dissabte, 11 de desembre de 2010

Despullar Sant Joan per a vestir Sant Pere

A Mateu 22, 15-21, es troba la famosa resposta de Crist als fariseus que li havien preguntat capciosament si era lícit pagar tribut al Cèsar. L’interpel·lat contestà: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.» Dimecres passat em vingué al cap aquesta frase bíblica en passar per la Font del Lleó. Abans de res, doncs, vaig a donar al Cèsar el que és del Cèsar! Em sembla una bona idea haver recuperat l’espai de l’antiga Gasolinera Selgas, per a convertir-la en centre de recepció de visitants. La marquesina de formigó que cobria els sortidors, obra de l’arquitecte madrileny Alfonso Fungairiño Nebot, és un magnífic exemple d’arquitectura racionalista. Fou construïda entre 1927 i 1930, just davant de l’Hotel Españoleto.

Entre els postulats del moviment racionalista, sorgit després de la Primera Guerra Mundial, destacaven la predilecció per les formes geomètriques simples, la concepció dinàmica de l’espai arquitectònic, l’ús de nous materials (acer, formigó, vidre) i la substitució de la simetria axial per l’esquelet estructural dels edificis. La gasolinera de la Font del Lleó fou coetània d’altres construccions racionalistes projectades abans de la Guerra Civil. Madrid, posem per cas, en conserva vàries, com ara la Gasolinera Porto Pi, de l’arquitecte Casto Fernández Shaw, o la coberta de l’Hipódromo de la Zarzuela, de l’enginyer Eduardo Torroja (avi de la cantant del grup Mecano). Aquesta segona obra, que començà a construir-se en 1935, fou guardonada amb el Premi Nacional d’Arquitectura i declarada Bé d’Interès Cultural.

Tornant a Xàtiva, també em sembla una magnífica idea la recuperació de l’anunci art déco d’Engrases Georgia, que s’exhibia a la Gasolinera Selgas. El director del Museu Municipal ha explicat en aquestes mateixes planes els orígens del panell ceràmic. Fou fabricat a Manises per José Vilar, seguint una tècnica anomenada tubat. Com que l’anunci de l’empresa d’olis fou part del paisatge de la meua infantesa, jo havia conservat a la memòria el doll en què bevien uns cavalls de diferents colors (en realitat, uns automòbils llestos per a proveir-se de lubricant). En fi: el conjunt format per la Font del Lleó, l’antic Hotel Españoleto —d’estil eclèctic— i la casa Botella —modernista— ha quedat revaluat amb la restauració de la gasolinera. Però tot no podien ser bones notícies. Amb els polítics desmanyotats que tenim, ja se sap: algun bunyol havia d’aparèixer! (I no em referisc a la il·luminació estrambòtica de l’indret.)
Quina ha estat, en aquesta ocasió, la pífia? Els gestors municipals han despullat Sant Joan per a vestir Sant Pere. En altres paraules: han tancat l’Oficina d’Informació Turística del número 50 de l’Albereda Jaume I, molt més espaiosa que el despatx del nou centre de recepció (un cau estret i minúscul on amb prou feines s’ha pogut encabir un mostrador diminut). Al local de l’Albereda, dues o tres funcionàries podien atendre més d’una persona; al nou, la gent ha de fer cua en fila índia. Hi ha, de més a més, certs detalls escabrosos que —amb permís de vostès— passe a resumir: quan arriben expedicions de la tercera edat —circumstància prou habitual—, el personal titulat de l’oficina, gent que domina diversos idiomes i que s’hauria de dedicar, en teoria, a la informació turística, no fa altra cosa que obrir els lavabos, perquè els nouvinguts puguen buidar la bufeta. Les guies turístiques corren el risc, per tant, d’esdevenir aqueixes senyores que, en canvi d’unes monedes, vigilen i mantenen nets els escusats públics.

Evidentment, no estic advocant per negar els serveis a les persones que ens visiten. La qüestió és altra: com és possible que mai no s’acaben de fer les coses ben fetes? Sempre ha de faltar un quinzet per a la pesseta? Sembla ser que sí. Ja parlarem un dia del sistema de control d’accés de vehicles al nucli històric, altra bona idea sense arrodonir. Altre bunyol!
(publicat a Levante-EMV, l’11/12/2010)