Si vostè necessita roba, té vàries alternatives. Naturalment, primer s’ha de dilucidar quina classe de necessitat és la seua. Hi ha gent que s’ha de vestir “necessàriament” amb roba d’Armani, Gaultier o Dolce & Gabbana. Suposem que vostè només necessita roba normaleta. Se la pot comprar al mercat o al carrer Botigues. Suposem ara que vol llegir una novel·la. També pot elegir entre diferents alternatives: demanar-la prestada a la biblioteca municipal, comprar-la en una llibreria... Fa quaranta anys, amb la música s’esdevenia el mateix: si hom volia escoltar un vinil de The Beach Boys, posem per cas, podia comprar-se’l en casset, en vinil, demanar-li’l prestat a un amic i gravar-lo... Anem a ficar per últim, sense eixir dels anys setanta, un cas molt improbable: imaginem que vostè necessitava una moto i no en tenia; podia demanar-la prestada a un amic. No crec que li la deixés; «la moto i la núvia no es presta a ningú», solia dir-se.
Notem que en tots aquests exemples les opcions eren, en realitat, dues: gratar-se la butxaca o demanar prestat. Per a qui demanava i no tornava el préstec hi havia una severa reprovació social. És famosa l’excomunicació de la Universitat de Salamanca a aquells que prenien un llibre prestat i no el tornaven. Però passaren uns quants anys, va nàixer Internet, sorgiren els mitjans digitals que permeten fer una còpia exacta de qualsevol original (disc, pel·lícula, o novel·la a partir d’ara) i sorgí el personatge —no sabria dir si àcrata o comunista de nou encuny— que reivindica el dret a la descàrrega gratuïta de qualsevol contingut cultural. Pretén accedir a les creacions sense gratar-se la butxaca, pel morro! Segons aquest personatge, un compositor i un escriptor que reivindiquen els seus drets d’autor són capitalistes avariciosos que han de ser combatuts sense miraments. I fica tots els creadors al mateix sac, sense mirar pèl.
Notem que en tots aquests exemples les opcions eren, en realitat, dues: gratar-se la butxaca o demanar prestat. Per a qui demanava i no tornava el préstec hi havia una severa reprovació social. És famosa l’excomunicació de la Universitat de Salamanca a aquells que prenien un llibre prestat i no el tornaven. Però passaren uns quants anys, va nàixer Internet, sorgiren els mitjans digitals que permeten fer una còpia exacta de qualsevol original (disc, pel·lícula, o novel·la a partir d’ara) i sorgí el personatge —no sabria dir si àcrata o comunista de nou encuny— que reivindica el dret a la descàrrega gratuïta de qualsevol contingut cultural. Pretén accedir a les creacions sense gratar-se la butxaca, pel morro! Segons aquest personatge, un compositor i un escriptor que reivindiquen els seus drets d’autor són capitalistes avariciosos que han de ser combatuts sense miraments. I fica tots els creadors al mateix sac, sense mirar pèl.
Vaja, és com si ficàrem al mateix nivell la roba que es ven al mercat i en una boutique de Versace. Hi ha qui equipara sense cap matís la literatura de consum —els bestsellers de Ken Follett, Joanne Kathleen i altres— i la producció dels escriptors més humils, els valencians o catalans per exemple, les obres dels quals tenen uns tiratges molt limitats. De fet, pocs escriptors nostres poden viure exclusivament de la producció literària; han de simultaniejar la creació amb altres activitats (la docència, el periodisme...). I no és que trobe totalment acceptable piratejar un bestseller o la producció de les majors nord-americanes que proporcionen beneficis exorbitants als intermediaris —al cap i a la fi, ningú no està obligat a comprar-se un suèter de Dolce & Gabbana; se’l pot comprar, de magnífica qualitat i marca desconeguda, al Carrer Botigues o al mercat de divendres—, però trobe francament rebutjable piratejar les produccions culturals autòctones, independents, que sovint han de lluitar contra l’escassetat de mitjans i la penúria d’ajudes econòmiques. Una cosa és robar als lladres i altra, robar als pobres.
¿Algú pensa que poden sobreviure certes activitats sense obtenir un benefici mínim? ¿Ha d’estar obligat un autor a regalar la seua producció? Alguns dels qui reivindiquen el gratis total per a les creacions culturals, estarien disposats a regalar sa casa o les seues pertinences personals? Si una persona pot deixar als seus fills en herència les seues terres o sa casa, per què no ha de poder fer el mateix, amb els seus drets d’autor, un músic o un escriptor? En conclusió: molta gent troba normals coses com traure la bitlletera per a comprar un ordinador, un cotxe, una màquina de fotografiar o qualsevol gadget superflu, però reivindica el gratis total per a un disc o un llibre. Reconec que part de la culpa d’aquesta actitud generalitzada correspon als abusos i l’avarícia de les grans corporacions i la SGAE, però tampoc no s’hauria de descartar certa herència de la picaresca. Conec molta gent que troba normal robar les tovalloles d’un hotel, un got o un cendrer d’un restaurant, una publicació d’una biblioteca o qualsevol dependència pública o privada... Hi ha, en definitiva, massa demagògia.
¿Algú pensa que poden sobreviure certes activitats sense obtenir un benefici mínim? ¿Ha d’estar obligat un autor a regalar la seua producció? Alguns dels qui reivindiquen el gratis total per a les creacions culturals, estarien disposats a regalar sa casa o les seues pertinences personals? Si una persona pot deixar als seus fills en herència les seues terres o sa casa, per què no ha de poder fer el mateix, amb els seus drets d’autor, un músic o un escriptor? En conclusió: molta gent troba normals coses com traure la bitlletera per a comprar un ordinador, un cotxe, una màquina de fotografiar o qualsevol gadget superflu, però reivindica el gratis total per a un disc o un llibre. Reconec que part de la culpa d’aquesta actitud generalitzada correspon als abusos i l’avarícia de les grans corporacions i la SGAE, però tampoc no s’hauria de descartar certa herència de la picaresca. Conec molta gent que troba normal robar les tovalloles d’un hotel, un got o un cendrer d’un restaurant, una publicació d’una biblioteca o qualsevol dependència pública o privada... Hi ha, en definitiva, massa demagògia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada