Bilbao contemporani (I)

L’arquitectura és funció i forma. Les construccions han de tenir una funció (servir com a museu, pont, habitatge, teatre...) i estar revestides d’una forma que remeta a la seua funció. Quan la bombolla immobiliària estava en el seu apogeu, totes les ciutats de la península van contreure una estranya dèria: totes volien tenir obres arquitectòniques d’autor, totes volien alçar algun edifici icònic que esdevingués símbol de la respectiva urbs. La pionera fou Bilbao, amb la construcció del Museu Guggenheim. A València, aquesta febre es va transformar en malson, de la mà del nostre arquitecte més internacional i famós, Santiago Calatrava, un personatge sempre envoltat de polèmica. A Bilbao, en canvi, la construcció del Guggenheim, projecte força controvertit en el seu moment, serví de motor per a la revitalització del teixit urbà, malmès a causa de la crisi dels sectors naval i siderúrgic.

A primeries del segle XX, Bilbao havia estat la gran referència econòmica d’Euskal Herria i una de les urbs més importants de l’Estat espanyol. Després de la Guerra Civil, la ciutat recuperà la seua puixança i esdevingué un pol d’atracció de nombrosos immigrants. El paisatge industrial i urbà de la vila experimentà una expansió que desbordà els límits de l’eixampla i s’estengué als municipis veïns, per les dues vores de la ria del Nerbion, creant l’actual Gran Bilbao. A finals del segle XX, però, els sectors industrials tradicionals entraren en una crisi profunda. La vila biscaïna hagué de repensar els fonaments de la seua economia i s’hagué d’enfrontar a una difícil reconversió. Després d’uns anys d’empobriment, atur i conflictes socials, Bilbao recuperà el dinamisme. Esdevingué una ciutat de serveis bolcada en la regeneració ambiental i urbana. L’arquitectura moderna hi jugà un paper essencial. Bilbao destinà els antics terrenys industrials, abandonats, a equipaments i espais de gaudi col·lectiu que transformaren les vistes urbanes.

El Museu Guggenheim i el Palau Euskalduna esdevingueren els grans referents del nou model de ciutat. L’antiga urbs, industrial i contaminada, és ara una de les capitals més habitables de la península, l’única ciutat que compta amb un tramvia que circula per la gespa. Vaig viatjar a Bilbao per primera vegada en 2005. A primeries del passat novembre, hi vaig tornar. L’arquitectura moderna ha crescut de manera exponencial. La nòmina d’enginyers, arquitectes i dissenyadors —molts d’ells amb renom internacional— és inacabable: Frank Gehry, César Pelli, autor de les Torres Petronas a Kuala Lumpur, Rafael Moneo, Álvaro Siza, José Antonio Fernández Ordóñez, Federico Soriano, Juan Coll-Barreu, Philippe Starck, Norman Foster, Arata Isozaki, Santiago Calatrava... La ciutat ja comptava amb edificis interessants construïts a principis del segle XX, com ara l’Alhóndiga, projectada per l’arquitecte Ricardo Bastida.

 

En aquests moments, el catàleg d’edificis i equipaments notables és espectacular: el metro, amb estacions dissenyades per Foster, el Museu Guggenheim, el Palau Euskalduna de Federico Soriano, la Biblioteca de la Universitat de Deusto, el Paranimf de la Universitat del País Basc, el Pont Pedro Arrupe, la Torre Iberdrola de César Pelli, les Torres Isozaki, la reforma de l’Alhóndiga, segons projecte de Philippe Starck... A València, s’han alçat edificis que tenen forma però estan buits o no serveixen per a res. L’Àgora de Calatrava —la “Clòtxina”, com l'ha batejada la veu popular— n'és un cas paradigmàtic. Aquestes formes buides, independentment de la seua hipotètica qualitat estètica (tema molt controvertit, perquè sobre gustos i colors...), plantegen altres qüestions interessants, pròximes a l’ètica: l’arquitectura com a simple decorat del poder o l’arquitectura com a signe extern de nous rics. No és el cas de Bilbao, que ha esdevingut la ciutat més dinàmica i habitable de l’Atlàntic entre Bordeus i A Coruña.