dimarts, 28 de desembre de 2010

El castell i el conjunt monumental de Xàtiva (I)

«El sant de lluny fa més miracles», recorda la dita. I clar, molts valencians viatgen a l’altre extrem del món en cerca de prodigis. És precís anar tan lluny? No! A casa, també en tenim, de miracles. Xàtiva, capital de l’antiga sotsgovernació dellà lo riu Xúquer, n’és la prova. El seu conjunt monumental, un dels millors del País, encara resisteix, miraculosament, els embats del temps. El castell i les restes de muralla, la trama urbana, l’arquitectura de l’aigua (amb fonts públiques de diferents èpoques), els palaus, el conjunt d’esglésies i monestirs, i algunes peces aïllades del màxim interès no deixen d’enlluernar els visitants. La ciutat recolza al vessant nord de la serra del Castell, entre les conques del riu Albaida i un afluent seu, el Cànyoles («on comença l'horta i acaba el secà», canta Raimon). La zona alta és un laberint de carrers estrets, costeruts i tortuosos; l’eixampla, amb vies i places més amples, s’estén a la part baixa.

Els estadants, enredats al tràfec diari, han perdut el costum de fitar allò que els circumda —fan com els peixos: naden sense adonar-se de l’aigua que els cercla—. En canvi, al visitant il·lustrat li vénen d'ací i d'allà, quan vagareja per la ciutat, ecos italians i andalusins. De vegades creu escoltar les veus d’Ibn Jubayr, Ibn Ferro i Abū Masaifa (introductor del paper a Europa), o els versos de Tawq al-hamāma (El collar de la Coloma), tractat sobre l'amor escrit pel poeta cordovès Ibn Hzam en 1023, durant el seu exili a la Madinat al-Xateba musulmana: «Tan se val si sou solament idea, / fugaç imatge o bella aparició, / car, esguard il·lusionat, jo us he vist». El rodamón empedreït se sentirà fins i tot transportat als carrers de Gubbio o Spoleto. Un italià insigne, Ludovico Ariosto, autor de l’Orlando Furioso, escriví aquests hendecasíl·labs: E 'l dì che da Valenza si partiro / ad albergare a Zattiva veniro. / I patroni a veder strade e palazzi / ne vanno, e lochi publici e divini (El dia que València deixaren, / cap a un alberg de Xàtiva marxaren. / Vies, palaus, volgueren veure els caps, / i altres espais, tant públics com sagrats).


Xàtiva, la segona ciutat del reialme fundat per Jaume I (rival de València i Oriola, les altres urbs capdavanteres en època foral), és símbol de resistència contra el centralisme uniformador des que, a principis del segle XVIII, en ser coronat Felip d’Anjou, les classes populars xativines (els anomenats maulets) s’alinearen amb la causa austriacista. Dies després de la batalla d’Almansa, les tropes borbòniques assetjaren la ciutat. El 24 de maig del 1707, els assaltants hi van penetrar a mata-degolla. Les represàlies convertiren Xàtiva en una ciutat màrtir. El Borbó, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. La devastació fou terrible. La ciutat ja no recuperaria mai la seua esplendor. Els arxius municipals foren destruïts i les confiscacions desposseïren dels seus béns els fidels a l’arxiduc (els xativins, que reben des de llavors el malnom de socarrats, tenen un retrat del monarca francès penjat boca per avall al Museu Municipal).


Felip V decretà la creació d’una ciutat de nova planta, que s’hauria de dir Colonia Nueva de San Phelipe. Però el projecte fou abandonat, cosa que evità la pèrdua absoluta del patrimoni xativí. Queden, per tant, nombrosos elements medievals i renaixentistes. Hi destaquen, sobretot, els borgians. La ciutat fou bressol dels Borja, llinatge que adquirí un enorme protagonisme a la vida política i religiosa del segle XV. Alfons de Borja (papa Calixt III, nascut a la baronia de Canals) i Roderic de Borja (Alexandre VI) tenen orígens xativins. El visitant, només travessar l’antic Portal de Cocentaina, trobarà l’església on fou batejat Roderic. Després, avançant pels carrers de Sant Pere, l’Àngel i Montcada, veurà un seguit d’elements que transporten a èpoques passades: fonts gòtiques o barroques (col·locades al centre de petites places), la casa pairal d’Alexandre VI, el monestir de Santa Clara, fundat per na Saurina d’Entença, vídua de l’almirall Roger de Lloria, nombrosos palaus senyorívols, l’església del convent de Sant Francesc...

(publicat a Meravelles Valencianes, llibre primer, Denes Editorial)