dijous, 2 de desembre de 2010

La gran desconeguda (i II)

En 1707, l’aspiració xativina d’aconseguir la seu bisbal s’hagué d’oblidar momentàniament. L’arquebisbat, que continuava oposant-s’hi, elevà al nou monarca, Felip V, un informe negatiu en què s’al·ludia al caràcter austriacista de Xàtiva. En 1732, gràcies als impostos indirectes i les almoines, es va reprendre la construcció de la col·legiata. Al llarg del segle XVIII s'edificaren l'escala barroca de la façana nord, la nau central i dues de les nou capelles absidals, concloses l'any 1777. L'any 1796 s'inicià l'alçat del campanar, que fou rematat amb un templet a l'últim terç del segle XIX. (L’altre campanar mai no s’arribaria a construir.) L’altar major fou dissenyat per Ventura Rodríguez (la construcció fou dirigida per fra Vicent Cuenca, que també intervingué al campanar). S’hi col·locaren escultures de Josep Esteve Bonet. La decoració de les petxines en què recolza la cúpula del XIX s’encomanà a Vergara, però serien finalment pintades per Joaquín Tudela.


De les capelles cal destacar-ne dues: la capella de tramuntana, inaugurada en 1714, que es troba a la dreta de l'altar major, ornada amb l'escut de la ciutat, i altra d'ingrés a la sagristia, amb símbols al·lusius a la Mare de Déu. A l'altar major està la imatge de la Mare de Déu de la Seu. La imatge actual és de Marià Benlliure (l’original, gòtica del segle XIII, fou cremada durant la guerra civil). Els membres de la dinastia Borja i els nobles de la ciutat enriquiren la col·legiata amb donacions esplèndides, algunes de les quals encara s'hi conserven. Destaquen un calze de Calixt III, el tríptic de la Pietat, la gran custodia major, donada per Alexandre VI, una creu de guia del segle XVI, esmaltada, diverses butlles papals... A més, cal destacar el valuós arxiu i alguns retaules del millor període de la pintura gòtica valenciana: el tríptic de Santa Anna, obra de Reixac (en que apareix el futur Calixt III), la taula de Sant Sebastià (hipotètic retrat d'Ausiàs March), una Anunciació... Finalment, trobem a la capella de la Comunió el Crist del Carme, gòtic, procedent de l'antic convent dels carmelitans descalços.


Els treballs de la Seu conclogueren ja iniciat el segle XX. (La veu popular se’n fa ressò: «Eixa obra dura més que l’obra de la Seu.») Algunes fotografies en blanc i negre dels primers anys del segle mostren com encara continuava la construcció. Finalment, la façana principal fou enllestida als anys vint, seguint les traces de l’arquitecte Lluís Ferreres. La col·legiata és basílica menor. Celebra la festivitat de la seua titular, la Mare de Déu de la Seu, el 5 d’agost (aquest dia s’esdevingué el miracle de la neu a l’Esquilí de Roma, al lloc on s’alça la basílica de Santa Maria la Major). Malgrat haver estat construït al llarg de molts anys, amb la intervenció de molts arquitectes i mestres d’obra, el temple guarda una sorprenent unitat estilística. És un gran edifici classicista comparable a les esplèndides catedrals renaixentistes i manieristes andaluses. La seua arquitectura recorre els diferents corrents del classicisme (renaixement, barroc, historicisme...) i mostra detalls veritablement exquisits: arcs serlians, voltes de mocador, elements oblics...


Camejant pels seus espais, hom pot rememorar múltiples esdeveniments: Alfons de Borja hi fou batejat; sant Vicent Ferrer predicà dues vegades; hi foren proclamats jurats de la ciutat diversos avantpassats dels papes. En 1452, Alfons de Borja encomanà a la seua germana Joana que construís una capella funerària sota l'advocació de Santa Anna. Reixac, Jacomart i el vidrer Cristòfol d'Alemanya col·laboraren en la seua decoració. En 1470, per autorització de Pau II, hi foren traslladades des de l’església de Sant Francesc les despulles dels seus parents: Caterina de Borja (germana d'Alfons), Roderic de Borja i Sibil·la Escrivà, avis d'Alexandre VI, Jofré, pare d'aquest... L'any 1497, Francesc de Borja, cosí d'Alexandre VI, bisbe de Teano, tresorer de la Cambra Apostòlica i arquebisbe de Cosenza, fundà la capella de la Mare de Déu de les Febres. Estava presidida per una taula de Bernardino di Betto il “Pinturicchio”, avui conservada al Museu de Belles Arts de València. Només resta d’aquella capella l’urna amb les despulles d’un nebot de Francesc de Borja, també bisbe de Teano. En altra capella absidal està soterrat Pere Belloch Borja, darrer batlle foral i primer regidor noble —i, per tant, botifler— de la ciutat.

3 comentaris:

Refel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Refel ha dit...

Molt bona sèrie d'articles i millor recull de fotos!

Aprofite per comentar un detall. Sembla que el campanari començà bastir-se el 1796, però les obres continuaren durant tot el segle XIX. Hi ha un gravat de 1857 de Manuel Bellver, basat en fotos prèvies, que va publicar Vicent Boix en la seua història de Xàtiva. Al gravat es veu com el campanari encara es troba a la meitat i, al seu costat, es pot apreciar, encara en peu, el minaret de la Mesquita Major de Xàtiva. Tot açò ho conta Josep Lluís Cebrian a Comentari a la "Vista general de Xàtiva" del segle XIX.

Ximo ha dit...

Té vostè raó, Refel. Com que el text induïa a error, he esmenat la redacció. El campanar fou rematat l'any 1877, és a dir, a l'últim terç del segle XIX.