Discurs argumentatiu

El professor començà a explicar als alumnes una nova estructura discursiva. «Segons la retòrica clàssica, el discurs argumentatiu es composa de quatre parts: exordium, narratio, argumentatio i peroratio. La part essencial és l’argumentatio. Les altres són prescindibles. El discurs argumentatiu té una finalitat persuasiva; pretén convèncer algú d’alguna cosa —d’una idea, d’una opinió, de com s’ha d’actuar en determinada circumstància. Els receptors del discurs han de ser persuadits mitjançant arguments. Les columnes d’opinió dels periòdics, els sermons dels rectors o les arengues dels polítics són diferents exemples de discurs persuasiu. Heu d’aprendre a redactar-lo, perquè es demana sovint a la Prova d’Accés a la Universitat. ¿Alguna pregunta?» Després d’uns instants de silenci, una xica de la primera fila alçà el dit: «¿Ens pots parlar dels arguments? ¿N’hi ha molts?»

 

El professor, amb un somrís, seguí la seua dissertació: «N’hi ha de vàries classes: d’autoritat, de benefici, de balafiament, numèrics o estadístics, de causa, de conseqüència, de quantitat, de qualitat, d’analogia, de justícia... Posaré dos exemples: es pot apel·lar, per a defendre el nostre punt de vista sobre el canvi climàtic, a l’autoritat de persones o entitats competents en la matèria, o podem argumentar la nostra opinió sobre la reforma laboral enumerant els beneficis o els perjudicis que ha provocat. ¿Voleu preguntar alguna cosa més?» Com que ningú no preguntava res —ja se sap, els joves estudiants solen tenir molta vergonya de parlar en públic—, el professor continuà: «Abans de posar-vos un exercici escrit, faré una observació final: a  l’hora d’argumentar les nostres opinions, no s’hi val a dir mentides. Tampoc no hi val apel·lar a les gònades, cosa prou freqüent en aquest país. Recordeu: els discursos persuasius han d’estar raonats.»

En general, aquell grup d’alumnes, xics i xiques de segon de batxillerat, estava format per gent atenta. Però sempre hi ha, a les aules, algun ximple, o algun brètol. «¿Què són les gònades?», xiuxiuejà un xic al seu company del costat. «¡Els collons, fava, els collons!», contestà l’interpel·lat. En sentir aquestes expressions, els alumnes més pròxims començaren a riure. La gatzara anava en augment. «¡Silenci, silenci! A veure, ¿què passa?», féu el docent, dirigint-se al grup de riallers. L’alumne brètol es ficà dempeus: «Divendres, al ple municipal, l’alcalde va amenaçar un regidor de l’oposició. Més o menys li va soltar aquestes paraules: “Compte amb el que dius. Si tornes a repetir això, et portaré als tribunals; em sobren collons i diners.” Ho va contar mon pare quan sèiem a taula.» Altre xic proclamà amb somrís murri: «Pos jo li haguera contestat: si no t’abaixes els pantalons i els ensenyes, no m’ho crec.»

En un tres i no res, tota l’aula esdevingué una enorme saragata. El professor feia esforços per no esclatar a riure. Es veia negre per a mantenir l’ordre. «¡Silenci, silenci, silenci! Açò és un exemple del que no s’ha de fer mai.» La xica de la primera fila tornà a alçar el dit: «L’alcalde encara va soltar més perles. Ho he llegit al periòdic. Va dir, posem per cas, que Xàtiva era un poblet de mala mort abans de governar ell. Un regidor de l’oposició li va recriminar aquestes paraules, però l’alcalde va bramar que ell deia el que li donava la gana.» El rebombori no cessava. Altre alumne afegí més llenya al foc: «L’alcalde anuncià que pensava fer tot el possible per impedir l’entrada de l’oposició en cert establiment privat. Quan el portaveu socialista féu veure que el cap municipal no mana a tot arreu, aquest contestà: “Si manara de tot, ja t’enteraries, ja.” I es quedà tan ample.»

Un cop restablert l’orde, el professor va pronunciar un discurs emfàtic: «Un parlament i un consistori no són la barra d’un bar. En una democràcia, certes expressions —“perquè mane jo”, “per collons”— han d’estar, per tant, proscrites dels espais institucionals. Vaig a ficar-vos un exercici escrit. Em fixaré especialment en l’argumentació. Les afirmacions gratuïtes o les fal·làcies baixaran la nota.» Al cap d’uns minuts sonà el timbre que marcava el final de la classe. Mentre els alumnes abandonaven l’aula, el professor de llengua pensava: «Tant d’esforç per a educar el jovent i un polític bandarra em desmunta la paradeta en un tres i no res. ¡La cosa té nassos!»

 

(publicat a Levante-EMV, el 24/08/2013)