L'ombra de la sospita

El lawfare pot resultar molt útil en l'intent d'enderrocar un govern sense fer ús de l'exèrcit. En aqueix cas, el lawfare també rep la denominació de cop tou. Els colpistes volen accedir al poder de connivència amb els jutges i amb el suport de les xarxes socials i els mitjans de comunicació afins, que s'han d'encarregar de desprestigiar el govern per a precipitar la seua caiguda. En un panorama dominat per casos judicials relacionats amb presumpta corrupció, molta gent sent la temptació de negar el lawfare, perquè hi ha causes judicials tant contra el PSOE com contra el PP. Els socialistes estan afectats ara mateix per cinc processos: a la dona i el germà de Sánchez, a Koldo, Ábalos i Cerdán, a José Luis Rodríguez Zapatero i a Leire Díez —i encara cueja el cas del fiscal general ja condemnat. Hom podria pensar que la gravetat de tots aquests casos no és comparable a la de casos del PP com l'operació Kitchen i la trama Montoro. L'operació per a emparar-se dels documents de Bárcenas és gravíssima; es feren servir cossos policials i fons reservats per a sostraure documents que podien comprometre el govern de Rajoy i fer-lo caure.

La denominada "policia patriòtica" actuava d'esquenes al jutge que instruïa el cas Gürtel. També s'ha descobert que el Ministeri de l'Interior espiava els partits de l'oposició. Comparat amb això, la trama presumptament organitzada per Santos Cerdán i Leire Díez sembla de Mortadelo i Filemón. El cas Montoro també és d'una gravetat extrema; el seu despatx va llogar a interessos privats les iniciatives legislatives del govern del PP. El reguitzell de casos peperos és molt llarg; encara estan pendents de resolució judicial definitiva la peça separada del cas Púnica que afecta Francisco Granados i altres quaranta persones (les granotes d'Esperanza Aguirre), el frau fiscal de la parella d'Isabel Díaz Ayuso, la condemna a Eduardo Zaplana, etc. ¿Com és possible que els procediments judicials afecten més l'esquerra que la dreta? És una pregunta estúpida. D'una banda, els electors solen donar per descomptada la corrupció de la dreta, però no perdonen la de l'esquerra, a la qual se li suposa sempre un projecte de moralització de la política. D'altra banda, la dreta compta amb amplificadors mediàtics que creen la sensació de caos i col·lapse de l'Estat.

Davant del pretés "caos", la dreta no presenta cap alternativa, només apel·la a una cobla eterna: «¡Eleccions anticipades!» En realitat, no té munició; llevat de l'accés a l'habitatge i el baix poder adquisitiu dels salaris, el govern d'esquerres té un balanç positiu, social i econòmic, i un prestigi internacional indiscutible. (A més a més, les competències en habitatge estan transferides a les comunitats autònomes, quasi totes governades pel PP, i la dreta s'oposa sistemàticament a l'alça del salari mínim.) Ara bé, com sap que el degoteig d'escàndols de corrupció, reals o inventats, posa el govern contra les cordes, l'establishment actua en conseqüència, amb l'ajuda inestimable d'alguns jutges —i potser també d'alguna potència estrangera. Un PSOE ingenu, tot s'ha de dir, subministra munició a la dreta. ¿Santos Cerdán va pensar que l'operació Mortadelo i Filemón de Leire Díez anava a sortir bé? ¿Algú més del partit coneixia l'operació? ¿De veritat pensaven que no els pillarien mai? ¡Quines ments més preclares! Jo al·lucine. L'operació Kitchen sí era cosa de "professionals". I en plena campanya contra el govern, encara poden aparèixer més històries.

La dreta es troba davant d'un dilema: ¿presenta o no una moció de censura? Hi ha dos elements de la moció contra Rajoy que no es donen ara: no hi ha cap sentència ferma que condemne els socialistes per finançament il·legal del PSOE; ni Junts ni EAJ-PNV semblen disposats a votar una moció que compte amb suport de Vox. D'altra banda, la investigació a José Luis Rodríguez Zapatero, tot i ser un assumpte d'enorme repercussió, té trets que convé destacar. ZP ja no té cap càrrec partidista ni institucional. Això complica l'atribució del delicte de tràfic d'influències de l'article 428 del Codi Penal. Prevalent-se de la seua posició —¿Quina posició? És un ciutadà particular—, hauria d'haver influït irresistiblement en una autoritat o un funcionari que ningú no coneix. En segon lloc, com han posat de relleu diversos juristes, l'acte del jutge Calama té més forats que un formatge suís. Atès que Zapatero encara no ha prestat declaració, podria donar-se el cas —molt improbable si som davant d'un veritable lawfare— que ZP surta exonerat de l'Audiència Nacional després de declarar. En tot cas, l'ombra de la sospita ja està aconseguida.

A voltes amb el lawfare

Se sol parlar del pla per a enderrocar el govern en termes massa simplistes: «Si tot es lawfare, res no és lawfare», diuen alguns tertulians. El degoteig d'investigacions judicials de presumptes cassos de corrupció que afecten el PSOE ha provocat la reacció d'una part del partit. El ministre Óscar Puente, per exemple, està convençut de l'existència del pla; ha denunciat l'ús de mètodes no democràtics per a tractar d'enderrocar el govern. Lo siento mucho, pero en las casualidades no creo. Y no me chupo el dedo como no se lo chupa la mayoría de los militantes socialistas y de las personas de izquierdas de este país que están ya al límite [...]. Es bastante claro lo que está sucediendo. Y denunciarlo es una obligación democrática. Ben aviat, alguns mitjans de comunicació han contestat; li recorden que la reacció de tots els partits sol ser sempre la mateixa i demanen al ministre que siga més concret, que explique qui participa en el pla per a enderrocar el govern. Això és demanar-li massa a un ministre. Deu tenir informació, però expressar-la de manera oberta i pública portaria a horitzons d'extrema gravetat una situació ja prou complicada.

El ciutadà corrent sí pot expressar-se més obertament —no del tot; acusar de prevaricació un jutge, posem per cas, pot tenir conseqüències. Cal fer molts rodeigs per a esmentar casos clars de prevaricació. Jo ja he reflexionat anteriorment sobre el lawfare. Les coses no són tan simples. La guerra bruta judicial és com els escacs; de vegades, convé sacrificar un alfil o una torre per a salvar la reina. El cop tou s'ha de contemplar en conjunt, sense perdre's en els detalls, que sovint són contradictoris. Que el PSOE tinga casos certs de corrupció al seu si no obsta perquè es puga afirmar contundentment l'existència del lawfare. Això sí, qui ho afirme serà atacat pels altaveus de la dreta. Zurdo defendiendo a sus corruptos serà la floreta més suau que rebrà. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, l'Estat té un total de 5.416 jutges i magistrats en actiu. Cinc-cents ocupen les places importants als principals òrgans jurisdiccionals: Tribunal Suprem, Audiència Nacional, tribunals superiors de les comunitats autònomes i audiències provincials). ¡Cinc-cents de cinc mil! El 10% de tota la judicatura. Aquest 10% és bàsicament conservador.

I hi ha motius per a sospitar que aquesta minoria no és gens imparcial. Quant a la incoació de processos penals, cal recordar que la investigació policial i la instrucció no són la mateixa cosa. Eduardo Torres-Dulce, fiscal general en època de Mariano Rajoy, afirmava que els jutges no fan veritables instruccions en els casos complexos; es limiten a recollir els informes de la policia judicial i a firmar actes. La policia no hauria de fer la instrucció; només ha d'investigar sota la direcció de la fiscalia i el jutge. La policia tampoc no és qui per a seleccionar indicis. Li'ls ha de passar tots al jutge instructor. Ell ja decidirà quins són rellevants per a la causa i quins no. El jutge instructor ha de ser imparcial i crític, i no ha d'admetre sols aquells indicis que puguen incriminar l'investigat. També ha d'atendre aquells que l'exculpen, però els instructors actuen sovint només com acusadors. Haurien d'actuar com un jutge de garanties, una figura que no existeix al nostre ordenament. Quan una minoria de jutges, moguda per motivacions ideològiques, no segueix les pautes indicades, podem sospitar que la seua conducta és prevaricadora, ço és, practica lawfare.

I les forces i els cossos de seguretat, ¿són una veritable policia democràtica? Hi ha raons per a pensar que no. Queden moltes restes franquistes a la policia nacional i la guàrdia civil. ¿Podrien abonar-se a la defensa de la dreta i a la persecució de l'esquerra? Les declaracions de l'inspector Manuel Morocho durant la vista oral del cas Kitchen donen pistes. Seuen al banc dels acusats, durant la vista oral, l'ex comissari cap de la UDEF, José Luis Olivera, i l'ex inspector en cap de la UDEF de Madrid. Aquesta és la unitat que ha elaborat l'informe sobre Rodríguez Zapatero que ha servit de base per a incriminar-lo. També coneixem que Villarejo i Olivera encarregaren a un grup de policies l'elaboració d'informes —en què figuraven dades falses— per a empresaris (com Mauricio Casals) i caps del PP (María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez Camacho). Quan se sabé que Rodríguez Zapatero anava a ser investigat pel magistrat que instrueix el cas Plus Ultra, alguns periodistes especialitzats en tribunals van assegurar que aquest magistrat és un professional honest, seriós i escrupolós. ¿Elimina això les sospites de lawfare? ¡No, és clar!

Equipo Crónica

Dies enrere, en aquestes mateixes planes, Manuel Muñoz, president de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, es feia ressò de la deriva incomprensible de l'IVAM. Tot va començar amb Consuelo Císcar, en 2004. Anteriorment, el museu havia estat referent cultural no sols del cap i casal, sínó també del País Valencià en tot l'Estat. El punt més baix de la deriva arribà durant el pas del militant de Vox Vicente Barrera per la Conselleria de Cultura; el gerent de l'IVAM, el xativí Sergi Pérez Serrano, fou acomiadat, i la directora, Núria Enguita, presentà la dimissió, farta de la persecució de què era objecte per part de l'equip de la conselleria. El museu continua sent important, perquè atresora unes magnífiques col·leccions, però duu una línia expositiva erràtica. Per sort, han sorgit referents privats: la Fundació Bancaixa i el Centre d'Art Hortensia Herrero. A la Fundació Bancaixa es poden veure dues exposicions, "Tàpies. Última dècada (2002-2012)" i "Compromís amb l’art. De Miró a Barceló". Però el president de l'Acadèmia de Sant Carles dedicava el gruix de la seua reflexió a la gran exposició d'obres d'Anselm Kieffer al Centre d'Art Hortensia Herrero.

Tot aquest preàmbul ve a compte de Xàtiva. Sense disposar de museus comparables als acabats d'esmentar, la nostra ciutat també s'està convertint en referent artístic gràcies a la programació de grans exposicions exhibides en edificis històrics. Ara li ha tocat el torn a Equipo Crónica, un col·lectiu format pels artistes valencians Rafael Solbes, Manuel Valdés i Juan Antonio Toledo —bé que aquest sols romangué dos mesos al grup— que va treballar durant els últims anys del franquisme i els inicis de la Transició. Partint dels postulats de l'art pop nord-americà (Warhol, Liechtenstein...), Rafa Solbes i Manolo Valdés tractaren d'arribar a un públic ampli fent servir cites de la cultura popular contemporània (premsa, còmic, cinema), llenços de grans mestres del barroc espanyol i obres destacades de les avantguardes. Les creacions d'Equipo Crónica estaven impregnades d'una forta crítica a la situació política i social. Les seues obres esdevingueren un referent clau de la cultura de la transició a la democràcia. L'exposició ha estat possible gràcies a la col·laboració de vàries institucions públiques i privades, i de diversos col·leccionistes privats.

 

De fet, algunes de les obres exhibides mai no s'havien pogut veure en una exposició. I serà molt difícil que tornen a veure's, cosa que dóna idea de la gran importància de l'esdeveniment artístic. "Crònica d'un temps" és el títol de la mostra, que està repartida en dos edificis, Sant Domènec i Casa de l'Ensenyança. Sota l'epígraf de 'Laboratori d'idees', les obres de major format, pintures i escultures, s'exhibeixen a l'antic convent de Sant Domènec. A la Casa de l'Ensenyança, les obres estan dividida en apartats: 'Del barroc a l'art pop', 'Abstracció', 'Fotografia i cinema', 'Cubisme i costumisme' i 'Producció gràfica', aquest darrer dedicat a l'art seriat i al disseny de revistes com Gorg, Batik, D'Ars Agency, Nuestra Bandera i Cimal, i cobertes de discos del xativí Raimon i l'alcoià Ovidi Montllor. De la mostra s'ha editat un catàleg excel·lent amb textos de Michèle Dalmace, Marion Le Carré-Carrasco i Pablo Camarasa, comissari de l'exposició. La casualitat ha volgut que haja llegit aquests dies Todo por la patria, novel·la de l'argentí Martín Caparrós.

L'episodi inicial del relat es desenvolupa en un saló de billar. A la mostra d'Equipo Crónica està representada la sèrie 'El billar' amb tres obres: Boceto de El Profesional II, amb una figura que remet a Fernand Léger, Él i les portades de les revistes Batik i Cimal —preciosa aquesta. També s'exhibeix una serigrafia, El suplicio (El emir contempla el suplicio), inspirada en el Martiri de Sant Felip, de Josep de Ribera, i en els tebeos sobre la Reconquesta. És una llàstima que no s'haja pogut veure en l'exposició una obra de la sèrie 'Guernica', El intruso, en què apareix el Guerrer de l'Antifaç. Solbes i Valdés comparen irònicament la Reconquesta i la Guerra Civil. El quadre és propietat de la Diputació de València. En fi, "Equipo Crónica. Crònica d'un temps" és una exposició que cap lector no s'hauria de perdre. Romandrà oberta fins a la darreria del mes de juliol. El centralisme del cap i casal ho acapara tot, però a Xàtiva també es fan molt bones exposicions. El visitant podrà gaudir del diàleg entre història de l'art i cultura contemporània.

(publicat a Levante-EMV, el 30/05/2026)

Zapatero, peça del puzle

Les teories de la conspiració tenen molts seguidors. Algunes d'elles són prou estrambòtiques. A les xarxes socials, per exemple, alguna gent sosté que els chemtrails, els solcs blancs que es veuen sovint al cel, estan formats per substàncies químiques que deixen anar els avions i que provoquen diversos efectes perjudicials per a la salut o per a modificar el clima. Les teories més surrealistes són, però, les relacionades amb les vacunes. Hi ha qui diu que ens inoculen junt amb la vacuna un micro-xip per a tenir-nos ben controlats. Altres afirmen que la vacuna ens canvia l'ADN. Ara bé, que existisquen moltes falòrnies sobre preteses conspiracions no vol dir que no existisquen les conspiracions de veritat. Aquestes no són necessàriament secretes. Ara mateix, es desenvolupa una conjura dels poders globals per a eliminar la democràcia i substituir-la per un vell totalitarisme de nou encuny. L'epicentre està a Washington, però els tentacles s'estenen per tot el món. S'ha d'estar cec per a no adonar-se'n. Es pot pensar que accions desenvolupades per l'esquerra d'un país petit o mitjà passen desapercebudes per al "gran germà". ¡Cras error!

Amb independència dels seus possibles negocis poc edificants, José Luis Rodríguez Zapatero ha tocat sovint el nas als poders globals. En 2003, abans de ser president, no es posà dempeus al pas de la bandera dels EUA durant una desfilada militar, com a signe de protesta per la guerra d'Iraq. Només ser elegit president, prengué una primera decisió: retirar les tropes espanyoles d'aquella guerra, cosa que deteriorà les relacions d'Espanya amb els EUA. Un cop apartat de la primera línia política, ha exercit durant més d'una dècada tasques de mediació a Veneçuela entre els governs chavistes i la seua oposició. A parer de la dreta, s'ha dedicat en realitat a blanquejar una dictadura i a fer negocis amb les autoritats del país hispanoamericà. El gran germà ha anat prenent bona nota d'aquestes activitats. No sé si Rodríguez Zapatero n'haurà estat conscient. Ficar cullerada al pati del darrere dels EUA pot tenir conseqüències. ¿Ingenuïtat, inconsciència? D'altra banda, Pedro Sánchez també ha tocat els nassos a Trump. El president espanyol fou el primer a condemnar el genocidi en Gaza. També fou el primer a desvincular-se de l'atac a Iran.

Paral·lelament, Sánchez s'havia negat a seguir les directrius de Washington quant a augmentar al 5% del PIB les despeses militars. Trump ja ha amenaçat sovint amb l'expulsió d'Espanya de l'OTAN. El cap dels EUA, que vol debilitar la Unió Europea, desitjaria que l'extrema dreta conquerís tots els governs del nostre continent. Donald Trump detesta particularment el govern espanyol. A Washington, volen ajudar el PP i Vox. Tornem al principi. Si l'operació en marxa contra el govern no és una conjura, se li assembla molt. Enderrocar el govern continua sent una prioritat. Però el segon objectiu de la comjura és que l'esquerra no torne a aconseguir la majoria parlamentària a les pròximes eleccions generals. Hi ha dos fronts, l'intern i l'extern. A l'intern, tota munició és poca. Participen a la conspiració part —la més determinant— de la judicatura, els cossos de seguretat, els mitjans de comunicació de la dreta, xarxes, grups d'"esquadristes"... El lawfare s'ha de mirar en conjunt; episodis aïllats, com el d'Ábalos, poden dur a confusió. Per a precipitar la caiguda de Sánchez, han estat atacats la seua esposa, el germà, el fiscal general de l'Estat...

 

 

Il·lustració de Luis Grañena

 

I Rodríguez Zapatero és altra peça del puzle. Segons alguns analistes polítics, la participació de l'expresident en la campanya de les anteriors eleccions generals fou determinant per a impedir la majoria absoluta de PP i Vox. Per tant, cal desactivar ZP. I ací entra el front extern. Des del govern de Trump s'ha vist el moment oportú d'ajustar comptes amb Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez. El Departament de Seguretat Nacional d'EUA (DHS) col·labora en la caça de Rodríguez Zapatero. Una agència del DHS ha enviat documents a la Brigada Central d'Investigació de Blanqueig de Capitals i Anticorrupció de la Policia Nacional, especialitzada en delictes financers. Aquests documents s'han incorporat a la investigació que duu l'Audiència Nacional sobre el rescat de 53 milions d'euros concedit a Plus Ultra. Atès el precedent del fiscal general, no es pot descartar una futura sentència condemnatòria a ZP. En qualsevol cas, l'objectiu del poder està aconseguit; l'expresident ja no participarà en més campanyes electorals. I el desgast del govern és galopant. No crec que les vacunes canvien l'ADN, però que el lawfare canviarà el govern és ja quasi segur.

La tragèdia que no cessa

"Trencaclosques" i "Palestina", il·lustracions d'Olivier Ploux

El moment de la revenja contra ZP

L'expresident José Luis Rodríguez Zapatero està sent investigat per presumptes delictes de tràfic d'influències i blanqueig de capitals. La notícia ha produït un gran trasbals en tota l'esquerra. Moltes persones —jo entre elles— veníem considerant que José Luis era el millor expresident de la democràcia. Les reaccions no s'han fet esperar. La de la dreta era perfectament previsible. Ja ha decidit que Rodríguez Zapatero és culpable. ¡A fer punyetes la presumpció d'innocència! La reacció de l'esquerra és més plural; oscil·la entre la defensa tancada i posicions més tèbies, actituds expectants, perquè som a l'inici d'un procés judicial que va per a llarg. ¿I els mitjans de comunicació? Les reaccions també han estat previsibles. Crida l'atenció, però, la línia editorial que ha pres el grup Prisa. Sembla que El País i la Cadena SER no pensen defendre Rodríguez Zapatero. Dos detalls criden molt l'atenció. Miguel Ángel Campos, el periodista de tribunals de la Cadena SER, ha dit sobre el jutge que investiga el cas Plus Ultra: El juez Calama es serio, no es un Peinado de la vida. (Aquestes paraules evidencien que no troba gens seriós el jutge Peinado.)

També s'ha sabut —¡quina casualitat!— que Àngels Barceló deixarà el programa matinal líder d'audiència "Hoy por hoy" i la cadena. Ella mateixa ha explicat el perquè. A mi no me van a imponer una nueva línea editorial. Joseph Oughourlian, amo del fons Amber Capital (propietari d'un terç de les accions de Prisa), vol reorientar ideològicament l'emissora. Vol "moderar" el to i atraure tertulians i analistes que no agraden a Àngels Barceló. Cal tendir ponts institucionals i publicitaris amb administracions de color blau i verd, perquè pot haver-hi canvi de govern en les pròximes eleccions de 2027. Jo crec que resulta interessant analitzar amb deteniment aquests detalls. Tradicionalment, El País i altres mitjans del grup havien estat referència per a l'esquerra espanyola. El diari fundat per José Ortega Spottorno exercia una gran influència sobre Felipe González i el PSOE. La línia editorial i la majoria de les col·laboracions a la secció d'opinió donaven suport a la socialdemocràcia i propugnaven un model unitari d'Espanya inspirat en les idees krausistes —defenien tolerància, llibertat, racionalitat política i regeneració ètica de la societat espanyola.

Es va convertir, per tant, en el periòdic de la progresia. Però l'idil·li es trencà amb l'arribada de Rodríguez Zapatero al poder. No volia estar subjecte a les directrius de Prisa. La relació entre Zapatero i Juan Luis Cebrián era pèssima. El grup estava en números rojos i el llavors president del govern pensava que la culpa era de Juan Luis Cebrián, conseller delegat. Per la seua banda, aquest s'empipà molt amb Rodríguez Zapatero pels canvis audiovisuals. La llicència d'un nou canal de televisió en obert es va adjudicar al grup en què estava integrada Mediapro, de Jaume Roures, que havia creat La Sexta. El got va vessar quan el govern socialista va autoritzar la TDT de pagament. Cebrián va afirmar que Zapatero presidia un executiu de república bananera. El president contestà: Quien quiera gobernar que se presente a las elecciones. El País va acusar el govern d'afavorir els interessos d'un grup d'amics (al·lusió a Mediapro, que competia amb Prisa pels drets de retransmissió del futbol). Zapatero ho negà. Però els mitjans de Prisa, referència intel·lectual del centre esquerra i dels seus votants, inicià una campanya de crítiques al govern.

Els trencaments de relacions de parella solen ser molt borrascosos. L'empipament dels gestors del grup Prisa amb Zapatero esdevingué monumental. I per si tot açò no fos prou, ZP dirigia des de 2022 una operació per a comprar a Telefónica un 7% del capital de Prisa —sense conformitat del president i principal accionista del grup, l'esmentat Joseph Oughourlian, que controla quasi el 30%. Acompanyaven Zapatero Miguel Barroso, el seu antic secretari d'Estat de Comunicació, i Daniel Romero Abreu, president de Thinking Heads, l'empresa que gestiona les conferències de l'expresident socialista. També intervenia en l'operació la societat Global Alconaba, presidida per Andrés Varela Entrecanales, un dels fundadors de Globomedia junt amb Emilio Aragón, José Miguel Contreras i Jaume Roures (el creador de Mediapro). Es desencadenà una batalla al sector audiovisual i l'operació va fracassar. En fi, ja sabem que la venjança se serveix freda. I és possible que haja arribat el moment de la revenja de Prisa contra José Luis Rodríguez Zapatero. No pot esperar cap defensa de la SER ni d'El País; hi ha massa hostilitats i rancúnies covades.

La màgia de Florentino

És evident que qualsevol esportista o atleta aspira a ser el campió de la seua especialitat com més temps millor. Tanmateix, no ho serà eternament; el temps implacable anirà transcorrent i sorgirà algun adversari que destronarà el rei. Als esports d'equip es dóna una peculiaritat: hi ha darrere clubs, que també aspiren eternament a ser els millors. En esports molt professionalitzats, com el futbol o el bàsquet, la pretensió pot resultar factible. El relleu d'un atleta o d'un esportista individual sempre és un adversari. Nadal fou destronat per Djokovic i aquest per Alcaraz o Sinner. És llei de vida. Tanmateix, els clubs van renovant la plantilla de jugadors. Un equip que manege molts diners pot fitxar els millors jugadors. El Real Madrid de Florentino Pérez, posem per cas, obtingué una barbaritat de diners amb una requalificació urbanística de dubtosa legalitat permesa per l'Ajuntament de Madrid governat pel PP. El periodista esportiu José María García va contar: Es el mayor escándalo deportivo de la democracia. Así se lo dije al presidente Aznar. Sembla que Aznar contestà: Hay que ayudar al Madrid. ¡Amb un parell! Els altres clubs ja s'apanyaran.

Gràcies a la morterada, Florentino fitxà els quatre galàctics: Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham. A més, rebentà el mercat pagant unes sumes astronòmiques que no estaven a l'abast dels altres clubs. Com comptava amb l'equip dels galàctics, el Real Madrid veia factible ser campió etern. L'únic club que podia fer-li ombra era el Barça. Tanmateix, tenir la millor plantilla no garanteix liderat perpetu; perquè l'equip funcione, algú ha de gestionar els egos, cosa gens fàcil quan hi ha moltes estrelles al vestidor. En tot cas, un club multimilionari sempre té una posició d'avantatge, cosa que adultera la competició. En la lliga nord-americana de bàsquet, per exemple, hi ha unes normes que garanteixen cert equilibri entre els clubs. Com a conseqüència, les opcions de ser campió estan molt obertes. Això no passa a la lliga espanyola de futbol. La pretensió de ser campió sempre, comprensible des del punt de vista de l'aficionat passional, és una bona metàfora del bipartidisme polític. La dreta es creu propietària del poder —de fet, ho és— i aspira a governar sempre. En tot cas, tolera que l'esquerra governe algunes vegades —poques— per a dissimular.

La pretensió de manar sempre xoca frontalment amb una premissa fonamental de la democràcia, l'alternança política. La perspectiva que manen eternament els mateixos condueix directament al totalitarisme, a la dictadura. En la roda de premsa de la setmana passada, Florentino digué que li havien robat set lligues. En altres paraules: el Real Madrid hauria de guanyar absolutament totes les lligues espanyoles, i les lligues de campions de la UEFA. Quan no les guanya, Florentino creu que li les han robat. ¿Sempre campió? En un escenari com aqueix, no tindria cap sentit competir; tot el peix estaria venut. Una competició ha de ser oberta, tothom ha de tenir opcions de guanyar. A la lliga, però, sols dos o tres clubs tenen possibilitats de ser campions. En realitat hi ha dues lligues, una que juguen només Real Madrid, Barça, Atlético de Madrid i poc més, i altra lliga en què juga la resta d'equips. Es donen situacions surrealistes. Que el Real Madrid (o el Barça) quede segon —i classificat per a la Champions— es considera un fracàs sideral. En canvi, per al Villareal, classificar-se tercer és un èxit astronòmic. La competició està viciada.

Com recorda el meu amic Pere Molina, «el valor més profund de l'esport no apareix quan algú guanya, sinó quan ningú no queda fora.» En realitat, tot s'ha de dir, el futbol professional no és un esport. Els clubs són negoci i bandera política, i el futbol és espectacle, vehicle emocional i àmbit on buidar frustracions individuals i col·lectives. Un club com el Real Madrid té idèntica pulsió que una gran empresa; intenta acaparar tot el mercat. El capitalisme tendeix al monopoli. Per això, la part alta de la lliga espanyola és un veritable oligopoli. Encara més: hi ha aficionats "culers" i "merengues" per tot arreu, no exclusivament a Madrid o Barcelona. Per altra banda, els clubs sempre han destil·lat ideologia. Es veu clarament en entitats com l'Athletic de Bilbao o el Rayo Vallecano. La rivalitat entre "periquitos" i "culers" també destil·la ideologia. (Això no obstant, també hi ha lloc, lògicament, per a l'afició pura i simple.) En fi, esport és fer bicicleta dissabte i diumenge, o anar tres dies a la setmana, com faig jo, al poliesportiu Les Pereres, per a practicar exercicis de força amb cames i braços. Aquestes coses no es fan amb ànim de ser campió de res.

En certes edats, l'exercici i l'esport són una qüestió de salut. Marc Tul·li Ciceró ho deia en el seu tractat sobre la vellesa, De senectute: «...s'ha de lluitar contra la vellesa. S'ha de tenir cura de la salut, cal fer exercici moderadament...» La cursa popular d'Aspromivise per a persones amb diversitat funcional, que se celebrarà el pròxim dia 28, també és esport. Però els futbolistes d'elit practiquen una professió. Antonio García Ferreras, periodista i soci del Madrid —no sé per quin ordre—, deia en una entrevista que Florentino Pérez havia fet màgia. ¡Ha! ¡Amb diners, torrons! Amb mils de milions i estatus preferent als cercles de poder, qualsevol podria fer màgia. Però la fantasia de ser el millor club del món —supose que per ingressos i resultats esportius, dubtosos alguns— no té res a veure amb el veritable esport. Quant al cas Negreira, que encara no sabem quin resultat judicial tindrà, les paraules de Florentino recorden la frase popular: «Li diu el mort al degollat —¿Qui t'ha fet eixe forat?» I no sé per què estic parlant del Real Madrid. Al final, sembla que tot l'univers comence i acabe a la capital de les Espanyes. La resta, ¡perifèries!

El palau de Benissuera

Benissuera, un poblet de la Vall d'Albaida, no sol ser notícia. Jo l'he esmentat alguna vegada en les meues columnes. En 2017 se celebrà el cinquè centenari de la reforma protestant; en octubre de 1517, Luter va clavar a la porta de l'església del castell de Wittenberg les seues noranta-cinc tesis contra la venda d'indulgències pel papa de Roma. En juny de l'esmentat 2017, va aparèixer en aquestes planes un article meu en què evocava aquella efemèride i l'origen de la presència d'evangèlics baptistes a les nostres comarques. No sé si encara en quedaran a Benissuera. L'obra reformadora arribà a Canals, Llanera, Benissuera, Sempere i Carlet a partir de 1923. Tanmateix, en 2015, ja havia dedicat tota una columna a Benissuera, antiga senyoria dels Bellvís, que van emparentar amb els Borja. El cardenal Lluís Joan del Milà i Borja, cosí del papa Alexandre VI, tingué un descendent, Eiximèn-Peris Milà d'Aragó, quart marquès d'Albaida, que es casaria amb una Bellvís. Per tant, el palau dels Bellvís de Benissuera pot ser considerat una fita borgiana.

El vaig veure per primera vegada en 1994. Cinc fotògrafs xativins havíem rebut un encàrrec de l'Ajuntament de Xàtiva: fotografiar els monuments de les comarques centrals del país vinculats amb la família Borja. El nostre treball aparegué en la publicació Els Borja a la Sotsgovernació de Xàtiva. El palau dels Bellvís és del segle XVI, però aprofita elements d'època islàmica (una de les torres, per exemple). En 1994, l'edifici ja estava en un estat de deteriorament visible. Era propietat d'un nou llinatge, els Colomer, vescomtes de San Germán. Com que el monument fou declarat BIC (Bé d'Interès Cultural), els amos havien de tenir-ne cura. Però la ruïna no s'aturà, perquè els Colomer eren incapaços d'afrontar les despeses de manteniment. Van caure parts de les cobertes i els arrebossats de les façanes. L'edifici va passar a mans d'una immobiliària, que planejava un PAI amb hotel i camp de golf, i de la divisió immobiliària d'un banc. Finalment, fou adquirit per l'ajuntament. A partir de llavors es reberen algunes subvencions que només donaven per a fer pedaços: reparar els ràfecs, tapar amb planxes metàl·liques els forats de la teulada...

La degradació del palau continuava. Yolanda, l'actual alcaldessa de Benissuera, aconseguí una subvenció de la Generalitat (150.000 euros) per a rehabilitar els jardins. Però la restauració de l'edifici va experimentar un gran impuls a la darreria del passat mes d'abril. La vicepresidenta de la Diputació anunciava el Pla de Recuperació del Patrimoni Valencià que inclou ajudes per a diverses poblacions de la Costera, la Vall d'Albaida i la Canal de Navarrés. Destaquen el milió d'euros per a l'antic monestir de Santa Clara de Xàtiva i els 950.000 euros per al Palau dels Bellvís de Benissuera. La vila sortí de nou als diaris. En aquesta ocasió, les notícies eren bones. Lògicament, la subvenció concedida no permet la rehabilitació integral de l'edifici, però servirà almenys per a les actuacions urgents: reparació total de les cobertes, restauració de les façanes... Cal esperar que les ajudes de les administracions públiques continuen en pròxims exercicis. Els veïns de Benissuera volen salvar una peça magnífica del seu patrimoni local. Sabrina i els altres membres del col·lectiu que lluita fa molts anys per la salvació del palau estan d'enhorabona.

El consistori ja en projecta els usos. Una part albergarà l'ajuntament, però també s'hi instal·laran un espai de cultura i sales dedicades a exposicions, museu i punt d'interpretació del monument. Com ja vaig dir en la meua columna de 2015, cal preservar el llegat cultural dels avantpassats. D'altra banda, la Diputació també invertirà en Benissuera una partida de 705.646 euros del "Pla Obert". Es finançaran actuacions per a frenar el despoblament de la vila: la rehabilitació de la parada d'autobús i l'entrada del poble, l'obertura d'una tenda i un bar nou, l'habilitació de zones d'esbarjo per al més majors i els més menuts, l'adequació de camins... Però la cirereta del pastís ha de ser el palau dels Bellvís. Benissuera hauria de formar part d'una ruta cultural borgiana que pot atraure visitants i revitalitzar l'economia dels pobles de les comarques centrals valencianes. La història, l’arquitectura, l’art, la iconografia borgiana i una oferta gastronòmica i hostalera de qualitat poden potenciar el turisme d'interior i fixar població als nostres territoris.

(publicat a Levante-EMV, el 16/05/2026)

Trobada a Montesa

¡Que arriba l'hantavirus!

És impossible saber de tot. Jo, per exemple, no sabia res de l'hantavirus. (Ara, però, a còpia de sentir notícies i més notícies sobre vaixells amb passatgers infectats, me'n faig una idea.) Segons els científics, la possibilitat que un episodi d'humans infectats per aquest virus derive en epidèmia és molt baixa. Mmm. Si el risc és tan baix, trobe incomprensible que les televisions dediquen la meitat dels seus informatius del matí, el migdia i la nit a contar-nos amb pèls i senyals tots els detalls de l'operació de desembarcament dels passatgers del creuer neerlandès Hondius. L'afer té aspectes dignes de reflexió. Evidentment, quan una notícia causa moltíssima preocupació en els ciutadans, els mitjans tenen obligació de prestar-li atenció. Tanmateix, en el cas de l'hantavirus, les coses semblen funcionar a l'inrevés; un excés exagerat d'informació acaba creant una enorme preocupació. (O no tan enorme; jo, per exemple no estic gens preocupat.) ¿És precís donar un fart d'informació a gent llega de tot el territori estatal? Entendria que els habitants de Tenerife, que són els més directament concernits, foren exhaustivament informats. ¿Però cafè per a tots?

Altre aspecte interessant és la reacció dels polítics. Anem a pams. Els caps d'algunes comunitats autònomes semblen més independentistes que Puigdemont. Isabel Díaz Ayuso, per exemple, va exigir explicacions al govern central per traslladar els catorze viatgers espanyols de l'Hondius a l'Hospital Militar Gómez Ulla de Madrid. Que jo sàpiga, Madrid no és un estat independent i el govern d'Espanya té la titularitat del Gómez Ulla, que depèn del Ministeri de Defensa. A més a més, aquest hospital compta amb la millor unitat per a l'atenció de víctimes d'incidents produïts per agents nuclears, radiològics, biològics i químics, incloses les malalties infeccioses d'alt risc. Altre èmul de Puigdemont és el president de Canàries, Fernando Clavijo Batlle, que va prohibir el fondeig del vaixell neerlandès al port de Granadilla, el titular del qual és Ports de l'Estat, un organisme dependent del Ministeri de Transports. Juanfran Pérez Llorca s'empipà perquè un avió ambulància turc havia fet escala a l'aeroport de Manises, per a proveir-se de combustible, sense haver-ho comunicat a la Generalitat. En fi, ha sovintejat l'exigència d'explicacions al govern de Pedro Sánchez.

Naturalment, el govern central té obligació de ser transparent, però moltes pretensions dels caps autonòmics del PP resulten cridaneres. ¡Ha! Després, tots aquests estan en contra que Espanya siga un estat confederal. A nivell estatal, la reacció de la dreta també ha estat estrambòtica. Els líders del PP han demanat la dimissió de la ministra de Sanitat i han dit que no hi ha ningú al volant quan es produeix una emergència. (Deuen haver oblidat el paperot d'Ana Mato durant la crisi de l'èbola.) La reacció dels ultres ja és directament de sainet; Abascal diu que Sánchez ha creat el virus a posta i l'ha portat a Espanya per a tapar casos de corrupció que afecten el govern. Qualsevol crisi s'aprofita automàticament com un arma política. Les dretes amollen boles sense immutar-se. Ja sabem com està el rotgle, però hom troba a faltar més consens quan s'esdevenen emergències. La gent corrent tampoc no es lliura de l'ambient enrarit. La solidaritat brilla per la seua absència. Les persones a bord de l'MV Hondius eren vistes com empestades, ignorant que totes eren asimptomàtiques i que possiblement no estaven infectades. ¿I què diuen els sindicats?

El sindicat TPT (Treballadors de Ports de Tenerife) —imagine que no serà d'esquerres— arribà a barallar la possibilitat de boicotejar l'arribada de l'MV Hondius al port de Granadilla. Davant una operació avalada per l'OMS, ¡insolidaritat i corporativisme! Al creuer procedent d'Ushuaia també viatjaven espanyols. Cal recordar-ho, perquè a molts ultres se'ls omple la boca amb això de los españoles, primero. Per altra banda, les imatges dels evacuats de Països Baixos arribant a l'aeroport d'Eindhoven criden l'atenció; han baixat de l'avió sense EPI i el personal de l'aeroport i els policies no semblen estar preocupats. ¿S'ha fet d'una puça un elefant i el govern de Sánchez es veu obligat a sobreactuar perquè val més passar-se que quedar-se curt? ¡Quanta exageració i quant de cangueli injustificat! El president de Canàries tenia por que els inexistents ratolins de l'Hondius, infectats d'hantavirus, arribaren nedant al port de Granadilla. Els índexs d'audiència, la cerca d'ingressos per publicitat, l'atemoriment i els càlculs polítics es conjuminen i d'un pet en fan cent esquerdes. Si a les crisis sanitàries que vindran s'actua igualment, ho tenim clar.

Guerra cultural i electoral

Dies enrere, aquestes planes publicaren una magnífica reflexió de Vicent Soler sobre la negativa de la Generalitat a renovar el conveni per a la rehabilitació de l'antic convent de Santa Clara. La negativa és doble: no vol que aculla ni el Centre Raimon d'Activitats Culturals ni els jutjats. En el seu article, l'exconseller d'Hisenda s'interrogava sobre les raons per les quals la dreta no vol saber res de Raimon. Soler plantejava preguntes molt pertinents que cadascú s'ha de contestar. Però es poden aportar més elements per a la reflexió. Comencem pels jutjats. Tradicionalment, la dreta ha estat renitent a instal·lar serveis públics en el nucli històric. Molts recordaran el debat suscitat per la construcció del Gran Teatre. L'esquerra era més partidària d'emplaçar-lo al costat de l'antic convent de Sant Domènec. La discussió no era intranscendent; un centre històric sense dotacions públiques està condemnat a la mort lenta. Els nous jutjats susciten el mateix tipus de controvèrsia: el govern municipal d'esquerres advoca per Santa Clara, però la dreta prefereix el polígon industrial. (La dreta inclou bona part de l'àmbit judicial, majoritàriament conservador.)

Jutges, advocats i altres membres de l'estament exigeixen arribar en cotxe fins a la mateixa porta de la seu judicial. I la consellera del ram, oriünda d'Aiacor, compra la pretensió. L'Ajuntament ha ofert la possibilitat de reservar per als jutjats una planta de l'aparcament de la Glorieta. Però els del PP no cauen del ruc. Els importen un rave que el projecte estiga redactat, sense oposició de conselleria fins ara, i que ja s'haja concedit la llicència municipal. Tampoc no hem de descartar altres motius. Un dels edificis de l'antiga immobiliària Llanera situats a la Ronda Séquia de la Vila és propietat de dos notaris ben relacionats amb l'estament judicial. Pot ser l'opció elegida per conselleria, però l'immoble no està en sòl dotacional institucional, i només l'Ajuntament té competència per a requalificar-lo. Quant al Centre Raimon d'Activitats Culturals, l'agrupació local del PP ja donava senyals del que anava a passar; no vol el CRAC a Santa Clara. Raimon és persona non grata per al PP, tant a nivell local com autonòmic. Sols cal repassar l'hemeroteca.

 

Durant el mandat de Rus es posaren traves a l'actuació del cantautor en Xàtiva. Ni l'Ajuntament, ni les diputacions, ni la Conselleria de Cultura, llavors en mans del PP, van enviar representació oficial a actes significatius en la biografia de Raimon, com el lliurament de la medalla d’or de la Universitat de València en 2009 i la concessió del doctorat honoris causa per la Universitat d’Alacant en 2011. El fill predilecte de Xàtiva representa allò que més odia la dreta: la unitat de la llengua. La gent del PP li té quimera fonamentalment per això. Raimon ha viscut bona part de la seua vida a Barcelona, però mai no ha perdut els trets fonètics, lèxics i gramaticals propis de la parla de la seua terra, perquè «qui perd els orígens perd identitat». Ha emplenat auditoris de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha musicat poetes valencians i catalans, però tots els públics l'han entès i l'han aplaudit. ¡Massa per als qui odien la llengua! ¡Damunt, és d'esquerres! ¿Com no han de mirar Raimon de mal ull? A Madrid s'esdevingué una cosa ben semblant amb l'escriptora Almudena Grandes. El PP és més de retre homenatges a gent com Mario Vaquerizo.

Cal recordar que la consellera d'Educació, Cultura i Universitats vol eliminar els autors catalans del currículum de batxillerat. Això és com si el ministeri d'educació mexicà volgués llevar del currículum de literatura espanyola autors com Miguel de Cervantes o Juan Ramón Jiménez. En fi, el lector pot pensar que l'endarreriment de la rehabilitació de Santa Clara només s'explica per la guerra cultural, l'animadversió a Raimon i els interessos corporatius d'una minoria. Però crec que tampoc no s'han de perdre de vista els càlculs electorals. El PP aspira a recuperar la plaça xativina en els pròxims comicis municipals. El preocupa la perspectiva d'un govern d'esquerres amb un balanç espectacular de realitzacions en vigílies d'eleccions (nou ambulatori, nou edifici per al centre d'educació especial, monestir de Santa Clara rehabilitat i amb el Centre Raimon d'Activitats Culturals i els nous jutjats ja inaugurats...). Es pot sospitar que la Generalitat planeja posar pals a les rodes de tots els projectes en què cal finançament autonòmic. S'admeten apostes.

(publicat a Levante-EMV, el 02/05/2026)

Espectacle judicial al Tribunal Suprem

¿Existeixen les casualitats? Sí, però se solen donar de tant en tant. Que en un sol àmbit apareguen moltes coincidències és massa casualitat i convida a pensar que hi ha gat amagat; certes coses rarament es repeteixen consecutivament en un lapse brevíssim. L'àmbit judicial està ben curull d'estranys atzars i coincidències. L'any té dotze mesos i tres-cents seixanta-cinc dies, però les vistes orals del cas Kitchen i el cas Koldo s'estan celebrant alhora, els mateixos dies del mateix mes del mateix any. En el primer cas es jutgen fets esdevinguts en 2013. En el segon, els presumptes delictes daten de 2020. De fet, la instrucció en el Tribunal Suprem de la peça de les màscares, en què estan imputats Aldama, Koldo i Ábalos, s'obrí l'any passat. Però la casualitat ha volgut que les dues vistes coincidisquen en el temps. Altra coincidència: les declaracions estrella de les dues causes, la de l'inspector Manuel Morocho com a testimoni en la Kitchen i la de Víctor de Aldama com un dels acusats en el cas Koldo, s'han produït paral·lelament durant els mateixos dies. Tornem al principi: massa casualitats conviden a pensar que hi ha gat amagat.

Naturalment, la declaració d'Aldama —el qual pot mentir i inventar-se falòrnies, perquè no està obligat a dir la veritat si l'incrimina— ha tapat totalment el testimoni esborronador de l'inspector Morocho. ¿Per què? L'altre dia escoltava com un tertulià de dretes ho explicava: A la gente le atrae más el asunto Koldo porque hay sobornos, dinero, queridas, prostitutas... No negaré que el morbo atrau molta gent, però cal recordar que l'opinió pública sol ser l'opinió publicada. Els mitjans de la dreta prefereixen posar en primera plana les acusacions sense proves llançades per Víctor de Aldama, perquè perjudiquen Pedro Sánchez, el seu govern i el PSOE. Ben aviat, PP i Vox han utilitzat les acusacions sense proves per a carregar contra Sánchez. Núñez Feijóo ha arribat a dir: Si no presenta una querella por calumnia es que las acusaciones son ciertas. Com és llicenciat en dret, hauria de conèixer l'article 805 de la Llei d'Enjudiciament Criminal. No pot presentar-se una querella contra l'acusat, per calumnies fetes en judici, sense permís del tribunal que, inclús si l'autoritza, vigilarà que no s'ataquen elements de l'estratègia de defensa de l'acusat.

Total: amb l'espectacle d'Aldama davant del Tribunal Suprem està passant desapercebut el cas Kitchen, molt més greu que l'assumpte de les mascaretes. A l'Audiència Nacional es jutja una operació il·legal organitzada pel govern de Rajoy. Bàrcenas, ex tresorer del PP, fou espiat per la policia sense cap autorització judicial. La cúpula del Ministeri de l'Interior dirigit per Jorge Fernández Díaz està acusada d'utilitzar de manera il·legal la policia i els fons reservats de l'Estat per a fer desaparèixer proves del finançament il·legal del PP i del cobrament de suborns per part dels seus dirigents. Inclús s'arribaren a utilitzar els serveis de mercenaris. És possible que Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, Secretària General del PP, estigueren al tant de l'operació. Ja existien uns àudios del comissari Villarejo que provaven tot açò. Però les declaracions de Manuel Morocho, obligat a dir veritat per ser testimoni a la causa, reblen el clau. Encara més: ha quedat ben clar que els superiors de l'inspector es dedicaren a torpedinar la seua investigació. Fins i tot volgueren llevar-se'l de damunt. L'escàndol hauria de ser majúscul.

Incomprensiblement, durant la instrucció, el jutge Manuel García-Castellón va deixar fora de la causa Mariano Rajoy, Dolores de Cospedal i altres possibles còmplices de la Kitchen. I aquesta setmana, durant la vista oral, la presidenta de la sala, Teresa Palacios, s'ha dedicat a impedir que advocats i testimonis de l'acusació puguen contar tot el que saben. En canvi, Víctor de Aldama ha pogut esplaiar-se al Suprem sense que el president de la sala el cridés a l'ordre —si bé és cert que Aldama no és testimoni, sinó acusat. El cas de les màscares revesteix menor gravetat que la Kitchen. Ábalos i Koldo haurien cobrat suborns, en metàl·lic i en espècie, per la concessió de contractes públics. ¡Un clàssic de la corrupció! Ara bé, més enllà del lloguer de pisos per a les amants i la seua col·locació en llocs de treball ficticis en organismes públics, no apareix res, ni comissions, ni metàl·lic, ni augments patrimonials significatius... ¿Quaranta milions en Suïssa, com Bárcenas? ¡No! Jo done per descomptat que Ábalos i Koldo rebran alguna pena, ¿però com s'explica que una "casualitat" haja tapat el testimoni horripilant de l'inspector Morocho?

Poesia del canonge Gonçal Viñes

Llibres prohibits

El passat dijous 23, festivitat de Sant Jordi, celebràrem el dia del llibre. Amb independència del tradicional debat sobre l'oportunitat d'una celebració com aqueixa, és molt evident que corren mals temps per als llibres. Pel que es veu, torna l'índex de llibres prohibits; el govern autonòmic valencià, en mans de les dretes (la conservadora i la neofeixista), vol eradicar del currículum de batxillerat els autors catalans. Ignorem si Francesc Eiximenis, que va redactar per als jurats de València l'obra Regiment de la Cosa Pública, figurarà a la llista dels prohibits. Havia nascut a Girona, però escriví gran part de la seua obra a València, on visqué vint-i-sis anys. Sembla que anem enrere, com els crancs. De 1559 a 1966, l'Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum fou la llista oficial de publicacions que l'Església Catòlica considerava herètiques, immorals o perilloses per a la fe. El seu objectiu era frenar la difusió d'idees crítiques, sobretot després de la Reforma de Luter, que es propagava ràpidament gràcies a l'invent de la impremta. El Concili de Trento i la Inquisició intentaren evitar que l'heretgia protestant s'escampés fora d'Alemanya.

Es publicaren successives edicions de l'Index Librorum Prohibitorum. La primera va aparèixer a Roma en 1559 sota el pontificat de Pius V. A Espanya, el primer índex s'havia publicat en 1551. Era una reimpressió del publicat a la Universitat de Lovaina en 1546, per ordre de Carles V, amb un apèndix dedicat als llibres espanyols. Els índexs incloïen una enorme quantitat de llibres de tota mena, però prestaven especial atenció a les obres de temàtica religiosa i, particularment, a les traduccions vernacles de la Bíblia. També examinaven llibres científics i obres de ficció. La seua última edició incloïa més de 4.000 títols i autors com Descartes, Voltaire, Kant, Victor Hugo i Darwin. La primera llista oficial fou promulgada en 1559, amb l'edició més influent en 1564 després el Concili de Trento. S'actualitzà més de quaranta vegades fins a la seua abolició definitiva en 1966, sota el pontificat de Pau VI. L'Índex era l'instrument per a prohibir la lectura, la possessió o la venda de llibres "perniciosos". Incomplir la prohibició implicava l'excomunió i altres diverses penes imposades per la Inquisició —que sovint va organitzar cremes de llibres.

Obres molt notables figuraren a l'Índex: Crítica de la raó pura, de Kant, Madame Bovary, de Flaubert, Els miserables, de Victor Hugo, tractats de científics com Copernico i Galileo... En cada diòcesi, el bisbe nomenava un censor librorum encarregat del control dels llibres. Podia atorgar l'imprimatur o prohibir-ne la publicació quan els considerava herètics o incitadors a la desviació. La Inquisició espanyola publicà els seus propis índexs entre 1551 i 1819, sovint més estrictes que el romà —incloïen obres en gallec o català. En fi, malgrat les prohibicions, molts llibres inclosos a l'Índex esdevingueren clàssics de la literatura universal, palesant el fracàs de la censura per a impedir la circulació d'idees. Les interdiccions deixaren de sortir efectes a partir de determinat moment històric, però el nihil obstat quominus imprimatur del bisbe respectiu encara ha de figurar en els llibres oficials de l'Església (traduccions oficials de la Bíblia, llibres litúrgics, catecismes i llibres de text de religió). En tot cas, qui es pense que els índexs de llibres prohibits han desaparegut s'equivoca. Les confessions protestants també practiquen la censura.

En el curs escolar 2023-24, la censura de llibres als EUA assolí nivells de rècord, amb més de 10.000 casos reportats. La censura està impulsada principalment per grups conservadors i noves lleis estatals en zones com Florida i Texas. Es dirigeix majoritàriament a obres que aborden el racisme, la diversitat sexual i la identitat de gènere. Els districtes escolars reben pressions locals, estatals i federals perquè es veden llibres. En 2024-2025, PEN Amèrica va comptabilitzar 6.870 casos en vint-i-tres estats i vuitanta-set districtes escolars a nivell federal. Encara que el nombre experimentava una reducció respecte al curs anterior, mai abans no s'havien aprovat tantes lleis o regulacions per a restringir les lectures de joves i xiquets. Florida lidera les prohibicions amb 2.304 casos, per pressions de grups locals i funcionaris electes, per amenaces de llevar les llicències professionals als educadors que no s'emmotllen i per un marc legal cada vegada més coercitiu. Darrere de Florida vénen Texas i Tennessee. Estats com Utah i Carolina del Sud també s'abonen a la censura amb la creació de llistes estatals de lectures prohibides a les seues biblioteques.

El retorn de Trump a la Casa Blanca va augmentar la pressió als districtes escolars. Las ordres executives, que decreten la prohibició del suposat adoctrinament radical en l'educació primària i secundària, protegir les dones de la ideologia de gènere i acabar amb les polítiques d'inclusió i diversitat, són utilitzades com justificació per a la retirada de llibres de biblioteques escolars o públiques. Així mateix, el desmantellament del Departament d'Educació va donar carta blanca als Estats per a imposar un control ideològic en l'educació pública. Uns 2.050 llibres van estar retirats de les prestatgeries per la pressió que imposa l'existència o l'amenaça de promulgar lleis estatals. Però la majoria de casos derivava de l'autocensura. «No està el forn per a rosques», diu el refrany. La inclusió de llibres de temàtica LGBTQ+ en les biblioteques d'aules i escoles està descartada. Grups de pares musulmans i cristians volen impedir als seus fills la lectura de llibres il·lustrats sobre el tema. En 2025, l'Associació Americana de Biblioteques estimava que més de cent projectes de llei estatals volien ampliar la definició del que es considera nociu per als nens.

També es vol limitar la capacitat dels bibliotecaris per a determinar quins llibres poden tenir en les seues col·leccions. Campanyes impulsades per individus i grups amb opinions supremacistes blanques, homòfobes i nacionalistes cristianes estaven darrere de moltes d'aquestes iniciatives legislatives. Un passatge que aborde identitats homosexuals i trans es confon amb contingut explícitament “sexual” i s'ha prohibit una gran quantitat de literatura per jutjar-la inapropiada i obscena. L'autor més vetat és Stephen King. Les seues obres han patit 206 censures en 2025. Entre els títols llatinoamericans vetats es troben En el tiempo de las mariposas de Julia Álvarez, El amor en los tiempos del cólera i Cien años de soledad de Gabriel García Márquez i La casa de los espíritus i Zorro d'Isabel Allende. ¡Ha! La Conselleria d'Educació n'ha pres nota i vol censurar Ramon Llull, Àngel Guimerà o Mercè Rodoreda. En altres temps, els llibres prohibits per l'Església es conservaven en un dipòsit o armari tancat, anomenat infern, només accessible amb permís especial. Els instituts valencians de secundària també hauran de tenir un "infern".

Commemoració de la Batalla d'Almansa