El Cid Campeador

Dissabte passat, un titular amb lletres ben grosses reproduïa aquestes declaracions de l’alcalde de Xàtiva: Soy el Cid Campeador. És una d’aquelles frases que et soluciona la papereta de la pròxima columna. Perquè escriure columnes d’opinió és difícil. La redacció del periòdic em demana que estiguen ancorades —ni que siga indirectament— en l’actualitat de la ciutat i la comarca. Rus és una mina, però no puc dedicar-li tots els meus textos quinzenals; ningú no els llegiria. «Sempre escriu el mateix», dirien els lectors del diari. Ara bé, ¿algú en el meu lloc es resistiria a glossar la identificació del nostre edil amb la figura del Cid Campeador? No crec; la temptació és massa gran. A més, l’apel·lació de Rus a Rodrigo Díaz no és tan desgavellada com puga semblar a primera vista. I no em referisc al fet que les nostres autoritats locals hagen tingut sempre una gran devoció al bergant castellà. (El País Valencià està ple d’avingudes i places dedicades al Cid.) Em referisc més bé al perfil del personatge castellà, un burlador.

El Cid és un dels mites cabdals de l'espanyolisme. Està molt escampada la creença que l'heroi castellà fou el primer artífex de l'Espanya imaginada pels camperols de la Bureba: una nació uniforme que s'estendria —amb permís dels portuguesos— des del cap Sant Vicent fins al cap de la Nau, i des de la mar Cantàbrica fins al penyal de Gibraltar. Però Rodrigo Díaz de Vivar fou, en realitat, un condottiere (un soldat de fortuna) que canvià de bàndol sempre que convingué als seus interessos: lluità a les ordes de dos reis de Castella, Sanç II i Alfons VI, i de dos cadis de Saragossa, Yusuf al-Mu'tamin i Yusuf al-Musta'in. La deslleialtat de Rodrigo, que sovint feia servir l'engany i la violència gratuïta, fou proverbial: s'enemistà i es reconcilià amb Alfons VI en diferents ocasions; traí i executà el cadi de València ibn Gahhaf, anterior aliat; empresonà el comte Berenguer Ramon II i l'alliberà a canvi d'un substanciós rescat i la promesa que els fills respectius es casarien. El burgalès fou, per tant, un enredaire dels grossos.

La comparació amb personatges actuals és irresistible. (El Cid serví diversos reis, cristians i musulmans; molts polítics —Rus, per exemple— també canvien sovint de bàndol.) La primera autoritat xativina, malgrat el fàstic que solen suscitar els “moros” en la dreta espanyola, rebé fa pocs dies, amb tots els honors, el xeic Hamad bin Hamad al Nahyan, d’Abu Dhabi (la qual cosa demostraria que el fàstic el provoquen, en tot cas, els musulmans pobres). Això sí, la visita de l’àrab multimilionari resultà un fiasco; Rus havia venut que el xeic volia invertir diners en la nostra ciutat. ¡Res de res! Hamad bin Hamad, un enamorat de la poesia d’Ibn Hazm de Còrdova, especialment del llibre Tawq al-hamāma (El collar de la coloma), només volia conèixer Xàtiva, l’antiga Madinãt al-Sātiba on s'exilià el poeta. Durant la seua estada a la ciutat, el xeic no va pagar ni un cafè; el Cid, perdó, l’alcalde diu que les despeses generades per la visita les va pagar ell de la seua butxaca. ¡Ves a saber! Els rotllos del nostre edil ja estan molt vistos.

Continuem, però, amb les comparacions. Al Cantar del mio Cid es narra un episodi antisemita: l’engany a dos jueus que presten 600 marcs a canvi d’una arca que només conté arena. La picardia del burgalès em recorda altra perla de Rus: «Els vaig dir que duria port de mar a Xàtiva si em votaven. I em van votar, tu.» En fi, Rodrigo Díaz, alter ego de Rus. ¿Per què no? L’alcalde ja ens té acostumats a aquestes metempsicosis. És més: si demà es fes transformista, posem per cas, i ens digués que és la reina de los mares, o el Capitán Trueno, ho trobaríem tan natural. Ens estranyaria, en canvi, que vingués amb més assiduïtat a l’alcaldia, o que es dirigís als adversaris en un to moderat i respectuós. No, la nostra autoritat local no és una persona moderada. És una fera ferotge, un guerrer capaç de pujar, d’un bot, al seu bòlid, transsumpte del cavall Babieca. Ja sabem per què som fita cabdal del Camino del Cid. ¿Qui ha dit que Rus és un cadàver polític? Mort i tot, encara podria derrotar una host de sarraïns, o de socialistes, comunistes i separatistes. ¡Tant se val! Els traspassaria amb els seus improperis, afilats com la Tizona. ¡Rodilla en tierra, que arriba mil homes! ¡El Cid Campeador cavalca de nou!

(publicat a Levante-EMV, el 21/09/2013)