Cansanci i empipament

Ja fa vàries setmanes que no escric sobre la situació política espanyola. Em provoca, com a moltes persones, cansanci. Les notícies sobre la formació de govern m'ensopeixen. Millor dit: m'ensopien fins aquest darrer cap de setmana. Ara m'empipen. Em trau de polleguera l'actitud de Mariano Rajoy. Quan apel·la al seny —al sentido común—, em posa dels nervis. Afirma que ha guanyat les eleccions. En realitat, el PP només ha estat votat per dos de cada deu electors. Gràcies als tripijocs de la llei electoral és el partit que compta amb el grup parlamentari més nombrós, però no ha guanyat les eleccions. No les ha guanyades ningú. Mariano Rajoy ho sap perfectament. Des del 26 de juny per la nit, s'ha dedicat a emprenyar la gata, a fer passar el temps amb raons. ¿Terminis? A Pedro Sánchez li'ls exigiren peremptòriament, quan es presentà a la investidura fallida. Però ja sabem que la llei no sol ser igual per a tots; Rajoy s'ha pres el temps que li ha donat la gana. De pas, ha deixat amb un bon pam de nassos la presidenta del Congrés —és ella qui hauria de marcar els terminis del procés d'investidura— i el monarca.

El president en funcions devalua la democràcia espanyola. La gent de la seua corda diu que és una bellíssima persona. Tot indica, però, que és mentider, embrollador i persona deshonesta. Si la política espanyola estigués regida pel seny i els usos democràtics, Rajoy hauria d'haver dimitit fa temps. Encara que faça gala de ponderació, enteniment i seriositat, i apel·le tots els dies al sentit patriòtic, allò ben cert és que podria acabar davant d'un tribunal si deixés de ser president. Necessita conservar el seu aforament per a eludir la banqueta dels acusats. Els papers de Bárcenas fan pensar que ha cobrat sobresous en negre procedents de donacions il·lícites. En qualsevol cas, ha permès el finançament il·legal del seu partit i la corrupció generalitzada de molts companys de files. Ha fracassat en dos comicis consecutius. Té moltes dificultats per a pactar amb altres forces polítiques, perquè ningú no vol tractes amb una persona presumptament corrupta. És més: qui no va pactar res amb cap grup polític, durant la legislatura 2011-2015, està inhabilitat ara per a demanar als altres generositat i sentit d'Estat. Rajoy s'hauria de retirar.

La seua retirada milloraria l'ambient negociador. En molts països del nostre entorn —Regne Unit, posem per cas—, dimitir és pràctica habitual. (Tots podem recordar el cas de Margaret Thatcher o el més recent de David Cameron.) Però Rajoy, en comptes d'anar-se'n a cassa, s'ha llevat de damunt persones, com Ana Pastor o Alfonso Alonso, que podien fer-li ombra. Ni vocació de servei a Espanya, ni mandat dels ciutadans, ni cobles. El "Sobresous" s'adhereix al càrrec, com una llapassa, per pura supervivència personal. Tot açò ja ho sabíem, però Rajoy ho ha brodat els últims dies. S'ha rigut d'Albert Rivera en la seua cara; després de demanar-li temps perquè l'executiva del PP aprovés les sis condicions que exigia Rivera a canvi de negociar un possible recolzament a la investidura de Rajoy, l'òrgan de direcció pepero ni debaté ni refrendà el document de Ciudadanos. Una setmana per a no res. La tàctica dilatòria perseguia dues finalitats: deixar-li clar a Rivera qui mana i propiciar un calendari que obligue a celebrar les terceres eleccions el dia de Nadal, si falla la investidura. Rajoy creu que millorarà els resultats.

Pensa que una investidura fallida el beneficia; els nous comicis no s'hauran pogut evitar per l'obstinació de Pedro Sánchez, que no permet un govern del PP. Ja ha començat la campanya de mentides: «Que la gent haja de votar el dia de Nadal és culpa de Sánchez.» L'objectiu declarat és convertir el líder socialista en un malintencionat responsable del punt mort polític. Quant al pacte anticorrupció que ha firmat el PP per exigència de C's, ¡paper mullat! Una coartada per a justificar el canvi de posició dels de Rivera, que no volen terceres eleccions ni en pintura. Tres de les mesures que figuren al document firmat requereixen reformes constitucionals, impossibles sense l'acord d'altres partits. Exigir que els imputats deixen llurs càrrecs és un brindis al sol; les actes de diputats i regidors no són propietat del partit, sinó de les persones elegides, que poden negar-se a deixar el càrrec. En realitat, tothom dóna per descomptat que les condicions signades no es compliran; és sabut que ni uns ni altres tenen paraula. En fi, Rajoy està convençut que seguirà sent president en qualsevol escenari, tant si Sánchez es torna arrere com si hi ha nous comicis.

Durant les pròximes setmanes, el líder socialista serà assetjat sense miraments —pesos pesants del seu partit s'estan sumant a la campanya de pressions. Ha calgut adaptar un famós eslògan a la nova situació: «La culpa és de Pedro Sánchez.» Mentrestant, el personatge dels sobresous, que portava vuit mesos pensant-se si es presentava al debat d'investidura, pretén quedar com el campió del seny. Podria ser, però, que el xantatge al lider socialista sortís malament. Molta gent s'empipa quan la prenen per imbècil. Rajoy, després de passar uns dies de vacances a Galícia, ha fixat un calendari polític surrealista —mediatitzarà fins i tot, si cal celebrar eleccions el 25 de desembre, el discurs nadalenc del rei. Pretendre que Sánchez en tinga la culpa és ofendre la intel·ligència de les persones. Tanta martingala podria precipitar la formació d'un govern alternatiu d'esquerres. Desallotjar de la Moncloa la banda de corruptes i franquistes camuflats, desitjosos d'avassallar l'oposició, seria una notícia fantàstica. Això sí, encenguem espelmes a Santa Rita, advocada de l'impossible, i preguem-li que Pablo Iglesias mantinga la boca tancada.