Blanc i en botella

Es podrà discutir si era prudent, des d’un punt de vista estrictament polític, que la cadena humana a favor de la Via Catalana penetrés al País Valencià. És raonable suposar que l’acte anava a proporcionar combustible a una dreta que té el dipòsit buit. Podríem pensar fins i tot que els escamots blaveros, traslladats a Vinaròs amb ànim de boicotejar la cadena, tindrien planificat de provocar incidents. (A casa nostra, les reafirmacions catalanistes sempre susciten la mateixa resposta atàvica de la dreta: «¡Mos volen invadir!») Els porucs i els cagadubtes fan bé de recordar que els sectors nacionalistes valencians han de captenir-se amb prudència; ningú no voldria haver de  conjurar novament vells fantasmes. També es poden fer altres conjectures: que la Via Catalana incrementarà encara més l’espanyolisme dels valencians; que perilla l’aparent normalitat i la respectabilitat assolides amb molt d’esforç pel valencianisme cultural i polític (sense anar massa lluny, l’ajuntament de Xàtiva organitza a finals de mes tot un seguit d’actes d’homenatge a la figura de Vicent Andrés Estellés). Podem imaginar tot això i més coses.

Però també podem parlar de certituds. Cal recordar, posem per cas, que les llibertats d’expressió i reunió són consubstancials amb la democràcia (estan arreplegades a la Constitució espanyola i a la Declaració Universal dels Drets Humans). De la llibertat de reunió deriva el dret a manifestar-se en la via pública de manera pacífica. En democràcia són legítimes totes les accions polítiques no violentes —almenys això deien els peperos a les forces basques del conglomerat abertzale—, i són defensables totes les idees, llevat d’aquelles que apel·len a la violència o facen apologia de l’odi contra qualsevol persona o grup per raó de la seua raça, religió o nacionalitat. Cal recordar també que els organismes públics han de garantir l’exercici dels drets i les llibertats dels ciutadans. Resulta evident a qualsevol persona de seny que l’exercici de determinats drets (de vaga, de manifestació) sempre provoquen alguns contratemps (restriccions a la circulació de vehicles i la mobilitat dels vianants, perjudicis econòmics a empreses, soroll...) que, de cap manera, poden limitar o suprimir les llibertats fonamentals.

 

Convé assenyalar que l’autoritat governativa no pot prohibir una manifestació amb la pelegrina excusa que corre perill la integritat dels manifestants, que podrien ser agredits per les persones perjudicades per l’acte de protesta. La obligació de les autoritats serà, en tot cas, protegir els manifestants, per tal que puguen exercir el seu dret de manera lliure i pacífica. I arribem al final d’aquesta enumeració exhaustiva de conjectures i certituds. ¿Quin nom li escauria a un govern que prohibeix la celebració d’una cadena humana que pretén enllaçar pacíficament dos pobles germans? ¿Totalitari? ¿Feixista? Per si algú no té clara la resposta, aclarirem que el partit que sustenta aqueix govern té afiliats que es confessen franquistes (posen amb retrats i banderes del dictador sense cap complex). Aquests franquistes mai no han mogut un dit per evitar les agressions dels escamots feixistes a militants i seus de partits nacionalistes o d’esquerres. En fi, no crec que calga donar més pistes. Blanc i en botella...

Falta d’idees

Allò ben cert és que el llibre de la fira d’enguany ha estat molt fluixet. En general, els articles, escrits per autors reals o apòcrifs, eren d’escàs interès. Val a dir que escriure un llibre de festes interessant i original és molt complicat. La fira de Xàtiva, com totes les festes locals, és cíclica. Ve repetint-se ininterrompudament des de 1250. I continuarà celebrant-se indefinidament. El costum de fer un llibre de festes és més recent, però ja ha complit més de mig segle. Aportar-hi cada any una cosa nova és força complicat, independentment de l’orientació del volum. Dic açò perquè hi ha qui estableix comparacions entre la publicació de Xàtiva i les d’altres poblacions. Dies enrere, un articulista explicava que Camp de Mirra, petita vila de només 500 habitants, ha dedicat més de cent pàgines del seu llibre fester a la història i la geografia locals. En fi, si la població pròxima a Bocairent i Banyeres de Mariola continua publicant cent pàgines d’història local, quan vénen festes, durant els cent pròxims anys, potser s’haurà d’inventar una història nova —que Déu nostre senyor em perdone la petita ironia. Ja dic: la mampresa és molt difícil.

De tota manera, l’esment de la vila on es va firmar el Tractat d’Almirra amagava un rerefons: la vella pretensió dels historiadors locals de fagocitar totes les publicacions festeres (els llibres de les falles, de la fira, de les festes de carrer...). En principi, no veig inconvenient a publicar-hi textos històrics. Això sí, haurien de tenir un to divulgatiu i certa amenitat. Els llibres de festes han d’anar dirigits al públic en general. Jo explique als meus alumnes de batxillerat que els textos acadèmics poden tenir, segons els destinataris a què vagen dirigits, tres nivells de complexitat: científic, didàctic i divulgatiu. Entre els historiadors, hi ha també tres maneres d’enfocar els seus articles: enumerar allò que podríem denominar “fonts i documentació”, és a dir, llistats de documents trobats a diferents arxius, interpretar etapes històriques, especialment aquelles que presenten llacunes o incògnites, o posar la història a l’abast de tothom, per mitjà de textos divulgatius. Per desgràcia, a Xàtiva hi ha molts historiadors  —o gent amb pretensió de ser-ho—, interessats a publicar documents inèdits, i pocs divulgadors de la història local.

Els articles divulgatius poden tenir cabuda en un llibre de la fira, però els treballs dels nivells científic i didàctic haurien de ser publicats en col·leccions d’estudis i recerca, editades per centres d’estudis locals, públics o privats. Un llibre de festes no és l’instrument idoni per a l’intercanvi acadèmic. Enguany, el sisè centenari de la col·legialitat de Santa Maria i el jubileu extraordinari concedit per Benet XVI brindaven una oportunitat magnífica per a fer divulgació històrica. De tota manera, el llibre de la fira és inseparable de la fira mateixa. La setmana gran xativina està anquilosada; urgeix un projecte distint. I el llibre de festes hauria de formar part d’aqueix projecte. La publicació hauria de tenir més cura dels elements gràfics i del contingut. (En aquest sentit, alguns llibrets de falla ja han passat al davant.) S’hi haurien de conjugar, en les proporcions adequades, literatura, història, imatge... La bona literatura hi podria aportar la creativitat, l’humor i la imaginació que manquen ara. Cal recordar que la nostra ciutat compta amb magnífics escriptors: Toni Cucarella, Xavier Aliaga, Elies Barberà, Ximo Cerdà...

¿Per què no es fa una publicació més digna? «¡Per falta de diners!», contestaran les autoritats municipals. Jo crec, en canvi, que falten idees i sobra sectarisme polític. Tradicionalment, el llibre de la fira ha estat un pessebre per als simpatitzants i els amics del govern municipal de torn. (Un pessebre ben humil, perquè ningú no es farà milionari publicant-hi un article.) Sembla que historiadors i escriptors desafectes són ratllats de la llista d’hipotètics col·laboradors. I és que el partidisme ho envisca tot: organismes reguladors, tribunals, esport, festes tradicionals... ¿Les festes tradicionals també? Sí, també. En qualsevol cas, falten diners per a certes coses, però sobren per a unes altres. Convindria recordar que, a la llarga, només sol romandre allò que està escrit. La fira decau, és evident, però les generacions venidores podrien creure, si repassaren llibres festers de qualitat, que la seua llum era encegadora. ¡La setena meravella! El govern local ho deu pensar. Sols cal escoltar les declaracions dels seus portaveus.

 

(publicat a Levante-EMV, el 07/09/2013)

El gòtic anglès

 

Diu Joan Francesc Mira: «He escrit més d’una vegada que la meua és l’Europa del gòtic, o més exactament l’Europa de les viles i les ciutats on hi ha esglésies gòtiques, que és l’Europa a l’oest d’una ratlla sinuosa que aniria no sé si d’Hèlsinki a Bari o de Croàcia a Carèlia, possiblement amb illes i excepcions als dos costats. Vull dir que, quan vostès viatgen i en cada ciutat troben l’arquitectura gòtica que ens és tan familiar [...], poden estar segurs que es troben encara en un país on també ens són familiars altres coses: allà hi ha hagut universitats antigues, Renaixement, humanisme, il·lustració, alguna forma de consells urbans autònoms, associacions de mercaders (sovint els consells o les llotges eren també bells edificis gòtics), i molts llibres en llatí. Després hi ha hagut un poc de revolució francesa de rebot, un poc o un molt de les formes i els usos de la democràcia, unes certes tradicions literàries, molts llibres en la llengua del país, i algunes coses més que ací no caben. Quan el gòtic s’acaba, s’acaba també tot això, o més ben dit, això no ha existit mai, o no de manera significativa.» ¡Gòtic és igual a civilització europea!

L’estil gòtic remet a l’espiritualitat de les catedrals medievals, però també als reptes tècnics i artístics de ciutats europees que experimentaven una enorme puixança econòmica i un gran creixement demogràfic. El naixement d’una nova classe social, la burgesia, i les diferents institucions estamentals —gremis, confraries, associacions de mercaders, consells municipals— exigien grans contenidors: esglésies, llotges, edificis municipals... El gòtic donà resposta a la demanda. Durant la primera quinzena d’agost, vaig viatjar pel sud d’Anglaterra. Vaig recórrer viles i ciutats ben boniques: Bristol, Salisbury, Wells, Bath, Stratford-upon-Avon, Oxford... Vaig visitar el jaciment de Stonehenge i el Westonbirt Arboretum... Vaig camejar per Londres. Hi vaig copsar tot allò que diu Mira: petjades romanes, universitats antigues, llibres... A la meua tauleta digital, portava música i llibres de compositors i escriptors com Thomas Tallis, William Shakespeare, Händel, Henry Purcell, Charles Dickens... I vaig contemplar una enormitat de construccions gòtiques i neogòtiques, i ruïnes romàntiques d’antigues esglésies medievals.

 

Els anglesos han posat diferents qualificatius al gòtic: corb, perpendicular, tudor... ¡Tant és! Parlem del mateix estil que recorre l’Europa que descriu Mira. Les terres que vaig visitar conserven molts edificis civils i religiosos bastits en l’estil europeu per antonomàsia: el Wills Memorial Building i la St Mary Redcliffe church de Bristol, les catedrals de Bristol, Salisbury i Wells, l’església abacial de Bath, St Margaret’s church, Westminster abbey i les Cases del Parlament, a Londres... Els britànics, en el seu afany per distingir-se d’altres països europeus, conrearen, durant l’època dels historicismes, l’estil neogòtic. L’interès romàntic per la cultura medieval, conegut al Regne Unit com Gothical Revival, prengué volada durant el segle XVIII i primeries del XIX. En aquesta època, els conflictes amb França foren continus. El gòtic esdevingué estil nacional britànic, en oposició al classicisme associat a la França revolucionària. Els edificis gòtics i neogòtics, i les ruïnes de monestirs destruïts durant la “Gran Dissolució”, al regnat d’Enric VIII, o la Segona Guerra Mundial són, per tant, omnipresents al Regne Unit.

 

No importa que les enquestes mostren un poble britànic euroescèptic —de fet, jo també ho sóc en vista de l’Europa que ens volen embotir—; el viatger que arriba a terres angleses, procedent de l'Europa central o la Mediterrània, té la sensació d’estar en un ambient familiar. Hom trobarà detalls curiosos. Un vitrall de l’església de Santa Margarida, a Westminster, està dedicat a les noces d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó. Fins i tot és possible de trobar coses que haurien d’estar a València. El Retaule del Centenar de la Ploma o de Sant Jordi, posem per cas, es conserva al Victoria and Albert Museum de Londres. El meu periple anglès també em va permetre de practicar, malgrat les múltiples prohibicions, una de les meues aficions predilectes: la fotografía.

 

Paral·lelismes

Fa deu dies, veia en un programa nocturn de televisió el mal tràngol a què fou sotmès per un grup de periodistes de la dreta mediàtica el diputat d’Izquierda Unida Alberto Garzón. Ho tenia difícil. Les credencials del comunisme no són massa presentables. Per això, Francisco Marhuenda, director de La Razón, i Eduardo Inda, director adjunt d’El Mundo, furgaren en la ferida. «Què opina de Lenin, de Fidel Castro o del marxisme? ¿Li agraden Lenin i Fidel Castro? És increïble: el comunisme provocà una veritable massacre i vostès van donant lliçons», amollà Marhuenda al diputat comunista, després que aquest blasmés el comportament dels joves de Nuevas Generaciones que s’havien fotografiat amb banderes nazis. Naturalment, el diàleg entre entrevistat i entrevistadors es tornà molt espès. «Torquemada envià molta gent a la foguera i no per això culpem tots els catòlics d’aquella barbaritat», tercerejà Carmelo Encinas. La veritat és que Marhuenda esbossà un retrat del comunisme absolutament simplista.

L’historiador Josep Fontana ha descrit molt bé, al seu llibre Por el bien del imperio, com la paranoia del president Harry S. Truman i la seua idea del paper hegemònic nord-americà en l’escena mundial empentaren Stalin a l’aïllament i al control ferri dels països de l’Europa oriental. La doctrina Truman, la creació de l’OTAN, la intervenció de la CIA en tota classe d’assumptes tèrbols —incloses les operacions per a manipular processos electorals i sostenir dictadures sagnants— i la negativa d’ajuda a la Unió Soviètica, que havia patit les seqüeles més terribles de la Segona Guerra Mundial, provocaren el pànic roig, el rearmament soviètic i els pitjors episodis del terror stalinista. És més: la ceguesa occidental impedí avançar la reunificació d’Alemanya, porta que havia deixat oberta Stalin. El fracàs del “socialisme realment existent”, allà on s’ha assajat, és inseparable de l’intervencionisme de l’occident imperialista i capitalista.  Cuba, sotmesa al bloqueig nord-americà, ens proporciona un bon exemple.

 

 

D’altra banda, s’ha de dir que l’existència del bloc comunista posà fre, en l’Europa occidental, a les pitjors pulsions del liberalisme econòmic. Ho veiem ara, un cop desapareguts els règims comunistes. El capitalisme global, lliure d’entrebancs, ha entrat en una voràgine d’especulació i acumulació de riquesa que ha culminat en l’actual crisi i en l’augment exponencial de la pobresa i les desigualtats socials. Dit açò, és fa difícil de contrapesar les atrocitats del “terror roig” amb els intents esparsos d’instaurar un socialisme en llibertat que, en realitat, no ha arribat a quallar enlloc. La llosa de Iósif Stalin, Nicolae Ceauşescu, Mao Zedong o Pol Pot —protagonistes d’alguns dels episodis més terribles de la història universal de la infàmia— pesa, per tant, moltíssim. Per a un comunista, és difícil d’assumir açò. De fet, Garzón fou prou valent; en un moment determinat, arribà a dir: «Si algú diu que és comunista i mata, doncs, és un assassí, no un comunista. I punt.» Efectivament, els règims comunistes i feixistes han provocat enormes mortaldats. Costa d’acceptar aquest paral·lelisme, però la realitat és tossuda.

El PP se l’agafa amb paper de fumar

Fa pocs dies, la delegada del govern en Madrid, Cristina Cifuentes, patí un greu accident de trànsit. Hagué de ser ingressada, en estat greu, al servei d’urgències d’un hospital públic. Dos dies després, durant una de les habituals concentracions de protesta de la marea blanca, un grup de persones proferí crits contra la senyora Cifuentes: Que se vaya a la privada, que se vaya a la privada. Portaveus de la marea blanca es van afanyar a desmarcar-se d’aquests crits minoritaris. «Cifuentes és ara mateix una pacient, i qualsevol pacient mereix tot el respecte i la millor atenció possible, amb independència de les seues idees», va declarar la portaveu de l’Associació de Facultatius Especialistes de Madrid (Afem), una de les principals impulsores de la marea blanca. El missatge se sumava a tots els llançats pels col·lectius en defensa de la sanitat pública des del dia de l’accident, especialment a través de les xarxes socials.

Efectivament, les persones de bé no poden desitjar el mal d’un pacient que es debat entre la vida i la mort. En aqueix sentit, els crits d'un petit grup de manifestants de la plataforma per la sanitat pública grinyolaven. Una cosa és pensar «qui t’anava a dir a tu, partidària de la sanitat privada, que t’haurien d’atendre en les urgències d’un hospital públic» i altra, molt distinta, exterioritzar en veu alta qualsevol burla en moments de gran dramatisme per al malalt i els seus familiars. En qualsevol cas, la senyora Cifuentes tindrà l’oportunitat de reflexionar, quan es recupere, sobre la vigència d’un vell refrany: el ruc callat, per savi és reputat. S’ha de recordar que la delegada del govern s’ha burlat sovint de manifestants que protestaven per assumptes no exempts de dramatisme (atur, desnonaments). Els dirigents del PP no se l’haurien d’agafar, per tant, amb paper de fumar.

Arran del crits davant de l’hospital on està ingressada Cristina Cifuentes, la dreta mediàtica i política acusà l’esquerra, tota l’esquerra, de protagonitzar una campanya de criminalització i persecució del PP. Després, rectificà i centrà les seues acusacions en l’esquerra mediàtica i en els grups radicals. Llàstima que no reaccionés amb la mateixa finezza quan una diputada de la seua majoria va increpar els aturats des d’un escó del Congrés —¡Que se jodan!, va dir. Com el PP no pot adjudicar l’adjectiu “radical” a l’esquerra parlamentària —governa en Extremadura gràcies al suport d’Izquierda Unida—, ha creat un ens amorf que engloba diversos grups de l’esquerra minoritària i alternativa, els “infiltrats” de l’esquerra parlamentària i tots els moviments socials que lluiten contra alguna injustícia (la privatització de la sanitat, els retalls en educació, els desnonaments, les participacions preferents...).

 

Difícilment es podria dibuixar un panorama semblant al camp conservador. El PP és la casa comuna de tota la dreta; totes les famílies conservadores, des de l’ala més moderada a les faccions més reaccionàries i directament feixistes, hi tenen cabuda. Els peperos diuen que se senten perseguits. Aquesta reacció, cínica o pueril, em recorda l’acudit dels 10.000 beneïts que caminaven pel bosc i es van sentir atemorits per un xinès. ¿Com es pot parlar de mitjans d’esquerra? No existeix esquerra mediàtica. Els mitjans espanyols són majoritàriament conservadors —ni PRISA pot ser considerat un grup de comunicació esquerrà. Qualsevol persona ben nascuda ha de desitjar la ràpida recuperació de la senyora Cifuentes. Però això no deixa en suspens, de cap manera, ni la llibertat d’expressió, ni el dret a la crítica, ni el cabreig de molta gent per les idees i les actuacions de la delegada del govern en Madrid.

¿Què s'ha fet dels discs durs?

Exposició d'Òscar Garrido

L’estratègia del ventilador

En realitat, quan compara les banderes franquistes amb les republicanes, el PP intenta focalitzar el debat en els comunistes. Vol equiparar les atrocitats franquistes amb les comeses pels quadres del PCE a la reraguarda republicana. ¿Per què no agita, doncs, l’espantall de la bandera roja amb la falç i el martell? Doncs, perquè resulta més útil, a l’efecte d’avortar qualsevol vel·leïtat republicana, desprestigiar el tot en comptes d’una part. La història juga a favor del PP. Durant la guerra, el PCE esdevingué un dels principals defensors de la República. Durant la postguerra, bona part dels nombrosíssims exiliats republicans que lluitaren a la resistència francesa també militava al PCE. Els guerrillers espanyols combateren valerosament contra els nazis alemanys i col·laboraren activament en l’alliberament de tot el Midi. No és cert que les guerrilles foren exclusivament comunistes; també hi col·laboraren els socialistes, els anarquistes... ¡Millor! Per al Partit Popular, això justifica ficar tota l’esquerra en un totum revolutum.

Ara bé, aquesta estratègia d’arremetre contra la II República només resulta útil internament. Internacionalment,  ha tingut uns efectes que no deuen agradar molt als conservadors. En els actes que periòdicament commemoren el final de la Segona Guerra Mundial i l’alliberament dels camps de concentració nazis, sempre onegen banderes republicanes —rarament es veu l’actual bandera constitucional. Al bosc de banderes (franceses, angleses, nord-americanes, italianes, poloneses...) que presideixen les cerimònies en memòria dels presoners d’Auschwitz, Buchenwald, Mauthausen, no és fàcil trobar una bandera espanyola monàrquica; és omnipresent la republicana. Als líders peperos que comparen la bandera tricolor amb la bandera franquista, per a defendre els joves fotografiats en actitud feixista, se’ls hauria de caure la cara de vergonya. El PP intenta distraure l’atenció del moll de la qüestió: allò rebutjable d’exhibir una bandera amb simbologia franquista o nazi no és la seua aconstitucionalitat.

 

La Constitució tampoc no al·ludeix al penó de la falla República Argentina, ni al banderí de l’Olímpic. ¿Els hauríem d’amagar, per no tenir cobertura constitucional explícita, fora del suport genèric derivat de la llibertat d’expressió? Siguem seriosos. Allò realment rebutjable de les fotos dels cadells del Partit Popular és l’espectre que s’amaga darrere de la parafernàlia amb què s’han retratat, una ideologia brutal condemnada unànimement per la totalitat dels demòcrates, europeus i de tot el món. El feixisme i el nazisme van provocar la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. Traure a col·lació la bandera republicana és l’estratègia de qui vol posar em marxa el ventilador per a llevar-se de damunt les mirades acusadores. Però com deia a l'entrada anterior, no s’ha de confondre la II República amb allò que van fer alguns elements de l’esquerra. Seria com confondre la religió amb allò que fan alguns catòlics.

Comparacions que no toquen

En difondre’s les fotos d’uns dirigents de Nuevas Generaciones que exhibien banderes nazis o franquistes, la dreta política i mediàtica ha passat al contraatac. Els portaveus conservadors han comparat la bandera franquista amb la bandera republicana. Es tracta, no cal dir-ho, d’una comparació mal feta. La II República fou un règim democràtic i absolutament legal. Acabà els seus dies enderrocat per un colp militar. En canvi, el règim dels militars triomfadors a la Guerra Civil només admet el qualificatiu de feixista. Fou un règim totalitari, de partit únic, que prohibí les llibertats de reunió, associació i expressió, i practicà una cruel repressió dels seus opositors. La dictadura franquista simpatitzà amb el feixisme italià i el nazisme alemany, responsables de l’extermini de milions d’éssers humans.

 

 

Ja comença a ser costum, a les files de la dreta, promoure la confusió entre la República i alguns dels partits que la van recolzar. Fins i tot s’oblida, de manera ben interessada, que hi hagué republicans catòlics i de dretes. (Sense anar massa lluny, dos prohoms vinculats a la nostra comarca, el general Vicente Rojo i Attilio Bruschetti, ambdós persones religioses, van defendre el règim republicà.) Republicans són quasi tots els estats democràtics del nostre entorn: Portugal, França, Alemanya, Itàlia, Suïssa... Per l’agost de l’any passat, amb motiu del 68 aniversari de l’alliberament de París cap al final de la Segona Guerra Mundial, la bandera republicana espanyola va onejar davant l’ajuntament de la capital francesa, en una cerimònia presidida per François Hollande i l'alcalde de la ciutat, que van retre honors als soldats espanyols de la Divisió Leclerc. En fi, el síndic adjunt del grup parlamentari popular a les Corts Valencianes, Rafael Maluenda, abans de dir que «tan inconstitucional és una bandera feixista com la republicana», ja havia comparat la unitat de la nostra llengua amb el III Reich. Ja dic, comparacions que no toquen.

Saetàbia, un nova república (IV)

En una sessió del consistori aixativí s’aprovà, per majoria absoluta, una declaració sobiranista. El text, subscrit per Terra Nostra i el Partit Menestral, establia que Aixàtiva era un subjecte polític i jurídic. El govern de la metròpoli aconseguí, però, que el Tribunal Constitucional Celtibèric anul·lés la declaració. El president del consistori aixativí declarà als mitjans de comunicació: «L’acte del Tribunal Constitucional ens és del tot indiferent. La nostra declaració sobiranista no té efectes jurídics pràctics; és una mera manifestació de voluntat. Per tant, no pensem variar els nostres plans. Seguirem impulsant el procés de transició cap a l’estat propi i la celebració d'una consulta. El poble d’Aixàtiva reivindica el seu dret a decidir.» Sense fer cas de les amenaces centralistes, les autoritats de la contrada van crear un Grup Assessor per a la Transició Nacional (GATN) i una Comissió  sobre el Dret a Decidir (CDD). De seguida sorgiren les primeres qüestions polèmiques: ¿calia esgotar totes les vies legals celtibèriques per a celebrar una consulta? ¿quin percentatge de vots favorables a la secessió seria necessari per a poder trencar amb Celtibèria? ¿el 51%? ¿el 55%? ¿quina pregunta s’havia de formular als aixativins? El GATN recomanava de fer una pregunta directa sobre si Aixàtiva havia de ser independent o no. Una pregunta directa no enganyaria el votant i permetria que els polítics interpretaren fàcilment el resultat de la consulta. El partit menestral, en canvi, era partidari de marejar: «¿Aixàtiva hauria de ser un territori administrat per una Missió Provisional de Nacions Unides, un estat federat, un estat lliure associat o un estat plenament sobirà?» Mentrestant, els grups independentistes del Garraf, defensors d’un projecte sobiranista per a tots els països de parla aixativina, rebutjaven la consulta.

Discurs argumentatiu

El professor començà a explicar als alumnes una nova estructura discursiva. «Segons la retòrica clàssica, el discurs argumentatiu es composa de quatre parts: exordium, narratio, argumentatio i peroratio. La part essencial és l’argumentatio. Les altres són prescindibles. El discurs argumentatiu té una finalitat persuasiva; pretén convèncer algú d’alguna cosa —d’una idea, d’una opinió, de com s’ha d’actuar en determinada circumstància. Els receptors del discurs han de ser persuadits mitjançant arguments. Les columnes d’opinió dels periòdics, els sermons dels rectors o les arengues dels polítics són diferents exemples de discurs persuasiu. Heu d’aprendre a redactar-lo, perquè es demana sovint a la Prova d’Accés a la Universitat. ¿Alguna pregunta?» Després d’uns instants de silenci, una xica de la primera fila alçà el dit: «¿Ens pots parlar dels arguments? ¿N’hi ha molts?»

 

El professor, amb un somrís, seguí la seua dissertació: «N’hi ha de vàries classes: d’autoritat, de benefici, de balafiament, numèrics o estadístics, de causa, de conseqüència, de quantitat, de qualitat, d’analogia, de justícia... Posaré dos exemples: es pot apel·lar, per a defendre el nostre punt de vista sobre el canvi climàtic, a l’autoritat de persones o entitats competents en la matèria, o podem argumentar la nostra opinió sobre la reforma laboral enumerant els beneficis o els perjudicis que ha provocat. ¿Voleu preguntar alguna cosa més?» Com que ningú no preguntava res —ja se sap, els joves estudiants solen tenir molta vergonya de parlar en públic—, el professor continuà: «Abans de posar-vos un exercici escrit, faré una observació final: a  l’hora d’argumentar les nostres opinions, no s’hi val a dir mentides. Tampoc no hi val apel·lar a les gònades, cosa prou freqüent en aquest país. Recordeu: els discursos persuasius han d’estar raonats.»

En general, aquell grup d’alumnes, xics i xiques de segon de batxillerat, estava format per gent atenta. Però sempre hi ha, a les aules, algun ximple, o algun brètol. «¿Què són les gònades?», xiuxiuejà un xic al seu company del costat. «¡Els collons, fava, els collons!», contestà l’interpel·lat. En sentir aquestes expressions, els alumnes més pròxims començaren a riure. La gatzara anava en augment. «¡Silenci, silenci! A veure, ¿què passa?», féu el docent, dirigint-se al grup de riallers. L’alumne brètol es ficà dempeus: «Divendres, al ple municipal, l’alcalde va amenaçar un regidor de l’oposició. Més o menys li va soltar aquestes paraules: “Compte amb el que dius. Si tornes a repetir això, et portaré als tribunals; em sobren collons i diners.” Ho va contar mon pare quan sèiem a taula.» Altre xic proclamà amb somrís murri: «Pos jo li haguera contestat: si no t’abaixes els pantalons i els ensenyes, no m’ho crec.»

En un tres i no res, tota l’aula esdevingué una enorme saragata. El professor feia esforços per no esclatar a riure. Es veia negre per a mantenir l’ordre. «¡Silenci, silenci, silenci! Açò és un exemple del que no s’ha de fer mai.» La xica de la primera fila tornà a alçar el dit: «L’alcalde encara va soltar més perles. Ho he llegit al periòdic. Va dir, posem per cas, que Xàtiva era un poblet de mala mort abans de governar ell. Un regidor de l’oposició li va recriminar aquestes paraules, però l’alcalde va bramar que ell deia el que li donava la gana.» El rebombori no cessava. Altre alumne afegí més llenya al foc: «L’alcalde anuncià que pensava fer tot el possible per impedir l’entrada de l’oposició en cert establiment privat. Quan el portaveu socialista féu veure que el cap municipal no mana a tot arreu, aquest contestà: “Si manara de tot, ja t’enteraries, ja.” I es quedà tan ample.»

Un cop restablert l’orde, el professor va pronunciar un discurs emfàtic: «Un parlament i un consistori no són la barra d’un bar. En una democràcia, certes expressions —“perquè mane jo”, “per collons”— han d’estar, per tant, proscrites dels espais institucionals. Vaig a ficar-vos un exercici escrit. Em fixaré especialment en l’argumentació. Les afirmacions gratuïtes o les fal·làcies baixaran la nota.» Al cap d’uns minuts sonà el timbre que marcava el final de la classe. Mentre els alumnes abandonaven l’aula, el professor de llengua pensava: «Tant d’esforç per a educar el jovent i un polític bandarra em desmunta la paradeta en un tres i no res. ¡La cosa té nassos!»

 

(publicat a Levante-EMV, el 24/08/2013)

Nedar a contracorrent

Sí, ja ho sé. El meu punt de vista va contra corrent de l’opinió generalitzada. Però no puc estar-me de dir-ho: jo no voldria que canviés l’estatus de Gibraltar. ¿Per què? ¡Per motius merament sentimentals! Si fem una mica d’història, recordarem que Gibraltar és britànic des de la Guerra de Successió. Per l’agost de 1704, una flota del bàndol austriacista, formada per naus angleses i holandeses, atacà el penyal, ocupat per una guarnició borbònica. Entre els partidaris de l’arxiduc Carles, hi havia un batalló de 350 soldats catalans que desembarcaren en una platja coneguda des d’aleshores com Catalan Bay. Els defensors borbònics capitularen i lliuraren la plaça a les hosts de l’arxiduc. La corporació municipal, el governador militar i la major part de la població gibraltarenya decidiren d’abandonar el lloc, per a no prestar jurament de fidelitat a l’arxiduc. S’emportaren tots els símbols i documents de la vila: penons, arxius, segells, imatges religioses, llibres parroquials amb actes de naixements, defuncions i bodes... Marxaren cap a l’ermita de San Roque, origen de la vila homònima actual, i Algeciras, llavors despoblada i en ruïnes.

El posterior Tractat d’Utrecht, que posà fi a la guerra, establí un acord: Anglaterra reconeixia Felip de Borbó com a rei d’Espanya i aquest, en canvi, cedia Gibraltar i Menorca als anglesos. Al penyal anà establint-se una població d’origen divers (sobretot britànica, andalusa i genovesa, però també maltesa, portuguesa, jueva i magrebina). Els habitants de Gibraltar exerciren el dret a l’autodeterminació en 1967. Van rebutjar per majoria aclaparadora que Regne Unit i Espanya compartiren sobirania al penyal. Aquella consulta tindria repercussions en la constitució espanyola de 1978, que va negar a les comunitats autònomes, de manera expressa, la facultat de convocar referèndums. (Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.) Gibraltar és, per tant, un territori britànic d’ultramar —una petjada de l’antic imperi— i una ferida oberta, de manera permanent, en l’ànima del nacionalisme espanyol. Generalment, els governs de dretes han optat per les mesures de bloqueig al penyal. Els actuals obstacles a la lliure circulació entre Espanya i Gibraltar tenen l’antecedent de 1969, any en què les autoritats franquistes tancaren la frontera.

Tretze anys de bloqueig fronterer exacerbaren els sentiments antiespanyols dels gibraltarenys. Jo sempre he simpatitzat amb els habitants de la roca. ¿Com havien de preferir la dictadura a la democràcia? Es podrà dir que Gibraltar és un paradís fiscal, punt de destí de nombrosos capitals i empreses que fugen de la hisenda espanyola, gran casino virtual i centre d’operacions de contrabandistes, però tot això s’acabaria si existís voluntat política, per part de les autoritats europees, de combatre el frau. (En tot cas, Gibraltar no és un cas únic; Luxemburg o la City londinenca també són grans forats fiscals.) Però jo no puc imaginar aquest petit racó de la Mediterrània sense bobbies, cabines roges de telèfon, autobusos de dos pisos, soldats del Royal Gibraltar Regiment fent guàrdia davant The Convent, residència del governador sir Adrian James Johns... Bona part dels set milions de turistes que visiten anualment l’indret se sent atreta per la barreja indefinible d’anglès i andalús de Cadis, pels pubs i la presència de la Union Jack en un poble de la Costa del Sol. ¿Quin atractiu tindria visitar la roca si desaparegués tot això?

 

Torne al principi: les coses haurien de quedar, a Gibraltar, com estan. És més: no hauríem de parlar dels actuals incidents. El premier Cameron i el president Rajoy hi han trobat un filó. L’actuació dels dos polítics, que tenen uns índexs de popularitat baixíssims, és de manual: quan els afers interns d’un país rutllen malament, cal inventar una amenaça externa, apel·lar al nacionalisme. Rajoy ha enviat la guàrdia civil a la badia d’Algeciras; Cameron, diversos vaixells de la Royal Navy (el portaavions HMS Illustrious, la fragata HMS Westminster i altres unitats). No arribarà la sang al riu. Tot és una bonica cortina de fum per amagar qüestions de més calat: el descontentament de l’ala més reaccionària dels tories amb les polítiques del primer ministre, el finançament il·legal del PP, la crisi econòmica... ¿Qui pagarà els vidres trencats de tot aquest “numeret”? La població de la roca i del Camp de Gibraltar, els pescadors de La Línea, els milers de treballadors que han de travessar tots els dies la tanca, els centenars de milers de turistes que volen fer-se fotos davant les cabines telefòniques de color roig i al costat d’un bobby, en Main Street.

Flegma britànica

Una musulmana fa senyals a un taxi londinenc per tal que s’ature. Un cop dins de l'auto, la dona assenyala l'adreça a què vol anar i demana al conductor que lleve la música d'ambient, perquè ella no pot oir melodies occidentals. La seua religió li ho impedeix. «En l’època del profeta no hi havia música com aquesta. I ràdios o equips d'àudio, encara menys», explica mentre se subjecta el vel. «La música occidental és cosa d'infidels. Per tant, jo no puc escoltar-la.» En fi, el taxista apaga l'aparell i es queda pensatiu. Al cap d’una estona, atura el black cab en un cantó d’Oxford Street, surt del vehicle i obre amb amabilitat la porta de darrere. La dona se sorprèn i pregunta una mica enutjada: «¿Què passa? Encara no hem arribat al meu destí.» Hi ha uns segons de silenci. «Mire, senyora, en l’època del profeta no hi havia taxis. Així que, per favor, isca de l’auto i busque un camell que la transporte al seu destí.»

Uns dies de descans

He estat viatjant uns dies per terres llunyanes. En tornar a la pàtria —pàtria en sentit homèric, clar—, m’he assabentat dels fets que han esdevingut notícia durant la meua absència: les declaracions de diversos caps del PP davant el jutge Ruz, les propostes estrambòtiques del president de la patronal, les cues a l’entrada i la sortida de Gibraltar, les inclinacions feixistes dels líders valencians de Nuevas Generaciones, la reacció de Rus llevant importància als nyaps dels cadells peperos... ¡Temps aquells en què agost suposava un parèntesi per a tota classe d’activitat! Tradicionalment, aquest mes s’havia de dedicar únicament a criticar el programa de fira, com més va, més devaluat. Però sembla que els polítics no estan disposats a donar respir ni en vacances d’estiu. Les notícies internacionals tampoc no han estat gens amables; el conflicte egipci, posem per cas, s’aboca perillosament a la guerra civil pura i dura. He de reconèixer la meua sort, per haver-me pogut isolar, durant uns jorns, de tota aquesta plèiade de desficacis. Però toca tornar a la realitat. Sense anar massa lluny, he de pensar en el pròxim text quinzenal per a Levante-EMV (l’anterior columna, enviada abans de marxar de viatge, la vaig deixar programada al tauler de blogger). Encara no sé quin tema tractaré a l'article del proper dissabte. Em costa trobar algun assumpte local interessant. Deu ser la síndrome de qui ha de posar mans a l'obra després d’un temps de descans.

Com rescatar un pla de pensions

La senyora s’havia jubilat feia dos mesos. Passats els moments inicials, dedicats a explorar el munt de noves sensacions que li deparava l’estat acabat d’assolir, arribà l’hora de la paperassa, d’anar solucionant nombrosos tràmits. Volia recuperar, posem per cas, les aportacions periòdiques que havia fet, durant quinze anys, a un pla de pensions privat. Havia consolidat un total de 18.000 euros. La dona va descobrir, però, coses que ignorava: en contra del que deien les comissions d’experts i els polítics, el pla de pensions no era cap ganga. La rendibilitat de les aportacions havia estat generalment negativa o nul·la; Hisenda s’anava a quedar amb un bon pessic, a compte de les desgravacions que la senyora s’havia vingut practicant en les seues declaracions anuals de l’IRPF. S’assabentà que les prestacions que anava a percebre, en forma de capital o de renda, havien de tributar com un  rendiment del treball subjecte a retenció. (Les prestacions corresponents a les aportacions realitzades abans de l’1 de gener de 2007, i els seus rendiments, tindrien, si els cobrava en forma de capital, una reducció del 40%.)

A l’antiga caixa d’estalvis li van dir que no li convenia rescatar tota la quantitat de colp; li venia més a compte cobrar-la a miquetes, en forma de renda mensual. Si establia un termini de restitució de quinze anys —res de l’altre món, atesa l’esperança de vida—, podria cobrar uns 75 euros al mes. ¡Una fortuna! L’empleat de l’oficina li prometé que faria vàries simulacions, amb diferents terminis, per tal que ella pogués elegir l’opció que més li convingués. Transcorregudes vuit setmanes, l’entitat creditícia —amb molta feina i pocs empleats— encara no havia fet cap simulació ni res de res. Armada de paciència, la jubilada ordenà que anul·laren les seues aportacions al pla. Cobrava menys que quan estava en actiu i no era cosa de seguir prescindint de cent euros mensuals. Mentre esperava notícies del carrer República Argentina, parà esment en el pla de pensions que la Generalitat dotava per als seus funcionaris, a través d’ASEVAL, del grup Bankia. ¡La mestra emèrita comprovà que hi tenia consolidats 640 euros!

«Tota pedra fa paret», es va dir. I va enfilar cap a les oficines de l’altra caixa esdevinguda banc, situades a la plaça de la Bassa. Un cop dins, va comprovar que el Vuelva usted mañana, de Mariano José de Larra, seguia tenint plena vigència. Una empleada informà a la senyora que havia de presentar un certificat acreditatiu d’estar jubilada. Sense amoïnar-s’hi, la dona es dirigí a la delegació de l’Institut Nacional de la Seguretat Social, en un lateral del centre de salut de plaça Espanyoleto. Després de prendre número i fer cua una bona estona, un funcionari li va dir: «Vostè necessita un certificat de classes passives. Li l’han de fer a l’Agència Tributària.» I heus ací la senyora baixant decidida cap a l’Albereda. «No, senyora. Aquests certificats es tramiten a València», va escridassar un jove malcarat. «Escolta. En plena era d’Internet i amb tants ordinadors, ja podríeu comprovar que estic realment jubilada. ¿És precís que vaja a València per 640 miserables euros menys la corresponent retenció?», començà a impacientar-se la bondadosa pensionista. El treballador de l’Agència Tributària alçà els muscles.

Abans de renunciar definitivament a traure’n trellat, la senyora recordà que un conegut seu treballava a la Tresoreria de la Seguretat Social, en Cerdán de Tallada. «¿Tens algun deute amb nosaltres?», bromejà ell, en veure-la entrar. Però ella no estava per a bromes. El conegut la va enviar a un col·lega que, a la seua vegada, va remetre la senyora a les oficines del PROP. Estava clar que no anava a cobrar fàcilment les seues aportacions als plans privats de pensions. En fi, la jubilada, emprenyada, decidí que ja estava bé de camejar com Leopold Bloom, protagonista de l’Ulysses de James Joyce. Era 8 d’agost i feia un sol de justícia. Un cop repapada còmodament al sofà de sa casa, pensà en els seus néts. ¿Trobaran feina aviat? Si acaben imposant-se els plans de pensions privats, ¿quines aportacions podran fer els joves? ¿Podran cotitzar temps suficient per a tenir una prestació decorosa? Si la Unió Europea pretén que els salaris baixen un 10%, ¿què passarà amb les cotitzacions a la caixa de la Seguretat Social i les pensions públiques? Massa preguntes per a un dia de calor. Els termòmetres xativins marcaven 39 graus.

 

(publicat a Levante-EMV, el 10/08/2013)