Corrüptia, una regió de l’Est

L’activisme teatral deu molt a gèneres com la farsa, el sainet o l’esperpent. És normal; la sàtira i la paròdia solen ser força efectives, perquè afavoreixen el distanciament respecte dels fets denunciats, estalvien un contingut moral massa evident i provoquen la hilaritat del públic. Xavi Aliaga esmenta, al seu blog, dos exemples de paròdia: Telèfon roig? Volem cap a Moscou, de Stanley Kubrick, i El Gran Dictador, de Chaplin. I encara se’n podrien aportar altres, com To be or not to be, d’Ernst Lubitsch. Ara bé, aquestes magnífiques pel·lícules han passat a la història del setè art no sols per les seues enormes i corrosives dosis de sàtira i paròdia; reuneixen, de més a més, altres trets, com ara el caràcter atemporal i arquetípic de què estan revestits el relat i els seus actants. (Recordem, per exemple, que un dels personatges del film de Kubrick, el general Jack D. Ripper, es llegeix en anglès Jack l’Esbudellador.)

Què passa amb Corrüptia, una regió de l’Est? Que ho té molt difícil. La realitat que intenta parodiar és, per si mateixa, absolutament sainetesca, encara que la majoria dels valencians no li trobe la gràcia. Fer un sainet del sainet —perdoneu-me el joc de paraules— és, per tant, una tasca àrdua; es corre el perill de caure a l’astracanada o a l’estil dels monologuistes, en què Xavi Castillo és el rei. El text de Josep Lluís Fitó sembla, però, no voler sortir-se dels camins estrictes del sainet. Potser per això, acaba fent una transcripció prou literal d’una realitat valenciana suficientment esperpèntica. La decisió, no cal dir-ho, implica la renúncia a la rialla estrepitosa. S’ha volgut afirmar de tal manera la fidelitat al panorama autòcton —la versemblança és altra cosa: consisteix a donar aparença de realitat a la ficció, per fantàstica que siga—, que fins i tot s’han batejat els personatges amb noms calcats del nomenclàtor polític valencià. S’ha fugit, en definitiva, de l’arquetip o l’al·legoria.

S’ha fet, però, una excepció, en aquesta transcripció de la realitat: s`ha canviat el personatge masculí d’El Bigotes per un femení (per a estalviar problemes legals, cal suposar). I clar, la frase te quiero un huevo dita a un home per altre home, empolainat i amanerat, no té la mateixa càrrega corrosiva dirigida a una dona. D’altra banda, bona part dels trets irresistiblement hilarants del Ric real, cap de turc del PP valencià, provenen del seu castellà, nasal, engolat i amanerat. De nou, per tant, la renúncia a les bases que més rialles podrien haver alçat a l’auditori. Recordem, en aquest sentit, que els sainets valencians del segle XIX reflectien la diglòssia existent a casa nostra —sense cap intenció de denúncia sociolingüística, això si— mostrant uns senyorets que, per tal d’ascendir a l’escala social, parlaven un castellà afectat i adobat amb abundants espardenyades que feien trencar-se de riure els auditoris populars.

Com funcionarà el muntatge de Teatre de l’Enjòlit en altres llocs i, sobretot, en altre temps? No sabria dir. El text de Corrüptia està ple de sobreentesos i pressuposicions. Remet constantment a l’actualitat més pròxima i rabiosa. És, per això mateix, molt previsible, cosa que complica els plans de qualsevol dramaturg; l’espectador espera d’una bona obra teatral un clímax i un final sorprenents. En fi: totes aquestes reflexions em va suscitar la funció, quan finalment la vaig poder veure aquest cap de setmana al Teatre Goya de l’Olleria, on es va representar després de patir la censura del PP. Magnífic el treball dels actors —especialment el d’Elies Barberà— i calorosos els aplaudiments del públic, jutge inapel·lable en aquests casos. Per la meua banda, m’ho vaig passar molt bé i, al marge d’altres consideracions, trobe higiènic que l’obra haja tocat les pilotes a alguns polítics. És el mínim que s’ha de demanar a un teatre combatiu.