diumenge, 1 de setembre de 2013

El PP se l’agafa amb paper de fumar

Fa pocs dies, la delegada del govern en Madrid, Cristina Cifuentes, patí un greu accident de trànsit. Hagué de ser ingressada, en estat greu, al servei d’urgències d’un hospital públic. Dos dies després, durant una de les habituals concentracions de protesta de la marea blanca, un grup de persones proferí crits contra la senyora Cifuentes: Que se vaya a la privada, que se vaya a la privada. Portaveus de la marea blanca es van afanyar a desmarcar-se d’aquests crits minoritaris. «Cifuentes és ara mateix una pacient, i qualsevol pacient mereix tot el respecte i la millor atenció possible, amb independència de les seues idees», va declarar la portaveu de l’Associació de Facultatius Especialistes de Madrid (Afem), una de les principals impulsores de la marea blanca. El missatge se sumava a tots els llançats pels col·lectius en defensa de la sanitat pública des del dia de l’accident, especialment a través de les xarxes socials.

Efectivament, les persones de bé no poden desitjar el mal d’un pacient que es debat entre la vida i la mort. En aqueix sentit, els crits d'un petit grup de manifestants de la plataforma per la sanitat pública grinyolaven. Una cosa és pensar «qui t’anava a dir a tu, partidària de la sanitat privada, que t’haurien d’atendre en les urgències d’un hospital públic» i altra, molt distinta, exterioritzar en veu alta qualsevol burla en moments de gran dramatisme per al malalt i els seus familiars. En qualsevol cas, la senyora Cifuentes tindrà l’oportunitat de reflexionar, quan es recupere, sobre la vigència d’un vell refrany: el ruc callat, per savi és reputat. S’ha de recordar que la delegada del govern s’ha burlat sovint de manifestants que protestaven per assumptes no exempts de dramatisme (atur, desnonaments). Els dirigents del PP no se l’haurien d’agafar, per tant, amb paper de fumar.


Arran del crits davant de l’hospital on està ingressada Cristina Cifuentes, la dreta mediàtica i política acusà l’esquerra, tota l’esquerra, de protagonitzar una campanya de criminalització i persecució del PP. Després, rectificà i centrà les seues acusacions en l’esquerra mediàtica i en els grups radicals. Llàstima que no reaccionés amb la mateixa finezza quan una diputada de la seua majoria va increpar els aturats des d’un escó del Congrés —¡Que se jodan!, va dir. Com el PP no pot adjudicar l’adjectiu “radical” a l’esquerra parlamentària —governa en Extremadura gràcies al suport d’Izquierda Unida—, ha creat un ens amorf que engloba diversos grups de l’esquerra minoritària i alternativa, els “infiltrats” de l’esquerra parlamentària i tots els moviments socials que lluiten contra alguna injustícia (la privatització de la sanitat, els retalls en educació, els desnonaments, les participacions preferents...).
 
Difícilment es podria dibuixar un panorama semblant al camp conservador. El PP és la casa comuna de tota la dreta; totes les famílies conservadores, des de l’ala més moderada a les faccions més reaccionàries i directament feixistes, hi tenen cabuda. Els peperos diuen que se senten perseguits. Aquesta reacció, cínica o pueril, em recorda l’acudit dels 10.000 beneïts que caminaven pel bosc i es van sentir atemorits per un xinès. ¿Com es pot parlar de mitjans d’esquerra? No existeix esquerra mediàtica. Els mitjans espanyols són majoritàriament conservadors —ni PRISA pot ser considerat un grup de comunicació esquerrà. Qualsevol persona ben nascuda ha de desitjar la ràpida recuperació de la senyora Cifuentes. Però això no deixa en suspens, de cap manera, ni la llibertat d’expressió, ni el dret a la crítica, ni el cabreig de molta gent per les idees i les actuacions de la delegada del govern en Madrid.