En una sessió del consistori aixativí s’aprovà, per majoria absoluta,
una declaració sobiranista. El text, subscrit per Terra Nostra i el Partit
Menestral, establia que Aixàtiva era un subjecte polític i jurídic. El govern de la
metròpoli aconseguí, però, que el Tribunal Constitucional Celtibèric anul·lés
la declaració. El president del consistori aixativí declarà als mitjans de comunicació: «L’acte del Tribunal Constitucional ens és del tot indiferent.
La nostra declaració sobiranista no té efectes jurídics pràctics; és una
mera manifestació de voluntat. Per tant, no pensem variar els nostres plans. Seguirem impulsant el procés de transició cap a
l’estat propi i la celebració d'una consulta. El poble d’Aixàtiva reivindica el seu dret a decidir.» Sense fer cas
de les amenaces centralistes, les autoritats de la contrada van crear un Grup
Assessor per a la Transició Nacional (GATN) i una Comissió sobre el Dret a Decidir (CDD). De seguida sorgiren
les primeres qüestions polèmiques: ¿calia esgotar totes les vies legals celtibèriques
per a celebrar una consulta? ¿quin percentatge de vots favorables a la secessió
seria necessari per a poder trencar amb Celtibèria? ¿el 51%? ¿el 55%? ¿quina pregunta s’havia de formular als aixativins? El GATN recomanava de fer una
pregunta directa sobre si Aixàtiva havia de ser independent o no. Una pregunta
directa no enganyaria el votant i permetria que els polítics interpretaren
fàcilment el resultat de la consulta. El partit menestral, en canvi, era
partidari de marejar: «¿Aixàtiva hauria de ser un territori administrat per una
Missió Provisional de Nacions Unides, un estat federat, un estat lliure
associat o un estat plenament sobirà?» Mentrestant, els grups independentistes
del Garraf, defensors d’un projecte sobiranista per a tots els països de parla aixativina,
rebutjaven la consulta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada