Ecos del Dream Team

En un partit de futbol, bona part del joc transcorre entre piloteigs aparentment intranscendents. Aparentment, perquè la base essencial del joc és el toc. Es juga tocant, es gesten les jugades tocant, s’arriba a la zona de definició tocant. L’argentí Ángel Cappa va dir en certa ocasió: «El toc no és un mer entreteniment, ni una opció estètica, com tampoc no ho és la poesia. A Borges li causava estranyesa que li preguntaren per a què serveix la poesia. “Hi ha preguntes molt rares”, deia el mestre. “És com si jo preguntés per a què serveix el sabor del cafè”.» Si un equip no controla durant la sortida, és difícil que puga elaborar la jugada de gol. I si no l’elabora, es difícil que trobe la situació propícia per a marcar; s’ho haurà de fer tot a la sort del contracop.

Es controla i es crea tocant. Amb velocitat i ritme, amb sentit, amb la finalitat de trobar l’espai i el company lliures. El toc és una necessitat del joc, de cap manera una dilapidació o concessió generosa a l’espectacle. Es toca per a jugar bé i es juga bé per a guanyar. En ocasions, el piloteig pot esdevenir una successió de tocs horitzontals, lents, sense criteri i, per tant, tediosos. Això passa quan l’equip s’oblida de l’objectiu: el gol. O quan l’adversari es tanca al seu camp, establint una defensa numantina. Fins i tot en aquestes ocasions, és millor jugar. Qui domina el joc gaudeix. I es juga amb la pilota. Mai no és bo córrer per a tractar d’agafar-la; resulta dolorós anar darrere d’ella. El toc de pilota compleix la funció de desgastar el rival mentre hom espera, amb paciència i concentració, que la llauna acabe obrint-se.

De vegades, l’equip adversari, que també coneix els fonaments del joc, desplega estratègies que entrebanquen la possessió i la circulació del baló. Els italians són especialistes en el catenaccio (el forrellat), sistema defensiu ideat per a no patir riscs: marcatge de l’home a l’home en cada part del camp, un lliure darrere de l’última línia defensiva i un punta avançat a l’espera del contracop. Com que talla el naixement de cada iniciativa del contrincant, el catenaccio mata sovint l’espectacle, però ha donat nombrosos triomfs internacionals al futbol italià. El Barça va perdre les semifinals de l’última Champions amb un Inter que practicà un catenaccio de manual. Aquest sistema no és, però, cap garantia de res; la selecció italiana va perdre contra Corea del Nord al Mundial de 1966. (I no ha aconseguit superar la primera fase dels mundials de Sud-àfrica, bé que en aquesta ocasió l’esquadra azzurra semblava mancar de qualsevol sistema.)

Les tàctiques que intenten matar el joc creatiu fracassen quan topen amb un equip que estima la pilota i es troba inspirat. I els espectadors sempre agraeixen el jogo bonito: triangulacions del baló, toreig de l’adversari i elaboració de la jugada de gol. A l’època del Dream Team, el Barça inaugurà aquesta manera de jugar. En aquells temps, Laudrup mirava cap a l’esquerra i deixava tot sol Stoikov per la dreta. Koeman era l’encarregat d’iniciar les transicions des del fons de la seua defensa. Fou una època de glòria esportiva. El joc barcelonista de toc l’havien importat Cruyff i els jugadors holandesos. I és el joc que practiquen l’actual Barça de Guardiola i la Selecció “Hispano Barcelonista” —segons la curiosa expressió encunyada per Joan Herrera, líder d’ICV. Homes com Puyol, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro o Villa són essencials al joc de l’equip que disputarà les semifinals dels mundials de Sud-àfrica. Al combinat de Vicente del Bosque també participen altres jugadors sortits de can Barça: Cesc, Pepe Reina i Víctor Valdés. I tots ells practiquen, quan els deixen, el jogo bonito.