dissabte, 16 d’octubre del 2010

Amb diners, torrons!

Cal tenir uns anys i la butxaca plena per a valorar certes coses, per a gaudir certs plaers, per a poder apreciar —posem per cas— un bon vi de tall mediterrani com el Maduresa de Moixent, càlid i expressiu, o com el Casa l’Àngel de la Font de la Figuera. Un adolescent bevedor de cervesa difícilment podrà percebre la simfonia d’aromes madurs de fruites i sotabosc (pruna negra, maduixa i gerd amb un elegant aroma a violeta) o la boca (to de canella i roure torrat, sensació de mantega i gust final de regalíssia intermitent) que es detecta després d’haver decantat el vi i d’haver-lo agitat a la copa. A molts assidus al botelló, jovenells, aquestes reflexions de sommelier els sonarien a xinès.

I és que ningú no pot copsar, sense haver arribat a l’edat madura, els misteris que s’amaguen a l’interior d’una ampolla de Rioja, o el funcionament dels engranatges que mouen el món. La gent de la meua generació, per exemple, amb suficients anys per a comprendre els avatars que va fornint la vida, pot desxifrar sense problemes el motiu pregon que impulsa alguns a buscar sense descans els diners i el poder: el desig de garantir-se —i garantir als pròxims— una vida opulenta i segura, el respecte dels altres, una vellesa a recer de l’infortuni i la preservació de la memòria després de morts. Molta gent pensa que només el poder i la riquesa abundant han de satisfer unes aspiracions que, d’altra banda, són universals .«Amb diners, torrons!», fa la dita popular.

Ara mateix, el poder polític valencià i la classe social que el monopolitza menyspreen la pobresa i la marginació; passen olímpicament de les persones dependents, de les xarxes assistencials, dels serveis públics... Estan acostumats a solucionar amb un xec tots els problemes que es puguen presentar (un fill discapacitat, un ancià invàlid, un malalt greu...); només pensen en termes monetaris (hospitals i residències privades, assistents personals, minyones...); volen que els seus fills estudien en col·legis, acadèmies i universitats de pagament. Les persones amb pocs recursos? Els pobres? Ja s’ho faran! En fi, tot açò és pur darwinisme social, com vostès ja hauran endevinat. I aquesta mentalitat es va estenent com una taca d’oli.

De vegades, però, la crua realitat juga males passades. Sense anar massa lluny, hem sabut els últims dies que l’Ajuntament no pot pagar a una empresa privada la factura de la residència de discapacitats Caixa d’Ontinyent. És igual! Les nostres autoritats no renuncien a la seua mentalitat de nous rics. Ara, els ha pegat per urbanitzar el seu carrer de volta. Ja saben: en èpoques passades, les classes patrícies i la menestralia —nobles, preveres, burgesos— aspiraven a posseir casa en carrer de volta. (Al conjunt de carrers que configuraven la “volta”, itinerari per on desfilaven les processons del Divendres Sant, el Corpus i la Mare de Déu de la Seu, es trobaven els palaus més opulents i les millors cases pairals.) Els rics jalonaven aquest recorregut, i les vies adjacents, amb les places més emblemàtiques, el mercat, la fira, els espectacles de bous, les fonts reials (d’Aldomar, de Santa Llúcia —o de la Trinitat—, de Sant Francesc...), les esglésies més resplendents...

Actualment, els carrers de volta s’han traslladat a la zona de l’eixampla. A l’Albereda i carrers adjacents, viu bona part de la burgesia i la menestralia del segle XXI. Com que les classes adinerades encara ocupen el centre de la ciutat, l’Ajuntament inverteix diners a manta en renovar, millorar i ornar els nous carrers de “processó”: les avingudes i els espais per on els nostres prohoms es passegen, diumenges i festes de guardar, per a veure i ser vistos, per a saludar i ser saludats per vianants i guàrdies urbans, per a mostrar l’últim model de cotxe esportiu o berlina de representació, per a ser adulats per curiosos i recomanats... Ja dic: amb diners, torrons! Mentrimentres, hi ha zones perifèriques de la ciutat que porten anys esperant l’arribada de la guàrdia urbana, dels operaris municipals o dels obrers d’alguna empresa adjudicatària. Són coses que totes les persones de certa edat comprenen.

(publicat a Levante-EMV, el 16/10/2010)

3 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

"i amb roses, esclafitons" contesta el cor popular. Ahir justetament vaig comprar un maduresa i un parell d'ampolles de "Venta del Puerto" un del 12 i un del 18.
Tenim molts bons vins a la terreta i molts polítics de tetrabrick.
Salut i Terra

Ximo ha dit...

No havia sentit mai aquesta expressió. Quin significat li doneu a "esclafitons"? Gemmes o brots?

I sí, els Venta del Puerto 12 i 18 són dos vins excel·lents. Quant als polítics que ens governen, jo els tinc comparats amb El tío de la bota.

Salut!

Anònim ha dit...

Per què un blog i no pas un bloc?