Soy inocente, señoría

La propensió dels polítics a mentir és més vella que la pana, però s'ha disparat exponencialment des del 29 d'octubre. Les falsedats sobre la gestió de l'emergència i les contradiccions de Núñez Feijóo i Carlos Mazón són inacabables i sols busquen embolicar la troca. Sovint, quan acudisc a l'establiment en què em guarden el periòdic tots els dies, trobe Mario, gallec que viu a Xàtiva. Solem fer petar la claca una estona. «Tenia altre concepte de Núñez Feijóo. Pensava que era una persona més intel·ligent, veraç i moderada. Però veig que és un toix, un extremista i un sac de mentides. Estic sorprès», vaig dir a Mario durant una de les nostres xarrades. ¡Toma! Porque no lo conocías. Como no vives en Galícia..., em contestà amb un somrís murri. Manteníem aquest intercanvi de paraules poc després del debat televisiu celebrat abans de les eleccions de juliol de l'any passat. Núñez Feijóo havia utilitzat l'estratègia del Gish Gallop, soltar mentides com una metralladora, durant el debat amb Pedro Sánchez. Doncs sembla, efectivament, que el cap del PP era un gran desconegut fora de Galícia, però els gallecs ja el tenien calat des de fa temps.

Suso de Toro ens ho ha recordat la setmana passada: Por lo visto no sabían que Feijóo carecía de cualquier escrúpulo moral. Ahora lo saben. Pero aún así hay quien cree que puede ser un buen gestor. Si le dan la oportunidad, comprobarán que es un perfecto inútil. En lo único que es bueno es en practicar un cinismo sin límites. Aquesta caracterització del cap pepero s'ha vist confirmada per l'enfilall de boles que està engegant a compte de la catàstrofe patida per milers de valencians. Menteix cínicament i sense moure un múscul de la cara. Els bons mestres solen tenir bons deixebles. Divendres, a les Corts Valencianes, Mazón amollà mentides durant dues hores i vint-i-tres minuts. Tan llarga intervenció es pot resumir en una frase de Bart Simpson: «Jo no he sigut.» Mazón digué que anava a assumir responsabilitats, però no n'assumí cap. El nombre elevat de víctimes mortals de la dana era culpa d'altres (de l'Aemet, de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, de la UME, del govern central...). No demanà disculpes. No explicà la seua desaparició del dia 29 durant les cinc hores més crítiques de l'emergència. ¡Intenta sortir-se'n!

Com va dir Joan Baldoví, el discurs de Mazón semblava escrit pels seus advocats pensant en la possible responsabilitat penal per una negligència que ha costat 218 morts. (Ja se sap la cobla de tots els delinqüents davant el jutge: Soy inocente, señoría.) ¡Zero responsabilitat política! ¡Zero empatia! S'havia anunciat la possible destitució de la consellera Salomé Pradas que, amb rostre rígid i ombrívol, mirava el president des de la primera fila d'escons. Hi ha mirades que maten. ¿Aprovació de les paraules del president? Jo crec que no. El llenguatge corporal delatava l'estat d'ànim de la consellera. ¡Empipament superb! «¿Penses destituir-me i deixar-me als peus dels cavalls, malparit? ¿Creus que vaig a menjar-me jo sola el marró judicial? ¡Ho tens clar! Si arriba el cas, li contaré al jutge quatre coses», semblaven dir els ulls de la consellera. Inclús podríem pensar que Mazón ja està avisat. Per això, no s'ha atrevit fins ara a cessar-la. (En la pel·lícula El Padrí, de Francis Ford Coppola, un personatge, Calo, li diu a Michael Corleone, quan aquest veu Apollonia per primera vegada: «A Sicília, les dones són més perilloses que les escopetes.»

Però tornem a Alberto "Homer" Núñez Feijóo, capo di tutti capi del PP. El líder teòric —potser altra persona mana més que ell— continua mentint quan diu que la ministra Ribera, a qui acusa de falta d'humanitat, té la culpa de tot. Sempre que s'esdevenen tragèdies durant el mandat del PP, un boc emissari (el pilot, el maquinista...) acaba pagant els plats trencats. Ara es vol tirar la culpa a l'Aemet i la confederació hidrogràfica. I com aquests organismes pertanyen al departament de Ribera, els peperos han trobat la víctima expiatòria perfecta; no suporten que la ministra es convertisca en vicepresidenta primera de la Comissió Europea. ¿Quina responsabilitat té Teresa Ribera en les morts del dia 29? ¡Cap! Encara més, els organismes al·ludits funcionaren com cal i Ribera trucà vàries vegades sense èxit a un Mazón fora de cobertura. Per a tapar la desídia de Carlos "Bart" Mazón, Feijóo és capaç d'injuriar la ministra i crear una crisi en la UE. ¡Amb un parell! Però aconseguir que la majoria dels valencians s'empasse la bola serà difícil. I dissipar sospites sobre què féu "realment" Mazón el dia 29 entre les 13.45 i les 19.00, missió impossible.

Aus

 Reinterpretació d'una il·lustració de Guy Billout

Un desastre

Amb el títol, no em referisc a l'enorme catàstrofe provocada per la dana del passat dia 29, sinó a l'autogovern valencià. L'autonomia del País Valencià és un desastre. Altres territoris de l'Estat, com ara Euskadi o Nafarroa, són veritables autonomies. Disposen d'hisenda i policia pròpies, d'agències meteorològiques (Euskalmet, Meteo Navarra), de sistemes d'atenció d'emergències... Comunitats com Catalunya o Andalusia, amb menor nivell d'autonomia que Euskadi o Nafarroa, també tenen llurs agències meteorològiques (Meteocat, Andalmet) i altres serveis essencials. Catalunya té la seua policia (els mossos) i cos autonòmic propi de bombers. L'autonomia dels valencians, infrafinançada, no té pràcticament res del que s'acaba d'enumerar. Som una mena de colònia que depèn, per a tot, de la metròpoli —depenem de Madrid Districte Federal, segons expressió del periodista Enric Juliana. Damunt, els valencians estem governats per un tall d'ineptes que tenen idees peculiars sobre la cosa pública; voldrien reduir dràsticament o eliminar els imposts, i privatitzar o externalitzar tots els serveis públics. Porque son chiringuitos, diuen.

No s'ha posat prou de manifest que la culpa de tenir governants incompetents és de l'electorat. Jo no diria mai que tots els valencians en som culpables; moltíssims no votem a partits fatxes o bons per al drapaire. Però els qui trauen més vots i són capaços de sumar majoria parlamentària acaben formant govern. La ineptitud està associada sovint amb el fanatisme i les ànsies de poder i enriquiment. Incompetents pot haver-hi en tots els governs, tan centrals com autonòmics. Certs partits col·leccionen fallides en la gestió de les crisis (la catàstrofe del Prestige, els accidents del Iak-42, de l'Alvia i del metro de València, la mort de 7.291 ancians a les residències de Madrid). També són especialistes en tirar la culpa a algun boc expiatori (el capità, el pilot, el maquinista, els adversaris polítics...). Es diu sovint que el sistema democràtic recolza sobre la base que els electors no s'equivoquen. ¡Es poden equivocar i molt! En realitat, el fonament de la democràcia és que les desavinences es resolen d'una forma pacífica, votant. Qui guanya la votació —estiga encertat o errat— s'encarrega de governar. El derrotat haurà d'esperar les següents eleccions.

En democràcia, el governant no serà desallotjat del poder per mitjans violents. (Dic açò perquè aquests dies s'han vist pancartes amb representacions de forques i polítics penjats.) Sols estan permeses les protestes pacífiques. Però tornem al desastre d'autonomia, que ha tingut molta culpa de les conseqüències de la dana. Com tenim pocs recursos de proximitat, hem de demanar al govern central allò que necessitem. L'escassesa de mitjans propis és altra prova del nostre dèficit d'autogovern. Quan has de demanar ajuda a gent que està molt lluny —tant física com mentalment—, la tardança en la reacció, la descoordinació entre nivells administratius i les rivalitats entre partits t'aboquen al desori després d'una catàstrofe natural. Damunt, els debats sobre l'eficàcia de la gestió i les responsabilitats polítiques es desenvolupen a Madrid, seu dels principals mitjans de comunicació, perquè els valencians també manquem d'un sistema mediàtic propi digne de tal nom. (La quota de pantalla d'À punt és insignificant.) En definitiva, gran part de les decisions, les informacions, les intoxicacions i les boles ens arriba manufacturada de fora.

¿Som o no som un desastre de país? La dreta ha parlat sovint de recentralitzar l'Estat. En canvi, jo crec que hauríem de tenir més autonomia, un estatus semblant al d'Euskadi o, encara millor, al de les divisions administratives d'estats confederals com Suïssa. M'agradaria un àmbit en què les polítiques que ens afecten no siguen dictades fora. Al país li calen autonomia financera i un seguit d'institucions i serveis públics estables i atesos per funcionaris amb solvència tècnica, uns serveis que gaudisquen de certa autonomia i romanguen a recer dels canvis polítics. La dana del dia 29 d'octubre ha demostrat què pot passar quan vinga la pròxima catàstrofe natural. Això no lleva, naturalment, que es puguen demanar serveis de titularitat estatal que són, al cap i a la fi, propietat de tots els ciutadans de l'Estat. Però ha quedat clar que no podem confiar-ho tot a la metròpoli que ens tracta com una colònia. ¿Amb més autonomia està tot solucionat? No. Toca afinar el dia de les eleccions. Hem de ser capaços de detectar tota aquella gent de casa bona que es presenta a les eleccions per comboi, o per a repartir-s'ho, sense pensar que poden venir mal dades.

Falta altura de mires

Mazón, que és un inútil, sembla desautoritzat per Núñez Feijóo, altre inútil. Aquest ha oferit el seu suport a Sánchez si decreta l'estat d'emergència. Seria més fàcil que Mazón l'elevés a nivell 3, però sembla que no pensa fer-ho, perquè això implicaria que el ministre de l'Interior passaria a ser el comandament únic. Si la crisi manté el nivell 2, Mazón conserva la direcció de l'operatiu i pot demanar al govern central tota mena d'ajudes. El president valencià està sobrepassat pels esdeveniments, però no vol perdre l'autoritat. I això ens duu a l'actitud del govern central. Ja vaig dir en un post anterior, que Pedro Sánchez no semblava tenir rapidesa de reflexos. Ara, es pot afinar una mica més. ¿Per què no es declara l'estat d'emergència? Dues raons poden explicar el refús a prendre el control. Potser Sánchez tinga por d'assumir un assumpte molt complicat. L'estratègia del PP sembla clara: si Sánchez no pren el control, serà acusat de deixament; si el pren i les coses no van bé, serà acusat d'incompetent. Falta altura de mires en assumptes d'Estat i una tragèdia com la patida pel País Valencià demana aqueixa altura. ¿Què opina la militància?

Entre coneguts d'esquerra hi ha divisió d'opinions: «Caldria haver declarat l'estat d'emergència des del primer minut», «¿El problema no és competència de Mazón? ¡Que el solucione ell!», «Sánchez li està donant tot el que demana»... En el post citat, jo al·ludia a l'estat d'alarma, però l'emergència d'interès nacional és una cosa distinta. Està regulada per la Llei de Protecció Civil i el decret que la desenvolupa. La pot declarar el ministre de l'Interior, per iniciativa pròpia (bé que informant a la comunitat autònoma) o a petició de la comunitat autònoma afectada o de la Delegació del Govern en la zona. En fi, la segona raó —i menys confessable— per a no voler declarar l'estat d'emergència estatal seria el càlcul d'oportunitat política. El PSOE voldria deixar que Mazón es coga en la seua pròpia salsa. Dissortadament, ni en les circumstàncies més tràgiques es deixen de banda els interessos polítics. El president de la Generalitat, sumit en la impotència i la ineptitud, va decidir disparar alt; li va demanar al govern central set ministres i el JEMAD (el Cap de l'Estat Major de la Defensa). ¡Per demanar, que no quede! Resulta patètic.

Mazón vol fer-li un 155 al govern central. Si les coses surten malament, sempre es podran tirar les culpes als ministres. Sánchez ha accedit a la peticions de Mazón d'una manera ambigua; no vol que el PP tinga excusa per a protestar. Tanmateix, per solidaritat amb les víctimes, hauríem de rebutjar els càlculs polítics. A més, la situació es pot girar en contra de l'esquerra; quan la gent es troba en una situació crítica, no distingeix entre partits, ni entre nivells administratius. L'empipament a les zones afectades augmenta. Es poden traure vàries conclusions de tot açò. El PP dóna per amortitzat Mazón, però aquest es resisteix a assumir cap responsabilitat en l'enorme successió d'errors comesos des del passat dia 29. Hauria de dimitir, però potser està tenallat per la por a les conseqüències judicials de la seua actuació negligent. Mentre, el malestar ciutadà pot esclatar en qualsevol moment. La ultradreta ho sap. Les víctimes no han de suportar caos de coordinació, ni conflictes polítics entre administracions. Si bé el govern central no tingué culpa dels errors garrafals del dia 29, la dreta intenta convèncer que tot és culpa de Sánchez. Ell sabrà.

Tirar la culpa als altres

A hores d'ara, jo crec que ja està clar. La gestió de la crisi provocada per la DANA ha estat desastrosa. Les conseqüències, en danys materials i vides humanes, seran terribles. Al final, no sabem si els morts es comptaran per centenars o per milers. Sense xifra oficial de desapareguts, algun mitjà de comunicació ha dit que podrien ser 1900. En tot cas, assistim a la major tragèdia patida pel nostre país en la història recent. Els danys materials eren probablement inevitables; la mala planificació del territori feta durant dècades, la construcció massiva en zones inundables, l'absència d'obres de canalització, desviament i defensa davant les crescudes de rius i rambles, la insuficiència dels plans d'alerta i l'innegable canvi climàtic feien molt difícil —impossible, més bé— evitar la destrucció provocada per un fenomen meteorològic que es repetirà cada vegada amb més freqüència i més intensitat. Però es podrien haver evitat tantes morts si les autoritats responsables hagueren actual amb la celeritat i el rigor que s'esperen. No ho han fet. I ara estan en ple procés de construir un relat que exonere de culpabilitat. ¿Aconseguiran de fer-lo passar?

D'acord amb la Llei del Sistema Nacional de Protecció Civil, l'Agència Estatal de Meteorologia ha d'avisar dels temporals, però declarar les alertes i planificar les actuacions davant catàstrofes que es produïsquen dins el territori d'una comunitat autònoma és competència exclusiva del govern d'aqueixa autonomia. Per tant, la gestió de la crisi que ha afectat diverses comarques del País Valencià correspon a la Generalitat que havia d'enviar l'alerta als ajuntaments i activar els plans d'emergència autonòmics després de rebre l'avís de l'AEMET. Per la seua banda, els ajuntaments havien d'activar els plans municipals i valorar mesures com desallotjar zones inundables, tancar parcs, prohibir els desplaçaments no essencials, suprimir l'activitat laboral... ¿Què cal fer quan ja s'ha produït el desastre? Si els ajuntaments estan superats per la situació, ha d'actuar el govern autonòmic, que també ha d'atendre les trucades del 112. Tot açò té la seua lògica; en teoria, qui millor coneix el territori és l'autoritat autonòmica. Però en el cas valencià, la gestió realitzada per la Generalitat és nefasta. Inclús ho han reconegut alguns militants del PP i periodistes afins.

Només cal repassar la cronologia: l'AEMET va donar l'avís roig el dia 29 a les 07.31, però la Generalitat no envià als mòbils el missatge Es-alert fins a les 20.30, dotze hores després, quan ja havia mort gent. ¿Quins són els motius de la tardança? Poden ser diversos: negacionisme (l'any passat, dirigents del PP van dir que AEMET era molt alarmista), ineptitud, interès a no molestar els empresaris, passotisme... Jo m'incline per una combinació de tot plegat; dimarts 29 de matí, mentre s'acostava la tragèdia, Mazón assistia a tres actes intranscendents. El secretari autonòmic d'emergències (antic quadre de C's) estava reunit amb gent del món taurí. L'endemà, tardà molt a presentar-se en el dispositiu d'emergència. En hores i dies posteriors al 29, les vacil·lacions, les contradiccions i els errors del president han estat continus. Evidentment, la tasca prioritària ara mateix és ajudar els damnificats i buscar entre els enderrocs per a mirar de trobar víctimes supervivents o mortes. Però no està de més reflexionar sobre la responsabilitat política, atès que el PP ja està plenament dedicat a la tasca de diluir-la. ¿És només del president de la Generalitat?

Primerament s'ha de dir que són molts els implicats en el desori. Crec que es pot parlar amb tota propietat d'una banda d'inútils i passotes formada per molta gent. Mazón és qui té la màxima responsabilitat, però cal pensar que no actua en solitari; se suposa que consulta amb nombroses persones (cap de gabinet, assessors, consellers, càrrecs del segon esglaó polític i funcionaris de confiança situats en la cúspide de l'administració pública a canvi de fer la pilota al cap de torn). Demanar que el president entenga de tot és demanar massa. Deuen haver-hi molts responsables del caos —la consellera Salomé Pradas, posem per cas. Alguns creuran que, un cop constituït el Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi), Mazón, que assumí el comandament únic que corresponia a la consellera de Justícia i Interior, està ben assessorat. Doncs sembla que les faves es couen en altre lloc. Dissabte, Mazón féu esperar hores els membres del Cecopi, que estaven convocats a una reunió. (Alguns optaren per tornar als llocs en què estaven realitzant les missions assignades.) Ara, el cap de la banda d'ineptes s'ha embrancat a tirar la culpa als altres.

Ximpleries

 

Vinyeta de Peridis

¿Estat d'alarma?

Pedro Sánchez no sembla tenir rapidesa de reflexos. ¿A què espera per a prendre el control de la situació creada per la gota freda, en vista de la incompetència de la Generalitat Valenciana? Cal recordar que el govern central, en ús de les facultats que li atorga l'article 116.2 de la Constitució, pot declarar l'estat d'alarma en tot o part del territori de l'Estat, quan es produeix una alteració greu de la normalitat (catàstrofes naturals, crisis sanitàries...). A mesura que passen les hores, el caos s'empara de les poblacions més afectades de l'Horta Sud, que no disposen d'aigua potable, ni d'electricitat, ni d'aliments... Si no s'actua amb molta celeritat, es pot produir una crisi sanitària. Sembla que en molts indrets encara hi ha cadàvers sense alçar. Ambulàncies i serveis forenses i funeraris no poden accedir a certes zones; els vehicles amuntegats uns damunt dels altres i el tall de carreteres i autovies barren el pas. Tampoc no hi poden arribar transports amb queviures. Les vies de rodalies i del metro estan destrossades o obstruïdes per tota classe d'elements (vehicles travessats, terra i pedres, catenàries caigudes...). Hi ha persones que s'han quedat sense casa.

Com escasseja la vigilància, ja comencen a produir-se actes de pillatge. En algunes poblacions s'han constituït grups de veïns que es dediquen a vigilar les llars i els negocis. Es troba a faltar la presència de l'Estat a la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, l'Horta Sud... Les víctimes de l'enorme catàstrofe no entenen de colors polítics, ni de competències administratives, ni de problemes logístics... Exigeixen a les autoritats una ajuda urgent. En moments de tragèdia, ¡vés i explica-li a un afectat que la gestió de l'emergència és competència de l'autoritat autonòmica o estatal! (En realitat, la Generalitat també és Estat.) Molts canals de televisió, per als quals les tragèdies són manà caigut del cel, han arribat al punt zero de la crisi abans que els serveis d'emergència. La gent es desfoga davant dels micros i les càmeres. Que si tomba, que si gira, els importa un rave. Aquest tipus de missatge, «¡No ens arriba cap ajuda!», repetit molts dies com una matraca en tots els telenotícies, pot resultar molt corrosiu per al govern d'esquerres. De fet, Pedro Sánchez fou rebut en alguns llocs de la zona devastada amb crits i xiulets. Mmm. ¡Avís per a navegants!

El PP ja ha iniciat l'estratègia de la culpa es de Pedro Sánchez. La gestió d'emergències competeix a les comunitats autònomes. Però dijous es tornaren a repetir a Castelló les mostres d'incapacitat del govern de Mazón; s'activà l'alerta amb tres hores de retard, quan ja molts carrers estaven inundats. Compromís hauria d'exigir a Sánchez que declare l'estat d'alarma a les comarques afectades i que controle la situació. Que l'Estat vinga al País Valencià amb tot (exèrcit inclòs), per a ajudar els damnificats, accelerar la reparació de les infraestructures i garantir la seguretat. L'exèrcit de l'aire i determinats cossos del de terra —el d'enginyers, posem per cas— disposen de material pesant i d'elements com els helicòpters de molta utilitat per a retirar obstacles, obrir vies d'accés i distribuir aigua, aliments i medicines a les víctimes. A més, algunes infraestructures són competència exclusiva de l'Estat. La línia C2 de rodalies de Renfe tardarà setmanes a estar operativa. És clar que els valencians no podem confiar en el govern de Mazón. Està format per un tall d'inútils (el conseller d'Educació, José Antonio Rovira, entre ells). Que se'n vagen a casa.

Gota freda

Vinyeta d'El Gat Invisible

La incompetència de Mazón

Els efectes de la gota freda, que els meteoròlegs anomenen DANA (depressió aïllada a nivells alts), han estat devastadors, tant a nivell personal com material. Mentre escric aquestes línies, el nombre de morts causats pel fenomen ja puja a 95 —92 dels quals al País València. Només en una residència inundada de Paiporta han mort 5 ancians. Fan feredat les xifres d'aquesta vila de l'Horta Sud; la meitat dels morts valencians hi vivia. I el nombre global de víctimes de la DANA pot augmentar. En tota catàstrofe natural hi ha elements imponderables, però vivim en el segle XXI. Les eines per a efectuar prediccions meteorològiques han arribat a un nivell elevat de sofisticació, cosa que permet fer pronòstics amb molta precisió. D'altra banda, les societats modernes solen estar dotades de serveis d'emergències. Tot plegat posa a l'abast dels governants instruments per a gestionar les crisis. A hores d'ara és possible de pal·liar al màxim els danys de les catàstrofes naturals. Només cal observar com aquestes no solen afectar de la mateixa manera els països pobres i els desenvolupats. Les conseqüències solen ser més negatives en els pobres.

Després del succeït aquest dimarts a casa nostra, és ben legítim preguntar-se si els nostres governants han gestionat adequadament la crisi patida, si el nostre país pertany al grup dels avançats o al dels subdesenvolupats. No sembla, almenys des del punt de vista de la governança, que estiga entre els països capdavanters. Ja han començat a proliferar les crítiques a la gestió de Mazón. ¿Estan justificades? Jo crec que de vegades no cal opinar. Amb l'exposició de les dades concises n'hi ha prou perquè cadascú traga les seues conclusions. Un element fonamental per a gestionar una amenaça són les alertes primerenques. Anem, doncs, amb la cronologia dels fets. Des del dijous 24, l'AEMET ja havia llançat les seues primeres alertes. Advertia del que podia passar al País Valencià. La Generalitat Valenciana no té agència meteorològica pròpia. (Altres comunitats autònomes, com Catalunya, amb METEOCAT, o Andalusia, amb ANDALMET, sí en tenen.) Per tant, la Generalitat ha d'atendre les indicacions de l'agència estatal. Aquesta, dimarts a les 07.31 h, elevà a nivell roig l'alerta per a la província de València. ¿Se n'assabentà el govern?

L'AEMET havia avisat que ningú no es desplacés en cotxe per algunes comarques llevat de necessitat extrema, perquè s'esperaven pluges superiors als 100 litres per m2. A les 12.00 h, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer avisà que l'aigua d'alguns barrancs estava vessant. A les 13.00 h, Mazón digué que tot estava sota control i que, a partir de les 18.00, ja no plouria (el vídeo amb les declaracions es penjà a les xarxes, però posteriorment seria esborrat). A les 15.00, la Generalitat decretà el nivell 2 per a les comarques de Requena, Utiel i la Plana. A les 18.00, el vessament dels barrancs arribà a les comarques de la Ribera, la Foia de Bunyol i la Safor. A les 19.17, la Generalitat decretà nivell 2 per a tota la província de València. Mentre, moltes poblacions ja estaven inundades. A les 19.30, saltaren les primeres notícies de morts. A les 20.30, el primer missatge d'alerta arribà als mòbils —no a tots, perquè ja hi havia zones sense cobertura telefònica. A les 20.36, es demanà la intervenció de la UME. (En prendre possessió de la presidència, Mazón suprimí la Unitat d'Emergències que havia creat el govern del Botànic.)

A les 23.00 h, es van col·lapsar les línies d'emergència. Algú ha denominat açò cronologia d'una incompetència. Però continuem. Dimecres, a les 00.40 h, va reaparèixer Mazón per a dir que hi havia morts sense confirmar i que les coses estaven mal. ¡Gran descobriment! A les 07.00, nou missatge d'alerta als mòbils demanant de no desplaçar-se en cotxe, quan ja eren alguns milers els vehicles inutilitzats o immobilitzats en diversos punts de la xarxa viària. No s'ordenaren evacuacions, ni es va prohibir circular, ni es demanà que es tancaren totes les activitats excepte les essencials. Alguns dels morts seran treballadors que acudiren als seus llocs de treball, perquè la Generalitat no havia suspès la jornada laboral. (També caldria parlar de la falta d'escrúpols de molts empresaris.) Els ciutadans esperem que els governs ens faciliten la vida, que solucionen problemes, que gestionen adequadament les crisis... Si no, ¿per a què necessitem governs? Hem patit una desgràcia, però també incompetència i negligència. El canvi climàtic i un món càlid provocaran gotes fredes més freqüents i pluges més torrencials. Però Mazón haurà dimitit, ¿no? ¡Ha!

¿Ningú no sabia res?

L'actualitat política corre a velocitat de vertigen. Unes notícies succeeixen a altres sense marge per a digerir res. En aquests moments, l'afer Íñigo Errejón ocupa les primeres planes. Abans d'entrar a opinar sobre la possible comissió d'assetjament o delictes sexuals convé fer alguns advertiments previs. El primer, i més important, és que sempre s'ha d'acompanyar el dolor o l'angúnia de les víctimes. És clar que Errejón ha tingut uns comportaments rebutjables, perquè ell mateix ho ha admès. Ens queda el dubte de saber si només és un assetjador o també un delinqüent sexual. Arribats en aquest punt, cal fer altre advertiment: en termes generals s'ha de donar credibilitat als relats de dones víctimes d'abús, perquè el nombre de denúncies falses fetes per una dona és ínfim. L'afer Errejón té un vessant polític innegable. En política regeix el principi de responsabilitat, que se sol substanciar amb la dimissió. L'exportaveu de Sumar ja ha assolit la seua responsabilitat política dimitint els seus càrrecs i renunciant l'acta de diputat. Ara caldrà dirimir si també ha incorregut en responsabilitat penal. ¿On, però, s'ha de decidir això?

¡A les xarxes, no! Per X (abans Twitter), per exemple, circula una enormitat de boles, comptes falsos, bots maliciosos, gent que s'amaga darrere de pseudònims per a dir veritables burrades... Com més va, més difícil resulta distingir entre veritats i mentides a les xarxes socials. El cas Errejón ha desencadenat bàsicament dos tipus de reaccions, extremes i polaritzades. Uns duen a cap un veritable linxament contra el polític caigut. Altres neguen tota credibilitat a l'actriu Elisa Mouliaá, en la denúncia de la qual troben incoherències. Però les xarxes no són l'àmbit idoni per a dirimir responsabilitats penals. Això s'ha de fer als jutjats, on regeix el principi de presumpció d'innocència mentre no hi haja sentència ferma. Serà un jutge qui haurà d'analitzar la denúncia, valorar l'existència d'indicis raonables de delicte i decidir l'admissió a tràmit o la desestimació. Si obre una causa contra Errejón, l'haurà de citar com a investigat. Aquest tindrà dret a defendre's. De moment, ha dit que no ha comès cap delicte, tot i acceptar el seu comportament indecorós. El jutge també haurà de citar l'actriu i altres possible testimonis. Així funciona l'estat de dret.

Als jutjats no cap l'anonimat, que té una presència aclaparant a les xarxes. La denúncia anònima es presta a la imputació falsa, a la manipulació per tercers —a la guerra bruta política en el cas d'Errejón—, a les revenges per motius aliens a la lluita contra la violència de gènere... En qualsevol cas, el procedir del fins ara portaveu de Sumar era d'una immensa hipocresia, i fa un mal enorme al conjunt de l'esquerra. Hipòcrites són també totes les persones (dones i homes) de Más Madrid i Sumar que coneixien el masclisme i la misogínia d'Errejón i van mirar cap a altre costat. El periodista Jesús Cintora es pregunta ¿por qué ahora? És una bona pregunta. Entre la corrupció que esguita el PSOE i l'escàndol que deixa "tocat" Sumar, el futur es presenta cada vegada més negre per al govern d'esquerres. És molt possible que Sumar i, de retop, Izquierda Unida ja no alcen el cap. I en aquest context, cal recordar que Compromís uní la seua sort a la del projecte de Yolanda Díaz, motejada com a Liquidadora pels nacionalistes gallecs. ¿S'han adonat ja, els valencianistes, que han perdut visibilitat al Congrés dels Diputats? ¡Vés a saber!

Centenari de Coll

Consciència neta

En 2013, Esteban González Pons afirmava, referint-se a la caixa B del PP, que veritat moral i veritat judicial són coses distintes i que el partit no havia comès cap delicte. Encara més: com que els delictes fiscals prescriuen als cinc anys, haver estat cobrant fins a 2008 diners negres només era una immoralitat. González Pons venia a dir que les immoralitats són assumpte de la consciència personal de cadascú. El gran Marcos Mundstock, membre desaparegut del grup Les Luthiers, en feia broma: Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria. A les files del PP sempre han sovintejat la mala memòria i una moral laxa. Aquesta setmana s'ha conegut la sentència del cas Erial. Eduardo Zaplana ha estat condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat i blanqueig de capitals. A més, se li han imposat disset anys i deu mesos d'inhabilitació per a funció o càrrec públic, altres tres per a l'exercici de la seua professió i multes per un import superior als vint-i-cinc milions d'euros. El tribunal també ha decretat el decomís de béns i quantitats intervingudes durant la instrucció de la causa.

Zaplana també distingia clarament entre veritat moral i veritat judicial. La policia enregistrà la seua conversa amb un regidor de València que es dedicava a cobrar suborns: Pídele más dinero. Necesito cambiar el coche. Quiero comprarme un Astra de dieciséis válvulas. L'enregistrament fou invalidat pel tribunal. Com era l’única prova de càrrec, el bronzejat sortí del jutjat lliure i somrient. ¿Mala consciència? ¡Ha! En 2003, quan es va descobrir que, gràcies als favors de la CAM, havia adquirit per cinc cèntims un “petit” apartament al passeig de la Castellana, en cap moment se li va passar pel cap de presentar la dimissió; no tenia sentiment de culpa. Tampoc en té Isabel Díaz Ayuso, responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes. Si la justícia espanyola fos imparcial, Díaz Ayuso no ocuparia el seu càrrec i potser estaria a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, va adquirir amb els guanys obtinguts durant la pandèmia. D'altra banda, molts polítics tampoc no saben que la culpa penal i la responsabilitat política són coses distintes. A la pell de brau no s'estila dimitir.

Crida l'atenció com ha reaccionat Díaz Ayuso a la sentència condemnatòria de Zaplana: Es una persona a la que le vulneraron la presunción de inocencia. Su condena llega en un momento perfecto para que el gobierno de Sánchez intente despistar. D'aquesta dona es podria dir allò de «¡Mira qui parla!»; qualsevol entén que escampa tinta de calamar dia sí dia també per a tapar l'assumpte de les residències i el frau fiscal del seu promès. És evident que la sentència contra l'expresident valencià no arriba en un bon moment per al PP. ¡Pobre Zaplana! Sempre havia dit: No podrán probar nada. Fins ara, se n'havia sortit, però la seua estrella s'ha apagat. Al cas Erial es jutjava una trama creada per a cobrar comissions per les concessions de les ITV i el Pla Eòlic entre 1997 i 2003. Tots els diners obtinguts, més de vint milions d'euros, s'enviaren, abans de repatriar-los, a un entramat societari radicat a Luxemburg, Panamà i Andorra. Zaplana invertí la seua part en un habitatge de luxe al barri madrileny de Salamanca, en un iot, en rellotges d'or...

Aquests dies, he recordat que la cúpula pepera valenciana es reuní sovint, entre 1995 i 2002, en un hotel de Xàtiva, Montsant. Podem imaginar Zaplana, Rafael Blasco i Alfonso Rus, l'amfitrió, conversant distesament sobre les respectives conquestes eròtiques i planejant tramoies. Potser el ionqui dels diners, Marcos Benavent, i altres capitostos del partit també estaven presents en aquells aplecs. Si les parets de l'establiment hostaler xativí parlaren... Zaplana no ha perdut el seu estil oratori. Una persona honrada diria: «No he fet res dolent.» Però ell continua amb el seu llenguatge de sempre: No puedo sino expresar mi decepción por haber sido condenado por unas pruebas basadas en pactos y acuerdos opacos y sin ninguna evidencia objetiva sobre mi participación en los hechos que se me imputaban. Geni i figura, ¡fins a la sepultura! La seua condemna és recurrible davant del Tribunal Suprem. ¿Entrarà Eduardo Zaplana a la presó? No ho sé. De moment, però, la veritat fàctica i la veritat judicial semblen coincidir. ¡Ja era hora!

(publicat a Levante-EMV, el 19/10/2024)

Corrupció transversal

L'ambient absolutament enrarit de la política està darrere de declaracions i actuacions que no tenen cap sentit, ni cap coherència. Comencem pel principi. És evident que el PP fa bones les dites populars: «Li diu la paella al calder: —¡Fuig, que mascares!», «El mort li diu al degollat: —¿Qui t'ha fet eixe forat?» Hi ha hipocresia i fal·làcia a cabassos en les acusacions de corrupció que llancen els portaveus del PP contra els adversaris socialistes. Efectivament, el PP està corcat per la corrupció. I no cal anar a la inacabable col·lecció de casos dels governs d'Aznar, Rajoy, Esperanza Aguirre... El corrompiment pepero manté plena actualitat. Anticorrupció investiga vora 3.400 contractes trossejats firmats per Elías Bendodo, ex número dos de Juanma Moreno, durant la pandèmia. (L'expresidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, fou condemnada per fer això mateix, fragmentar adjudicacions.) Alberto Núñez Feijóo no pot desprendre's del seu passat tèrbol a Galícia: relacions amb un narcotraficant, adjudicacions de contractes als seus familiars, enriquiment personal... De fet, el PP és fins ara l'únic partit condemnat per finançament il·legal.

La responsable de la mort de 7.291 ancians en residències madrilenyes, Díaz Ayuso, tampoc no està per a donar lliçons a ningú. En un país amb una justícia de qualitat, ja no ocuparia el seu càrrec i estaria probablement a la presó, però viu en un dúplex de luxe que la seua parella, un defraudador fiscal confés, adquirí amb guanys obtinguts durant la pandèmia. La presidenta i el seu entorn polític i familiar se'n surten molt bé. En canvi, l'entorn de Pedro Sánchez és objecte d'una veritable cacera. El jutge Peinado, per exemple, no tracta igual els casos que afecten el PP que el de Begoña Gómez. En 2020, Peinado va anul·lar una citació judicial a l'alcalde Almeida, denunciat per prevaricació. El jutge considerà que s'ha de tenir precaució amb les citacions en el cas de persones públiques, perquè poden dur a una desconsideración de su imagen. Tanmateix, cridà Begoña Gómez a declarar com investigada sense més base indiciària que la querella gens fonamentada del grup Manos Limpias. Segons Enrique López, jutge en excedència i conseller de Díaz Ayuso, El PP tiene el apoyo de la mayoría de la carrera judicial. Mmm. Si ell ho diu...

Ara, el PP ha presentat una querella contra el PSOE acusant-lo de finançament il·legal, suborn i tràfec d'influències pel cas Koldo. Però l'informe de la UCO sobre aqueix cas no estableix cap relació entre les comissions de la trama i un hipotètic finançament il·legal del PSOE. El PP basa la seua querella en una nota publicada per un digital de dubtosa solvència. La nota se'n fa ressò de les suposades declaracions d'un empresari anònim que afirma haver portat bosses de diners a Ferraz a canvi de favors. ¡Tota l'aparença d'una bola, d'una història inversemblant, inventada! No s'hi donen els requisits jurisprudencials subjectius i objectius que adoben l'admissió a tràmit de la querella. Al PP en són conscients i diuen que la presenten per si de cas. És a dir, pretenen fer una batuda per a veure si surt alguna peça. Els socialistes han contestat amb el clàssic «¡I tu més!» La portaveu del PSOE ha fet servir l'humor: ¿Nos piden cuentas los Soprano? I per si tot açò fos poc, hem conegut la sentència del cas Erial: Zaplana condemnat a deu anys i cinc mesos de presó pels delictes de prevaricació, suborn, falsedat documental i blanqueig de capitals.

La condemna porta aparellades inhabilitació de disset anys per a exercir funció o càrrec públic i de tres anys per a l'exercici de la seua professió i multa superior als vint-i-cinc milions d'euros. Els casos de corrupció pepera al País Valencià mereixerien un capítol a part. Eduardo Zaplana esdevé el primer president de la Generalitat condemnat a presó per corrupte, bé que la sentència és recurrible. L'Audiència Provincial ha trencat l'hàbit dels tribunals valencians, que solen ser molt benèvols amb els polítics de dretes. I ara anem al capítol d'incoherències. Els portaveus de Podemos diuen que el bipartidisme té tota la culpa de la corrupció. ¡No! Aquesta és inherent al poder, ja sia estatal, autonòmic o local. Com que l'esquerra alternativa n'ocupa poc, no sol tenir molts casos, però Izquierda Unida, per exemple, s'ha vist esguitada en més d'una ocasió. Podemos abans i Sumar ara no han tocat massa poder; les seues carteres (Treball, Igualtat, Drets Socials, Cultura...) no es presten a la corrupció, que sol donar-se sobretot en ministeris que adjudiquen grans contractes. Alguns partits nacionalistes també han tingut els seus episodis de corrupció.

Altra incoherència és pretendre que l'oposició, per molt que haja estat corrompuda durant el pas pel poder, no exercisca el seu paper de control al govern. Es podrà discutir si allò que exerceix el PP és oposició o filibusterisme destructiu, però un govern sense oposició tindria mans lliures per a fer allò que li vingués en gana. Es pot opinar que el PP practica una oposició destructiva i mancada d'idees, per a enderrocar el govern al preu que siga —fent servir fins i tot, de manera malintencionada, l'ascendent sobre bona part de la judicatura i els mitjans de comunicació. Les persones d'esquerres tenim motius de sobres per a estar empipats per l'esbiaix de molts jutges, però el cas Koldo demostra que tots els governs, amb independència del seu color, han de ser controlats. El PSOE faria bé d'oblidar l'«¡I tu més!» i dedicar-se a governar, millorar el sistema judicial, solucionar el problema de l'habitatge, acabar amb l'exigüitat de molts salaris i aturar la degradació d'alguns serveis públics. Si no fa la seua feina, acabarà reeixint l'extrema dreta i el país s'encaminarà cap al totalitarisme. Llavors, sabrem quina cosa és un govern sense oposició.

Som

Falten paraules per a definir el Borbó

Des de fa uns dies, alguns àudios i fotos confirmen tot allò que ja sabíem: que el rei "emèrit" és un home capaç de fer-ne de totes. En el seu llibre Hasta la coronilla; autopsia de los Borbones (2008), que jo vaig llegir poc temps després d'editar-se, el periodista Iñaki Errazkin enumerava minuciosament les dones —Bárbara Rey inclosa— que el Borbó s'havia tirat fins aleshores. Alberto Saiz, antic director del CNI també va contar algunes coses en un conegut programa de televisió. En definitiva, ¡res de nou! També s'ha dit que alguna amant de Joan Carles tingué un final tràgic o dissortat. Potser per això, Bárbara Rey volgué assegurar-se que la seua vida no correria perill. En tot cas, el paper d'aquesta dona en un dels capítols sexuals més divulgats de l'anterior monarca és controvertit; diverses persones —una portaveu de Podemos entre elles—afirmen que s'està donant un tracte masclista a l'antiga vedet. Paga la pena dedicar unes línies, ni que siguen poques, a aquesta afirmació. S'ha dit que Joan Carles demanava, si s'encapritxava amb una dona, que li la portaren, però supose que la requerida podia rebutjar aitals pretensions.

¿Les va rebutjar Bàrbara Rey? Ja es veu que no. No seré jo qui reprove les relacions consentides entre dues persones adultes. Ara bé, certs aspectes de la conducta de la dona fan pensar. Segons s'ha dit, patia algun tipus de ludopatia. Havia perdut tots els seus estalvis en un casino. Per tant, podria haver acceptat el requeriment reial per mer càlcul econòmic. No lo he sido nunca, pero si tengo que serlo, como puta, voy a ser la más cara del mundo, sembla que va dir. Res a objectar. Tanmateix, caldria posar peròs als mitjans utilitzats per a extorquir el monarca, si és cert que va encomanar al fill menor d'edat enregistrar els encontres sexuals d'ella amb el monarca. ¡Possible corrupció de menors, encara que els fets ja han prescrit, i manca d'escrúpols monumental! D'altra banda, el tipus de preguntes que feia a Joan Carles demostra intel·ligència i designi d'acumular material com més sensible millor, per a garantir-se una futura seguretat personal i una bona font d'ingressos. I com havia confirmat Alberto Saiz, Bárbara Rey aconseguí el que volia. Percebé quantitats substancioses de diners i treballs en televisions públiques —a Canal 9, per exemple.

No crec que explicar bé les coses puga ser titllat de masclisme. Però anem a Joan Carles. Ell es procurava el solaç sexual i els ciutadans li'l pagàvem. Pel que es veu, la infraestructura per a la folgança eròtica amb les seues amants (llocs dels encontres, serveis d'escorta, trasllats) solia anar a càrrec de l'erari públic. També es pagaren amb diners dels contribuents les quantitats que rebé Bárbara Rey. Ell es divertia i nosaltres costejàvem el sarau. Com més va, més clar queda que era un miserable i un grandíssim irresponsable. (I no estic referint-me a la irresponsabilitat jurídica que estableix la Constitució.) Els enregistraments deixen clar que no es tallava un pèl durant les converses amb la vedet. No sols parlava d'assumptes "privats", sinó també d'afers sobre els quals hauria d'haver tingut màxima discreció, atesa la seua condició de cap d'estat. Els serveis d'intel·ligència tampoc no surten airosos, perquè foren incapaços de detectar que s'estava enregistrant tot el que feien i deien els amants. El material podria haver caigut en mans dels serveis secrets d'un país estranger. ¡Mare meua! Després està la infidelitat amb la reina Sofia.

Un monarca no disposa de vida privada, o la té molt restringida. Quan Joan Carles amollava a l'amiga com anaven les relacions entre ell i la reina, també tocava un tema sensible. Les conductes d'un monarca constitucional han de ser irreprotxables, tant als seus exigus afers privats com a l'àmbit de les funcions i els papers assignats constitucionalment. Però el Borbó incomplí —ja no hi ha cap dubte— totes les obligacions, tant les legalment establertes com les implícites inherents al càrrec. Tinguérem un rei salaç i llicenciós, amb una vida privada clandestina que no s'adeia gens amb allò que s'espera d'un monarca honorable i exemplar. Encara més. Els àudios fan sospitar que el 23F fou cosa seua i que el general Armada callà tot el que sabia, és a dir, que el Borbó no fou qui aturà el cop del 23F, sinó qui el va promocionar. Els enregistraments que s'han conegut —alguns almenys— van estar en mans de Ricardo Martí Fluxá, Secretari d'Estat de Seguretat en el govern d'Aznar. Degué sospitar que n'hi havia còpies. Per això ningú no s'atreví a fer-li res a l'actriu. Una dona previnguda, la vedet. Però no hi ha paraules suficients per a definir el Borbó.

 

 

 

Vinyeta de Ferreres