Com que arriba l’any nou, toca fer balanç del curs que acaba. I també és moment d’escrutar el futur que ens espera. El 2010 ha estat un annus horribilis per a molts afers personals, laborals i polítics. Les élites mundials van suplantant a poc a poc totes les institucions democràtiques: els governs, els sistemes legals, les organitzacions multinacionals... Les decisions quotidianes que redistribueixen massivament els actius entre els diferents mercats, creen, desplacen o eliminen llocs de treball en tot el món, i determinen la viabilitat dels programes de govern —de vegades, dels governs mateixos— sorgeixen d’un grapat de persones, d’un nombre reduït de privilegiats. Un professor nord-americà, David Rothkopf, conta un anècdota ben il·lustrativa. Un membre de la superclasse que governa el món es topà en un avió amb una dona que coneixia per un amic comú. «El món és molt menut», va dir ell. «Sí, per als de dalt», va contestar ella.
Avui, els mercats, és a dir, les grans corporacions i les entitats financeres internacionals, juguen un paper decisiu a l’hora de definir les tendències de la nostra època: determinen quins punts de vista són acceptables i quins no, i quines són les prioritats. Influeixen en tot: en la cotització de les monedes, en el preu del deute públic... El nostre alcalde, amb la seua desimboltura habitual, ho va explicar una vegada de manera molt entenedora: «Encara que a mi i al meu partit ens convé dir el contrari, la culpa de la crisi no la té Zapatero.» Doncs bé, els de dalt —només un 20%, segons la regla de l’economista Vilfredo Pareto— han decretat que tots els de baix —el 80% restant: aturats, treballadors assalariats, funcionaris, autònoms, petits empresaris— han de continuar estrenyent-se el cinturó durant 2011. El poder global ha pontificat que s’han de reduir les despeses, la qual cosa implica que les inversions públiques també s’han de retallar.
El primer edil de Xàtiva, que fa mesos va soltar un frase lapidària, «els bancs estan demanant als empresaris que firmen fins la pena de mort», ha acatat el dictat dels mercats: el pressupost municipal per a l’any vinent, que puja a 26,2 milions d’euros, només destinarà a inversions el 0,5%, 141.000 euros. Per tant, pràcticament tots els diners púbics aniran a parar a transferències i despeses corrents. I clar, es produeix una concatenació d’efectes: el retall de la inversió pública destrueix llocs de treball; l’escassesa de treball no activa el consum; l’atonia del consum provoca el tancament de negocis; la desaparició de negocis minva els ingressos municipals; la davallada d’ingressos municipals obliga a pujar les taxes i els impostos (l’IBI, posem per cas)... I així successivament fins a tancar el cercle viciós.
I tot per jugar-se la prosperitat dels ciutadans, durant els anys de bonança econòmica, a una sola carta, la del rajol, en comptes de crear un veritable teixit productiu. Els polítics del PP coneixen perfectament la cançó del cercle viciós; li la canten diàriament a Zapatero. Per això resulta tan cridaner —i tan hipòcrita— que l’equip de govern municipal faça el mateix que critica als altres. (El mort li diu al degollat: Qui t’ha fet aqueix forat?) I açò podria ser només la punta de l’iceberg; molta gent creu que els retalls encara serien més dràstics amb un govern de Mariano Rajoy. (I no em referisc a cap presumpta declaració de l’alcalde de Xàtiva; nombrosos analistes han advertit que el Partit Popular té un programa ocult, semblant al dels seus coreligionaris europeus.)
Les eleccions municipals estan a tocar, però el panorama polític local sembla petrificat. I no s’albira cap revulsiu, cap alternativa, que puga traure’ns de l’atonia. És possible que els ciutadans xativins no es revolten en la pròxima cita electoral contra l’entumiment dels serveis públics —hivernats durant dècada i mitja de múltiples focs d’artifici. Passa igual amb les classes humils, que tampoc no es revolten contra els multimilionaris, perquè tothom considera d’allò més natural que el ric es faça molt ric. Els més optimistes al·ludiran, però, a la dita popular: «El que no passa en cent anys pot passar en un instant.» D’acord! Com que som a punt de celebrar les dotze campanades, propose que ens abonem a l’optimisme. Feliç i pròsper any nou!
Avui, els mercats, és a dir, les grans corporacions i les entitats financeres internacionals, juguen un paper decisiu a l’hora de definir les tendències de la nostra època: determinen quins punts de vista són acceptables i quins no, i quines són les prioritats. Influeixen en tot: en la cotització de les monedes, en el preu del deute públic... El nostre alcalde, amb la seua desimboltura habitual, ho va explicar una vegada de manera molt entenedora: «Encara que a mi i al meu partit ens convé dir el contrari, la culpa de la crisi no la té Zapatero.» Doncs bé, els de dalt —només un 20%, segons la regla de l’economista Vilfredo Pareto— han decretat que tots els de baix —el 80% restant: aturats, treballadors assalariats, funcionaris, autònoms, petits empresaris— han de continuar estrenyent-se el cinturó durant 2011. El poder global ha pontificat que s’han de reduir les despeses, la qual cosa implica que les inversions públiques també s’han de retallar.
El primer edil de Xàtiva, que fa mesos va soltar un frase lapidària, «els bancs estan demanant als empresaris que firmen fins la pena de mort», ha acatat el dictat dels mercats: el pressupost municipal per a l’any vinent, que puja a 26,2 milions d’euros, només destinarà a inversions el 0,5%, 141.000 euros. Per tant, pràcticament tots els diners púbics aniran a parar a transferències i despeses corrents. I clar, es produeix una concatenació d’efectes: el retall de la inversió pública destrueix llocs de treball; l’escassesa de treball no activa el consum; l’atonia del consum provoca el tancament de negocis; la desaparició de negocis minva els ingressos municipals; la davallada d’ingressos municipals obliga a pujar les taxes i els impostos (l’IBI, posem per cas)... I així successivament fins a tancar el cercle viciós.
I tot per jugar-se la prosperitat dels ciutadans, durant els anys de bonança econòmica, a una sola carta, la del rajol, en comptes de crear un veritable teixit productiu. Els polítics del PP coneixen perfectament la cançó del cercle viciós; li la canten diàriament a Zapatero. Per això resulta tan cridaner —i tan hipòcrita— que l’equip de govern municipal faça el mateix que critica als altres. (El mort li diu al degollat: Qui t’ha fet aqueix forat?) I açò podria ser només la punta de l’iceberg; molta gent creu que els retalls encara serien més dràstics amb un govern de Mariano Rajoy. (I no em referisc a cap presumpta declaració de l’alcalde de Xàtiva; nombrosos analistes han advertit que el Partit Popular té un programa ocult, semblant al dels seus coreligionaris europeus.)
Les eleccions municipals estan a tocar, però el panorama polític local sembla petrificat. I no s’albira cap revulsiu, cap alternativa, que puga traure’ns de l’atonia. És possible que els ciutadans xativins no es revolten en la pròxima cita electoral contra l’entumiment dels serveis públics —hivernats durant dècada i mitja de múltiples focs d’artifici. Passa igual amb les classes humils, que tampoc no es revolten contra els multimilionaris, perquè tothom considera d’allò més natural que el ric es faça molt ric. Els més optimistes al·ludiran, però, a la dita popular: «El que no passa en cent anys pot passar en un instant.» D’acord! Com que som a punt de celebrar les dotze campanades, propose que ens abonem a l’optimisme. Feliç i pròsper any nou!
(publicat a Levante-EMV, el 31/12/2010)
2 comentaris:
Què vols que et diga... Bon any per tu també!
Ei, Josep Manel! Bon any! I amunt els ànims, ni que siga amb l’ajut de l’èpica, la lírica i la narrativa!
Publica un comentari a l'entrada