dilluns, 13 de desembre de 2010

Corrüptia, una regió de l’Est

L’activisme teatral deu molt a gèneres com la farsa, el sainet o l’esperpent. És normal; la sàtira i la paròdia solen ser força efectives, perquè afavoreixen el distanciament respecte dels fets denunciats, estalvien un contingut moral massa evident i provoquen la hilaritat del públic. Xavi Aliaga esmenta, al seu blog, dos exemples de paròdia: Telèfon roig? Volem cap a Moscou, de Stanley Kubrick, i El Gran Dictador, de Chaplin. I encara se’n podrien aportar altres, com To be or not to be, d’Ernst Lubitsch. Ara bé, aquestes magnífiques pel·lícules han passat a la història del setè art no sols per les seues enormes i corrosives dosis de sàtira i paròdia; reuneixen, de més a més, altres trets, com ara el caràcter atemporal i arquetípic de què estan revestits el relat i els seus actants. (Recordem, per exemple, que un dels personatges del film de Kubrick, el general Jack D. Ripper, es llegeix en anglès Jack l’Esbudellador.)

Què passa amb Corrüptia, una regió de l’Est? Que ho té molt difícil. La realitat que intenta parodiar és, per si mateixa, absolutament sainetesca, encara que la majoria dels valencians no li trobe la gràcia. Fer un sainet del sainet —perdoneu-me el joc de paraules— és, per tant, una tasca àrdua; es corre el perill de caure a l’astracanada o a l’estil dels monologuistes, en què Xavi Castillo és el rei. El text de Josep Lluís Fitó sembla, però, no voler sortir-se dels camins estrictes del sainet. Potser per això, acaba fent una transcripció prou literal d’una realitat valenciana suficientment esperpèntica. La decisió, no cal dir-ho, implica la renúncia a la rialla estrepitosa. S’ha volgut afirmar de tal manera la fidelitat al panorama autòcton —la versemblança és altra cosa: consisteix a donar aparença de realitat a la ficció, per fantàstica que siga—, que fins i tot s’han batejat els personatges amb noms calcats del nomenclàtor polític valencià. S’ha fugit, en definitiva, de l’arquetip o l’al·legoria.

S’ha fet, però, una excepció, en aquesta transcripció de la realitat: s`ha canviat el personatge masculí d’El Bigotes per un femení (per a estalviar problemes legals, cal suposar). I clar, la frase te quiero un huevo dita a un home per altre home, empolainat i amanerat, no té la mateixa càrrega corrosiva dirigida a una dona. D’altra banda, bona part dels trets irresistiblement hilarants del Ric real, cap de turc del PP valencià, provenen del seu castellà, nasal, engolat i amanerat. De nou, per tant, la renúncia a les bases que més rialles podrien haver alçat a l’auditori. Recordem, en aquest sentit, que els sainets valencians del segle XIX reflectien la diglòssia existent a casa nostra —sense cap intenció de denúncia sociolingüística, això si— mostrant uns senyorets que, per tal d’ascendir a l’escala social, parlaven un castellà afectat i adobat amb abundants espardenyades que feien trencar-se de riure els auditoris populars.




Com funcionarà el muntatge de Teatre de l’Enjòlit en altres llocs i, sobretot, en altre temps? No sabria dir. El text de Corrüptia està ple de sobreentesos i pressuposicions. Remet constantment a l’actualitat més pròxima i rabiosa. És, per això mateix, molt previsible, cosa que complica els plans de qualsevol dramaturg; l’espectador espera d’una bona obra teatral un clímax i un final sorprenents. En fi: totes aquestes reflexions em va suscitar la funció, quan finalment la vaig poder veure aquest cap de setmana al Teatre Goya de l’Olleria, on es va representar després de patir la censura del PP. Magnífic el treball dels actors —especialment el d’Elies Barberà— i calorosos els aplaudiments del públic, jutge inapel·lable en aquests casos. Per la meua banda, m’ho vaig passar molt bé i, al marge d’altres consideracions, trobe higiènic que l’obra haja tocat les pilotes a alguns polítics. És el mínim que s’ha de demanar a un teatre combatiu.

5 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Com pot imaginar he llegit amb molta atenció el seu post. M'interessen moltíssim les opinions de tothom sobre Corrüptia, perqué és (i serà) un espectacle sempre viu: eixa és una de les premisses dels Enjòlit.

Em sorprén la reiteració de la paraula "sainet" en la seua crònica, perqué Corrüptia no ho és ni pretén ser-ho. Ni les situacions, ni la creació dels personatges, ni les relacions entre ells, ni la posada en escena són sainetescs. El sainet és un gènere ben diferent.

Com bé observa, hem volgut fugir de caracteritzacions i referents "reals" i ens hem fixat en models de comportament. Això és pur acudit i no un recurs teatral. Hem atacat els personatges, amb amor, des del text just perqué la farsa (que és el que és Corrüptia) puga funcionar en qualsevol escenari. I, de fet, ha funcionat a Molins de Rei i a Olesa. I esperem que seguisca funcionant!
El públic ho rep de maneres diferents depenent de la immediatesa dels seus propis referents. Els riures de l'Olleria seran molt diferents als riures de Barcelona.

Més que mai estic entenent la relació entre realitat i ficció. I dóna per a molt!

Tadeus ha dit...

Jo també he vist l'obra, en l'exili de l'Olleria, i compartisc algunes de les impressions de Ximo, i de Xavier Aliaga. Efectivament, més que un 'sainet' és una sàtira, com tantes altres: el món del teatre n'està ple. ¿Calia "Corrüptia"? ¿Cal? Potser sí. El problema és la relació missatge-públic: l'altre dia en Olleria, i en qualsevol lloc i dia on es represente l'obra, el 100% del públic serà un públic en comunió amb l'esperit de la crítica o la sàtira, gent que ja coneix l'argument en major o menor grau i que, sens dubte, té una opinió clara al respecte. La tasca, o el repte, per a autor, actors, etc. és molt difícil, quasi impossible. ¿Es pot fer teatre partint del 'teatre periodístic? ¿Cal fer-lo? Ja ho dirà el temps.

Un els problemes de les sàtires és que si volem que els personatges siguen més que meres titelles els hem de dotar d'humanitat, i si els dotem d'humanitat es converteixen eserçs que no resulta tan fàcil de qualificar moralment, i això va en contra del fi propi de la sàtira: posar en evidència la misèria humana dels protagonistes.

Que l'obra siga un 'work in progress' potser siga el seu punt més fort, i el que la pot coinvertir en quelcom més que la típica sàtira: estem en any electoral i hi haurà moviments, i noves revelacions, i girs argumentals que poden anar afegin-se a la història, per què no? En eixa direcció pot trobar "Corrüptia" un sentit proppi: com a text viu, modificable.

Pel que fa als jocs de noms, situacions, etc., tot és opinable, i també modificable. Jo el "Te quiero un huevo" ho deixaria en un "et vull un ou". Fins i tot jugaria amb la frase "et bull un ou". Que vaja rodant "Corrüptia", i que vaja mutant. Teatre en temps real. L'única cosa que realment cal en el teatre, i en l'art, és la creativitat i l'originalitat. Avanti!

Alietes el del Corralot ha dit...

Que si cal Corrüptia? Uei, no, veges! I cal per les dos bandes: Si hi ha polítics que se senten identificats per la sàtira, s'ho hauran de fer mirar. Han de saber que hi ha gent que troba ridícula, miserable i moralment denunciable la seua manera de fer. I han de saber que no són intocables, que qualsevol pot portar-ho a escena i esbombar-ho als quatre vents. Que el PP de Xàtiva haja vetat la representació de Corrüptia en llegir-ne l'argument, diu molt d'ells.
I per la banda del públic: la gent necessita poder riure-se'n de les misèries de certs personatges que identificarà més o menys amb persones reals. Això a gust del consumidor, que ja farà més o menys profunda la identificació de les coincidències.

Corrüptia no és teatre periodístic. I ha de funcionar més enllà de la informació que es tinga. El teatre arqueològic no m'interessa. El teatre és present. Enjòlit fa Corrüptia ARA. L'any que ve? L'any que ve està molt lluny teatralment parlant.

El debat del personatge entre el titella i l'humà, com poden imaginar, l'hem tingut durant els assajos. Però no cal buscar més enllà de la situació: un personatge no és ridícul per se; esdevé ridícul per la situació on es veu immers i per les reaccions que provoca. És a dir, per comportament.

Corrüptia és una obra viva però ja està tancada. Es poden incorporar ítems d'actualitat, però Corrüptia conta la història d'un cap de turc. D'un de tants que hi ha hagut i que n'hi haurà. D'ací la seua universalitat.

Ximo ha dit...

Alietes, no tinc cap inconvenient a considerar Corrüptia una farsa. Si ens atenem als seus orígens, la farsa sorgí en època medieval, però prengué carta de natura, a partir del segle XV, en diferents països: França (amb la Farce de maître Pathelin), Itàlia (amb la Commedia dell'Arte i la farsa napolitana)...

En qualsevol cas, com que avui els límits entre els diversos gèneres tendeixen a difuminar-se, són molts els qui no troben grans diferències entre l’esperpent, el sainet i la farsa. Hi ha qui considera una farsa, posem per cas, El virgo de Vicenteta, de Bernat i Baldoví.

Celebre que l’obra funcione a llocs diferents. Quant a l’apunt de Tadeus (és Corrüptia un work in progress?), sembla donar vostè la resposta al segon comentari. Dic sembla, perquè no m’acaba de quedar massa clar què vol dir que l’obra està viva i, alhora, tancada.

Alietes el del Corralot ha dit...

Intentaré aclarir-ho més: Quan parlem d'un work in progress, almenys en arts escèniques, parlem d'una peça en procés de creació, no definitiva encara, ni molt menys rematada quant a detalls, i oberta a modificacions que poden afectar considerablement el resultat final. No és el cas de Corrüptia. Com deu suposar, Corrüptia és una peça acabada, treballada al detall, però oberta a incorporar xicotetes variacions de text, posem per cas.

Quant a la "vivesa" de la peça no es tracta d'anar modificant-la, sinó de mantenir-la viva a escena cada dia. Això és una aposta més aviat actoral que no dramatúrgica i té a veure amb el compromís i exigència de treball dels actors de la companyia.

Si hi ha qui considera una farsa "El virgo de Vicenteta" és perqué no té més a mà el concepte de sainet. Mera qüestió de perspectiva.