¿Fer llenya d'un episodi trist?

Tots els oficis, absolutament tots, tenen els seus riscos laborals, fins i tot els aparentment menys perillosos. Un metge d'urgències i un professor de secundària —per posar dos exemples— poden ser assassinats o agredits durant l'exercici de la seua professió. Només cal consultar l'hemeroteca. Però hi ha professions que porten implícit el risc. Una d'elles és la de policia. Qui ingressa en el cos de la guàrdia civil ha de saber que la seua professió és perillosa; entre les seues funcions figura la d'enfrontar-se alguna vegada amb delinqüents o amb bandes criminals. Per això els policies i els guàrdies civils van armats. Naturalment, l'obligació dels responsables dels cossos policials és minimitzar al màxim els possibles riscos. Però la seguretat absoluta no existeix. La mort de dos guàrdies civils a Barbate, divendres passat, a mans de narcotraficants, és molt lamentable i digna de condemna. I els autors, que ja estan a disposició judicial, han de ser jutjats i han de rebre el càstig que corresponga. Ara bé, per culpa del nacionalisme banal espanyol que ens volta, l'assassinat d'un policia o un guàrdia civil no rep el mateix tractament que el d'un metge.

Quan un membre dels cossos i les forces de seguretat mor a mans d'un delinqüent, el cerimonial i els honors pòstums que se li reten són estratosfèricament superiors als donats a un professor que haja mort agredit per un alumne o els seus pares, com si la vida d'algunes persones valgués més que la d'altres, com si un policia o un guàrdia civil fos més valuós per a la pàtria que una mestra, un metge o un obrer. ¡Excés nacionalista i corporativisme! Després estan els qui, aprofitant l'avinentesa, titllen el govern de criminal. Evidentment, els policies destinats en zones d'especial inseguretat han d'estar ben equipats i remunerats. I això és responsabilitat del govern. Consta que, durant els últims anys, han augmentat inversió i recursos en la lluita contra el narcotràfic, però sol ser habitual que els traficants, que guanyen enormes fortunes amb llur activitat, vagen un pas per davant de l'autoritat. De tota manera, els traficants han hagut de buscar rutes alternatives per la pressió de l'Estat. Es comprensible el dolor i la ràbia de la vídua que impedí al ministre posar la condecoració pòstuma al taüt del seu marit. Però cal analitzar el rerefons d'aqueixa actitud.

Les seues paraules foren: «El meu marit no hauria volgut.» El respecte que mereix el dolor d'una víctima no ha d'impedir tenir les coses clares. Al si dels cossos policials hi ha simpatitzants del feixisme. Recordem que el problema del tràfic de drogues a la zona de l'estret s'arrossega des de fa dècades, tant sota governs del PSOE com del PP. També s'ha de pensar en la responsabilitat del superior directe (tinent, capità, comandant) que envia uns agents sota la seua autoritat a una missió sense garanties adients. I també convé recordar que testimonis d'alguns traficants palesen que la corrupció entrà fa temps en els cossos de seguretat, és a dir, que alguns agents estarien cobrant suborns a canvi d'avisar els narcotraficants quan les autoritats preparen una operació contra el tràfic de drogues. De nou, podem tirar mà d'hemeroteca. És infumable que l'oposició de dretes faça llenya del trist episodi, com és impresentable dir que només la de dretes és gent de bé i plora la desgràcia. (¡Ai ai, la famosa foto de Feijóo!) Allò més assenyat en aquests casos és el silenci del comiat i la ferma voluntat de buscar solució al problema amb col·laboració i unitat de tots.