Tardor al Chillida Leku

La natura està a punt de cloure una estació esplendorosa, la tardor, i el Chillida Leku està a punt de tancar les seues portes. La tardor era una època magnífica per a visitar el museu de l’escultor basc. Eduardo Chillida (Donosti, 1924 - 2002) utilitzava diferents materials (pedra, fusta, formigó i, sobretot, ferro) per a crear formes no figuratives que es desplegaven a l’espai plenes de força. Els títols de les seues obres, que van actualitzar l’estètica tradicional basca, són ben expressius: Enclusa de somnis; Modulació de l’espai; Entorn del buit; Iru zulo; Pinta del vent; Homenatge; Topos; Lurra... Moltes d’aquestes obres assoleixen la plenitud expressiva en espais oberts. Chillida dominava de manera notable diverses tècniques, especialment la forja. Rebé premis internacionals ben reeixits i reconeixements a la seua trajectòria cívica. També destacà per la seua activitat com a gravador i dibuixant. Fou, en definitiva, un dels artistes contemporanis més importants.

L’art de Chillida és una forma de coneixement i una incitació a determinada forma de comportament. En altres paraules: remet a la relació entre ètica i estètica. No és, per tant, casual que l’artista col·laborés amb filòsofs i poetes preocupats pels problemes gnoseològics, és a dir, pels fonaments, la naturalesa, el valor i els límits del coneixement. En aquest sentit, cal recordar que Chillida féu sengles llibres amb Heidegger, El arte y el espacio, i Jorge Guillén, Más allá; conreà l’amistat amb el filòsof Bachelard; estudià profundament l’obra de Bergson; i estigué preocupat pel coneixement de la natura, com els filòsofs presocràtics. La seua obra planteja diferents qüestions. Està, primer, la seua reflexió sobre l’espai, comuna a altres escultors: les relacions entre ple i buit, dins i fora... Aquesta segona dicotomia remet a la concepció de moltes de les seues escultures com a punt d’encontre, com a lloc on l’espectador es posa en contacte amb l’espai i amb altres espectadors. L’espai de Chillida, sobretot en escultures que delimiten un dins i un fora, sempre està dotat d’una conformació específica i ètica.

També tenim la seua predilecció pels materials pesants (formigó, ferro...) que lluiten contra les forces gravitatòries, en un intent de levitació. Les seues obres esdevenen, doncs, una sort de metàfora de les tensions entre matèria i transcendència, entre espai i temps. Sovint estan penjades o recolzen, sense tocar a penes el paviment, sobre tres punts practicables (el número tres és una constant a l’obra de l’escultor). Enfront de la idea de flotació o de vol d’elements lleugers (el dels “mòbils” de Calder, posem per cas), les escultures del basc lluiten contra la gravetat. El 2000, fou inaugurat el Chillida-Leku, prop d'Hernani, en una casa rural del segle XVI, creat i gestionat pels familiars de l'artista. «Un dia vaig somniar una utopia: trobava un espai, una mena de bosc, en què les meues escultures podien descansar; la gent caminava entre elles», deixà dit l’escultor. Chillida-Leku és la concreció d’aquest somni: un espai a la mesura de la seua obra. El recinte consta de tres àrees: el jardí de dotze hectàrees en què descansen unes quaranta escultures; la peça central, el caseriu Zabalaga, que alberga les obres de menor format realitzades en acer corten, alabastre, granit, terracota, guix, fusta o paper; i la zona de serveis.

Chillida-Leku és un espai escultòric en si mateix, una obra més en què Chillida plasma la seua visió de les formes, l’espai i el temps acumulats. Les seues preguntes esdevenen respostes per al visitant, durant el passeig pel museu. En 1984, l’escultor i la seua dona, Pilar Belzunce, van comprar una part de la finca que incloïa el caseriu en ruïnes. Era el lloc ideal per albergar les escultures de ferro durant el procés d’oxidació. Chillida anà restaurant l’edifici amb l’arquitecte Joaquín Montero. Com que la finca anava convertint-se en un conjunt escultòric, l’artista perdé interès a vendre les obres i començà a col·leccionar-les. Adquirí més terreny fins a posseir tota la finca de l’actual museu, conservat tal com ell el va concebre. Jo el vaig visitar per desembre del 2005. Encara recorde la simfonia de colors del parc de Zabalaga: faigs, roures i magnòlies exhibien una paleta que anava del groc al granat, passant pels verds, els ocres i els marrons. I enmig del bosc i les extenses praderes, les fantàstiques escultures d'Eduardo Chillida. Totes les escultures del jardí podien ser tocades pels visitants —les de l’interior, no. Fa uns dies, el museu anuncià el tancament, a causa del dèficit econòmic recurrent. Esperem que els problemes siguen temporals, que les institucions basques es facen càrrec de Zabalaga. M’agradaria tornar al Chillida Leku altra tardor.