Cap de setmana de gastronomia i literatura

Sembrant el caos econòmic

Que Trump patisca narcisisme extrem no significa que tinga el quocient intel·lectual baix o que siga un beneit del cabàs. Això sí, el trastorn narcisista de la personalitat pot entrebancar la presa de decisions assenyades. El president dels EUA és una "joia": megalòman, masclista, mentider, superb, fanfarró... Però molta gent d'esquerra sol titllar de burros o ximples personatges que la saben molt llarga. Són errors comuns confondre manca de cultura amb manca d'intel·ligència, o subestimar els adversaris polítics. Darrere les posicions de Trump hi ha interès econòmic i càlcul electoral. Com ja s'ha dit anteriorment, és un especulador immobiliari ficat en política per a forrar-se. I apel·lar als suposats perjudicis que provoquen immigrants, minories i feminisme li dona molts rèdits electorals. Ara bé, que siga un tipus llest no vol dir que les encerte totes. De fet, no n'encerta cap. Totes les mesures que ha pres han començat a tenir uns efectes negatius: trompada de les borses, pèrdua de valor d'empreses —de la companyia Tesla d'Elon Musk, per exemple... I els analistes pronostiquen augment de la inflació i recessió econòmica als EUA.

 

Hi ha un altre aspecte que preocupa: l'alteració del mercat laboral nord-americà. La indústria de defensa ocupa uns sis milions de treballadors. La combinació de retalls anunciats al sector i l'anul·lació de compres de material bèl·lic als EUA per part d'Europa, Canadà o Japó posa en perill nombrosos llocs de treball. D'altra banda, els aranzels que diferents països imposaran a les exportacions nord-americanes —com a reacció a la política aranzelària de Trump— també van a afectar econòmica i laboralment altres sectors. Finalment està la intenció de deportar entre onze i quinze milions d'immigrants. Als EUA hi ha uns set milions d'aturats. Suposant que tots ells acceptaren vacants deixades pels expulsats, les empreses encara necessitarien entre quatre i vuit milions de persones per a treballs sense qualificació. En algun estat —Florida, posem per cas—, els legisladors estan pensant si legalitzen el treball de menors. Tot açò pot derivar en augment de preus per baixada de producció o alça salarial. També pot haver-hi pèrdua de productivitat per la sortida de molta mà d'obra barata de sectors com la construcció, el turisme o la logística.

Com que també minvaran la recaptació fiscal i les cotitzacions, pràcticament sembla garantida la baixada del PIB nord-americà. Molts empresaris donaren suport electoral a Donald Trump per sis motius: li tenen por, els agradava l'anunci de baixada d'imposts, estaven d'acord amb la política proteccionista, rebutgen els excessos del que ells denominen esquerra woke, volien més desregulació (el canvi climàtic i el medi ambient els importa un rave) i els va bé l'imperialisme (l'annexió de Groenlàndia, per exemple, els permetria l'obtenció de valuoses matèries primeres). Tanmateix, en vista del desgavell que s'acosta, comencen a haver-hi veus discrepants. A les files republicanes també se senten opinions negatives sobre allò que fa Trump; alguns pensen que està anant massa lluny. Pot obrir-se, per tant, una fractura imminent entre el capitalisme d'amiguets (l'oligarquia tecnològica) que dóna suport al president i el conjunt del capitalisme global, al qual li agrada de fer negocis sense ensurts. Donald Trump està sembrant el caos en l'economia nord-americana i, de retop, en l'europea. I la classe treballadora pagarà els plats trencats, com sempre.

Adéu a Ramon Ortolà

S'ha mort Ramon Ortolà. Una malaltia patida fa temps s'havia reproduït, afectant òrgans vitals, i l'ha portat a un trànsit ràpid i massa prest, atesa l'esperança de vida de què gaudim actualment. Això sí, ha mort dolçament, acompanyat pel seu fill i la seua filla, i per la seua parella. Ramon va nàixer, en 1946, a Portell de Morella, el poble de sa mare. Son pare hi exercia com a mestre. Malgrat la seua vinculació a la comarca dels Ports, l'amic finat es considerava un xativí més. Llicenciat en Història, es va dedicar a la docència. Fou catedràtic i primer director del nou IES Dr. Lluís Simarro. També dirigí durant uns anys el Centre de Professors (CEP) de Xàtiva, antecedent del posterior Centre de Formació, Innovació i Recursos Educatius (CEFIRE). I cal destacar la dedicació a la política local. Durant el segon període municipal democràtic, fou tinent d'alcalde i regidor d'Urbanisme en el consistori presidit per Miquel Calabuig. En 1999, encapçalà la llista local del PSOE i va ser cap de l'oposició a l'alcalde Alfonso Rus. Des d'aquell any fins a 2007, Ramon seria diputat provincial. Ara, però, estava allunyat de la política i retirat de la docència.

El temps lliure li havia permès de dedicar-se a les seues passions: els viatges, la fotografia i el gravat. Ramon va ser diverses vegades pelegrí de Portell —va participar en la romeria a l'ermita de Sant Pere de Castellfort. També fou autor o coordinador de publicacions sobre aquesta fita. En 2014, per exemple, coordinà el llibre Els Pelegrins de Portell, 25 anys de retrobament, amb fotos d'Antoni Marzal. Finalment, començà a conrear diferents tècniques d'estampació: punta seca, foto-polímer... La gravadora bielorussa resident a Xàtiva Angela Malhyseva fou la seua mestra. Recorde la col·lecció de gravats Portell a la memòria amb la tècnica del foto-polímer, a partir d'unes fotos en blanc i negre realitzades als anys seixanta amb una càmera prestada per Adolfo García. Ramon també realitzà una col·lecció dedicada als Borja. Fa un any, exposà a la Casa de Cultura. A més de les dues sèries esmentades, s'hi exhibien gravats inèdits —inspirats en edificis i fonts de Xàtiva, poemes de Vicent Andrés Estellés i el grup musical del seu fill Pau. L'acte d'inauguració estava presidit per l'alcalde, Roger Cerdà. Res no presagiava la desgràcia.

No puc evitar una tristor i una nostàlgia immenses per l'amic traspassat. Vam coincidir al CEP. Vam ser companys de consistori en el segon període municipal democràtic. Els dos compartíem l'amor per l'art (fotografia, pintura). Són innombrables les vegades que jo he freqüentat sa casa i ell la meua. Tinc sobretot un record ben vívid dels viatges i les excursions que vam fer ensems. En 1999 —jo acabava d'estrenar cotxe—, vam recórrer Extremadura de nord a sud, des d'Hervás fins a Tentudía. ¡Impossible no recordar la copeta de whisky en un dels claustres del monestir de Guadalupe, després de sopar! Ramon em convidà molt sovint a la seua casa de Portell, que havia restaurat amb pulcritud. Amb ell, vaig recórrer per primera vegada els Ports (Vallibona, Vilafranca, el Forcall, Castellfort, la Todolella, Olocau del Rei...) i la comarca valencianoparlant del Matarranya aragonès (Monroig, Pena-roja, Calaceit, Vall-de-roures). Visitàrem pobles ben bonics (Cantavieja, l'Anglesola, Tronchón...). Ramon em descobrí la Santantonada de Portell. Integrat a l'equip d'intendència, vaig viure de prop el pelegrinatge de Portell a Sant Pere de Castellfort.

Ramón Ortolà participà en la fundació de l'Associació d'Amics de la Costera i en moltes de les seues activitats. Paral·lelament, fou guionista, director i narrador de vídeos sobre Xàtiva i el llinatge Borja. Hem perdut un bon docent, un intel·lectual i una persona treballadora i creativa. ¡Et trobarem a faltar, amic! ¡Són tantes les experiències compartides! El meu condol als fills de Ramon, Pau (músic) i Elena (dissenyadora gràfica), a la seua companya Àngels, als familiars i a tots als amics i les amigues que ploren el traspàs de l'ésser estimat. ¡Que la terra li siga lleu!

(publicat a Levante-EMV, el 29/03/2025)

L'amic que ja és memòria

Les històries d'indis i vaquers que ens contaren

Enguany, els coordinadors d'Argentina, que són molt rars, han elegit el tema "indis i vaquers" per al llibret de la falla. ¿Hi ha alguna semblança entre el Far West i casa nostra? Mmm. Potser. Els valencians rebem sovint un tracte colonial i els membres del govern autonòmic actuen com els indígenes renegats del segle XIX convertits en policies i els agents federals nord-americans d'afers indis. Els sioux lakota es burlaven de Daniel F. Royer, agent encarregat de vigilar-los. Li posaren el malnom de "jove temerós dels indis". Els valencians som tractats com a indis per consellers de la Generalitat. A Rovira, per exemple, caldria dir-li "xic temerós dels valencians". No vol parlar l'iroquès. S'entesta a comunicar-se en la llengua dels vaquers i els oficials del setè de cavalleria. Avui, la nostra terra no és objecte d'un extermini ètnic sensu stricto, però Rovira i companyia, afectats d'autoodi, s'han apuntat al genocidi cultural. Les directrius vénen des de la capital "federal". Comencem per la qüestió dels noms. Colom s'equivocà en arribar a Amèrica; cregué que estava a l'Índia. Els pobladors del continent foren automàticament anomenats indis.

Però els descendents dels indígenes no es reconeixen indis. Es proclamen americans originaris, americans nadius o primeres nacions. (Cal advertir que 'indígena' prové del mot llatí indigĕna, i aquest de l'adverbi inde 'd'allí' i -genus 'originari' o ‘nascut’.) ¿I els valencians què som? Des del "Washington Districte Federal" hispà ens diuen levantinos. Però si es pregunta als autòctons per Levante, molts contesten amb gest contrariat: «¡El Levante és un club de futbol!» Les primeres nacions nord-americanes eren nombroses, com les comissions falleres: cherokee, pueblo, paiute, navaho, apatxe, sioux, comanxe, blackfoot, arapaho, xeiene... (Nou advertiment: els blackfoot, els peu negre, es llaven els peus. El nom d'aquests nadius deriva del color negre dels mocassins amb què es calçaven.) Hi ha casualitats que sorprenen. Els acoma, de la nació pueblo, viuen al comtat de Valencia, al sud-oest d'Alburquerque (Nou Mèxic), en una mesa aïllada. Per la seua reserva flueix el riu San José. No és broma. Als anys quaranta del segle passat, el gran fotògraf Ansel Adams realitzà unes magnífiques fotografies en blanc i negre de les edificacions acoma.

Durant molt de temps, la meua visió de la conquesta de les terres nord-americanes va estar força mediatitzada pels films d'indis i vaquers. Recorde haver vist múltiples pel·lícules de l'oest quan era xiquet i adolescent. Entre els millors westerns de la història del cel·luloide es compten, sens cap dubte, els de John Ford, autor de clàssics que crearen escola (La diligència, Centaures del desert, Fort Apache). També recorde, però, altres títols (Murieron con las botas puestas, de Raoul Walsh, Esperit de conquesta, de Fritz Lang, Red River, de Howard Hawks, Fort Bravo, de John Sturges, La conquesta de l'oest, de diversos autors, Les aventures de Jeremiah Johnson, de Sydney Pollack...). En general, les pel·lícules tractaven malament els pobles nadius de Nord-Amèrica, que solien ser, amb poquíssimes excepcions, els dolents de les històries, uns dimonis sanguinaris que es dedicaven al pillatge i a arrencar cabelleres. (Els blancs copiaren la pràctica i oferien una recompensa pel cuir cabellut de cada indígena mort.) Ford ja havia revisat la visió negativa del "pellroja". En la seua pel·lícula Fort Apache, el dolent no és Cochise, cap principal del grup apatxe chiricahua i líder de la revolta contra l'home blanc esdevinguda en 1861. El dolent de la història és l'amargat tinent coronel Owen Thursday, que ignora els consells del capità Kirby York. Thursday i els seus homes cauen en un parany i són aniquilats pels apatxes.

Si hom es pren la molèstia de llegir alguna història solvent de la conquesta del Far West, podrà comprovar que nombrosos pobles indígenes nord-americans patiren veritables massacres —per no dir genocidis. El cas de Cochise és paradigmàtic. Treballava com a llenyataire en una posta de diligències. Un grup de nadius furtà ramat a un vaquer i segrestà el seu fill de dotze anys. Un tinent inexpert de vint-i-cinc anys cregué erròniament que Cochise era el causant dels fets. Cità aquest, que ignorava el que havia succeït; es trobava a cent quilòmetres del lloc de l'incident. Sense sospitar res, es presentà en Apache Pass, acompanyat per la dona, un germà, dos nebots i els dos fills petits. El tinent acusà Cochise del segrestament i l'empresonà junt amb els seus acompanyants. El cap apatxe aconseguí fugir ferit, però part de la seua família fou assassinada. Cochise s'alià amb el seu sogre Mànigues Vermelles i inicià la revolta de 1861. En el rerefons de tots aquests incidents estaven els vaquers, anomenats així per influència del cel·luloide. Des de la primeria del segle XIX, la pressió dels colons per establir-se en nous territoris no cessava.

Caravanes de carretes (covered wagons) migraven cap a l'oest. El cinema va fixar la figura èpica dels pioners que s'havien d'enfrontar, durant el seu trajecte, amb nadius salvatges. Molts colons cercaven terres en què assentar-se per a criar els seus ramats bovins. Als westerns sovintegen el ranxer —sovint un terratinent— i els genets —cowboys— encarregats de traslladar els ramats al nord. Altres colons eren agricultors. Però la realitat fou més plural. Entre els invasors de terres indígenes hi havia exploradors, caçadors i traficants de pells, comerciants, cercadors de metalls preciosos... (Recordem la febre de l'or.) La millor manera d'entendre les matances d'indígenes comeses per unitats militars és veure-les com part d'un procés de “colonialisme d'assentament” (settler colonialism). Els funcionaris federals actuaren conscientment per a accelerar l'expansió territorial blanca i prendre terres als pobles nadius, davant la demanda de la creixent població colonitzadora. El procés menà a l'eliminació de la identitat i les pràctiques culturals indígenes, i al trasllat forçós de les tribus a reserves aïllades. No pot estranyar la resistència dels nadius.

Un episodi ho explica molt bé. Els lakota ocupaven el territori de les Black Hills, centre de la seua cultura. El 1868, el govern dels EUA signà el Tractat de Fort Laramie, és a dir, uns i altres fumaren la pipa de la pau. S'establí una gran reserva sioux a l'oest del riu Missouri. Les Black Hills quedaven protegides "per sempre" de qualsevol assentament blanc. L'acord només durà sis anys. En 1874, els colons hi van descobrir or. Els miners van entrar a la zona. El govern dels EUA l'ocupà, traslladà forçosament els lakota, que s'havien revoltat, a cinc reserves menudes a l'oest de Dakota del Sud i vengué 36.000 km² de l'antiga terra tribal. Entre els pobles indígenes es van estendre danses rituals pacífiques (la dansa dels esperits, la dansa dels somnis...) amb què volien conjurar una realitat ben nefasta. Jo ignorava totes aquestes coses quan era xiquet. En la joventut, després de diverses lectures i noves pel·lícules (com Un hombre llamado caballo, d'Elliott Silverstein, o Pequeño gran hombre, d'Arthur Penn), vaig començar a conèixer la trista història dels nadius nord-americans —salvatges segons els westerns de la meua adolescència.

La massacre de Wounded Knee fou l'última. En un gèlid dia de desembre de 1890, soldats nord-americans encerclaren i massacraren tres-cents homes, dones i xiquets de la nació sioux lakota a Wounded Knee Creek, Dakota del Sud, en un intent per reprimir el moviment religiós de la Dansa dels Esperits, que s'havia estès entre les tribus de l'Oest a partir de la dècada de 1870. La dansa mística acceleraria l'expulsió dels blancs i el reviscolament dels nadius. Això alarmà els colons, que demanaren ajuda al govern federal. Dues setmanes abans, uns policies havien mort Sitting Bull (Bou Assegut), líder espiritual sioux que donava suport al moviment, i el seu fill Peu de Corb. Després de la massacre de Wounded Knee, vint soldats van rebre medalles d'honor pels seus actes violents. Actualment, els fets són recordats com una acció atroç. En 1970, Bury my heart at Wounded Knee (Enterra el meu cor a Wounded Knee), llibre de Dee Brown que narra la devastació sobre els nadius provocada per les accions de colons i soldats blancs arribats a la frontera, va vendre milions d'exemplars i convertí Wounded Knee en un topònim conegut.

En 1990, el Congrés dels EUA es disculpà formalment per la matança indiscriminada. En 2021, alguns congressistes i senadors demanaren a Joe Biden que revoqués les condecoracions. Però tornem a casa nostra i deixem estar Kit Carson, Gerónimo, Calamity Jane, Cavall Boig i Buffalo Bill. Per tal de llevar tensió a un relat colpidor, podem acabar aquest text —perquè crec que ja m'estic allargant massa— amb la imatge d'una dansa circular. A la darreria de març de 1846, els wintu, unes cinc-centes persones, que havien alçat llur campament de tipis a les vores del riu Sacramento, al nord de Califòrnia, dansaven al voltant d'una enorme foguera. No executaven un ball guerrer. El ritme dels tambors i els cants salmòdics es dirigien al Gran Esperit, a qui es demanava que la captura anual de salmó fos abundant. (Els blancs poregosos cregueren que eren cançons de guerra.) En fi, amb cants i balls rituals, els comanxes que m'han encomanat aquest article han de pregar —al Gran Esperit o a qui siga— que la Reserva de República Argentina i Adjacents alce el tòtem més impactant i acolorit. ¡Que Guitxe Manitú escolte les pregàries!

 

(publicat en Argentina, llibret explicatiu de la falla República Argentina, 2025, Xàtiva)

Educació i memòria

Artur Heras, avisador d'incendis

En 2019, ja poguérem contemplar "Sura com el desig i el destí en la memòria", una gran mostra antològica d'Artur Heras assimilable als grans esdeveniments culturals internacionals. Li vaig dedicar una columna en què deia açò: «Trigarem a veure en Xàtiva altra exposició comparable.» Doncs només ha calgut esperar sis anys. Heras exposa de nou a la seua ciutat nadiua. En aquesta ocasió, reflexiona sobre capítols ben dramàtics de la història europea contemporània. El recull de més de dues-centes obres es titula "HALT! Imatges que pensen" i es podrà visitar fins al 30 d’abril en quatre llocs: Espai Cultural Sant Domènec, Casa de l'ensenyança, pati de l’Almodí i església de Sant Feliu. La vida i l'obra d'Artur Heras són molt conegudes. En el meu article de 2019, explicava la seua integració, al començament dels anys seixanta, en el moviment de renovació de la figuració junt amb dos companys de viatge, Manuel Boix i Rafael Armengol. Tots tres van rebre influències del pop i l’hiperrealisme en voga a Nord-Amèrica. Conjugaven les influències avantguardistes amb la crítica social i política quan Franco encara no havia mort.

Heras fou el més pop de tots els companys de generació. La seua obra, impregnada de sàtira i denúncia sovint directa, utilitzava els recursos de l’estètica pop com a instrument de protesta. La seua exposició individual "Bandera, bandera", celebrada el 1979 en plena "Batalla de València", ho deixava clar. El grup es desféu i Heras inicià la seua trajectòria individual. Com que sempre ha volgut escapolir de fórmules i receptes, la seua creació es caracteritza per la varietat, bé que l'eco inconfusible de la seua personalitat està present en totes les seues obres. Ha conreat el dibuix, la pintura, l'escultura... Ha fet servir múltiples tècniques: gravat, collage, muntatges... Ha conjugat tradició i modernitat. Ha tractat d'expressar el flux de la vida. Tot açò es pot veure en "Halt". Gran part de l'exposició ha viatjat per Bremen, Frankfurt, Perpinyà i València. Entre el material que es mostra, amb peces pensades expressament per a la seua exhibició en Xàtiva, hi ha pintures, dibuixos, escultures, instal·lacions i panells amb múltiple informació documental.

Heras sempre ha manifestat admiració per Walter Benjamin, assagista, crític literari, traductor i filòsof alemany d'ascendència jueva que passà els últims anys de la seua vida fugint dels nazis. Benjamin era un "avisador d'incendis" que, tanmateix, no fou atès. Un dels seus llibres cabdals és L'obra d'art a l'època de la seua reproductibilitat tècnica. Va morir a Portbou en 1940, per suïcidi; temia que la policia franquista el lliurés a la Gestapo. En alemany, halt significa 'alto'. Aquesta expressió es pot entendre com un «¡Alto a l'avanç del feixisme!» Heras avisa de l'incendi. Ens diu que cal evitar la repetició d'episodis ben colpidors. Fa una lectura personal de la història visual de vençuts, exiliats, deportats i desapareguts durant la campanya d’extermini perpetrada pels nazis. Convida a reflexionar sobre terribles esdeveniments passats que tornen a l'actualitat: auge de l’extrema dreta, guerra, bombardejos brutals, agressions a civils, racisme, genocidi, deportacions d’immigrants. L'exposició també acull la memòria de la Guerra Civil i l'horror que es patí a Xàtiva, i evoca la dissort dels poetes García Lorca i Miguel Hernández.

Al Museu de Belles Arts s'exposen, entre d’altres, el muntatge Mur de paraules (2024) i alguna referència al bombardeig de la nostra ciutat —al quadre La Mona i el Savoia Marchetti (2024), per exemple. La col·leció de retrats de víctimes i botxins (Jorge Semprún, Neus Català, Karl-Friedrich Höcker, Reinhard Heydrich...) i el tètric vagó de tren per a ramat s'exhibeixen a Sant Domènec. Hi sovintegen els detalls surrealistes. A Sant Feliu, contemplarem peces d'homenatge a Josep de Ribera. Ja figuraven en la magnífica exposició antològica de 2019, que repassava cinquanta-cinc anys de producció artística. En fi, l'artista ha tornat a casa. "HALT! Imatges que pensen" remarca la importància de preservar la memòria i colpeix profundament els espectadors de certa edat (que evoquem successos d’un període fosc de la història de la humanitat). Els escolars i els estudiants de secundària haurien de visitar l'exposició obligatòriament; és força preocupant la ignorància de molts joves sobre els episodis més terribles de la història recent.

(publicat a Levante-EMV, el 22/03/2025)

¿Refiar-se o no refiar-se?

 

Vinyeta de Ferreres

Dissabte per a reflexionar

Aquest dissabte se celebra el Dia Internacional de la Dona, que brinda l'ocasió de reflexionar sobre l'avanç de la igualtat a casa nostra. Des de 2023, Espanya és el quart estat de la UE amb major índex d’igualtat entre homes i dones. Segons l'informe de 2024 de l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE), Espanya només té per davant Suècia, Dinamarca i Països Baixos. Són bones notícies. En 2012, un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesurava les diferències entre homes i dones en educació, salut, influència econòmica i poder polític, per a calcular la mitjana de desigualtat, col·locava Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, en setena posició. Sols Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estaven per davant. A nivell europeu, quan l'índex de l'EIGE començà a publicar-se, Espanya també ocupava la setena posició, però baixaria a l'onzena. Ara, torna a estar amunt. Les coses no rutllen igual a nivell mundial; l'Estat espanyol ocupava en 2023 el lloc 18 en una llista de 155. Havia retrocedit, per tant. En qualsevol cas, es troba entre els vint estats més igualitaris del món.

La Plana, la Costera o el Baix Vinalopó, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del món escandinau —de països boreals com Noruega o Islàndia— del que crèiem. Quant als estats pitjor situats en l'índex de 2023, República Democràtica del Congo, Pakistan i Afganistan, país amb major bretxa de gènere del planeta, eren els últims. (En l'informe de l'EIGE, Romania és l'estat de la UE amb més desigualtat de gènere.) En fi, les dades hispanes referents a igualtat són positives, però no podem dir el mateix de la taxa de violència masclista; en 2023, n'hi hagué 194.658 víctimes, 533 cada dia, un augment del 10% respecte de l'any 2022 —les xifres són la punta de l'iceberg, perquè només inclouen dones que van denunciar. Al País Valencià, la taxa de víctimes de violència de gènere és superior a la mitjana estatal. Aquest és el rerefons de notícies sobre personatges com Errejón o Monedero. «Mai no m'ho hagués imaginat», diria molta gent, tan bon punt va saber que els dos polítics d'esquerra són uns presumptes assetjadors masclistes.

No devem donar res per descomptat —que els homes d'esquerra són aliens al patriarcat, posem per cas. El masclisme és transversal i no fa distinció de classe social, creença, militància política o nivell cultural. Tolstói maltractava la seua dona. Antonio Machado es casà als 34 anys amb Leonor, que només en tenia 15. Dos premis Nobel, Ramón y Cajal i Einstein, menyspreaven les seues dones. Pablo Picasso, un misogin, sempre fou infidel a les seues parelles, que maltractava psicològicament. Neruda fou un violador. El masclisme, com el racisme, és una cosa contra la qual s'ha de lluitar. I mai no podem estar segurs de la victòria definitiva. Per això, sospite de qui afirma: «Jo no sóc masclista.» He citat celebritats —als àmbits de les lletres, l'art i la ciència— que no tenien un procedir decorós. Els misògins també pul·lulen dins la política. Quan se sent a dir, en cercles de l'esquerra, «Mai no permetrem que hi haja cap assetjador masclista al nostre partit», recorde el refrany: «No digues mai d'aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga.»

¿I a Xàtiva? ¿Existeixen en el nostre entorn immediat mascles de certa notorietat que no tracten bé les dones? Crec que sí, bé que coste detectar-ne. Cal un bon radar. Hem d'afinar els criteris de cerca. No em referisc als agressors que descriu Laura Bates en el seu llibre Los hombres que odian a las mujeres. Pense en persones com Juan Ramón Jiménez o Manuel de Falla, homes que volen una dona que els solucione les necessitats quotidianes i, si pot ser, les eròtiques i afectives. Poeta i compositor anul·laren respectivament dona i germana, mentre ells es tancaven en la seua torre de marfil i es dedicaven exclusivament a l'elevada tasca creativa. ¿És possible que existisquen a Xàtiva exemplars d'aquesta classe de mascle il·lustre, la vida privada del qual xoca frontalment amb l'aura pública? ¿Estendre la roba, fer-se el llit, anar al mercat o portar els néts a l'escola? «D'això s'encarrega la meua dona.» ¿Tenir cura de l'esposa si està malalta? «Que se n'ocupen les filles, o contractem una empleada domèstica.» I ves per on, aquests grans homes passen per ser la mar de progressistes. Sovint, tenim el masclisme ben a prop i no el detectem.

(publicat a Levante-EMV, el 08/03/2025)

«Qui molt parla molt erra»

És ben sabut que els polítics solen parlar en excés. Tenim la prova en les declaracions arran de l'acord entre PSOE i Junts per a delegar a Catalunya competències en matèria d'immigració. Els socialistes havien parlat massa abans de firmar el pacte. Des de feia molt de temps, Junts exigia a Pedro Sánchez la cessió de política migratòria. Els diferents portaveus del PSOE contestaven que això era impossible, ja que, segons l'article 149.1.2 de la Constitució, l'Estat té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil. El ministre Grande-Marlaska va dir fins i tot que la matèria era indelegable. «Qui molt parla molt erra», diu el refrany. Ara, tots els ministres i portaveus socialistes s'han afanyat a explicar que el pacte és plenament constitucional, perquè la titularitat de la competència continua sent estatal. La proposició de llei sols contemplarà la delegació de facultats. Ha calgut desdir-se per parlar més del compte. ¡Uei! El ministre de l'Interior havia de conèixer el contingut de l'article 150.2 de la Carta Magna, ¿no?

Diu açò: «L'Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, per mitjà d'una llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seu mateixa naturalesa siguen susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que es reserve l'Estat.» Un cop signat el pacte, les declaracions d'uns i d'altres són surrealistes. Molts partits afirmen que Sánchez li ha donat a Puigdemont la competència sobre immigració per a conservar el poder. Mmm. Sí i no. Les competències no s'han delegat en un partit, sinó en la Generalitat, que serà l'encarregada de gestionar tot allò transferit. I cal recordar que la Generalitat de Catalunya està governada a hores d'ara pel PSC amb el suport d'ERC, és a dir, per l'esquerra. El govern de Catalunya està presidit per Salvador Illa, no per Puigdemont. Des de les files socialistes, alguna veu —la de García-Page, per exemple— ha titllat de racista i vergonyós l'acordat pel seu partit. Des de Podemos es diu que els morats no votaran a favor de la proposició de llei, perquè és racista.

A mi em sorprèn la reacció de Compromís; els seus dos diputats tampoc no votaran a favor de transferir competències migratòries a Catalunya. Creia que allò més lògic era exigir per al País Valencià les mateixes facultats que es volen delegar en Catalunya. És l'actitud que ha pres l'EAJ-PNV; estudiarà l'entesa de PSOE i Junts i decidirà si demana un pacte semblant per a Euskadi. ¿Què els passa als líders de Compromís? Àgueda Micó també ha titllat de racista el pacte de PSOE i Junts. ¿Per què? Crec que hi ha dues raons: d'una banda, la por; d'altra, la intoxicació produïda per la xerrameca dels caps bocamolls de Junts. Míriam Nogueras, posem per cas, ha dit que el català serà requisit per a obtenir el permís de residència en Catalunya. Puigdemont, Turull i Nogueras afirmen haver obtingut coses que no figuren en la lletra del text pactat amb el PSOE. Compromís hi veu racisme. Comprovem-ho. Al text es diu que el govern català assumirà la gestió dels CIE i la concessió dels permisos de residència d'acord amb la legislació estatal i europea, i que els mossos tindran presència a la frontera. Que algú m'explique on està el racisme.

Totes les facultats que es deleguen s'executaran aplicant la normativa espanyola, com preveu la legislació europea en matèria d'entrades i sortides de migrants en l'espai de lliure circulació. Pel que fa a les expulsions, la Generalitat prendrà la decisió final sols en cas que no calga tramitació d'expedient. En la resta de procediments administratius per incompliment de la llei d'estrangeria, el govern català farà la instrucció i la proposta de resolució, però la decisió final seguirà sent de l'Estat. ¿Què li passa a la gent de Compromís? ¡Té por! Com està embarcada en l'exigència de responsabilitat política a Mazón, les enquestes somriuen a la formació valencianista. Ara mateix no interessa proporcionar-li al PP un baló d'oxigen. Si Compromís dóna suport al pacte de PSOE i Junts, ja podem imaginar les acusacions de catalanisme llançades pel PP. La dana passaria a un segon pla. Compromís s'ha deixat embolicar per la vèrbola de xerraires. No acaba de creure que som una nació. Si ho cregués, exigiria màximes competències per al país. També quan estiga a l'oposició. Demanar-les només a temporades, només quan governe, no s'acaba d'entendre.

¡Mazón dimissió!

Xipre en fotos (I)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Parada a Xàtiva

Fins a dates recents, l'estació de Xàtiva era un punt ferroviari important, encara que els xativins tendíem a exagerar-ne la transcendència. Per Xàtiva passaven molts trens, de llarga i mitjana distància, i de rodalia. De menut, jo vivia al barri del Carme. Des de ma casa es veien les vies. Els meus germans i jo contemplàvem el pas dels combois, de passatgers i mercaderies. Sentíem els xiulets, els esbufecs, el baf i les fumeres de locomotores com la "Mikado", última de vapor utilitzada per Renfe. Després vindrien les locomotores dièsel i elèctriques, els trens automotors dièsel —com ara el ferrobús de rodalies i el TER de llarga distància—, el Talgo, els automotors elèctrics i, finalment, els trens d'alta velocitat. A la nostra ciutat han arribat a parar trens mítics, com ara els expressos Barcelona-Sevilla i Barcelona-Màlaga —El Sevillano i El Malagueño—, disset hores de viatge tediós via València, La Encina i Alcázar de San Juan. S'havia de fer una marrada enorme perquè la línia Linares-Baeza-Albacete-Utiel mai no va entrar en servei. (Avui, molts dels seus trams són vies verdes.) Els expressos efectuaven parada a l'estació de Xàtiva.

També s'hi aturaven els trens d'anada i tornada València-Madrid via La Encina i Albacete. I continuen parant els trens regionals i de mitjana distància entre València i Albacete, Alacant, Múrcia i Cartagena. En realitat, tots han de passar per La Encina, pedania de Villena i veritable nus ferroviari de la màxima rellevància. (Xàtiva només enllaça amb la línia d'Alcoi.) Des que s'inaugurà l'alta velocitat Madrid-València, ja no és possible prendre un ràpid en Xàtiva per a viatjar directament a la villa y corte; els trens de llarga distància amb final de trajecte en Atocha no efectuen parada a l'estació xativina. S'ha complicat molt anar a Madrid per a visitar museus o agafar un vol intercontinental en Barajas. Toca alçar-se d'hora, prendre un rodalia que ens porte a l'Estació Nord de València. Després cal traslladar-se a l'estació Joaquim Sorolla, per a pujar a l'AVE. Tanmateix, la probabilitat d'incidències (que s'anul·le la sortida del tren de rodalia, o que surta tard) és alta. Resulta més segur —i més car— anar al cap i casal en taxi o en vehicle propi.

M'han vingut al cap aquests pensaments arran d'haver llegit una notícia esdevinguda la setmana passada. L'alcalde havia mantingut una reunió de treball amb el comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, que confirmà l'anunci del ministre Óscar Puente: Xàtiva tindrà parada de l'AVE en 2027. ¡Al·leluia! ¡Visca! ¡Magnífic! Tot seguit, Roger Cerdà va escriure en les xarxes que la nostra ciutat serà la capital de l'alta velocitat de les Comarques Centrals, un fet de la màxima transcendència. ¿De què em sonarà açò? ¡Ja sé! En setembre de 2023, l'aleshores ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, ens visità per a presentar el nou traçat ferroviari d'ample ibèric entre Xàtiva i el nus de La Encina, del Corredor Mediterrani. Sembla que la nostra ciutat ha de tenir dues connexions amb La Encina: una via única d'ample ibèric, perquè Xàtiva no quede despenjada de la xarxa peninsular, i doble via d'ample estàndard europeu per la qual circularà l'AVE. Però hi ha embolic amb la data de finalització de les obres.

En un principi s'havia dit que tot estaria enllestit en 2022. En realitat, les estructures principals de la doble via estaven construïdes, però calia més inversió per a adaptar-les a l'ample estàndard i connectar amb Albacete i València. La ministra va dir que les obres acabarien en 2026. Ara es tornen a allargar els terminis. Amb sort, tindrem estació de l'AVE en 2027. Podria ser. Quan es fan tantes rectificacions minva la credibilitat dels polítics. Sens dubte, la parada dels trens d'alta velocitat reconnectarà Xàtiva i pot beneficiar l'activitat econòmica local i comarcal. Hi ha, però, un aspecte de què no es parla. Les vies estrenyen el creixement de la ciutat cap al nord. Soterrar-les hauria solucionat el problema. Tanmateix, les característiques de la plataforma de l'AVE ja construïda han tancat la qüestió. Si alguna vegada existí la possibilitat que Xàtiva ultrapassés les vies i cresqués de forma radial, aquesta possibilitat està pràcticament descartada. Els xativins semblem condemnats a viure en un espai llargarut com una llonganissa. Almenys, però, Xàtiva recuperarà la importància ferroviària perduda, si els anuncis oficials es materialitzen finalment.

(publicat a Levante-EMV, el 22/02/2025)

Estellés a cau d'orella

«Els testos s'assemblen a les olles»

La democràcia està en perill. En un post anterior parlava sobre la personalitat de Donald Trump, un narcisita extrem. El seu comportament antisocial té múltiples cares: mentider, negacionista, racista, supremacista, envanit amb ínfules imperials, masclista, dictatorial, colpista, amant de la pompositat... Les dones, les persones LGTBI, els immigrants, el medi ambient, els drets civils, la salut pública, l'educació estaran sobre un volcà. Durant el mandat de Trump no hi haurà res ni ningú fora de perill. Com es creu l'amo del món, la seua política internacional serà imprevisible. De fet, ja ha ficat l'ull en Dinamarca —vol que el govern danès li venga Groenlàndia—, Canadà, Mèxic, Panamà, Iran, Gaza... Els seus plans sobre Gaza —ja veurem si aconsegueix de dur-los endavant— s'assemblen a la campanya de "reinstal·lació" dels jueus que dissenyaren els nazis al principi dels anys quaranta del segle XX. Resulta ben cridaner que els israelians, almenys el seus governants, donen per bons els plans de Trump. ¡Les víctimes convertides en victimaris!

 

 

El president dels EUA no respecta res. ¿Cortesia amb els seus oponents? ¡Ni parlar-ne! Insulta els adversaris polítics sense cap mirament. Atès que les seues reaccions poden ser temibles, els multimilionaris i els propietaris de les grans empreses han decidit no molestar-lo. Alguna cosa semblant passà a l'Alemanya nazi. Però hi ha altres paral·lelismes. Incitar i excusar la violència pública dels partidaris —sovint organitzats en grups paramilitars— són actituds que remeten al nazisme. Els membres dels partits de Santiago Abascal, Viktor Orbán, Marine Le Pen, Matteo Salvini, Herbert Kickl o Geert Wilders ja no porten camises brunes o negres, ni braçals amb distintius. Al segle XXI, el neofeixisme es camufla per a enganyar despistats. Evidentment, ni Trump és Hitler, ni Elon Musk, Heinrich Himmler —bé que el multimilionari amo de SpaceX, Tesla i la xarxa social X, abans Twitter, faça la salutació a la romana—, però les notícies dels telediaris provoquen una gran alarma. La gent de bé no hauria de passar ratlla a certes coses.

Recompenses a delators, detencions sense control judicial, presos encadenats —amb uniformes grisos o taronja, en comptes dels blancs amb ratlles blaves—, deportacions massives, enviament de persones a la presó de Tecoluca, el centre de confinament més gran d'Amèrica, en les cel·les enormes del qual mai no s'apaguen els llums elèctrics —el president salvadorenc Nayib Bukele l'ha posat a disposició de Trump a canvi d'una mòdica taxa per reclús—, utilització de la base de Guantánamo com a camp de concentració... Si no és nazisme, s'assembla molt. En tot cas, com està de moda posar noms nous a fenòmens vells, el feixisme de sempre es diu ara "il·lustració obscura". «Els testos s'assemblen a les olles», diu el refrany. ¿Produirà efecte contagi, l'actitud de Trump? ¿Sorgiran imitadors pertot areu? Crec que aquestes preguntes estan mal plantejades; en realitat, ja hi havia abundància de neofeixistes. Això sí, l'elecció de Trump com a president de la primera potència mundial reforça la patuleia de gent d'extrema dreta, que veu confirmades les seues teories. Els demòcrates no hauríem de contemplar amb indolència la banalitat del mal.