¿Situació de desànim o teatre?

Els esdeveniments polítics se succeeixen a una velocitat tan vertiginosa que no hi ha temps de digerir-los. Fa no res, les eleccions autonòmiques basques i els resultats d'EAJ-PNV, EH Bildu i PSE-EE (PSOE) atreien totes les anàlisis. L'assumpte fou immediatament tapat per la denúncia del grup ultradretà Manos Limpias contra Begoña Gómez, esposa de Pedro Sánchez, i la decisió d'aquest, comunicada als ciutadans per carta sense capçalera, de prendre's un estrany període de reflexió de cinc dies que podia acabar en dimissió. Aquest capítol també quedarà ràpidament sepultat per la campanya electoral catalana. Per tant, pot resultar anacrònic reflexionar sobre un episodi que ja sabem com ha acabat. Tanmateix, l'esvaniment presidencial de cinc dies és un fet tan insòlit que no puc resistir la temptació de dedicar-li un examen. Primerament cal dir que l'episodi està ple d'elements que ens són absolutament desconeguts. Només el president, la seua esposa i potser algun col·laborador pròxim deuen tenir-ne les claus. Se sol dir que les opinions han d'estar informades, però també és cert que tenim dret a opinar inclús sobre allò que roman fosc.

Em sembla que la pausa de Sánchez i la manera de comunicar-la no tenien precedents al nostre entorn democràtic. Si un president o un primer ministre, després d'haver-ho rumiat amb el coixí o amb els seus col·laboradors, vol dimitir pel motiu que siga, ho anuncia en una compareixença pública, o convoca una roda de premsa i comunica la decisió. Això de dir a través de canals no institucionals que s'ho està pensant i que necessita uns quants dies per a veure quin camí pren no recorde haver-ho vist mai. Un dels ingredients més ocults de tot l'afer és l'estat de la relació sentimental entre el president i la seua cònjuge. Un clàssic de l'estratègia per a desestabilitzar un polític és atacar la seua família més íntima. Sánchez es declarava en la seua carta profundament enamorat de la dona. Podem creure-ho en el sentit religiós del mot "creure" (tenir fe en allò que diu el president). Però també podem fer-nos unes preguntes. ¿Necessitava uns dies per a tractar de convèncer Begoña d'alguna cosa? ¿Li hauria donat ella un ultimàtum? «¡O la presidència del govern o el nostre matrimoni!» Considere que aquest aspecte pot haver estat molt determinant.

Igualment podem pensar que Sánchez va estar sondejant, a través de contactes amb sectors de la judicatura, el recorregut judicial de la denúncia contra la seua esposa. Atès que el lawfare està a l'ordre del dia —hi ha hagut nombroses víctimes anteriors, com ara els presos polítics catalans, diversa gent de Podemos o Mónica Oltra—, comprovar el dany que puga causar-li a Begoña la prevaricació judicial no està de més, sempre des de la premissa que no hi haja res irregular en l'activitat empresarial de la consort del president, cosa que s'ha de pressuposar necessàriament. La denúncia contra ella s'ha fet en base a meres notícies falses. Amb alguns jutges, però, ¡mai no se sap! Evidentment, molt del que s'acaba de dir és pura elucubració, per bé que conèixer la realitat ajudaria a esclarir si Sánchez es trobava en una veritable situació personal de desànim o feia teatre. Molts l'han acusat de realitzar un dels seus cops d'efecte per pura estratègia política. Si tot ha estat una jugada astuta, s'han de prendre en consideració altres ingredients de què no és parla, que podrien explicar també l'episodi. A Sánchez ja li va quedant molt poc combustible.

El govern de coalició afrontava una legislatura molt complicada, amb prou dificultats per a tirar endavant els pressuposts i els projectes legislatius, que seran escassos; li cal el vot de Junts, que mai no està assegurat. (Ara, les coses encara seran més difícils, perquè el PP es negarà a donar suport a projectes de llei transversals.) Alguns analistes opinen que el president, amb la seua jugada, pretenia amarrar l'adhesió dels socis d'investidura. En efecte, durant els cinc dies de retir espiritual, hem vist com tots, amb més o menys convenciment, proclamaven llur lleialtat a Sánchez; tenien por al buit que s'hagués produït si el president hagués dimitit. ¿El cap de govern també volia concitar l'adhesió dels seus, els socialistes, i dels intel·lectuals orgànics muts davant múltiples injustícies anteriors? La jugada tàctica pot haver-li eixit mitjanament bé; ¡Pedro, no te vayas!, cridava la seua gent davant les seus socialistes. Tampoc no es pot descartar el desig de llevar-li espai polític a Sumar, al qual no li van bé les coses. (De fet, un sondeig posterior al retir presidencial mostrava un augment d'intenció de vot al PSOE.) És palesa la incomoditat de Yolanda Díaz.

En fi, el dia 29, Sánchez anuncià que no dimitia. Afirmà que la seua voluntat de continuar no significava punt i seguit, sinó punt i a part i compromís ferm amb la regeneració democràtica. Però no precisà gens. (Per això, ha hagut d'anar donant explicacions a posteriori.) Encara més, apel·là a la mobilització de la majoria social i demanà als ciutadans que reflexionem. ¿Com? Molts ja ho havíem fet i esperàvem que ell ens explicara les mesures concretes que pensa enllestir per a regenerar la política, aturar la màquina del fang i combatre el lawfare. Està clar que li escasseja la gasolina. I l'efecte de la solidaritat amb l'agredit no serà durador. Dependrà, en bona mesura, del resultat dels comicis catalans. L'ensorrament de Sumar podria deixar-lo sense futurs socis de govern. No es llevarà de damunt ni la persecució a la seua dona ni les complicacions del cas Koldo. La dreta redoblarà la seua agressivitat. L'episodi també podria haver creat preocupació en sectors del PSOE, que albiren un futur negre a causa del cesarisme de Sánchez. El president tampoc no ha projectat una imatge tranquil·litzadora en Europa. ¿Era precís muntar el canyaret?

L'humor de Barbe

Als bons relats els cal un desenllaç

L'estructura típica d'un relat consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. Al plantejament ens són presentats els personatges i el seu context espaciotemporal. El nus engloba un problema o embolic i les accions que desenvolupen els personatges per tal de descabdellar-lo. El desenllaç és, com el mateix nom indica, la conclusió final, positiva o negativa, a què s'arriba. Encara que els polítics tracten d'emular la narrativa, construint relats i maldant perquè prevalguen sobre els dels adversaris, és difícil d'establir paral·lelismes estructurals entre relat literari i relat polític; aquest és un contínuum que cal seqüenciar per a poder traure-li l'entrellat. Vegem, per exemple, la intriga política viscuda recentment. Tenim dos protagonistes, Pedro Sánchez i la seua esposa, Begoña Gómez, i alguns secundaris de la pell de Judes: grups d'ultradreta, un jutge que accepta denúncies sense cap fonament, el cap de l'oposició... Sorgeix l'embolic. ¿Planeja un cop d'estat tou, l'oposició? ¿Creu que Pedro Sánchez dimitirà en veure ultratjada la seua estimada consort? El seguit d'hipotètiques accions desenvolupades pel protagonista durant cinc dies és un misteri.

Quant al final del conte, defrauda. Requisit bàsic dels bons relats és que les coses canvien entre la situació inicial i el desenllaç. Si tot queda com estava al principi, les crítiques dolentes estan assegurades. En fi, la casualitat volgué que jo llegís, durant l'estrany esvaniment presidencial, dos llibres: Això no és un western, de Xavier Aliaga, i Qui de casa se'n va, de Toni Cucarella. Ambdues novel·les són d'autor xativí. La primera està a cavall del thriller i el gènere negre. Xavier Aliaga ha assolit gran virtuositat i ens regala la tercera aventura protagonitzada per l'inspector Feliu Oyono, aparegut per primera vegada en Els neons de Sodoma (Tres i Quatre, 2008). La novel·la negra té els seus propis codis. El relat sol començar pel final, és a dir, per una situació límit, preliminar al desenllaç. (Una narració per ordre cronològic no atraparia els lectors; la identitat dels assassins es desvelaria massa aviat.) A partir de l'inici colpidor, un narrador (omniscient, protagonista o testimoni) va acoblant peces. Sovintegen anacronies com les anticipacions i, sobretot, els salts enrere (flashbacks, en anglès). Normalment, el ritme del relat és trepidant.

No poden faltar al gènere la crítica social i els diàlegs "bruts" en estil directe —però sense guionets, ja sobrers a l'actual narrativa. Tot això i més coses conté la novel·la de Xavier Aliaga, que també aborda el tema de la violència contra les dones. Cucarella conta una història, amb ingredients psicològics, realistes i màgics, protagonitzada per perdedors de la guerra que miren de trobar la identitat i les arrels perdudes, de resistir la solitud i el pas del temps. Tot comença en una atziaga Xàtiva de postguerra que oculta pobresa, violència de gènere, crims d'autoria incògnita i secrets familiars inconfessables. Les hipòtesis sobre qui és qui —un clàssic de la bona literatura— suren pel relat. Això manté el lector en tensió fins al final. Qui de casa se'n va significa el regrés de Toni (Lluís Antoni per als seus amics) a l'activitat literària, mai no abandonada del tot. La seua mestria en l'ús del llenguatge roman intacta. (Un text literari és, al cap i a la fi, pur joc verbal.) Rescata vocables, girs i parèmies que van caure en desús fa temps.

Fa servir registres, parlars i combinacions idiomàtiques en perfecta harmonia amb el fil narratiu. A partir del sojorn a París de Miquel, protagonista de la història, la mixtió de valencià i francès (útil per a subratllar l'afany d'integració de l'exiliat) remet a figures literàries com Julio Cortázar (Rayuela està ambientada a la ciutat del Sena) o Jaume Cabré. L'última part del relat de Toni, dedicada al retorn —qui de casa se’n va a casa tornarà—, aborda la improbabilitat de retrobar una llar que s'assemble a la recordada. «El llibre és inalterable. Amb les ciutats, en canvi, no passa igual, saps? Quan hi tornem, nosaltres hem canviat, però la ciutat també», diu Tarek, el llibreter que Miquel coneix a París. Som davant d'un dels millors llibres de l'autor de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Toni Cucarella ens depara un final estrany i sorprenent, un desenllaç, cosa que li ha faltat al tediós relat polític de les últimes dues setmanes. I és que la narrativa literària —de dos autors xativins en aquest cas— és infinitament millor que la política.

(publicat a Levante-EMV, el 04/05/2024)

Paul Auster

Només falta concretar com

Durant els cinc dies d'estranya pausa institucional decretada per Pedro Sánchez s'ha parlat a tort i a dret de les clavegueres de l'Estat, amb esment especial a la caverna mediàtica. Efectivament, part important dels mitjans de comunicació es dedica sistemàticament a propagar notícies falses. Això crea un ambient enrarit que acaba enverinant l'escena política. Llegint i escoltant certes reflexions, hom podria pensar que la intoxicació informativa és cosa de fa quatre dies. Res més lluny de la realitat. Vaig llegir fa tres anys el magnífic llibre de Paul Auster La llama inmortal de Stephen Crane, biografia de l'autor de La insígnia roja del coratge. Crane compaginà la seua tasca literària amb el periodisme. La ben documentada i exhaustiva biografia escrita per Auster deixa ben clar que la premsa nord-americana de la darreria del segle XIX, en què treballà Crane, no tenia cap compromís amb la veritat. Es movia exclusivament per interessos econòmics i polítics. Hi ha una frase ben coneguda de Rafael Correa, president d'Equador entre 2007 i 2017: Desde que se inventó la imprenta, la libertad de prensa es la voluntad del dueño de la imprenta.

Aquesta afirmació s'ha de matisar. Els mitjans audiovisuals i escrits travessen per una gran crisi. No poden sobreviure exclusivament amb els ingressos per publicitat, subscripcions i vendes. Per tant, els partits polítics que representen l'establishment i les administracions públiques en les seues mans disposen de dues armes molt eficaces per a marcar la línia editorial de les empreses de comunicació: la publicitat institucional i les subvencions. Al final, mitjans pagats amb diners del contribuent es dediquen a intoxicar la ciutadania. També és sabut, perquè ho ha confessat més d'un periodista, que televisions, ràdios i periòdics no poden publicar res que vaja en contra de les grans empreses patrocinadores. A l'època de Stephen Crane, la manipulació ja podia tenir repercussions. Només cal recordar el paper dels periòdics de William Randolph Hearst durant la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba. Però els índexs d'analfabetisme relativitzaven a nivell popular la influència dels mitjans. A hores d'ara, les coses han canviat. La proliferació de digitals i l'enorme augment de l'activitat de les xarxes socials han creat un context ben distint.

Tot plegat permet que les notícies falses es multipliquen de manera exponencial i circulen a velocitat de vertigen. Molta gent pica l'esquer. Les badomeries esdevenen combustible fàcil d'utilitzar per a incendiar la vida política. Creixen la divisió entre els ciutadans i llur polarització en extrems oposats. I diversos grups aprofiten el material defectuós per a nodrir la guerra bruta judicial amb la connivència d'alguns jutges prevaricadors. La situació no és privativa d'Espanya; fenòmens idèntics és donen en altres països. Pedro Sánchez ha dit —però no d'una manera massa clara— que això s'ha d'acabar. Ara falta que concrete com. En realitat, l'acció no acomplerta de dimitir desfermarà una reacció enfurismada de tots els grups reaccionaris. L'enorme violència moral ja existent seguirà augmentant. Si algú pensava que aquest parèntesi de cinc dies amansiria la fera somniava truites. Tot açò és independent de la meua opinió que el cop tou assajat per la dreta no podia sortir triomfant. La situació de feblesa del govern central roman, però, inalterada. Depèn, per a dur endavant qualsevol projecte legislatiu, del suport d'algun grup que no donarà res debades. En definitiva, no sé si l'estranya pausa que s'ha pres Sánchez servirà per a alguna cosa.

Homenatge 2024

Experiments lingüístics

La literatura té dues funcions principals, la lúdica i l'estètica, que són compartides amb altres expressions artístiques, com la pintura o la música. Això no lleva que l'art puga complir altres funcions igualment rellevants en moltes obres: expressar sentiments, evocar mons perduts, imaginar-ne de nous, fer crítica o denúncia de la realitat, explorar la condició humana, ensenyar, intentar moralitzar el receptor... Però diversos crítics literaris han suscitat, arran de la publicació d'algunes novel·les (Noruega, de Rafa Lahuerta Yúfera, per exemple), la polèmica de si la literatura ha de conformar o no la realitat, de si ha de construir pàtria o no. No veig el o la novel·lista conformant cap realitat —en tot cas, alçant-ne testimoni. Tampoc no veig que tots els escriptors vulguen construir pàtria. Moltes vegades es dóna el cas contrari: polítics que construeixen pàtria o nació amb diversos elements, com ara les obres literàries d'autors que no tenien en ment cap missió patriòtica mentre les redactaven —sovint se'ls utilitza quan ja estan fent malves.

Segons el meu parer, per tant, jugar i crear bellesa són les funcions essencials de la literatura. S'escriu per a entretenir i entretenir-se jugant amb el llenguatge, cosa que inclou la possibilitat de transgredir les normes de la llengua. Val a dir que això és més factible quan s'escriu en una llengua plenament normativitzada i normalitzada. Totes les persones que estimen la literatura coneixen exemples d'autors que han transgredit les normes en major o menor mesura. Es poden citar els de Gabriel Cabrera Infante, amb Tres tristes tigres, James Joyce, amb Ulysses, Julio Cortázar, amb Rayuela, John Dos Passos, amb Manhattan Transfer... Als escriptors sempre els ha calgut plena llibertat creativa. Però aquests que s'acaben d'esmentar van escriure en castellà i en anglès. A causa de les seues contravencions gramaticals i lèxiques, els quatre novel·listes són particularment difícils de traduir a altres idiomes. En català també hi ha transgressors. Ara bé, quan una llengua no està totalment normalitzada —cas de la nostra—, s'ha d'anar amb molta cura amb els experiments lingüístics, perquè poden malmetre tots els esforços de normalització.

Quim Monzó, per exemple, és un dels millors escriptors contemporanis en català. El seu estil contradiu sovint gramàtiques i diccionaris normatius. Seues són aquestes paraules: «Tothom es pensa que és el gran escriptor que ha vingut a salvar la literatura mundial. No tenen la idea de fer un llibre decent. La meva aspiració no és que un llibre meu revolucioni la història de la humanitat; en tinc prou que sigui llegible, que sigui el millor llibre que sigui capaç de fer. Res no canviarà res. Prova de fer un llibre que estigui bé i, si ho aconsegueixes, ja et pots donar per satisfet.» Toni Cucarella també experimenta sovint —en l'última novel·la Qui de casa se'n va, per exemple—, però és molt respectuós amb la norma. Convé fer unes matisacions. És raonable utilitzar parlars col·loquials tradicionals com idiolectes dels personatges que dialoguen en estil directe al llarg d'un relat. També es poden emprar amb idèntica finalitat parlars col·loquials actuals (plens de barbarismes i calcs sintàctics), argots i parles estrangeres. Però, considerant la nostra situació sociolingüística, que la veu del narrador (omniscient, protagonista o testimoni) s'aparte ostensiblement de la norma pot suscitar dubtes al lector preocupat pel futur de l'idioma.

Ningú no exigeix que els escriptors siguen "patriotes" o responsables de salvar la llengua, però tampoc no és precís contribuir a la confusió. Cal recordar que encara hi ha molta polèmica sobre la nostra llengua al País Valencià. Alguns voldrien un estàndard del valencià molt apegat al col·loquial. Altres —quatre gats, afortunadament— proposen una estandardització que no té res a veure amb les Normes del 32 ni amb les de l'AVL. Afirmen que català i valencià són llengües distintes. Es tracta dels secessionistes. Llur capacitat d'incidir a l'àmbit acadèmic, la vida social, els mitjans i el món literari és mínima, però compten amb suport de la dreta política, que acaba d'arribar a la Generalitat. En aquest context, certs experiments transgressors poden induir al malentès. Sort que la majoria d'escriptors i escriptores segueixen el consell de la nord-americana Susan Sontag: «S'escriu per tal de llegir allò que s'ha escrit, per a veure si està bé i, com que no ho està mai, per tal de tornar a escriure-ho —una, dues, les vegades que calga perquè esdevinga quelcom tolerable de rellegir. S'és el primer, potser el més sever, lector propi.» ¡Sàvies paraules!

Diada del llibre 2024

Egipte en imatges

Els viatges d'Ibn Ferro i ibn Jubair

L'antiga civilització egípcia sempre ha exercit gran fascinació. Prou xativins han viatjat al país del Nil. Jo hi vaig estar fa ben poc. En realitat, no som gens originals; des de fa dos mil cinc-cents anys han cobejat Egipte gents com els perses aquemènides, Alexandre el Gran, els grecs ptolemaics (ascendents de Cleòpatra), romans i bizantins (difusors del cristianisme), musulmans (perses, fatimís i mamelucs), croats, turcs, francesos, britànics, buscadors de tresors, escriptors, plagues d'arqueòlegs professionals o diletants, rapinyaires, personatges acabalats, celebritats... Tots hi han deixat la seua empremta. L'estada a la capital, el Caire (al-Qāhira, la Victoriosa), permet fer-se una idea de les capes del país. Els vestigis d'època faraònica sovintegen al centre i la perifèria de l'urbs: mòmies reials a la cripta del Museu Nacional de la Civilització Egípcia, el tresor de Tutankamon al Museu d'Antiguitats Egípcies de plaça Tahrir, el colós de Ramsès II a Memfis, la Gran Esfinx i les piràmides de Guiza, la piràmide esglaonada de Djoser a Saqqara...

Però el centre del Caire és essencialment musulmà. En donen fe el Museu d'Art Islàmic i un seguit d'edificis com la ciutadella de Saladí, les mesquites de Muhammad Alí (o d'Alabastre) i d'al-Rifa'i, del segle XIX, el conjunt de mesquita i madrassa del soldà Hassan, del segle XIV, la madrassa d'al-Azhar, del X, i la mesquita d'Ahmad ibn Tulun, del IX, la més antiga —el seu minaret amb escala exterior s'assembla al de la mesquita iraquiana d'Abu Dulaf, en Samarra. Un passeig pel Caire proporciona imatges inoblidables: l'església dels sants Sergi i Bacus, al barri copte (la cripta és el lloc on sojornà la Sagrada Família durant la fugida a Egipte), el Fishawy (Cafè dels Miralls), a prop del basar Khan al-Khalili... El cafè, fundat en el segle XVIII, fou, a partir del XX, punt de reunió d'ociosos, artistes, escriptors, agents secrets, periodistes... Naguib Mahfouz, Nobel de Literatura, autor d'El carreró dels miracles, solia seure al Fishawy, situat, ves per on, en un carreró. Però tot açò és un preàmbul. S'ha de prendre un vol a Luxor, l'antiga Tebes, per a embarcar-se en un vaixell i navegar cinc o sis jorns, aigües amunt, fins a ‘Aswān (Assuan).

És indescriptible el cúmul de sensacions que s'experimenten durant el viatge pel riu de la vida i del temps. L'abundor de fites aclapara: els grans temples de Karnak i Luxor, el de la dea Hathor a Dendera, la Vall dels Reis amb tombes de diversos faraons, el temple funerari de Ramsès III a Medinet Habu, el de la reina Hatšepsut, els Colossos de Memnon, el temple d'Horus en Edfú, el de Kom-Ombo dedicat al déu cocodril Sobek, l'enorme conjunt de Files (el temple d'Isis i altres monuments de l'illa foren desmuntats, abans de quedar submergits en l'embasament d'Assuan, i traslladats a l'illot d'Agilkia), la pedrera amb l'obelisc inacabat, poblats nubis, l'illa Elefantina... La culminació del periple està en Abu Simbel, a pocs quilòmetres de la frontera amb Sudan. Els temples colossals de Ramsès II i Nefertari també foren traslladats a una cota superior. En fi, dos xativins dels segles XII i XIII admiraren moltes de les meravelles egípcies. Ibn Ferro (Abū-l-Qàssim ibn Firruh aix-Xatibí), ulema nascut a Xàtiva en 1143, va acabar els seus dies a Egipte.

 

Però el nostre viatger més reeixit és ibn Ǧubair (o Jubair), geògraf, jurista i escriptor. Es debat si havia nascut a Xàtiva o València. Allò ben cert és que visqué i estudià a Xàtiva. En 1182, inicià la peregrinació a la Meca. Travessà l'estret de Gibraltar cap a Ceuta. El 24 de febrer de 1183, s'embarcà en una nau genovesa i salpà cap a Alexandria. Quan arribà al Caire ja existien els conjunts d'Ibn Tulun i al-Azhar. Es desféu en elogis a Saladí. En veure les piràmides i l'Esfinx, quedà perplex, incapaç de copsar el seu sentit. «Ningú no sap quina cosa són, llevat de Déu, poderós i gran.» Jubair navegà pel Nil fins a Assuan i travessà la mar Roja cap a Jiddah, Medina i la Meca. Més endavant, es dirigiria cap a Jerusalem, Damasc, Mossul, Bagdad i Acre, des d'on tornaria a casa, fent escala a Sicília. Encara faria dos viatges més. Morí en Alexandria durant l'últim, en 1217. Deu la seua fama a la relació del viatge, riḥla, que va escriure durant el primer periple. És una obra mestra convertida aviat en model de literatura de viatges. Fou plagiada per escriptors i viatgers posteriors. Jo imagine Ibn Jubair navegant en falua per aigües del gran riu.

(publicat a Levante-EMV, el 20/04/2024)

Fotografiar en falles, documentalisme i estètica

El reconeixement de les fotos com a obres d'art és objecte de discussió, però ja pocs qüestionen el vessant estètic de l'obra fotogràfica. La casualitat ha volgut que l'IVAM albergue, mentre escric aquestes línies, una exposició titulada "La fotografia al mig". Mostra una selecció de composicions, construccions urbanes, paisatges naturals, interiors i nombroses fotos dedicades al cos humà. Ben mirat, tots els temes remeten a les arts plàstiques —dibuix i pintura sobretot. Tanmateix, la fotografia no està emparentada amb la pintura. Semiòlegs com Roland Barthes han ficat de relleu que la fotografia entronca amb l’art a través del teatre. Fotògrafs com Alberto García-Alix o la desapareguda Ouka Leele en són bons exemples; els personatges retratats per aquests artistes es captenen com ho farien els actors i les actrius damunt d'un escenari teatral.

Si alguna cosa caracteritza les creacions artístiques és que ens ofereixen unes visions inusitades del món. L'obra d'art és una imatge de la realitat, no la realitat mateixa. Açò és particularment cert per a la imatge fotogràfica, que mai no coincideix fidelment amb la realitat captada. En l'era analògica, la pel·lícula i la seua sensibilitat, el comportament de l'obturador, el tipus d'objectiu i l'enquadrament alteraven la realitat. El gran angular, per exemple, distorsiona les faccions en un retrat. I a l'actual era digital, altres elements, com el sensor, el balanç de blancs, el rang dinàmic o el soroll, també modifiquen la realitat. El que veiem a la foto no és exactament el que hi ha al món real. En qualsevol cas, múltiples disciplines artístiques (cinema, teatre, performances...) fan servir la fotografia com a eina. La fotografia és fonamental per a entendre l'evolució de l'art. Moviments com el tenebrisme, durant el període barroc, no són plenament explicables sense el concurs d'alguns dispositius òptics precursors de l'actual càmera fotogràfica. Està perfectament documentat l'ús de cambra fosca per pintors com Van Eyck, Caravaggio, Vermeer o Canaletto.

En descobrir-se la fotografia, molts artistes —els impressionistes, posem per cas— feren servir màquines fotogràfiques com a eina de treball. Són ben coneguts alguns casos: Degas, Pissarro, Cézanne, Sorolla... La fotografia influí en els enquadraments, els plans i els angles. Abans de la fotografia, les obres pictòriques dels grans mestres solien tenir l'aparença d'un escenari en què eren col·locats els personatges. Els impressionistes introduïren als seus quadres el contrapicat, el picat, el pla americà... Ja han transcorregut més de cent trenta-cinc anys de feliç maridatge entre fotografia i pintura des de la primera càmera Kodak. Avui, qualsevol museu important guarda als seus fons molta obra fotogràfica. L'IVAM té fotos de Robert Frank, Hamish Fulton, Thomas Ruff, Lee Friedlander, Joan Fontcuberta, Darío Villaba, Mira Bernabeu, Bleda y Rosa... (L'Ajuntament de Xàtiva, gràcies a diversos llegats i als salons fotogràfics que se celebren a la ciutat anualment, també conserva un important patrimoni fotogràfic.) Ara bé, la fotografia, a més de procediment per a produir plaer estètic, és també capaç de generar altres significats.

L'adveniment de la fotografia suposà una nova manera de produir missatges i paisatge cultural, de redefinir la nostra relació amb el medi, la identitat i la representació corporal. Una de les funcions més importants de la fotografia és la documentalista. Des del seu naixement, juga un paper fonamental en la fixació de tota mena d'esdeveniments. Bona prova d'açò la tenim en les exposicions i publicacions de fotografia antiga, gràcies a les quals podem conèixer els autors, els temes i els estils més generalitzats durant els inicis de la fotografia a l’Estat espanyol. (En 2018, s'exposà a València "Memòria de la llum, fotografia en la Comunitat Valenciana entre 1839 i 1939".) Les realitzacions de fotògrafs del segle XIX que treballaven amb el procediment del col·lodió humit —havien de viatjar amb laboratoris ambulants instal·lats en carros— ens han llegat imatges d'enorme valor etnològic. Entre els més importants que treballaren a la pell de brau, destaquen el britànic Charles Clifford (fotògraf oficial de la reina Isabel II), el francès Jean Laurent i el valencià José Martínez Sánchez, nascut a Bicorp, a la veïna Canal de Navarrés.

Gràcies a la tasca d'aquests fotògrafs, tenim testimoni gràfic dels inicis de la industrialització del país (construcció de canals, ferrocarrils, etc.). Quant als temes, cal esmentar el retrat social i de costums (personatges, oficis), la instantània bèl·lica, vistes de monuments, fotos de viatges, la pornografia... Els condicionaments tècnics —els llargs temps d'exposició— i cert culte social a la mort van estar darrere d'una especialitat cridanera: la fotografia de difunts. D'altra banda, amb el perfeccionament tècnic apareixerien les primeres revistes gràfiques i sorgiria la foto de reportatge. En un principi, les fotos s'havien de transformar en gravats (durant molt de temps, els gravats substituïren el paper que juga ara la il·lustració fotogràfica). També s'obrí pas la foto de record d'esdeveniments individuals i socials (bodes, festes). A casa nostra, alguns fotògrafs excel·lents, com Simarro, Talens o Sarthou, captaren les efemèrides de l'època en què van viure. És significatiu el nombre de fotos de falleres realitzades per Carlos Sarthou. Com s'esdevé amb altres manifestacions de la cultura popular, fotografia i falles han dut sovint camins paral·lels.

A les persones ens agrada perpetuar visualment els moments més intensos de les nostres vides i arxivar els records que restitueixen el temps perdut. Per això, el fenomen fotogràfic assolí aviat gran protagonisme en totes les fites socials i familiars. Al cap i a la fi, com a intent d'aprehendre la realitat, la fotografia és prou efectiva. A més, la tècnica fotogràfica permet la reproducció il·limitada d'una imatge. Justament per això, es multipliquen les possibilitats d'accés al món de les representacions plàstiques, abans monopolitzat per les elits. Les reproduccions fotogràfiques també passen a formar part del conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses. Per tant, la fotografia no podia ser aliena al món faller. Les activitats que es despleguen al voltant de la falla són propícies per al documentalisme, la foto de carrer tan en voga (l'street photography), el retrat i les atmosferes impregnades d'aurèola estètica —fàcils d'obtenir sobretot en cercaviles, despertades i cremes. Llum i ombres segons la posició del Sol, colors i fumerades creen escenes ben fotogèniques. El folklore és font inesgotable d'inspiració per a bons fotògrafs de tot arreu.

D'altra banda, les falles són art efímer, una mena de happening que sols cobra perdurabilitat si resta documentat gràficament. A ningú no ha d'estranyar que la festa, en prendre volada, vulga deixar testimoni visual de la seua existència, a través de diversos mitjans de reproducció gràfica. Els llibrets són la plataforma més adient per a aquests propòsits. Els primers llibrets de falla es feien servir bàsicament per a la sàtira pamfletària, però s'anaren omplint a poc a poc de vinyetes, gravats, esbossos i, finalment, fotos. Per això, avui, entre els elements rituals imprescindibles de tot llibret explicatiu no poden faltar les fotos de falleres, actes fallers i, fins i tot (l'influx d'altres publicacions), vistes ràncies de la ciutat. Com que els fotògrafs han esdevingut una mena d'incrustació al món faller (formen part inseparable de romeries i cercaviles, com el bombardí), sovint es planteja un dilema: ¿cal fotografiar xiquets i xiquetes perquè són fallers o s'abillen de fallers amb l'únic propòsit de posar per a la foto? No importa la resposta. Hi ha una cosa certa: tota la documentació gràfica replegada acaba envoltada d'un halo poètic amb el pas del temps.

La Comissió de República Argentina és conscient d'aquesta qualitat de les fotografies. Per això, el seu llibre explicatiu sol rescatar de l'oblit materials molt valuosos. Ara bé, amb la proliferació dels telèfons mòbils, potser les coses ja no seran iguals. Em ve al cap la figura de Sion Fullana, un dels millors creadors de fotografia artística realitzada amb mòbil. La nit del 4 de novembre de 2008, es trobava a Times Square (Nova York) barrejat amb la gent que celebrava la victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials. Fullana fotografià una parella que es besava. Aquella imatge esdevingué icònica i donà fama al seu autor, que es convertí en un dels millors especialistes en street photography. Aviat, començà a utilitzar el mòbil com a eina de treball; li permetia captar imatges amb proximitat, invisibilitat i llibertat. La gent no estava acostumada a ser retratada al carrer per un mòbil. Encara no existia Instagram. Ara, però, tot és molt distint.

Gats i gossos tenen mòbil amb càmera —generalment de gamma baixa. Als milions de persones que fan fotos no els sol importar que les imatges tinguen una qualitat ínfima: figures i objectes moguts, mala il·luminació, excés de gent a l’enquadrament. L’usuari mitjà té uns coneixements fotogràfics molt elementals. D'altra banda, ja no ens deixem fotografiar fàcilment; desconfiem de l'ús que es puga fer dels retrats. És molt arriscat fotografiar gent sense permís; pot haver-hi problemes legals. Lògicament, el fenomen del mòbil s'ha traslladat a les falles. Enguany, a més de fotògrafs més o menys "professionals", hi haurà una plèiade de pares, mares, germans, iaios, ties, cosins, amics, turistes i curiosos que, proveïts de mòbils, es dedicaran a captar imatges dels actes fallers i de les persones que intervenen en ells. Es faran milions de fotos, però moltes es perdran en el riu immens de les xarxes socials o en l'oblit. Això sí, algunes de les imatges supervivents acabaran tenint gran poder d'evocació. En el futur, qui les veja podrà experimentar sensacions que tenim nosaltres quan veiem fotos de Carlos Sarthou o d'Ángel Patiño López.

(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2024, Xàtiva)

93 aniversari

El futur serà femení

La desigualtat entre homes i dones encara és ben gran, però diversos símptomes anuncien que el futur serà femení. Un àmbit que s'ha feminitzat molt és el literari. La narrativa, per exemple, ja havia de tenir des dels orígens ingredients atractius per a les dones, que sempre n'han estat les principals receptores. L'obra que mancava d'aqueixos ingredients estava condemnada al fracàs. Però la literatura era principalment escrita per homes. I només tenien accés a la lectura dones de classe alta. Tot això ha canviat. Diferents revistes i suplements culturals de diaris solen publicar les llistes dels millors llibres de l'any. En 2023, el nombre d'autores era aclaparant. Alguns noms es repetien en totes les llistes: Alana S. Portero, Maggie O'Farrell, Laura Ferrero, Marta Jiménez Serrano, Irene Solà, Elvira Navarro, Eva García Sáenz de Urturi, Dolores Redondo... Si mirem premsa escrita en la nostra llengua, set de dotze llibres i nou de quinze, recomanats per un diari i un setmanari, tenien autora: Imma Monsó, Andrea Genovart, Mònica Batet, Núria Cadenes, Eva Piquer, Maria Climent, Carlota Gurt, Anna Moner, Marina Garcés, Montserrat Corretger...

Els clubs de lectura —ignore si n'hi haurà algun a Xàtiva— estan formats majoritàriament per dones. Açò té molta rellevància; els llibres són transmissors d'estereotips de raça, de gènere, de classe... Sovint, el poder s'expressa a través de la literatura. L'establishment encara és masculí, però les dones van accedint gradualment als àmbits en què es remenen les cireres. El passat 14 de febrer, Felip VI presidí l'acte de lliurament de despatxos a una nova promoció de jutges. A la presidència sols hi havia homes, però integrava la fornada una immensa majoria de dones. El rei s'afartà d'encaixar mans femenines. Això no significa necessàriament que la nostra justícia vaja a millorar, ni que les noves jutges siguen més progressistes que els seus col·legues masculins, entre els quals predomina el conservadorisme. Però tot podria ser; els sondeigs del CIS indiquen que les dones es posicionen més a l'esquerra que els homes. El partit polític amb més suport electoral entre les dones és el PSOE, mentre que Vox atrau la major proporció de vot masculí.

En les últimes eleccions, el 44% de les dones va votar per partits progressistes o d'esquerres i el 31%, per partits de dreta i ultradreta. El fenomen es dóna en altres països (Alemanya, Polònia, Brasil...). Potser, la dona té més seny que l'home, o la consciència de la injustícia, la desigualtat, l'assetjament i la violència de gènere influeix en el posicionament. La inclinació per l'esquerra es manifesta sobretot entre xiques menors de 35 anys. Només els homes majors de 65 són majoritàriament d'esquerres. Dretització i reacció contra el feminisme estan protagonitzades principalment per xics joves. Existeix, per tant, una bretxa ideològica entre xics i xiques que va en augment. Però tornem als membres de la judicatura. Bé que siguen progressistes, pertanyen a l'establishment. Les dissonàncies amb persones dels seus cercles d'amistats pot complicar-los la carrera professional. Desentonar dels col·legues sol reportar problemes. Passa igual en altres professions de gent acomodada. Per això, més presència femenina als tribunals no garanteix res. A Xàtiva, els quatre jutjats de primera instància i instrucció tenen dones com a jutges titulars.

Les dones també són majoria a l'ensenyança primària, pública i concertada, i porten camí de ser-ho en secundària. Als col·legis d'infantil i primària de Xàtiva, els claustres estan feminitzats. Al CEI Teresa Coloma només hi ha dones, perquè els homes solen defugir l'educació infantil. La història es repeteix a la sanitat. El Centre de Salut d'Ausiàs March, que compta amb serveis de salut mental, pediatria, planificació familiar i atenció primària, té una plantilla de divuit metges, quinze infermers, una treballadora social i una higienista dental. Vora dos terços dels facultatius són dones. En infermeria, un treball tradicionalment femení, la quota puja al 95%. També són majoria aclaparant les auxiliars administratives. I sense sortir-nos de la sanitat, el farmacèutic és altre sector en què es van imposant les dones. Ja deuen ser majoria les titulars farmacèutiques de Xàtiva. En definitiva, bé que encara s'han de trencar sostres de vidre, ens dirigim cap a un món en què les dones tindran molt a dir, cosa que alguns homes, joves sobretot, no acaben de pair.

(publicat a Levante-EMV, el 06/04/2024)

Imatge massa negativa

El 23 de febrer, vaig viatjar a terres de Múrcia. Vaig passar un dia a la capital i dos a Cartagena, que també és, en realitat, una capital. A la Qart Hadasht fundada pel general Asdrúbal es troben les seus d'un comandament naval i una capitania marítima, i les instal·lacions de la base més important de l'Armada a la Mediterrània. Pel que fa a l'administració autonòmica, estan a la ciutat l'Assemblea Regional de Múrcia i la Conselleria de Turisme. ¡Quina enveja! (Durant el procés de redacció del nostre primer Estatut d'Autonomia s'arribà a parlar d'emplaçar les Corts Valencianes en algun edifici històric de Xàtiva, però la cosa quedà en no res.) A més, Cartagena ha esdevingut una capital molt populosa; té vora dos-cents vint mil habitants. Allò que atrau els visitants és, però, la gran riquesa del seu patrimoni històric i artístic; conserva elements púnics i sobretot romans, fortificacions del XVIII, nombrosos edificis modernistes, historicistes i eclèctics bastits entre la darreria del segle XIX i la primeria del XX, i museus del màxim interès.

Passejant pel nucli històric de Cartagena, em venien al cap discursos sobre la nostra ciutat vella que voregen la propaganda negativa; poden espantar potencials visitants. Em referisc a pregonar reiteradament que el patrimoni històric de Xàtiva es troba en un estat llastimós. La rehabilitació i el manteniment de monuments antics exigeixen invertir moltíssims diners. Sovint, les distintes administracions públiques no donen l'abast; han de respondre altres demandes dels electors, que són, en teoria, els qui decideixen en quines despeses s'han d'esmerçar els impostos. A Cartagena s'han fet moltes inversions en patrimoni. Es destapà el Teatre Romà junt al qual s'alça el museu projectat per Rafael Moneo. Es van museïtzar diversos jaciments arqueològics (la Casa de la Fortuna, l'Augusteum, el Barri del Fòrum, als peus del turó Molinete...). En 2008 s'inaugurà l'ARQUA (Museu Nacional d'Arqueologia Subaquàtica) i en 2021, el Museu Romà del Fòrum, bastit sobre les restes de la cúria. Molts antics pavellons militars d'estil neoclàssic són ara dependències de la Universitat Politècnica de Cartagena. Tanmateix, les zones degradades sovintegen a ciutat vella.

Façanes sostingudes per bastiments que tapen solars buits jalonen la ruta modernista i eclèctica. Alguns edificis es mantenen miraculosament dempeus, però les seues cares estan cobertes amb xarxes, ja que el risc de despreniments és elevat. S'ha dit que onze elements de Xàtiva figuren a la llista roja del patrimoni que publica periòdicament Hispania Nostra. Cartagena té vint-i-cinc a la llista. De fet, només l'antiga Carthago Nova té el 39% de tots els monuments de la regió de Múrcia inclosos a la llista roja. Xàtiva i Cartagena són ciutats d'art. Llurs ajuntaments difícilment poden fer front a les exorbitants despeses de rehabilitació i conservació sense ajuda d'altres administracions. Això no obsta perquè els ciutadans pressionen els seus governs locals, sovint inclinats a desentendre's de l'assumpte. I no tot el patrimoni històric és de titularitat pública. Sí, els particulars han de complir amb les seues obligacions —també l'Església Catòlica, per cert—, però fer servir exclusivament el càstig no resol el problema; molts propietaris no tenen mitjans econòmics per a mantenir els béns culturals de què són titulars. I és que es troben a faltar ajudes públiques.

Però cal distingir, segons el meu parer, entre allò que paga la pena conservar i allò irrecuperable o d'escàs interès. I han d'estar definits els usos dels edificis que vulguem rehabilitar. Urgeix més recuperar totalment Sant Domènec, Santa Clara i l'ermita del Puig que l'antic molí Serrampedra. L'Associació d'Amics de la Costera, posem per cas, ha demanat a l'Ajuntament de Xàtiva que inste la Generalitat a declarar Bé d'Interès Cultural les restes dels banys àrabs del Raval. L'entitat ha demanat igualment que es recupere el vell projecte de rehabilitació redactat fa una dècada. Però no corren bons temps per a la cultura; el conseller del ram ja ha mostrat quins són els seus punts de vista sobre la matèria de què és responsable. No podem esperar massa del nou govern valencià. Així i tot, no hem de desistir de les denúncies. Jo he criticat més d'una vegada la desídia municipal. Però projectem una imatge massa negativa de Xàtiva quan la crítica esdevé pura matraca, sobretot si ens oblidem de divulgar els atractius de la ciutat, que són nombrosos.

(publicat a Levante-EMV, el 23/03/2024)

Centenari d'Estellés