El vel islàmic

Arran de les notícies arribades de França i Catalunya, i del cas de Najwa Malha, la xiqueta que ha hagut de canviar de centre per portar l’hiyab, s’han vessat —i continuaran vessant-se— rius de tinta sobre l’assumpte del vel islàmic. Fa quinze dies, a l’institut, vaig rebre un sobre, sense nom de cap remitent, enviat des del carrer Abú Masaifa de Xàtiva. En obrir-lo, vaig trobar un opuscle, El velo islámico, de la Comunitat Ahmadiyya de l’Islam de la Comunitat Valenciana. El fullet, després d’analitzar-ne els orígens, advocava per la força igualitària i alliberadora de l’hiyab, i pel seu paper integrador. Què voleu? Jo no ho tinc tan clar.

Tothom sembla estar d’acord en un punt: la polèmica del vel versa sobre l’extensió i els límits dels drets individuals. A mi, em crida l’atenció que molta gent d’esquerra defense la llibertat absoluta per a exhibir símbols religiosos. Podria semblar, en principi, que aqueixa és l’actitud més assenyada. I ho seria si el debat quedés circumscrit al possible caràcter ètnic o tradicional de la peça objecte de polèmica. Ni la hipotètica submissió als homes de les dones que la porten autoritzaria la seua prohibició. Ara bé, és el vel islàmic un signe de submissió? La Comunitat Ahmadiyya diu que no. Sosté que el mandat de Déu, de guardar modèstia, obliga per igual home i dona, i que cap llei islàmica castiga per no complir amb el precepte de l’hiyab.

«Digues als qui són bons creients, bons musulmans, que en veure gent, tinguen la mirada baixa i controlen molt bé els apetits sexuals. És millor i és més pur! Déu està informat, molt bé, del que vosaltres feu!» (24:30) «...que elles no mostren els seus adorns, el seu adreç, llevat dels que són més externs; que elles amaguen l’escot amb una peça del seu vestit; que només mostren els seus adorns als seus marits...» (24:32) «Oh tu, profeta! Digues a les teues esposes, a les teues filles i a les dones dels creients, dels musulmans, que es cobrisquen de dalt a baix amb el seu mantell de les jalaba. Això és convenient, perquè elles siguen reconegudes i no siguen molestades. Al·là perdona, molt, i està sempre Ple de Bondat!» (33:59)

Fa l’efecte que la Comunitat Ahmadiyya deu ser una branca moderada de l’Islam. I desmemoriada! Sembla oblidar que moltes dones musulmanes són obligades —per pares, germans, marits— a dur el vel. (Sense anar massa lluny, en algunes banlieues franceses, les xiques magrebines han de patir tota mena d’insults —puta el més freqüent— si no adopten la vestimenta islàmica.) Ara bé, si l’ús del vel fos un assumpte de mera submissió, estaríem davant d’un fenomen equiparable a l’assetjament; s’hauria de combatre amb les mateixes armes que es fan servir amb la violència de gènere, sense haver d’apel·lar, per tant, a cap prohibició. Encara diré més: uns vincles de dominació o submissió entre persones adultes, lliurement consentits, haurien de ser tolerats.

En realitat, l’hiyab és un símbol religiós. I no d’una religiositat qualsevol; en general, distingeix les dones que simpatitzen amb l’islam rigorista. I aquest rigor és utilitzat com a bandera per moviments polítics teocràtics que voldrien imposar la sharia. Als països de tradició cristiana ja hem vist aquesta pel·lícula. Ma mare m’ha contat moltes vegades com havia d’entrar a l’església, en època franquista, amb vestit de mànega llarga i coberta amb un vel. En certa ocasió, les vigilants d’Acció Catòlica no la deixaven entrar a la Seu per no portar mitges. Ella s’hagué d’alçar la faldilla fins als elàstics per a mostrar que sí en duia (s’acabaven de ficar de moda les mitges sense costura.) I encara tenim el cas de les monges; moltes continuen portant hàbit, toca i anell de casades, perquè són esposes de Crist. (En alguns ordes de religioses, és costum que les novícies facen els vots fins i tot abillades de núvia.)

I arribem a la conclusió final: quasi totes les religions —almenys les tres del llibre: el judaisme, el cristianisme i l’islam— discriminen les dones, els reserven un paper subordinat. L’Església Catòlica, posem per cas, no permet el sacerdoci femení. I com més rigorista és la secta, major és la submissió de les dones. A l’Opus Dei, per exemple, hi ha les numeràries auxiliars (fins a 1965, numeràries serventes), que es dediquen en exclusiva al treball domèstic (neteja, cuina, etc.) dels centres on viuen els supernumeraris. I el mateix s’esdevé en altres sectes jueves o cristianes. És a dir, que les dones musulmanes no han descobert res que no sabérem ja. Per tant, des d’una posició laica o atea s’hauria de ser molt combatiu amb el vel, sobretot en les seues versions més extremes: el burka i el niqab. I no s’hauria d’acceptar la coartada de la tradició.

Per això crida l’atenció que moltes persones d’esquerra practiquen el bonisme amb les manifestacions de religiositat extrema. Jo trobe que aqueixa actitud és beneïda del tot. Si per cas acabés estenent-se entre nosaltres el rigorisme islamista, trontollarien les conquestes democràtiques que tan costosament hem assolit. Quan encara no ens hem lliurat totalment del jou eclesiàstic, se’ns vindria al damunt altre infinitament més perillós. Jo aprofitaria l’avinentesa per a reivindicar la lluita —pacífica, per suposat— contra la presència de símbols religiosos en dependències públiques (I em referisc, naturalment, als símbols de qualsevol religió, inclosa la catòlica.) I m’oblidaria dels anys de vigència del vel a la cultura mediterrània. Sí, ja sé que les gregues, per exemple, el duien. Però també sabem que la dona grega estava exclosa de l’espai públic.