¿Solució? ¡Una llima!

A finals d'agost, Roger Cerdà, que volia prendre's uns dies de vacances, decidí delegar l'alcaldia en Cristina Sunyer, segona vicealcaldessa. En un tres i no res, ascendiren a la superfície aigües revoltes que havien romàs immergides fins aleshores. ¿Per què? Per raons que també romanien amagades a les profunditats abissals de la política local. Aventuraré una hipòtesi, conscient que m'arrisque a rebre un allau de desmentiments i recriminacions. És possible que Cerdà no quedés massa content, l'estiu de 2015, amb l'ús que s'havia fet de la delegació —un tràmit que hauria de ser, en principi, merament rutinari—; sembla que l'alcalde en funcions, el cap d'EUPV, aprofità l'avinentesa per a organitzar algun acte sense coneixement del primer edil, absent de la ciutat. Donat cas que fos certa aquesta suposició, les mostres de deslleialtat i desconfiança haurien acompanyat el govern tripartit pràcticament des de la seua constitució. També es confirmaria el comentari que deixava caure Xavi Aliaga en aquestes planes: el PSOE té més sintonia amb Compromís que amb EUPV. ¡Res de l'altre món! Això passa fins i tot en les millors famílies.

Durant la crisi, la divisió de papers al si del grup local d'EUPV fou elemental. El primer tinent d'alcalde afirmà que la delegació de funcions era un assumpte menor, però els seus companys —que, de manera una mica contradictòria, també titllaven d'insubstancial el tràmit— sortiren en tromba a defendre llur cap de files. Demanaren una entrevista a l'alcalde, amenaçaren de dur als tribunals el decret de delegació i redactaren un comunicat amb manca d'autocrítica i excés de victimisme. Saber si la demanda judicial arribà a estar redactada ha perdut rellevància; el mer fet d'esgrimir-la ja tibà prou les relacions al si del govern local. (En tot cas, aquest detall provocà l'aparició d'una pàgina periodística solipsista.) Com que no vull embolicar la troca, deixaré de banda les filtracions. Tots els grups polítics en fan quan els convé. I el periodista no sempre encerta a l'hora d'esbrinar quina dosi de veracitat amaguen. M'interessa més destacar la conducta estranya d'alguns membres del govern, que actuen com si encara foren oposició.

No, ja no estan a l'oposició. Ara són govern. Ara, tots els regidors del tripartit gestionen serveis municipals —tots menys Cesca Chapí i Miquel Alcocel, titulars, ves per on, de meres ponències ideològiques. Qui gestiona un servei públic es pot equivocar. Per tant, ningú no s'hauria d'arrogar en exclusiva el paper de Pepito Grillo. Els regidors d'EUPV, posem per cas, també poden espifiar-la. Criticar els altres i fer-se la víctima quan les crítiques vénen dirigides cap a u mateix no és actitud responsable. La gestió eficaç, la coherència política i la puresa ètica, que no solen sovintejar, no són patrimoni exclusiu de cap grup polític. Els membres del tripartit farien millor posant-se mans a l'obra. Es nota certa falta de determinació a l'hora de prendre decisions. Les vacil·lacions es manifesten en diversos assumptes. La regulació del trànsit de vehicles o la recuperació del centre històric en són bons exemples; els seus responsables han dedicat molt de temps a la teoria —al debat, la reflexió i el disseny de plans—, però costa passar a la pràctica.

La dreta comença a burlar-se de l'esquerra i a titllar-la d'inepta. Per tant, les mostres de feblesa i vacil·lació s'haurien d'acabar ràpidament. Segons el parer d'alguna gent, els nous governants encara han d'adquirir aprenentatge i experiència. No hi estic d'acord. Molts d'ells han estat anys a l'oposició. Han tingut temps sobrat d'aprendre com funcionen els ressorts de la política local. No els convé, doncs, projectar una imatge de desorientació, debilitat o ineptitud. Quant a les desavinences, normals en qualsevol relació, s'haurien de resoldre de manera menys teatral, més discreta. Si es tiben massa, o pateixen qualsevol tipus d'osca, les cordes de la guitarra acaben trencant-se, la qual cosa em recorda aquell guitarrista a qui se li trencava contínuament la corda si, la segona. Se'n sortí gràcies al consell d'un col·lega: «Si es trenca sempre a l'altura del mateix punt —el pont, la celleta, un trast—, la culpa és d'una rebava o d'un esmorrell. ¿Solució? ¡Una llima!» En fi, el tripartit hauria de polir aspreses, hauria de llimar les seues diferències. Els ciutadans que saludaren amb esperança el canvi de cicle polític no guanyen per a ensurts.

(publicat a Levante-EMV, el 17/09/2016)