dimecres, 18 de setembre de 2013

Stonehenge

Els monuments megalítics impressionen. Stonehenge ho fa especialment. L’enorme  cromlec de finals del neolític està situat al terme d’Amesbury, una petita població del contat de Wiltshire pròxima a Salisbury. El jaciment conserva uns grans blocs de pedra distribuïts en quatre cercles concèntrics. L’exterior, de trenta metres de diàmetre, format per grans moles rectangulars de pedra sorrenca, estava coronat per llindes, també de pedra (encara es conserven set en la seua posició original). A l’interior del conjunt hi ha una llosa coneguda com “l’Altar”. Tot el cromlec està voltat per 56 clots, anomenats “Forats d’Aubrey”, en honor al seu descobridor, i un fossat circular de 104 metres de diàmetre. El monument s’alça a la campanya anglesa. La carretera que discorre per les proximitats i l’enorme multitud de turistes que acudeixen a visitar-lo alteren un espai idíl·lic. Al nord-est del cromlec, el talús i el fossat exteriors estan tallats per una avinguda processional de 23 metres d’amplària i 3 quilòmetres de longitud. Els caminants que arribaven al monument es trobaven amb una roca vertical, la “Pedra Taló”, i una horitzontal anomenada “Pedra del Sacrifici”, col·locada al punt d’intersecció del fossat circular i l’avinguda.






Stonehenge, agost de 2013

Stonehenge es va construir vers l’any 2500 aC (el talús perimetral és anterior). Els 32 blocs de pedra foren traslladats des de les muntanyes del sud-oest de Gal·les (“l’Altar” prové de les rodalies de Milford Haven). Es desconeix el sistema de transport. Podrien haver-se utilitzat rais per a baixar-los pel riu Avon fins al punt on comença l’avinguda cerimonial. Des d’ací, serien arrossegats fins al seu emplaçament final. Possiblement, el cromlec formava part d’un complex més gran. Les excavacions han permès de localitzar un assentament pròxim d’unes mil cases. L'anàlisi de les diferents restes consevades indica que aquestes cases només s’usaven esporàdicament (no formaven un poblat permanent). A uns tres quilòmetres del jaciment, en un terreny de Durrington Walls, fou localitzat altre cercle vint vegades més gran que el de Stonehenge, que degué estar presidit per una construcció de fusta batejada com Woodhenge. El disseny dels dos conjunts seria semblant i ambdós daten de la mateixa època. Woodhenge també estava unit a l’Avon per un camí cerimonial. Per la rodalia dels dos conjunts, proliferen uns turons que són, en realitat, túmuls mortuoris. Tots aquests elements fan pensar en la finalitat del cromlec, desconeguda fins ara.

Bé que s’han trobat uns 300 enterraments a Stonehenge, la datació de les despulles incinerades abasta un període tan llarg (entre 3030 i 2340 aC) que elimina la hipòtesi d’un gran cementiri. Hom suposa que només hi foren soterrats, de manera aïllada, sacerdots o personatges rellevants. Per als pobles antics, la pedra era símbol d’eternitat, element tel·lúric i magnètic que atreia les divinitats i els esperits. La guia que se subministra als visitants parla de centre de poder polític. Podem imaginar la sensació de majestat que causarien els pòrtics i els cercles del cromlec, encara no erosionats ni abatuts pel pas del temps, en les persones que els contemplaren 2000 anys aC. També es discuteix si Stonehenge fou un centre religiós o un observatori astronòmic. ¡Tant és! A finals del neolític, ciència i religió eren la mateixa cosa. L’orientació de Stonehenge és peculiar; a trenc d’alba del solstici d’estiu, el Sol travessa l’eix del cromlec. Al capvespre del mateix dia, el Sol s’oculta travessant l’eix de Woodhenge, on s’han trobat ossos d’animals i objectes que palesen grans celebracions. Després d’analitzar tots els elements recopilats als dos jaciments, alguns historiadors han elaborat una hipòtesi que encaixa les peces del jeroglífic.


Postals de Stonehenge

Tots els anys, els dies anteriors al solstici d’estiu, gents procedents de les contrades pròximes s’anirien congregant al poblat de les mil cases, una mena d’alberg temporal. El dia assenyalat, pujarien fins a Stonehenge, per a contemplar la sortida del sol. Posteriorment, baixarien al riu i marxarien cap a Woodhenge, on veurien el capvespre i celebrarien grans festivitats en honor a la divinitat solar. Les celebracions estarien presidides per alts dignataris polítics i religiosos, úniques persones que tenien dret a ser soterrades en l’indret. Els dos jaciments estarien, per tant, connectats. Quant als usos com a observatoris astronòmics, crida l’atenció la presència dels “Forats d’Aubrey”. Gerald Stanley Hawkins, astrònom de la Universitat de Boston comprovà que la visibilitat d’un eclipsi lunar depèn del balanç entre els plans d’inclinació de les orbites del Sol, la Terra i la Lluna. L’orientació relativa d’aqueixos plans no segueix cap cicle anual, però s’aproxima a un de 18,6 anys. Els astrònoms l’anomenen Cicle de Saros, i l’utilitzen per a predir eclipsis. Hawkins descobrí que 56 —nombre de “Forats d’Aubrey”— dividit entre 3 és igual a 18,6, el Cicle de Saros, i afirmà que Stonehenge és un ordinador neolític per a usos astronòmics.

En fi, es indubtable que el visitant de Stonehenge respira un ambient màgic —sempre que puga abstreure’s dels automòbils que circulen per la carretera veïna i dels milers de persones que han tingut la mateixa idea. Fins als anys vuitanta, no hi havia restriccions per accedir al monument. De fet, era freqüent que diferents grups s’hi aplegaren per a organitzar, en dies assenyalats de l’any, festes i cerimònies d’allò més divers. Avui, el recinte està tancat. Per a visitar-lo, s’ha de pagar un tiquet. Està prohibit penetrar als cercles concèntrics de pedra. El lloc atrau centenars de milers de turistes, que ignoren l’existència d’altres monuments similars en diferents indrets del Wiltshire i el sud d’Anglaterra. Ja hem parlat de Woodhenge. El monument megalític més gran de la contrada amb un diàmetre de 427 metres és, però, el cromlec d’Avebury, construït abans que el de Stonehenge. També són  espectaculars les pedres de Marden Henge o les de Stanton Drew, pròximes a la ciutat de Bristol. L’antic món celta preservà aquests monuments megalítics. A l’altra banda del canal de la Mànega, en la Bretanya francesa, n’han sobreviscut molts. Destaquen, per exemple, els alineaments de Carnac, també voltats de misteris, i el menhir de Dol-de-Bretagne, d’unes dimensions colossals. Imants per a viatgers empedreïts com jo.
 


Carnac i Dol-de-Bretagne, agost de 2002