

Dies enrere, vaig publicar una entrada en què parlava de les escasses inquietuds culturals dels docents. El meu text estava prou modulat (acceptava que poden haver excepcions en una situació generalitzada de desídia per l’adquisició de sabers enciclopèdics). Fins i tot afirmava que tota la culpa no és dels docents. El sistema propicia la situació. Doncs bé, vaig rebre alguns comentaris que em desautoritzaven totalment. Bona part d’aquests comentaris es van fer en Facebook. Lamente no haver participat al debat en aqueix fòrum; tenir una presència més activa en Facebook implica consumir un temps del qual no sempre dispose. (De fet, mantenir aquest blog ja m’exigeix moltíssima dedicació.) Se’m va dir, posem per cas,  que no m'havia guiat per l’experiència, sinó pels prejudicis, a l’hora de fer les meues afirmacions. Però les objeccions al meu article eren molt dèbils; s'afirmava, per exemple, que tots els ensenyants tenim les mateixes experiències, «pam amunt, pam avall», i que, en funció de les nostres dèries personals, fem generalitzacions que esdevenen judicis sobre la realitat. Si acceptàrem aquesta premissa, tots estarien desfigurant la realitat (tant els partidaris de la meua tesi com els seus detractors). Jo pensava que només el corporativisme enterboleix la visió de nombrosos col·legues. En fi, per una d’aquelles casualitats de la vida, uns dies després d’haver penjat l’entrada, El País publicava una notícia demolidora: Así fue el examen de oposición a Primaria que suspendió el 86% de aspirantes. Els opositors al cos de mestres de Primària de la Comunitat de Madrid havien contestat, durant hora i mitja, un test amb preguntes sobre matèries diverses. Bàsicament, totes les preguntes eren de cultura general. Els redactors de la notícia enumeraven alguns dels errors, bestieses i faltes d’ortografia que havia perpetrat la immensa majoria dels aspirants, gent que òbviament deu ser graduada en magisteri. (Clarament,  alguns dels opositors suspesos no eren competents per a explicar a xiquets de Primària la diferència entre subjecte i predicat o la suma de fraccions.) Podem acceptar que la prova estigués esbiaixada, que la filtració dels resultats fos producte d’una estratègia deliberada de la Comunitat de Madrid —atès el rerefons de retalls de plantilla, augments de ràtios i privatització dels serveis públics—, però una anàlisi detinguda de la informació subministrada pel diari menava a una conclusió inapel·lable: els candidats a docents tenien un nivell cultural baixíssim. (Fa feredat pensar que alguns d’ells arriben a treballar en l’ensenyança privada, o en la pública com a interins.) Repetiré una cosa que ja vaig dir l’altre dia: tota la culpa no és d’ells. La conclusió que s’ha de traure (jo l’he treta fa temps, i així ho he fet constar en textos més antics que el post objecte de debat) és molt clara: després de cada elecció general, el partit guanyador introdueix reformes legislatives en el sistema educatiu, però rarament aborda d’una manera efectiva i coherent els plans de formació del professorat. A ningú no pot estranyar, doncs, que els canvis educatius estiguen condemnats al fracàs per aquesta mancança de base. Ara bé, jo mai no diré que l'educació del país és una «merda» (sic), ni condemnaré moralment el col·lectiu docent per unes qüestions (els plans d’estudis, els sistemes d’accés a la docència i els programes de formació permanent) que no són responsabilitat seua, sinó del legislador i les administracions públiques. Això sí, sóc de l’opinió que tots els ensenyants haurien de tenir una cultura i uns coneixements enciclopèdics mínims (entre ells, nocions de música culta, d'art, de filosofia, d’història, de literatura, de ciències, de matemàtiques...). Altrament, ¿quina classe de mestres i professors tindran els xiquets?