Mercats iliberals

Aquests dies, escoltant les declaracions del nou cap de la patronal, estic recordant el llibre que vaig llegir en estiu, El club de los elegidos (cómo la élite del poder global gobierna el mundo), de David Rothkopf. El professor de la Universitat de Columbia cita el concepte de democràcia iliberal, encunyat per Fareed Zakaria, director de la revista Newsweek: «Introduir estructures i enfocaments de mercat, sense desenvolupar una cultura de la classe empresarial o una cultura que promoga una vertadera igualtat d’oportunitats i drets, produeix “mercats iliberals”, sistemes que semblen mercats lliures, però que, en realitat, estan plens d’ineficiències i injustícies.» En general, els empresaris de casa nostra manquen de la cultura a què es refereix Zakaria; pensen que l’única sortida a la crisi passa per fer-los la vida més fàcil a les seues empreses: pocs impostos, mínims drets laborals i salaris baixos. No és això el que fan en altres països. Al nord d’Europa o als USA, posem per cas, els salaris són més alts; els salaris baixos provoquen manca d’innovació, poca productivitat i dèficit comercial. Fins ara, això no preocupava molt; la nostra bonança econòmica depenia d’un sector, la construcció, que no necessita ni massa innovació ni massa tecnologia. L’esclat de la crisi ha provocat, però, un enorme forat a les arques públiques. El mercat esgrimeix una sola fórmula per a combatre’l: retallar la despesa pública. (Les élites propugnen les reformes que els convenen; rarament solen acceptar aquelles que beneficiarien la societat en el seu conjunt.) Ara bé, els retalls sobtats frenen la recuperació i fomenten les forces desestabilitzadores. Europa sencera està a la vora de l’esclat social. Les reformes laborals que demanden els mercats, alleugeriment de les càrregues socials de les empreses i retall dels drets dels treballadors, estan provocant una marea de protestes i disturbis pertot arreu. Un apunt més: la minva d’ingressos obliga l’Estat a l’emissió de deute (obligacions, lletres del tresor, bons...). L’elit financera pot establir, però, el preu del deute públic. Les transaccions diàries al mercat de les cèdules d’inversions (deute dels estats) depenen, en gran mesura, de les opinions dels agents financers sobre l’èxit o el fracàs dels programes de govern per a promoure el creixement o l’estabilitat, així com sobre els altres factors que poden afectar la capacitat dels governs per a saldar els seus deutes. La comunitat dels principals operadors que negocien amb el deute és petita; els seus membres es coneixen entre si, saben com reaccionaran uns i altres, i defineixen ensems les perspectives del mercat. Rothkopf cita un operador experimentat: «De vegades, hi ha una dotzena de persones que estableixen el preu.» Altre prestigiós economista, Joe Stiglitz, diu el següent: «En cert sentit, l’alliberació dels mercats de capital —la lliure circulació del capital, sense traves, a través de les fronteres— pot soscavar la democràcia.» No es tracta, ja es veu, de les opinions de perillosos esquerrans. El mercat —o si es vol, el poder global— ens està ficant en un veritable cercle viciós, o en un cul de sac, tant se val.