Fast travel

Els viatges són tan antics com la humanitat mateixa. Des de l’inici dels temps, els humans han viatjat moguts per la necessitat de fundar nous clans, trobar millors condicions climàtiques, buscar aliments... Seria més exacte dir, per tant, que les migracions són més antigues que la picor. Des de l’Antiguitat, coneixem també altre tipus de desplaçament: l’expedició guerrera per a conquistar o reconquistar noves terres —en realitat, una nova variant de l’eterna migració. Seria en l’Edat Moderna quan es ficaria de moda —bé que ja n’hi havia hagut alguns precedents medievals— una nova modalitat d’expedició: el viatge d’exploració. A l'era dels grans descobriments, diversos exploradors europeus (Marco Polo, Cristòfol Colom i els navegants portuguesos) anaren completant, a poc a poc, el seu coneixement dels confins del nostre planeta. Aquells periples —com els posteriors viatges científics durant el període de la il·lustració— no estaven exempts, però, de finalitats econòmiques i comercials.

La pretensió de viatjar sense més motiu que conèixer altres països i altres gents nasqué amb el Grand Tour, itinerari precursor del turisme modern que prengué auge des de mitjan segle XVII fins a la dècada de 1820. Aquest itinerari, que permetia d’accedir a les obres més sublims del Renaixement i del Barroc, es féu popular entre els joves britànics de classe alta; els servia com a etapa educativa i d’esbargiment, prèvia a l’edat adulta. A finals del segle XIX, però, comença a prendre volada el fenomen del turisme tal i com l’entenem ara (desplaçar-se sense més propòsit que matar el temps lliure). Al principi, era una activitat només a l’abast dels aristòcrates o la gent adinerada. Els viatges —en vaixell, en tren, en els primers automòbils— podien durar setmanes o mesos. A més d’admirar les ciutats, els monuments i els paisatges dels països visitats, els viatgers entraven en contacte amb formes de vida i expressions culturals distintes de les pròpies. L’Exprés d'Orient, posem per cas, enllaçava París amb Istanbul.

Després de les dues grans guerres i del període de prosperitat que seguí la darrera postguerra, el fenomen turístic anà democratitzant-se gradualment. De fet, la indústria turística esdevingué  una font importantíssima d’ingressos econòmics en moltes contrades d’Itàlia, Espanya, França (i la llista no ha cessat de créixer, després de la caiguda del Mur de Berlín, amb la incorporació dels països de l’Europa oriental). El boom turístic ha tingut efectes evidentment benèfics; ha propiciat que moltes persones milloren el coneixement i la comprensió del món. Això és particularment evident en el cas dels viatgers que practiquen el denominat turisme cultural (la immensa majoria només demana esbarjo —sol i platja, posem per cas—). Però l’enorme massificació del turisme també té efectes perversos. Com que perilla la supervivència de molts monuments antics, les restriccions a les visites no han deixat de multiplicar-se —a la Cambra dels Esposos del Palau Ducal de Màntua, per exemple, està restringit el temps de la visita.

Els viatges actuals —els dels treballadors sobretot— no tenen res a veure amb el Grand Tour. L’expedició turística típica es podria comparar al fast food, perquè es tracta d’un viatge de sis o set dies que només permet de conèixer molt superficialment allò que es visita —Fast travel o rapid tourism, podríem dir. Moltes agències proposen, posem per cas, una visita a Itàlia de set o vuit dies, amb els desplaçaments inclosos: Milà, Venècia, tres dies a Roma —amb excursió optativa a Nàpols—, Florència, Pisa i, ¡a casa! Si Xàtiva és difícil de conèixer en un dia, ¿com es pot abastar en unes poques hores tota la ciutat de Nàpols i l’illa de Capri? ¡De cap manera! En realitat, visitar monuments en temporada alta —a l’estiu, única època en què molta gent pot viatjar—, esdevé una veritable angúnia de cues i massificació. Posaré només tres exemples del que dic: la Capella Sixtina, l’Alhambra de Granada o l’abadia de Westminster, a Londres. En definitiva, el turisme és un producte més de consum ràpid.