dimecres, 15 de desembre de 2010

Ha mort un mestre

He de dir que, durant l’adolescència i la joventut, jo rebutjava frontalment el flamenc i altres expressions artístiques paral·leles, com ara la copla. I no era l’únic; multitud d’amigues i amics meus tenien idèntica actitud de rebuig. L’explicació és senzilla: el franquisme havia manipulat totalment aqueixes músiques, que monopolitzaren molts anys els programes de la ràdio i l’única televisió en blanc i negre que hi havia. El flamenc i la copla hi apareixien com la genuïna expressió artística de l’Espanya una, grande y libre. Així que, quan sorgiren els primers cantants i grups de pop i rock —els pioners havien actuat, a principis dels seixanta, a les matinals del Circo Price de Madrid— i s’escoltaren els primers ritmes arribats de l’altra banda de l’Atlàntic (el twist, el rock, el madison...), enviàrem a fer la mà el cante jondo i companyia. La desconfiança de les autoritats franquistes envers els joves peluts i les seues músiques frenètiques, i l’actuació dels grisos contra els assistents als concerts ens reafirmaren en les nostres conviccions. Visca el rock i fora el flamenc, música d’un país ranci i hortera!

Va passar, però, una enormitat d’anys i molts vam descobrir l’error en què havíem caigut, empentats pels tripijocs franquistes. Els primers a obrir-nos els ulls foren el Pedro Iturralde Quintet, amb el disc Flamenco Jazz, i Paco de Lucía, amb la seua rumba Entre dos aguas. No és que al·lucinàrem nosaltres, amb el guitarrista d’Algeciras; és que també al·lucinà gent com Carlos Santana, Al di Meola i John McLaughlin. Vingué després un disc mític de Camarón, La leyenda del tiempo, i les seues col·laboracions amb un grapat de músics (el mateix Paco de Lucía, Jorge Pardo, Carles Benavent, Joan Albert Amargós, Tino di Geraldo...) que revolucionaren el flamenc. I arribà, finalment, el disc Omega, d’Enrique Morente. L’edità en 1996 El Europeo. Era la visió del cantant granadí sobre Poeta en Nueva York, de Federico García Lorca, i reunia tretze textos del poeta adaptats i musicats per Leonard Cohen.



A l’àlbum, a més del grup indie Lagartija Nick, l’acompanyaven Vicente Amigo, Cañizares, el Paquete o Tomatito (la seua filla Estrella Morente i Aurora Carbonell feien els cors i les palmes). Aquest disc, un dels treballs més arriscats de Morente, en què fusionava cante jondo i rock alternatiu, no ha deixat de reeditar-se (l’última versió inclou un tema inèdit, Oriente y Occidente, gravat amb Sonic Youth en 2005). El cantant ha explicat la revolució que suposà aquest àlbum: Antes de su publicación, me presenté en el Teatro Albéniz con Tomatito, en un concierto muy flamenco y muy clásico que había levantado a los aficionados de los asientos. La equivocación estuvo en el bis. Lo teníamos todo preparado, se levantó el telón y allí estaba Lagartija Nick con su banda e interpretamos Omega. El tema duró 10,40 minutos, pero los insultos en el hall duraron más de una hora. Morente també fusionà la seua música amb els sons de Pat Metheny, Amaral, Chambao, Los Planetas...



I ací em teniu, amb unes quantes canes i enganxat al flamenc per culpa de gent com Enrique Morente. Des de mitjans dels noranta, he anat adquirint discs (i per suposat n’he adquirit uns quants del cantant de Granada: El pequeño reloj, Morente sueña la Alhambra...). Ha mort un artista trencador, un mestre i una persona de bé, solidària amb moltes causes justes. Des d’ací, el meu humil homenatge i la meua admiració.

2 comentaris:

Lo Pol ha dit...

Açò sí que és una entrada sobre Enrique Morente com cal, Ximo, i no el post de rapa-fuig del sotalamaredeueta ixe.

Ximo ha dit...

Ha! Però home, Pol! Quina manera de clavar-se amb el pobre xic ixe de sotalamarenosequè!